Bisbat de Passau

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Bisbat Principat de Passau
(alemany): Fürstbistum Passau

Vassall
(Sacre Imperi Romanogermànic)
Arms of Swabia.svg
722 – 1522 Flag of Bavaria (lozengy).svg

Escut d'armes de Passau

Escut

Informació
Capital Passau
Religió Catolicisme
Període històric
Edat mitjanaEdat moderna
Creació del bisbat 722
Adquirí la immediatesa imperial
    d'Otto III
999 de {{{any_esdeveniment1}}}
El Capítol de Bernhardine
    garanteix les llibertats municiaps
1299 de {{{any_esdeveniment2}}}
Secularitzat
     a Baviera
1522
Forma de govern Principat
Modifica dades a Wikidata
Infotaula de bisbat Bisbat de Passau
Dioecesis Passaviensis
Bistum Passau
La Catedral de Passau
Localització
País Alemanya Alemanya
Territori bandera de Baviera Baviera
Metropolitana Arquebisbat de Munic i Freising
Coordenades 48° 34′ 27″ N, 13° 27′ 55″ E / 48.57417°N,13.46528°E / 48.57417; 13.46528Coord.: 48° 34′ 27″ N, 13° 27′ 55″ E / 48.57417°N,13.46528°E / 48.57417; 13.46528
Geografia
Àrea 5.442 km²
Població
- Total
- Catòlics
(any 2004)
591,205
515,852 (87.3%)
Parròquies 286
Altres dades
Ritus romà
Establiment 737
Catedral Catedral de Sant Esteve
Sant patró St. Conrad de Parzham
St. Maximilian de Celeia
Valentí de Passau
Sacerdots diocesans 402
Lideratge actual
Papa Francesc
Bisbe Stefan Oster
Bisbe emèrit Wilhelm Schraml
Mapa

En marró fosc apareix el territori del bisbat
Lloc web oficial
Modifica dades a Wikidata

El bisbat de Passau o Diòcesi de Passau és una jurisdicció eclesiàstica catòlica d'Alemanya i a l'edat mitjana també un principat eclesiàstic. És sufragània del Bisbat de Freising, avui Arxidiòcesi de Munic i Freising. La diòcesi cobreix una àrea de 5,442 km². El bisbe actual és Wilhelm Schraml.

Joseph Ratzinger, el papa Benet XVI, és originari de Marktl, un poble del bisbat de Passau.

Història[modifica]

La Diòcesi de Passau es pot considerar la successora de la diòcesi de Lorch (Laureacum). A Lorch, una estació romana i un baluard important en l'encreuament del riu Enns i el Danubi, el cristianisme va prendre peu al segle tercer durant el període de dominació romana, i el bisbat de Lorch va existir segur al segle quart. Durant les grans migracions, el cristianisme al Danubi fou completament derrotat, i la població celta i romana anihilada o esclavitzada.

A la regió entre el Lech i l'Enns, els nòmades bajuvari es convertiren al cristianisme al setè segle, mentre que els àvars, a l'est, romanien pagans. L'organització eclesiàstica de Baviera fou establerta per sant Bonifaci, que, amb el suport del duc Odiló va erigir quatre seus: el bisbat de Freising, el de Ratisbona, el de Passau, i el de Salzburg. Va nomenar bisbe de Passau a Viviló o Vivolus, que havia estat ordenat pel Papa Gregori III, i que havia estat durant molt de temps l'únic bisbe a Baviera. Des d'aleshores, Viviló residia permanentment a Passau, al lloc de l'antiga colònia romana de Batavis. Aquí hi havia una església, el fundador de la qual no es coneix, dedicada a Sant Esteve. Al bisbat de Viviló s'hi va annexionar Lorch, que mentrestant s'havia convertit en un lloc petit i insignificant. Per la generositat del duc, es va erigir una catedral aviat prop de l'església de Sant Esteve, i aquí el bisbe vivia en comú amb el seu clergat.

Els límits de la diòcesi s'estenien cap a l'oest fins al riu Isar, i cap a l'est fins a l'Enns. En afers eclesiàstics, Passau era probablement, des del començant, sufragània de Salzburg. A través del favor dels ducs Odiló i Tassiló, el bisbat va rebre molts regals, i van sorgir uns quants monestirs -per exemple l'Abadia de Niederaltaich, l'Abadia de Niedernburg, l'Abadia de Mattsee, l'Abadia de Kremsmünster- que foren ricament dotats. Sota el bisbe Waltreich (774-804), després de la conquesta dels àvars, que havien ajudat el rebel duc Tassiló, el districte entre l'Enns i el Raab fou agregat a la diòcesi, que així incloïa la part oriental sencera d'Ostmark de Baviera del sud i part del que és ara Hongria. Els primers missioners per als hongaresos pagans van arribar des de Passau, i el 866 l'església enviava missioners a Bulgària.

Passau, el baluard més oriental dels alemanys, va patir moltes incursions dels hongaresos. En aquell temps es destruïren moltes esglésies i monestirs. Quan, després de la victòria a la Batalla de Lechfeld, els alemanys van pressionar endavant i van recobrar l'antiga Ostmark, el bisbe Adalbert (946-971) esperava estendre la seva jurisdicció espiritual sobre Hongria. El seu successor Piligrim (971-991), que va treballar reeixidament per a la cristianització de Pannònia, aspirava a alliberar Passau de l'autoritat metropolitana de Salzburg, però aquesta aspiració va quedar completament frustrada, així com en el seu intent d'afirmar les reclamacions metropolitanes que se suposava que Passau havia heretat de Lorch, i pretenia incloure tota Hongria a la seva diòcesi. Amb la fundació de molts monestirs dins la seva diòcesi, preparava el camí pel poder dels prínceps-bisbes posteriors. També construïa moltes esglésies noves i en restaurava altres en ruïnes. El seu successor, Cristià (991-1002) rebia el 999 d'Otó III el privilegi de mercat i els drets d'encunyació, impostos, i jurisdicció alta i baixa. Enric II del Sacre Imperi Romanogermànic li va concedir una gran part del Bosc del Nord. De llavors en endavant, en efecte, els bisbes governaren com prínceps de l'imperi, encara que el títol s'utilitzarà per primera vegada només en un document el 1193. Sota Berengar (1013-45) el districte oriental sencer del bosc de Viena fins al Letha i March fou posat sota la jurisdicció de Passau. Durant el seu temps, el capítol de la catedral va fer la seva aparició, però hi ha poca informació pel que fa al seu començament com a corporació separada amb el dret d'elegir un bisbe. Aquest dret estava molt dificultat per l'exercici de la influència imperial.

Al començament de la Lluita de les Investidures, sant Altmann va ocupar la seu (1065-91) i fou un dels pocs bisbes alemanys que s'adheriren al papa Gregori VII. Ulrich I d'Höfft (1092-1121), que fou per un temps expulsat de la seva seu per Enric IV del Sacre Imperi Romanogermànic, va promoure reformes monàstiques i també les Croades. Reginmar (1121-38), Reginbert, comte d'Hegenau (1136-47) que va participar en la croada de Conrad III, i Conrad d'Àustria (1149-64), germà del bisbe Otto de Freising, estaven molt interessats en la fundació de nous monestirs i en la reforma d'aquells ja existents. Ulrich d'Andechs (1215 1221), fou reconegut formalment príncep de l'imperi al Reichstag de Nuremberg el 1217. Les reformes que foren començades per Gebhard von Plaien (1221-32) i Rüdiger von Rodeck (1233-1250) trobaren un promotor zelós en Otto von Lonsdorf (1254-65), un dels bisbes més grans de Passau. Prenia mesures estrictes contra els monestirs que havien relaxat la disciplina, va introduir els franciscans i dominicans a la seva diòcesi, va promogure les arts i les ciències, i va recollir antics documents que havien sobreviscut a les tempestes del període anterior, de manera que li devem gairebé tot el nostre coneixement de l'antiga història de Passau.[1] El bisbe Pere, anteriorment canonge de Breslau, va cooperar amb la dinastia dels Habsburg i va atorgar feus episcopals als fills del rei Rodolf.

Sota Bernhard de Brambach (1285-1313) començaren les lluites de Passau per convertir-se en una ciutat imperial lliure. Després d'una revolta el maig de 1298, el bisbe va concedir privilegis als burgesos, en l'ordenança municipal de 1299, conforme al que s'anomenava la Carta de Bernhardine. Havent estat cremada la catedral el 1281, va construir una nova catedral que va durar fins a 1662. Albert III von Winkel (1363-80) fou especialment actiu en la lluita amb els burgesos i va resistir a les bandes de lladres. La Pesta Negra visitava el bisbat sota Gottfried II von Weitzenbeck (1342-62). Jordi I von Hohenlohe (1388-1421), que, després de 1418 fou canceller imperial, es va oposar energèticament als Hussites. Durant el temps d'Ulric III von Nussdorf (1451-79) la diòcesi patia el seu primer gran escurçament amb la formació de la nova diòcesi de Viena (1468). Aquesta diòcesi fou després ampliada a costa de Passau pel papa Sixt IV. Cap al final del segle XV el conflicte per la seu entre un candidat austríac i un bavarès portava gairebé a un estat de guerra a la diòcesi.

La Reforma Protestant va penetrar a tota la part no bavaresa de la diòcesi, excepte el comtat d'Ortenburg, pels esforços d'Ernest de Baviera que, encara que mai consagrat, va governar la diòcesi de 1517 a 1541. El luteranisme va trobar molts partidaris, tanmateix, en la porció austríaca. Wolfgang comte de Salm (1540-55) i Urban von Trennbach (1561-98) dirigiren la contrareforma. Sota Wolfgang es va ajustar la Pau de Passau, a l'estiu de 1552. L'últim príncep-bisbe bavarès fou Urbà, que en les seves lluites durant la Reforma va rebre ajut substancial de la part austríaca de la diòcesi, d'Albert V de Baviera, i, després de Rodolf II del Sacre Imperi Romanogermànic. Tots els successors d'Urbà eren austríacs. El bisbe Leopold I (1598-1625) (també Bisbe d'Estrasburg després de 1607) era un dels primers a entrar a la Lliga Catòlica de 1609. En la Guerra dels Trenta Anys fou lleial al seu germà Ferran II del Sacre Imperi Romanogermànic. L'arxiduc Leopold Guillem d'Habsburg (1625-62), fill de Ferran II, un príncep pietós i un gran benefactor de la Ciutat de Passau, especialment després del gran incendi de 1662, finalment va reunir cinc bisbats.

El príncep-bisbe Wenzelaus Von Thun (1664-73) va començar la nova catedral que fou completada trenta anys més tard pel seu successor cardenal John Philip Von Lamberg. El Príncep cardenal i el seu nebot, també príncep-cardenal Joseph Dominicus Von Lamberg, un temps després successor del seu oncle (1723-62), en foren els dos cardenals. Eren germà i fill de Franz Joseph I de Leuchtenberg, i els dos diplomàtics de la cort austríaca.

Quan Viena fou erigida en arxidiòcesi el 1722, va renunciar a les parròquies més enllà del Bosc de Viena, i a canvi fou eximida de l'autoritat metropolitana de Salzburg, i obtenia el pal·li per a ell mateix i els seus successors. Leopold Ernst comte de Firmian (1763-83), nomenat cardenal el 1772, establia un institut de teologia a Passau i, després de la supressió dels jesuïtes, fundava un liceu. Sota Josep d'Auersperg (1783-95), Josep II del Sacre Imperi Romanogermànic agafava dos terços de la diòcesi per formar les diòcesis de Linz i de Sainkt Pölten. L'últim bisbe príncep, Leopold von Thun (1796-1826), va veure la secularització del bisbat el 1803; la ciutat de Passau i els dominis a l'esquerra del riu Inn i a la dreta de l'Ilz van passar a Baviera, mentre el territori a l'esquerra del Danubi i de l'Ilz anava al Gran Ducat de Toscana i després a Àustria. El 22 de febrer de 1803, quan els bàvars van marxar a Passau, el príncep-bisbe es retirava a les seves propietats a Bohèmia, i mai no va retornar a la seva anterior residència.

Pel concordat de 1818, a la diòcesi se li donaren límits nous. Després de la mort de l'últim príncep-bisbe, l'exempció de Passau de cap altre poder metropolità cessava, i la diòcesi va esdevenir sufragània de Munich-Freising.[2]

Llista de bisbes[modifica]

Nom Des de Fins a Observacions
Valentí de Passau ? 475
Vivilo 739 ?
Beatus ? 753/754
1 Sidonius 753 756
Anthelm ? ?
2 Wisurich 770 777
3 Waldrich 777 804/805
4 Urolf 804/805 806
5 Hatto 806 817
6 Reginhar 818 838
Vacant 838 840
7 Hartwig 840 866
8 Ermanrich 866 874
9 Engelmar 875 897
10 Wiching 898 899
11 Ricard 899 902
12 Burkhard 903 915
13 Gumpold 915 932
14 Gerhard 932 946
15 Adalbert 946 970/971
16 Piligrim 971 991
17 Cristià 991 1013 Primer bisbe amb poder temporal
18 Berengar 1013 1045
19 Egilbert 1045 1065 Engelbert
20 Altmann 1065 1091
20a Hermann d'Eppenstein 1085 1087 Anti-bisbe per part de l'emperador Enric IV
21 Ulrich 1092 1121 Ulrich I
22 Reginmar 1121 1138
23 Reginbert d'Hagenau 1138 1147/1148
24 Conrad I de Babenberg 1148/1149 1164 fill de Leopold III d'Àustria i d'Agnès de Waiblingen; també arquebisbe de Salzburg (com Conrad II)
25 Rupert I 1164 1165
Albo 1165 1169
Enric I de Berg Bisbe de Würzburg 1169 1172 Va abdicar, després fou bisbe de Würzburg de 1191 a la seva mort el 1197
26 Diepold de Berg 1172 1190 Theobald
27 Wolfger d'Erla 1191 1204
28 Poppo 1204 1206 Prebost de la catedral d'Aquileia
29 Manegold de Berg 1206 1215
30 Ulrich II 1215 1221
31 Gebhard I de Plain 1222 1232
32 Rüdiger de Bergheim 1233 1249 Bisbe de Chiemsee 1216–1233; excomunicat i deposat per Innocenci IV
33 Conrad I de Silèsia-Glogau 1249 1249 De 1248 a 1251 fou, amb el seu germà gran Bolesław II el Calb duc Piast de Legnica i Jawor a Silèsia. També fou duc de Głogów, també amb el seu germà fins a la mort d'aquest i després sol fins a 1274.
34 Berthold de Pietengau 1250 1254
35 Otto de Lonsdorf 1254 1265
36 Wladislaw de Silèsia 1265 1265
37 Petrus de Passau 1265 1280 Canonge de Breslau
38 Wichard de Pohlheim 1280 1282
39 Gottfried 1282 1285 Protonotari de Rodolf I d'Alemanya (Rodolf d'Habsburg)
40 Bernhard de Prambach 1285 1313
Vacant deguda a la disputa en l'elecció 1313 1317
Albert II d'Àustria 1313 1313
Gebhard II 1313 1315
41 Henri de la Tour-du-Pin 1317 1319
42 Albert II de Saxònia-Wittenberg 1320 1342
43 Gottfried de Weißeneck 1342 1362
44 Albert III de Winkel 1363 1380
45 Johann de Scharffenberg 1381 1387
46 Hermann Digni 1387 1388
47 Rupert de Berg 1388 1390
48 George d'Hohenlohe 1390 1423
49 Leonhard de Laiming 1423/1424 1451
50 Ulrich de Nußdorf 1451 1479
51 George Hessler 1480 1482 1477 cardenal
52 Friedrich Mauerkircher 1482 1485
53 Frederick d'Öttingen 1485 1490
54 Christopher de Schachner 1490 1500
56 Wiguleus Fröschl de Marzoll 1500 1517
57 Ernest de Baviera (1500–1560) 1517 1541 Administrador
57 Wolfgang de Salm 1541 1555
58 Wolfgang de Closen 1555 1561
59 Urban de Trennbach 1561 1598
60 Leopold V d'Àustria 1598 1625
61 Leopold Guillem d'Àustria 1625 1662
62 Carles Josep d'Àustria 1662 1664
63 Wenzeslaus de Thun 1664 1673
64 Sebastià de Pötting 1673 1689
65 Joan Felip de Lamberg 1689 1712 Cardinal des del 1700
67 Raymund Ferdinand comte de Rabatta 1713 1722
68 Joseph Dominic de Lamberg 1723 1761 Cardinal des del 1737
69 Joseph Maria comte of Thun 1761 1763
70 Leopold Ernst von Firmian 1763 1783 Cardinal des del 1772
71 Joseph Francis Anton d'Auersperg 1783 1795 Cardinal des del 1789
72 Thomas John Caspar comte de Thun-Hohenstein 1795 1796
73 Leopold Leonard comte de Thun 13 de desembre de 1796 22 d'octubre de 1826 Darrer Príncep-bisbe
74 Carles Josep baró de Riccabona 1826 1839
75 Heinrich d'Hofstätter 1839 1875
76 Joseph Francis de Weckert 1875 1889
77 Antonius von Thoma 1889 1889
78 Michael de Rampf 1889 1901
79 Anton de Henle 1901 1906
80 Sigismund Felix Freiherr von Ow-Felldorf 1906 1936
81 Simon Konrad Landersdorfer 1936 1968
82 Antonius Hofmann 1968 1984
83 Franz Xaver Eder 1984 2001
84 Wilhelm Schraml 2001

Estadístiques[modifica]

A finals del 2004, l'arxidiòcesi tenia 515.852 batejats sobre una població de 591.205 persones, equivalent al 87,3% del total.

any població sacerdots diàques religiosos parròquies
batejats total % total clergat
secular
clergat
regular
batejats per
sacerdot
homes dones
1950 500.623 560.830 89,3 735 580 155 681 386 2.137 293
1970 517.264 551.337 93,8 471 287 184 1.098 327 1.841 283
1980 530.135 571.550 92,8 615 432 183 862 282 1.564 286
1990 529.136 570.000 92,8 493 357 136 1.073 3 269 1.210 286
1999 541.780 585.422 92,5 470 318 152 1.152 8 194 931 286
2000 540.567 588.372 91,9 458 314 144 1.180 11 182 875 286
2001 519.861 589.990 88,1 445 309 136 1.168 13 171 799 286
2002 519.721 588.872 88,3 435 303 132 1.194 15 163 748 286
2003 517.476 592.331 87,4 430 302 128 1.203 15 157 724 286
2004 515.852 591.205 87,3 402 291 111 1.283 17 138 684 286

Notes[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bisbat de Passau Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Schmidt, "Otto von Lonsdorf, Bischof zu Passau," Würzburg, 1903
  2. New Advent