Cambra obscura

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Càmera obscura)
Salta a la navegació Salta a la cerca
Esquema d'una cambra fosca de finals del segle XVIII.

La cambra fosca o càmera obscura és un instrument òptic capaç d'obtenir la projecció plana d'una imatge sobre part de la seva superfície interior. Constituí un dels dispositius ancestrals que van conduir al desenvolupament de la fotografia. Els dispositius fotogràfics actuals van heretar la paraula cambra de les antigues cambres obscures.

Consisteix en una gran caixa hermèticament tancada en la que entren els raigs de llum reflectits pels objectes de l'exterior únicament a través d'un petit orifici practicat en una de les seves parets. L'orifici funciona com una lent convergent i projecta a la paret oposada una imatge de l'exterior invertida verticalment i horitzontalment, més petita i amb els colors fidels a la realitat. Per tant, això significa que la cambra obscura permet observar en una superfície el reflex dels fenòmens exteriors a la cambra. Cal especificar, però, que les imatges projectades no es poden retenir, són efímeres, ja que són produïdes pels rajos de llum. Posteriorment, l'evolució de la cambra obscura derivarà cap a la fotografia, de manera que ja es podran captar les imatges sobre una emulsió.[1]

Etimologia[modifica]

El terme càmera obscura (del llatí camera obscura) va ser creat per Johannes Kepler en el seu tractat Ad Vitellionem Paralipomena de 1604. En ell, exposa el funcionament de la càmera obscura, que servirà per desenvolupar l'invent del telescopi.

Al mateix temp,s el concepte de "càmera" en òptica el va introduir per primera vegada el físic i matemàtic musulmà Alhacén, إبن الهيثم, nascut a Basra el 965. Ell va escriure el primer tractat òptic en el què demostrava que les teories gregues sobre els rajos lluminosos no tenien funament i eren errònies. Així, en el seu llibre va argumentar que els rajos lluminosos van des dels objectes a l'ull que els observa i no al revés, com havien agirmat els grecs Aristòtil i Euclides. Va ser el primer en descriure els principis de la "càmera obscura" construint un calaix obscur amb un petit orifici en una de les seves parets que, al ser travessat per un raig de llum, projectava invertida la imatge de l'objecte exterior. Aquest va ser el sistema precursor de les càmeres fotogràfiques modernes.

Usos[modifica]

Va ser utilitzada antigament com a ajuda per a dibuixar. La imatge, projectada sobre paper o un altre suport, podia servir de pauta per dibuixar sobre ella. Posteriorment, quan es van descobrir els materials fotosensibles, la cambra obscura es va convertir en càmera fotogràfica estenopeica (la que usa un simple orifici com a objectiu). Aquestes càmeres estaven molt limitades pel compromís necessari en establir el diàmetre de l'obertura: prou reduït perquè la imatge tingués una definició acceptable; prou gran perquè el temps d'exposició no fos massa llarg. L'ús de lents o jocs d'elles com a objectiu va convertir definitivament la cambra obscura en càmera fotogràfica.

Història[modifica]

30.000 aC fins al 500 aC: possible inspiració per a l'art prehistòric i possible ús en cerimònies religioses, gnòmon[modifica]

La projecció del gnòmon a la catedral de Santa Maria del Fiore durant el solstici del 21.07.2012

Hi ha teories que les ocurrències dels efectes de la cambra obscura van inspirar pintures rupestres paleolítiques. Les distorsions de les formes dels animals podrien haver estat degudes per les distorsions que es veuen quan les superfícies on estaven projectades les imatges no eren rectes o llises.[2] També hi ha suggeriments que les projeccions de la càmera obscura podríen tenir un paper important a les estructures neolítiques, depenent del tipus d'ombra que es projectés: les del trajecte del sol servien per documentar-se del moviment solar i saber l'hora del dia; les de megàlits llunyans encara no se sap bé la seva funció exacta; i les dels assistents dels xamans quan aquests reunien a un grup de gent a l'estructura tenien el paper de fer creure a les persones que veien les ombres que aquestes eren esperits i que al tocar la paret on es projectaven tocaven amb el més enllà. Alguns astrònoms britànics han arribat a la conclusió de que la gent del Neolític també utilitzava les tombes de passadís amb un forat de 10 graus per poder veure estrelles que apareixien abans de l'ortus i l'ocàs abans que aquestes sortiguessin al cel, segurament per saber quan es tenien que mudar a llocs més alts durant la transició entre l'hivern i la primavera; o per realitzar ritus d'iniciació als joves.[3][4]

Els gnòmons perforats projectaven una imatge del sol en un forat foren descrits en els escrits xinesos de Zhoubi Suanjing (1046 aC-256 aC, amb material afegit fins al 220 dC).[5] La ubicació del cercle brillant servia per mesurar els mesos i anys. A les cultures àrabs i europees la seva invenció va ser atribuida posteriorment l'astrònom i matemàtic egipci Ibn Yunus cap al 1000 EC.[6]

Es creu que alguns antics albiraments de déus i esperits, especialment en el culte al temple, van ser evocats per mitjà de projeccions de la càmera obscura.[7][8][9]

500 aC. al 500 EC: primeres referencies escrites[modifica]

Una de les primeres mencions conegudes de la càmera obscura es troben a un escrit xinès datat al segle IV AEC. Mozi (墨子), un filòsof xinès i fundador de l'escola de lògica Moïsta va explicar en aquests escrits com la llum projectava imatges invertides sobre una paret quan aquesta llum passava per un petit orifici. No s'han trobat referències de la cambra obscura fins al segle XI.[9]

Posteriorment, el filòsof grec Aristòtil va parlar sobre el tema als seus estudis Problems - Book XV, preguntant:

"Per què quan el sol passa a través de formes quadrilàteres, com per exemple peces de vímet, no produeix una figura de forma rectangular sinó circular?"

i més endavant:

"Per què quan durant un eclipsi, si un ho mira a través d'un garbell o a través de fulles, com un plataner o qualsevol altre arbre de fulla ampla, o si un uneix els dits d'una mà sobre els dits de l'altre, els raigs són de forma creixent quan arriben a terra? És per la mateixa raó que quan la llum brilla a través d'un forat rectangular, sembla circular en forma de con?"

Molts filòsofs i científics de l'oest es van preguntar el mateix abans d'arribar a la conclusió que les formes circulars eren les projeccions del sol. Una imatge projectada tindrà la forma de l'obertura quan la font de llum, l'obertura i el pla de projecció estan molt a prop. En canvi, la imatge projectada tindrà la forma de la font de llum quan estàn molt separats (les formes que ells veien eren circulars degut a la forma del sol). Per tal de comprovar les seves sobre la llum Aristòtil va construir la primera cambra obscura de la qual es té notícia en la història. La va descriure de la següent manera:

"Es fa passar la llum a través d'un petit forat fet en una habitació tancada per tots els seus costats. A la paret oposada al forat, es formarà la imatge del que es trobi davant".

Euclides també va mencionar el fenomen de la cambra obscura per demostrar que la llum viatjava en línia recta al seu estudi Optics (300 AEC).[10] No obstant això, en algunes traduccions no es poden trobar les observacions de res semblant a la cambra obscura. Això podria deure's a que Ignazio Danti l'any 1573 va afegir una anotació de la càmara obscura a la seva traducció.[11]

Al segle IV, l'erudit grec Teó d'Alexandria va observar que quan la llum de les espelmes passava per un forat il·luminava una paret quan aquesta estava directament en línia amb l'obertura i el centre de l'espelma.[12]

500 al 1100: Experiments i estudi de la llum[modifica]

El mag Merlí (539) utilitzava la càmera obscura amb fins estratègics durant la guerra que el rei Artús va mantenir contra els saxons. Als seus escrits, parlava que el forat s'havia de fer amb la banya d'un unicorn. Per això durant un temps es va dir la cambra màgica.

Al segle VI, el matemàtic i arquitecte greco-bizantí Antemi de Tral·les va experimentar amb els efectes relacionats amb la cambra obscura. Antemi coneixia i entenia com funcionava l'òptica, cosa que va demostrar al diagrama del raig de llum que va crear l'any 555 EC.[13]

El segle IX, Al-Kindí va demostrar que quan la llum del costat dret d'una flama passava per l'obertura, acabava al costat esquerre de la pantalla. En canvi, la llum del costat esquerre de la flama quan passava per l'orifici acabava al costat dret de la pantalla.

El segle X, Yu Chao-Lung projectava imatges d'una pagoda a una pantalla per tal d'estudiar la direcció i divergència dels raigs de llum.[14]

El físic àrab Ibn al-Hàytham (965-1039) va explicar en el seu llibre sobre l'òptica (Book of Optics) que els rajos de llum viatjaven en línies rectes i es distingien pel cos que relecteix els raigs.

Ibn al-Hàytham va descriure la càmara obscura i va realitzar un seguit d'experiments. Aquests experimets van consistir en deixar passar llum per diferents obertures. Per fer això va utilitzar 3 espelmes col·locades en línia recta. Entre les espelmes i la paret va col·locar una forma retallada amb l'objectiu de veure quins efectes es produïren.[15]

La imatge del sol en el moment de l'eclipsi, tret que sigui total, demostra que quan la llum passa per un forat rodó estret i s'emet en un pla enfront d'aquest forat, es pren la forma d'una lluna minvant. La imatge del sol mostra aquesta peculiaritat només quan el forat és molt petit, quan el forat s'engrandeix, la imatge canvia i el quan es produeix aquest canvi, l'amplada augmenta. Quan l'obertura és molt àmplia, la lluna minvant desapareixerà, i la llum apareixerà rodona quan el forat és rodó, quadrat si el forat és quadrat i si la forma de l'obertura és irregular, la llum de la paret adoptarà aquesta forma, sempre que el forat sigui ampli i el pla sobre el qual es llanci sigui paral·lel al forat.

Al-Hàytham també va analitzar els raigs de llum solar i va arribar a la mateixa conclusió que Aristòtil. Ibn al-Hàytham informà que ells no havien inventat la cambra obscura. Els seus escrits van ser molt influents a Europa gràcies a les traduccions que es van començar a fer des de l'any 1200. Entre les persones que va inspirar es poden trobar Erazmus Ciolek Witelo, John Peckham, Roger Bacon, Leonardo Da Vinci, René Descartes i Johannes Kepler.[16] L'any 1088, el científic xinès Shen Kuo (1031-1095) va comparar en el seu llibre Dream Pool Essays un mirall còncau amb el forat pel qual passava la llum a la càmera obscura per tal d'explicar perquè s'invertien les imatges.

Quan un ocell està volant, a terra es veu com la seva ombra es mou en la mateixa direcció. Però si la seva imatge és recollida a través d'un petit forat d'una finestra, llavors l'ombra apareix en direcció contrària a l'ocell.[...] Això es basa en el mateix principi que la d'un mirall còncau. Aquest mirall té una superfície còncava. Si l'objecte és molt a prop, el mirall reflecteix l'objecte del dret. En canvi, si l'objecte es mou cada cop més lluny, hi ha un punt on la imatge desapareix i després la imatge apareix invertida. Per això el punt on la imatge desapareix és com el forat de la finestra.

Shen Kuo va respondre a un dels escrits de Duan Chengshi, Miscellaneous Morsels from Youyang (840), dient que la imatge invertida de la pagoda apareixia invertida per culpa del mar.

1100 a 1400: eina òptica i astronòmica, entreteniment[modifica]

També consta  que, durant els segles IX i XI, diversos científics àrabs van escriure unes de les primeres referències documentals sobre la cambra obscura. Aquests científics utilitzaven el sistema per poder veure eclipsis solars sense cremar-se els ulls, però aviat descobriren que podia tenir altres aplicacions.[1] Durant els segles XIII i XIV, també es troben referències sobre la cambra obscura en les obres d’autors com Guillaume de Saint-Cloud i John Peckham, entre d’altres.[17] També durant segle XIII, Roger Bacon coneixia ja el fenomen de la cambra obscura. Però sembla que fins al segle XV amb Leonardo da Vinci no se li va donar aplicació pràctica com a instrument auxiliar per al dibuix. Leonardo també va ser el primer a formular la comparació entre la cambra obscura i l'ull humà, com també va ser el primer a dir que la imatge que es reflectia a l'interior de la cambra era similar a aquella que captava l'ull humà i transmetia al cervell mitjançant el nervi òptic.[17] Descobrí també que la imatge es veia invertida per la intersecció dels raigs convergents, comentant també que la llum sempre viatja en línia recta.[1]

Robert Grosseteste, un filòsof i estadista anglès, va comentar sobre la càmera obscura.[18]

Càmera obscura de tres cambres (atribuïda a Roger Bacon)

Roger Bacon (1219/20 - 1292), un altre filòsof anglès, va declarar erròniament en el De Multiplicatione Specerium (1267) que una imatge projectada a través d'una obertura quadrada era rodona pel fet que la llum viatjava en ones esfèriques i, per tant, assumia la seva forma natural després de passar pel forat. A ell també se li atribueix un manuscrit que aconsellava estudiar els eclipsis solars observant-los per una càmera obscura.

S'ha atribuït a Bacon una imatge d'una càmera obscura de tres capes (vegeu la il·lustració),[19] però no se sap qui li va atribuir aquesta imatge, Una imatge molt semblant es troba en l'Ars Magna Lucis et Umbrae (1646) d'Athanasius Kircher.[20]

El fraile polonès, teòleg, físic, matemàtic i filòsof Erazmus Ciolek Witelo també va escriure sobre la cambra obscura en el seu influent escrit Perspectiva (1270-1278). Aquest estudi es va basar en gran part en l'obra d'Ibn al-Hàytham.

L'arquebisbe i erudit anlès John Peckham va escriure sobre la càmera obscura en el Tractatus de Perspectiva (1277-79), arugmentant erròniament que la llum es projectada gradualment de forma circular un cop ha passat per l'obertura.[21] Aquests escrits van ser influenciats per Roger Bacon.

Al segle XIII, l'astònom francès Arnau de Vilanova va utilitzar la cambra obscura per projectar imatges en directe per tal d'entretenir.[1][2]

D'altra banda, l'astònom francès Guillaume de Saint-Cloud va dir en el seu estudi Almanach Planetarum (1292) que l'excentricitat del sol es podia determinar amb la càmera obscura a partir de la proporció inversa entre les distàncies i els diàmetres solars aparents a l'apogeu i el perigeu.[22]

Kamāl al-Dīn al-Fārisī (1267-1319) va descriure en el seu treball Kitab Tanqih al-Manazir (The Revision of the Optics) com ell va experimentar amb una esfera de vidre plena d'aigua en una cambra obscura amb una obertura controlada i va trobar que els colors de l'arc de Sant Martí eren fenòmens de la descomposició de la llum.

El filòsof jueu francès, matemàtic, físic i astrònom Levi ben Gershon (1288-1344) (conegut també com a Guersònides) va realitzar diverses observacions astronòmiques utilitzant la cambra obscura amb el bastó de Jacob, descrivint mètodes per mesurar els diàmetres angulars del sol, la lluna i els planetes Venus i Júpiter. Ell va determinar que l'excentricitat del sol, basant-se en les seves observacions dutes a terme durant els solstices d'estiu i d'hivern del 1334. A més, Levi va explicar com la mida de l'obertura determinava la mida de la imatge projectada. Va escriure els seus descobriments en el seu cinquè llibre (al capítol 5 i 9) del tractat Sefer Milhamot Ha-Shem (Les guerres del Senyor).[23]

1450 a 1600: primers retrats, lents, dibuixos, miralls[modifica]

Da Vinci: Deixeu a b c d e ser l'objecte il·luminat pel sol i o r la paret frontal de la cambra obscura en què es troba aquest forat a n m. Sigui el full de paper que intercepti els raigs de les imatges d'aquests objectes a l'inrevés, perquè els raigs són rectes, a a la dreta es converteix en k a l'esquerra i e a l'esquerra es converteix en f a la dreta.[24]

Leonardo Da Vinci (1452-1519) estava familiaritzat amb la traducció llatina del treball de Alhazen.[cal citació] Després de realitzar un extens estudi sobre òptica i visió humana, va escriure la descripció més antiga i coneguda de la càmera obscura en el seu treball sobre miralls l'any 1502. Més tard, aquesta descripció va ser publicada a la col·lecció Codex Atlanticus (traduït del llatí):

Si la façana d'un edifici, un lloc o un paisatge està il·luminat pel sol i aquesta llum passa per un petit forat a la paret d'una habitació d'un edifici que no està directament il·luminat pel sol, tots els objectes il·luminats pel sol enviaran les seves imatges a través d'aquesta obertura i apareixeran, de cap per avall, a la paret que hi ha al davant del forat. Apareixerà aquesta imatge en un tros de paper blanc, que es col·locarà verticalment a l'habitació no gaire lluny d'aquesta obertura, i veureu tots els objectes abans esmentats en aquest paper en les seves formes o colors naturals, però apareixeran més petits i a l'inrevés, a causa de l'encreuament dels raigs en aquesta obertura. Si aquestes imatges provenen d'un lloc il·luminat pel sol, apareixeran acolorides al paper tal com són. El paper ha de ser molt prim i s'ha de veure des de l'esquena.[25]

Tot i això, aquestes descripcions van quedar desconegudes fins que Venturi les va desxifrar i publicar l'any 1797.[26]

Da Vinci estava clarament interessat en el tema de la càmera obscura. Va ser per això que va dibuixar uns 270 diagrames al seus apunts. Sistemàticament va experimentar canviant la mida i la forma de l'obertura. A més, va comparar el funcionament de l'ull amb aquesta obertura. Ell estava especialment interessat en utilitzar la càmera obscura per demostrar les bases de l'òptica: la inversió de les imatges quan passen a través d'un petit forat, la no-interferència de les imatges, etc.[27]

El dibuix més antic sobre la càmera obscura es troba al llibre De Radio Astronomica et Geometrica escrit pel físic, matmàtic i creador d'instruments holandès Gemma Frisius. En aquest dibuix s'il·lustra com ell havia utilitzat la cambra fosca per estudiar l'eclipsi solar del 24 de Gener del 1544.[26]

L’estudiós Girolamo Cardamo va ser la primera persona en aplicar una lent biconvexa a la cambra, cosa que també va dotar de més definició a les imatges.[17]

El matemàtic i astrònom sicilià Francesco Maurolico (1494-1575) va contestar al problema que havia plantejat Aristòtil anteriorment. La resposta es troba al tractat Photismi de lumine et umbra (1521-1554).[28] Encara que no va ser publicat abans del 1611, després que Johannes Kepler publiqués els seus descobriments.

L'any 1567 a La Practica della Perpettiva, Daniele Barbaro (1513-570) va utilitzar una càmera obscura amb una lent biconvexa per explicr que la imatge era més vívida si la lent estava coberta, deixant una circumferència al mig.[29]

Friedrich Risner, un matemàtic alemany va proposar una càmera obscura portable. Per això va proposar una espècie de capsa de fusta lleugera que es podia transportar per dos senders a qualsevol lloc desitjat i, un cop s'arribava a la destinació, es podien crear dibuixos topogràfics.[30] Aquesta gran caixa estaria equipada amb lents en cada un dels quatre costats i, situat al centre, un cub de paper. Un home aniria dins de la caixa i dibuixaria les imatges que es projectessin a través de cadascuna de les quatre lents als costats del cub.[31] Una configuració molt similar es va il·lustrar l'any 1645 en el llibre Ars Magna Lucis et Umbrae d'Athanasius Kircher.[32]

Al voltant de l'any 1575, el cura dominicà i italià, matemàtic, astrònom i cosmògraf Ignazio Danti va dissenyar una càmera obscura gnòmon i una línia meridional per la Basílica de Santa Maria Novella (Florència). Més tard també va dissenyar un gnòmon gegant per la Basílica de San Petroni a Bolonya. El gnòmon es va utilitzar per estudiar els moviments del sol durant l'any i va ajudar a determinar el nou calendari gregorià pel qual Danti va presentar al Papa Gregori XIII i es va instaurar l'any 1582.[33]

Posteriorment, l'italià Giovanni Battista della Porta va descriure la càmera obscura, aplegant tot el coneixement dels científics que el precediren. Ell la va nomenar "obscurum cubiculum" a la seva primera edició de la sèrie de llibres Magia Naturalis. Ell va suggerir utilitzar un mirall convex per projectar la imatge al paper i, així, utilitzar-la com a guia per dibuixar. Della Porta també va comparar l'ull humà a la càmera obscura dient:

La imatge passa a l'ull pel globus ocular igual que passa per la finestra.

La popularitat dels llibres de Della Porta van ajudar a difondre els coneixements de la càmera obscura.

L'any 1585, Giovanni Battista Benedetti, va proposar a Diversarum Speculationum Mathematicarum[34] utilitzar un mirall estirat en un angle de 45 graus amb l'objectiu de posar la imatge (que apareixia dins de la cambra obscura) del dret. Tot i això, la imatge es mantenia invertida però posteriorment es va convertir en una pràctica comuna de les càmeres obscures.[29]

Quan l'any 1588 es va publicar una segona edició del llibre Magia Naturalis, el físic va afegir una descripció molt més tècnica de la cambra i els usos que se’n podien extreure, entre els quals estava el seu ús com a forma d’entreteniment, cosa que després derivaria en el cinema.[17] La continuació de la investigació davant la cambra fosca va acabar duent els científics per dos camins. Un, el que portà al descobriment de la càmera fotogràfica i l'altre, la seva incorporació a l'arquitectura per l'observació de bells paratges.[35][36]

1600 al 1650: nom encunyat, càmera obscura telescòpica, ajuda gràfica portàtil en tendes i caixes[modifica]

L'ús més primerenc del terme "càmera obscura" es troba al llibre Ad Vitellionem Paralipomena (1604) del matemàtic alemany, astrònom i astròleg Johannes Kepler. Kepler va descobrir el funcionament de la càmera obscura recreant el seu principi amb un llibre que substituïa un cos brillant i enviava fils des dels seus extrems a través d'una obertura acorralada en una taula al terra on els fils recreaven la forma del llibre. També es va adonar que la imatge es "pintava" invertida i es va imaginar que això era corregit d'alguna manera pel cervell.[37]

L'any 1607, Kepler va estudiar el sol utilitzant les seves càmeres obscures i va notar una taca solar, però va pensar que era Mercuri que transitava per davant del sol.[38]

Kepler, en el seu llibre de 1611 Dioptrice va descriure com la imatge projectada de la càmera obscura podia ser millorada i revertida amb una lent. Es creu que més tard va utilitzar un telescopi amb tres lents per revertir la imatge a la càmera obscura.[29]

L'any 1612, el matemàtic italià Benedetto Castelli va escriure al seu mentor, l'astrònom, físic, enginyer, filòsof i matemàtic italià Galileo Galilei sobre la projecció d'imatges del sol a través d'un telescopi (inventat el 1608) per estudiar les taques solars recentment descobertes. Galilei va escriure sobre la tècnica de Castelli al sacerdot jesuita alemany, físic i astrònom Christoph Scheiner.[39]

Des de l'any 1612 fins a almenys el 1630, Christoph Scheiner va estar estudiant aquestes taques solars i construint nous sistemes de projecció solar telescòpica. Va anomenar a aquests "Heliotropii Telioscopici", posteriorment conegut com a helioscopi.[40] Per als seus estudis, Scheiner va construir una caixa al voltant del final de visió/projecció del telescopi, que es pot veure com la versió més antiga coneguda d'una càmera obscura. Scheiner també va fer una càmera portàtil fosca.[41]

El matemàtic, físic i arquitecte François d'Aguilon, en el seu llibre de 1613, Opticorum Libri Sex,va descriure com algunes persones enganyaven a la gent afirmant que coneixien la nigromància i que aixecarien els fantasmes del dimoni des de l'infern per mostrar-los al públic a l'interior una càmera obscura. Per fer això, un assistent amb la màscara del diable es projectava a través d'una lent a la cambra fosca, espantant els espectadors.[42]

El 1620, Kepler va utilitzar la cambra obscura portàtil amb un telescopi modificat per dibuixar paisatges.[43]

L'inventor holandès Cornelis Drebbel creia que havia construït una càmera obscura que corregia la inversió de la imatge projectada. El 1622 va vendre una al poeta holandès, compositor i diplomàtic Constantijn Huygens qui ho va utilitzar per pintar i ho va recomanar als seus amics artistes. Huygens va escriure als seus pares (traduït del francès):

Tinc a casa l'altre instrument de Drebbel, que sens dubte fa efectes admirables en la pintura gràcies a reflexió en una cambra fosca; no és possible que et reveli la bellesa en paraules; tota pintura està morta per comparació, ja que aquí hi ha vida o alguna cosa més elevada. La figura i el contorn i els moviments s'uneixen naturalment i d'una manera molt agradable.

Il·lustració d'una scioptric ball de Daniel Schwenter (1636).

L'alemany d'estudis orientals, matemàtic, inventor, poeta i bibliotecari Daniel Schwenter va escriure en el seu llibre Deliciae Physico-Mathematicae sobre un instrument que un home de Pappenheim li havia demostrat. Aquest instrument permetia que el moviment d'una lent es projectés més d'una escena a través de la càmera obscura. Consistia en una bola tan gran com un puny, a través del qual es feia un forat (AB) amb una lent adjunta a un costat (B). Aquesta pilota es col·locava a l'interior de dues meitats d'una part d'una bola buida que s'enganxava (CD), on es podia girar. Aquest dispositiu es connectava a la paret de la càmera obscura (EF).[44] Aquesta junta de Cardan es va anomenar posteriorment scioptric ball.

El filòsof, matemàtic i científic francès René Descartes, en el seu llibre Dioptrique, va proposar posar un ull d'un home recentment mort (o si un mort no estava disponible, l'ull d'un bou) en una obertura en una cambra fosca i esborrant la carn de l'esquena fins a poder veure la imatge invertida formada a la retina.[45]

El filòsof jesuita italià, matemàtic i astrònom Mario Bettini, a Apiaria universae philosophiae mathematicae (1642) va escriure sobre la construcció d'una càmera fosca amb dotze forats. Quan un soldat de peu es trobava davant de la càmera, es projectaria un exèrcit de dotze persones de soldats que fessin els mateixos moviments.

El matemàtic francès, de l'orde dels Mínims i pintor d'art anamòrfic Jean-François Nicéron va escriure sobre la càmera obscura amb lents convexes. Va explicar com la càmera obscura podria ser utilitzada pels pintors per aconseguir una perspectiva perfecta en el seu treball. També es va queixar de com els xarlatans utilitzaven la càmera obscura per enganyar als espectadors sense sentit i fer-los creure que les projeccions eren ciència màgica o ocultista. Aquests escrits van ser publicats en una versió pòstuma de La Perspective Curieuse (1652).[46]

1650 al 1800: introducció de la llanterna màgica, ajuda per pintar[modifica]

L'ús de la càmera obscura per projectar espectacles especials per entretenir a un públic sembla haver estat molt rar. Una descripció del que probablement era un espectacle en 1656 a França, va ser escrit pel poeta Jean Loret. La societat parisenca va ser presentada amb imatges de palaus, balls de ballet i lluites amb espases. L'actuació estava en silenci i Loret es va sorprendre que tots els moviments no fessin res. Loret se sentia una mica frustrat que no sabia el secret que feia possible aquest espectacle. Hi ha diverses pistes que es tractava d'un espectacle de càmera obscura, en lloc d'un espectacle de llanterna màgica, especialment en la imatge invertida i els moviments energètics.[47]

El científic jesuïta alemany Gaspar Schott va sentir parlar sobre un petit dispositiu de càmera obscura que havia vist a Espanya, el qual es podia portar sota un braç i podia amagar-se sota un abric. A continuació, va construir la seva pròpia càmera obscura portable, que podria centrar-se a lliscar una part de caixa de fusta instal·lada dins d'una altra part de caixa de fusta. Va escriure sobre això l'any 1657 mitjançant Magia universalis naturæ et artis.

El 1659 es va introduir la llanterna màgica i va substituir en part la càmera fosca com a dispositiu de projecció, mentre que la càmera obscura va romandre popularment com a ajuda de dibuix. La llanterna màgica es pot veure com un desenvolupament de la càmera obscura.

Els mestres holandesos del segle XVII, com Johannes Vermeer, van ser coneguts per la seva magnífica atenció als detalls. S'ha especulat molt que van fer ús de cambres obscures. És per això que una part d'artistes d'aquest període sigui una qüestió de controvèrsia considerable, recentment ressuscitada per la tesi de Hockney-Falco.[48]

El filòsof alemany Johann Sturm va publicar un article il·lustrat sobre la construcció d'una càmera obscura portàtil amb un mirall de 45 ° i una pantalla de paper oliada en el seu llibre Collegium experimentalale: sive curiosum (1676).[49]

Johann Zahn amb Oculus Artificialis Teledioptricus Sive Telescopium, publicat el 1685, conté moltes descripcions, diagrames, il·lustracions i esbossos tant de la càmera obscura com de la llanterna màgica. Un dispositiu manual amb un mecanisme de reflex del mirall va ser proposat per primera vegada per Johann Zahn l'any 1685, un disseny que posteriorment s'utilitzaria en càmeres fotogràfiques.[50]

El científic Robert Hooke va presentar un document el 1694 a la Royal Society, en el qual va descriure una càmera obscura portàtil. La descrivia com una caixa amb forma de con que s'adaptava al cap i les espatlles del seu usuari.[51]

Des del començament del segle XVIII, artesans i òptics van fabricar dispositius de càmera obscura en forma de llibres, molt apreciats pels amants dels dispositius òptics.[52]

Un capítol de Saggio sopra Pittura (1764) del comte Algarotti està dedicat a l'ús de la càmera òptica en pintura.[53]

Al segle XVIII, gràcies als desenvolupaments de Robert Boyle i Robert Hooke, es va facilitar la disponibilitat d'una sèrie de models de maquetes portàtils. Aquests van ser àmpliament utilitzats pels artistes amateurs durant els seus viatges, però també van ser emprats per professionals, entre ells Paul Sandby i Joshua Reynolds. Actualment, una d'aquestes càmeres es troba ara al Museu de les Ciències de Londres. Aquestes càmeres van ser posteriorment adaptades per Joseph Nicephore Niepce, Louis Daguerre i William Fox Talbot per crear les primeres fotografies.

Cambra obscura i alquímia[modifica]

La cambra obscura, si bé va ser creada en resposta a les necessitats de pintors i científics, en l'antiguitat també va ser coneguda com a “caixa màgica” i va estar estretament relacionada amb un animal fantàstic: l'unicorn. S'han trobat diferents escrits i esbossos que descriuen la cambra obscura però l'orifici i l'efecte de producció d'imatges que la caracteritza només podia donar-se si es perforava la “caixa” amb la banya d'un unicorn.

Des del segle IV, mags i alquimistes van investigar fenòmens relacionats amb la llum i les imatges. Fata Morgana, fetillera de la cort i germana d'Arturo, gelosa del prestigi de Merlí va aconseguir robar secrets del mag per tractar d'utilitzar-los, entre ells, es va trobar el següent escrit: «(...) L'ull de la caixa màgica haurà de ser perforat amb una banya d'Unicorn, de no ser així, resultarà per complet inefectiva.«(...). Aquesta creença va perdurar fins al segle XI i es creia que els unicorns es van extingir per l'ús que se li donava a les seves banyes per utilitzar-los en funció de la ja esmentada “caixa màgica”. Amb Merlí apareix la primera referència a l'Unicorn i la seva participació en el “art de aprehendre imatges”.

Tzung Ching Pung, alquimista del segle VI va fer aquesta altra referència: «(...)Per aconseguir belles i delicades reproduccions, tant de boscos i llacs, així com de qualsevol cosa en general, és necessari disposar de la banya d'Unicorn de Tchung-*Kuo.«(...)2

Abdel-el-Kamir no descriu la cambra obscura com el seu contemporani Merlí, no obstant això, dóna una recepta de com preparar una emulsió sensible a la llum, aquesta és, la pel·lícula fotogràfica. És fins al segle XI, amb l'alquimista Adojuhr, que s'utilitza per primera vegada la cambra obscura (càmera màgica segons ell) amb una emulsió extraordinàriament sensible, que li va permetre imprimir imatges en moviment àdhuc mancant de lent.

Les al·lusions a l'Unicorn de Merlí i Tzung Ching Pung són vagues, en el de Adojuhr succeeix el contrari, doncs fa una detallada i minuciosa descripció d'aquest animal, també assenyala a més, la utilitat de la banya de cadascuna de les diferents espècies per a la perforació de el “objectiu” de les caixes màgiques. Algunes transcripcions de Adojuhr:

«(...)Es pren una banya d'Unicorn, s'agusa finalment per la punta, i amb ell es practica un petit orifici sobre qualsevol superfície refulgent. Per aquest orifici podran fer-se passar, comprimint la seva essència, tota classe de persones, objectes i llocs, mateixos que hauran de ser guardats acuradament en una caixa de cartró on romandran per l'eternitat, per ser trets quan algú els necessiti.«(...)3

Una altra de les funcions que també se li van arribar a donar a aquesta caixa màgica és la de “aprehendre esperits malignes” i buscar la forma d'exterminar-los, en les representacions de l'alquimista es veu més clarament l'anterior. Es creia que existien diferents espècies d'Unicorns i cadascun s'usava d'una forma diferent en les caixes màgiques.

La cambra obscura com a espectacle[modifica]

Algunes cambres obscures van ser construïdes com a atraccions turístiques, però ja queden cada vegada menys. Alguns exemples poden trobar-se encara a Grahamstown (Sud-àfrica), a la Torre de Tavira a Cadis (Espanya) i a Dumfries i Edimburg (Escòcia).

Canaletto: Basílica dels santsGiovanni i Paolo, en Venècia. Esbossos obtinguts mitjançant una cambra obscura.

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cambra obscura Modifica l'enllaç a Wikidata

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 «El cinema abans del cinema» (en català). Museu del Cinema (Servei Educatiu). [Consulta: 13 novembre 2016].
  2. «Paleolithic» (en anglès). Matt Gatton.
  3. «Neolithic - paleo-camera» (en en-us). paleo-camera.
  4. Ouellette, Jennifer «Did Prehistoric People Watch the Stars Through This 6,000 Year Old 'Telescope'?» (en en-us). Gizmodo.
  5. Boulger, Demetrius Charles. Asian Review (en en). East & West, 1969. 
  6. Rohr, René R.J.. Sundials: History, Theory, and Practice, 2012. ISBN 9780486151700. 
  7. «Ancient Greece - paleo-camera» (en en-us). paleo-camera.
  8. Ruffles, Tom. Ghost Images: Cinema of the Afterlife, 2004, p. 15-17. ISBN 9780786420056. 
  9. 9,0 9,1 Needham, Joseph. Science and Civilization in China, vol. IV, part 1: Physics and Physical Technology. 
  10. Menahem, Ben. Historical Encyclopedia of Natural and Mathematical Sciences, Volume 1, 2009-03-06, p. 465. ISBN 9783540688310. 
  11. Kleine Geschichte der Lochkamera oder Camera Obscura (en alemany). 
  12. Inside the Box: A Proven System of Creativity for Breakthrough Results (en anglès), p. 106. ISBN 978-1-451-65930-6. 
  13. Renner, Eric. Pinhole Photography: From Historic Technique to Digital Application (en anglès), 2012. 
  14. Hammond, John H. The camera obscura: a chronicle, 1981, p. 2. ISBN 9780852744512. 
  15. User, Super. «History of Camera Obscuras - Kirriemuir Camera Obscura» (en en-gb). [Consulta: 1r novembre 2018].
  16. Plott, John C.; Dolin, James Michael; Hatton, Russell E. Global History of Philosophy: The period of scholasticism (en en). Motilal Banarsidass Publishe, 1977. ISBN 9780895816788. 
  17. 17,0 17,1 17,2 17,3 «La Cambra Fosca. La imatge que s'escola per un forat» (en català).
  18. Lindberg, David C. «A reconsideration of Roger Bacon's theory of pinhole images» (en en). Archive for History of Exact Sciences, 6, 3, 1970, pàg. 214–223. DOI: 10.1007/bf00327235. ISSN: 0003-9519.
  19. Doble, Rick. 15 Years of Essay-Blogs About Contemporary Art & Digital Photography: In-Depth Articles from 1997-2012 (en en). Lulu Press, Inc, 2012-10-10. ISBN 9781300198550. 
  20. Kircher, Athanasius; Scheus, Hermann; Grignani, Lodovico. Athanasii Kircheri Fuldensis Buchonii... Ars magna lucis et umbrae in decem libros digesta: quibus admirandae lucis et umbrae in mundo , atque adeo vniuersa natura, vires effectusque vti noua, ita varia nouorum reconditiorumque speciminum exhibitione, ad varios mortalium vsus, panduntur (en la). sumptibus Hermanni Scheus, 1646. 
  21. Peckham, John; Lindberg, David C. Tractatus de perspectiva (en en). Franciscan Institute, 1972. 
  22. Mancha, J. L.. Studies in Medieval Astronomy and Optics (en en). Ashgate Publishing, Ltd., 2006. ISBN 9780860789963. 
  23. Unguru, Sabetai. Physics, Cosmology and Astronomy, 1300–1700: Tension and Accommodation (en en). Springer Science & Business Media, 2012-12-06. ISBN 9789401133425. 
  24. «71 [The function of the eye as explained by the camera obscura. (Notebooks of Leonardo da Vinci)]». [Consulta: 2 novembre 2018].
  25. Josef Maria Eder History of Photography translated by Edward Epstean Hon. F.R.P.S Copyright Columbia University Press
  26. 26,0 26,1 «Pinhole Photography – History, Images, Cameras, Formulas» (en en-us). Jon Grepstad, 20-10-2015.
  27. «1986 Leonardo and the Camera Obscura / Kim Veltman» (en ru). [Consulta: 2 novembre 2018].
  28. Maurolico, Francesco. Abbatis Francisci Maurolici Messanensis. Photismi de lumine, & vmbra ad perspectiuam, & radiorum incidentiam facientes. Diaphanorum partes, seu libri tres: .. (en la). ex typographia Tarquinij Longi, 1611. 
  29. 29,0 29,1 29,2 Ilardi, Vincent. Renaissance Vision from Spectacles to Telescopes (en en). American Philosophical Society, 2007. ISBN 9780871692597. 
  30. Snyder, Laura J. Eye of the Beholder: Johannes Vermeer, Antoni van Leeuwenhoek, and the Reinvention of Seeing (en en). W. W. Norton & Company, 2015-03-16. ISBN 9780393246520. 
  31. Snyder, Laura J. Eye of the Beholder: Johannes Vermeer, Antoni van Leeuwenhoek, and the Reinvention of Seeing (en en). W. W. Norton & Company, 2015-03-16. ISBN 9780393246520. 
  32. Kircher, Athanasius. Athanasii Kircheri Ars magna lucis et umbrae: in X libros digesta (en la). Waesberge, 1671. 
  33. «La meridiana di San Petronio». [Consulta: 2 novembre 2018].
  34. Benedetti, Giovanni Battista. Diversarum Speculationum mathematicarum ... liber (en en), 1585. 
  35. «Natural magick by John Baptista Porta, a Neapolitane ; in twenty books ... wherein are set forth all the riches and delights of the natural sciences.». [Consulta: 2 novembre 2018].
  36. Porta, Giovan Battista Della. Io. Bapt. Portae ... Magiae naturalis libri XX ... (en la). apud Horatium Saluianum, 1589. 
  37. Lindberg, David C.; Lindberg, David Charles. Theories of Vision from Al-kindi to Kepler (en en). University of Chicago Press, 1981. ISBN 9780226482354. 
  38. «This Month in Physics History» (en en). [Consulta: 2 novembre 2018].
  39. Whitehouse, David. «The Sun: A Biography», 2004.
  40. Whitehouse, David. «The Sun: A Biography», 2004.
  41. Daxecker, Franz «Christoph Scheiner und die Camera obscura». .
  42. Mannoni, Laurent. The great art of light and shadow, 2000, p. 5. 
  43. Steadman, Philip. Vermeer's camera, 2001. 
  44. Schwenter, Daniel. Deliciae Physico-Mathematicae (en alemany), 1636, p. 255. 
  45. Collins, Jane; Nisbet, Andrew. Theatre and Performance Design: A Reader in Scenographyy, 2012. 
  46. Nicéron, Jean François. La Perspective curieuse (en francès), 1652. 
  47. http://www.magiclantern.org.uk/new-magic-lantern-journal/pdfs/4008787a.pdf
  48. Snyder, Laura J. «Eye of the Beholder», 2015.
  49. Sturm, Johann. Collegium experimentale, sive curiosum (en latin), 1676, p. 161–163. 
  50. Gernsheim, pp. 5-6
  51. Wenczel, pg. 15
  52. Mannoni, Laurent. The great art of light and shadow, 2000, p. 5. 
  53. Algarotti, Francesco. Presso Marco Coltellini, Livorno. Saggio sopra la pittura, 1764, p. 59–63.