Björn Borg (Estocolm, 6 de juny de 1956) és un extennistasuec que va destacar entre 1973 i 1983 arribant a primer lloc del rànquing ATP. És considerat per alguns especialistes com el millor jugador de la història del tennis[1][2][3] o en tot cas, entre els 5 millors de tots els temps.
Durant els 9 anys de la seva carrera va guanyar el 41% dels torneigs de Grand Slam individuals masculins (11 de 27) i quasi el 90% dels partits dels Grand Slam, essent les dues dades rècords per a la història. A més va fer el doblet de Roland Garros i Wimbledon tres anys consecutius, fet considerat quasi impossible pels jugadors actuals. Entre els 11 títols de Grand Slam destaquen els cinc de Wimbledon consecutius i sis Roland Garros. Aquesta darrera marca fou vigent fins que Rafael Nadal va guanyar el títol per setena ocasió l'any 2012. Fou el primer tennista masculí en guanyar deu títols de Grand Slam però la seva marca d'onze fou superada per diversos tennistes posteriorment, i també el primer a superar el milió de dòlars de guanys en una sola temporada (1979).
Borg va néixer a Estocolm el 6 de juny de 1956 però va créixer a la localitat de Södertälje. De petit va quedar fascinat de la raqueta de tennis daurada que va guanyar el seu pare en un torneig de tennis taula, i ell li va deixar perquè comencés a jugar a tennis.
Es va casar amb la tennista romanesaMariana Simionescu el 24 de juliol de 1980. El matrimoni va durar quatre anys i es van divorciar el 1984. Posteriorment va tenir un fill amb la model sueca Jannike Björling però es va casar amb la cantant italiana Loredana Bertè (1989-1993). En aquesta època van aparèixer rumors sobre addicció a les drogues i intents de suïcidi fallits degut als greus problemes econòmics que patia, però sempre ho va negar. Tanmateix, a principis de 1990 va decidir tornar al circuit professional de tennis masculí amb la intenció de superar aquests problemes econòmics sense èxit.
Borg va entrar al circuit de tennis professional amb només 14 anys, i el 1972, amb només 15 anys, ja va formar part de l'equip suec de Copa Davis i va guanyar el seu primer partit en aquesta competició. Aquest mateix any es va imposar en la final júnior de Wimbledon. L'any següent ja va disputar el torneig sènior i en el primer intent es va classificar per disputar els quarts de final. El primer títol professional el guanyà el 1974, poc abans de complir els 18 anys, a Roma. Poques setmanes després es va imposar en la final del Roland Garros superant l'espanyol Manuel Orantes. Amb 18 anys acabats de fer va esdevenir el guanyador més jove d'aquest torneig, malgrat que posteriorment fou superat pel seu compatriota Mats Wilander (1982) i l'estatunidenc Michael Chang (1989). L'any següent va reeditar el títol davant Guillermo Vilas. Aquest mateix any va classificar l'equip suec per la final de la Copa Davis, i allà s'imposaren a Txecoslovàquia. En aquest moment, Borg portava 19 victòries individuals consecutives des de 1973. De fet, Borg ja no perdria cap més partit individual fins a la seva retirada encadenant 33 victòries consecutives, rècord que encara és vigent.[4]
Björn Borg a Rotterdam (1979).
En el 1976 fou derrotat per Adriano Panatta en el Roland Garros, l'únic tennista que va guanyar a Borg en aquest torneig, i en dues ocasions (1973, 1976). Es va refer amb el títol de Wimbledon sense cedir cap set i derrotant a Ilie Năstase en la final. En aquesta ocasió també es va classificar per disputar la final del US Open per primera vegada en la seva carrera, en aquell moment es disputava sobre terra batuda, però fou superat per Jimmy Connors, número 1 del rànquing. La temporada 1977 no va disputar el Roland Garros a causa d'estar sota contracte amb la WTT. Novament es va imposar a Wimbledon i en aquesta ocasió davant Connors. Aquesta victòria el va ascendir fins al número 1 del rànquing, tot i que només per una setmana, però suficient per trencar una marca de 160 setmanes consecutives de Connors.
En el 1978 va guanyar el Roland Garros davant Guillermo Vilas en la final, i sense cedir cap set en tot el torneig. A continuació va fer doblet amb la victòria a Wimbledon davant Connors. També es va classificar per la final del US Open encadenant tres finals de Grand Slam consecutives, però novament va ser derrotat per Connors, en aquesta ocasió ja sobre pista dura. A principis d'any va recuperar el número 1 del rànquing i va consolidar aquesta posició amb els títols de Roland Garros i Wimbledon, derrotant a Victor Pecci i Roscoe Tanner en la final, respectivament. En el US Open, Tanner es va venjar superant-lo en quarts de final. A final de temporada es va endur la seva primera Copa Masters davant Vitas Gerulaitis.
En el 1980 es van repetir els èxits demostrant el seu domini sobre el circuit, i novament va fer doblet al Roland Garros i a Wimbledon, vencent a Gerulaitis i John McEnroe respectivament. Guanyà el Roland Garros sense cedir cap set i guanyà el cinquè torneig de Wimbledon per cinquena vegada consecutiva. La final de Wimbledon contra McEnroe és recordada com una de les millors jugades, destacant el cinc sets disputats, un quart set decidit al tie-break després de 34 punts (18-16), i gairebé 4 hores de duració. Posteriorment, Borg va declarar que durant el partit va sentir per primera vegada la sensació que el seu domini en el circuit s'estava esgotant. També va disputar la final del US Open contra McEnroe, i per tercera vegada en fou finalista. Per acabar l'any es va imposar en la final de la Copa Masters davant Ivan Lendl. La temporada 1981, Borg va guanyar el seu darrer títol de Grand Slam al Roland Garros derrotant a Lendl en la final. Aquest va representar el sisè títol de Roland Garros, fita que fou rècord històric fins que Rafael Nadal el superà l'any 2012. A continuació fou finalista a Wimbledon davant McEnroe, posant punt final al seu registre de 41 victòries consecutives. També fou finalista al US Open, derrotat novament per McEnroe, i representà la seva quart final en aquest torneig sense haver aconseguit imposar-s'hi mai.
La temporada 1982 només va disputar un sol torneig, perdent en quarts de final de Montecarlo davant Yannick Noah. Al gener de 1983 va anunciar oficialment la seva retirada del tennis professional amb només 26 anys. Aquesta notícia esdevingué un xoc pel món del tennis, i fins i tot, el seu rival McEnroe va intentar persuadir-lo sense sort perquè continués en el circuit. Malgrat la seva retirada, encara va disputar el torneig de Montecarlo el març de 1983 i el de Stuttgart el juliol de 1984 sense aconseguir bons resultats.
A principis de 1990 va decidir tornar al circuit professional de tennis masculí per superar els seus problemes econòmics. Ho va fer amb una imatge totalment canviada i encara utilitzant raquetes de fusta quan els seus rivals ja no les usaven. Malauradament fou un fracàs total i no va aconseguir ni una sola victòria individual. El primer partit el va disputar davant el català Jordi Arrese per va caure de forma clara, i llavors va disputar nou partits més sense imposar-se en cap set. En el 1993 va millorar el seu rendiment guanyant algun set però tampoc va poder derrotar cap dels seus rivals, i es va retirar definitivament. Posteriorment va unir-se al circuit de veterans ja utilitzant raquetes modernes.
El rànquing ATP s'inicia el 23 d'agost de 1973 · (primer any que es va ostentar/últim any que es va ostentar – núm. de setmanes (s)) · Nº1 actual en negreta