Carmelo Alonso Bernaola

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Carmelo Bernaola)
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaCarmelo Alonso Bernaola
Leganés - Monumento a Carmelo Bernaola.JPG
Monument a Carmelo Alonso Bernaola al barri de Leganés de Madrid.
Biografia
Naixement 16 de juliol de 1929
Otxandio
Mort 5 de juny de 2002(2002-06-05) (als 72 anys)
Madrid
Lloc d'enterrament Cementiri de Burgos 
Nacionalitat Espanya Espanya
Activitat
Ocupació Compositor i clarinetista
Alumnes Manuel Seco de Arpe

IMDB: nm0005962 Allmovie: p81605
Discogs: 1200940
Modifica les dades a Wikidata

Carmelo Alonso Bernaola (Otxandio, 16 de juliol de 1929 - Madrid, 5 de juny de 2002) fou un compositor, professor de música i clarinetista espanyol.

Membre de la denominada «Generació del 51», a la qual també pertanyen Cristóbal Halffter, Luis de Pablo o Antón García Abril, fou un dels introductors de l'avantguarda i modernitat en la música espanyola. Passà la seva infància a Burgos i allà va rebre la seva primera formació musical. Posteriorment estudià en el Conservatori de Madrid, on fou alumne de Massó, Domingo Amoreti Ruiz, Calés Pina i Gómez García. Completà la seva formació a Itàlia, Alemanya i Santiago de Compostel·la.

Es donà a conèixer com a compositor dintre de l'avantguarda musical madrilenya de principis dels anys seixanta amb obre per a grups de cambra i orquestra com Constantes (1960), Tres superficies (1963), Permutado (1963), Mixturas (1964), Traza (1966), Polifonias (1969), i Relatividades (1971). Posteriorment va compondre les simfonies Impulso (1972), Simfonia en do (1974, i Villanescas (1974); l'homenatge a Antonio Machado Ayer soñé que soñaba (1975), Peces per a piano (1976), Juegos (1978), Las siete palabras, per a orquestra de cambra i cor, El cantico, en homentage al poeta Jorge Guillén, aquestes dues últimes estrenades el 1984, i Las corsaria (1984), per al teatre.

És autor d'unes 300 obres, de les que 160 les va escriure pel món de l'espectacle, el cinema, el teatre i la televisió, el que li'n valgué el premi de l'Acadèmia de Cine. Director del Conservatori de Vitòria des de 1981, el 1988 aconseguí el Premi Goya per la banda sonora de la pel·lícula Pasodoble, de José Luis García Sánchez. Així mateix, el 1992 rebé el Premi Nacional de Música en l'apartat de composició. Des de 1993 era membre de Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando.

Compositor mai aliè a la música popular, que cultivava i sabia fixar en la memòria de les generacions, moltes de les seves composicions es feren cèlebres, com les cançons Mambrú se fue a la guerra o El cochecito leré, les simfonies de programes com La clave, de José Luis Balbín, o Verano azul, d'Antonio Mercero, o l'himne de l'Athletic Club de Bilbao.

A més de la composició professional, Bernaola fou professor d'harmonia i composició del Conservatori de Madrid tenint en aquesta última tesitura entre molts alumnes a Francisco Otero i m´´es tard va ser director del Conservatori de Música Jesús Guridi de Vitoria des de 1981 fins 1991. Va tenir com alumna entre altres a la Maite Aurrekoetxea Viloria.

Bibliografia[modifica]