Daoguang

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaDaoguang
清 佚名 《清宣宗道光皇帝朝服像》.jpg
 Emperador de la Xina 

Dades biogràfiques
Naixement 16 de setembre de 1782
Ciutat Prohibida
Mort 25 de febrer de 1850 (67 anys)
Antic Palau d'Estiu
Sepultura Tombèus Oèst dei Qing
Ètnia Manxús
Dades familiars
Dinastia House of Aisin Gioro
Cònjuge Empress Xiaomucheng
Consort He
Noble Consort Cheng
Consort Xiang
Consort Chang
Imperial Concubine Zhen
Noble Consort Jia
Imperial Noble Consort Zhuangshun
Empress Xiaoshencheng
Noble Consort Tóng
Empress Xiaoquancheng
Empress Xiaojingcheng
Imperial Concubine Tian
Fills
Pares Emperador JiaqingEmpress Xiaoshurui
Germans
Modifica dades a Wikidata

L'emperador Daoguang —道光 en xinès simplificat— (Ciutat Prohibida de Pequín, 16 de setembre de 1782 on va morir el 25 de febrer de 1850) [1] Vuitè emperador de la dinastia Qing, el sisè Qing que governà Xina i el primer a patir la humiliació d'Occident que va culminar amb el Tractat de Nanjing de 1842, com a resultat de la Primera Guerra de l'Opi.[2] Va governar del 3 d'octubre de 1820 al 25 de febrer de 1850.[1][3]

Història de la Xina
Història de la Xina
ANTIGA
3 Augustos i 5 Emperadors
Dinastia Xia 2100–1600 aC
Dinastia Shang 1600–1046 aC
Dinastia Zhou 1045–256 aC
 Zhou Occidental
 Zhou Oriental
   Primaveres i Tardors
   Regnes Combatents
IMPERIAL
Dinastia Qin 221 aEC–206 aEC
Dinastia Han 206 aEC–220 EC
  Han Occidental
  Dinastia Xin
  Han Oriental
Tres Regnes 220–280
  Wei, Shu i Wu
Dinastia Jin 265–420
  Jin Occidental 16 Regnes
304–439
  Jin Oriental
D. Meridionals i Septentrionals
420–589
Dinastia Sui 581–618
Dinastia Tang 618–907
  ( Segon Zhou 690–705 )
5 Dinasties &
10 Regnes

907–960
Dinastia Liao
907–1125
Dinastia Song
960–1279
  Song del Nord Xia Occ.
  Song del Sud Jin
Dinastia Yuan 1271–1368
Dinastia Ming 1368–1644
Dinastia Qing 1644–1911
MODERNA
República de la Xina 1912–1949
República Popular
de la Xina

Des del 1949
República de
la Xina
(Taiwan)
Des del 1945


Nom[modifica | modifica el codi]

Emperador Daoguang

El seu nom de naixement va ser Mianning (绵寧), que posteriorment van canviar per Minning (旻寧) i el seu cognom manxú, Aisin Giorro. Abans de ser emperador ostentava el títol de Princep de la Sang i del Primer Nivell o Grau.[4] Com a emperador va rebre el nom de Daoguang i el de Xuanzong com a nom pòstum o de temple .[5]

Formació i personalitat[modifica | modifica el codi]

Va ser educat en els valors confucianistes i del seu avi, l'emperador Qianlong va aprendre l'art de la caça. De jove va distingir-se en les accions contra els rebels de la secta "Lotus Blanc" (bailianjiao) que s'havien infiltrat a la Ciutat Prohibida de Pequín,[1] actuació que el va ajudar a assolir la successió del seu pare i ser nomenat emperador.[6]

S'ha generat una certa controvèrsia sobre la seva personalitat. Alguns historiadors l'han definit com un home amb poc caràcter, indecís, avar, no massa intel·ligent i amb poc carisma,[2] certes biografies el defineixen com "un home amb bones intencions però ineficaç",[7] i altres destaquen la seva tendència a analitzar en detall els problemes i discutir-ho amb els seus assessors i consultors,[8] tot plegat en un marc general on s'entén que els darrers emperadors de la dinastia Qing van ser ineptes i/o corruptes, i que durant el regnat del pare de Daoguang, l'emperador Jiaqing ja va començar el declivi de la dinastia.[2]

Família[modifica | modifica el codi]

Consort Xiang una de les 20 dones de Daoguang

Segon fill de Yongyan (永琰) que va ser emperador amb el nom de Jiajing, i de Hitara, principal esposa de Yongyan, posteriorment emperadriu amb el nom de Xiaoshurui (孝淑睿).[6] Daoguang va tenir 20 dones,[6][9] 9 fills (el quart el va succeir com a emperador Xianfeng) i 10 filles.[9]

Consorts[modifica | modifica el codi]

  1. Emperadriu Xiao Mu Cheng (孝穆成皇后) (? - 1808)
  2. Emperadriu Xiao Shen Cheng (孝慎成皇后) (? - 1833)
  3. Emperadriu Xiao Quan Cheng (孝全成皇后) (1808 - 1840)
  4. Emperadriu Xiao Jing Cheng (孝静成皇后) (1812 - 1855)
  5. Consort Imperial Zhuang Shun (庄顺皇贵妃) (? - 1866)
  6. Honorable Consort Tun (彤贵妃) (? - 1877)
  7. Consort He (和妃) (? - 1836)
  8. Consort Xiang (祥妃) (? - 1861)
  9. Noble Consort Jia (佳贵妃) (? - 1890)
  10. Noble Consort Cheng (成贵妃) (? - 1888)
  11. Consort Chang (常妃) (? - 1860)
  12. Concubina Imperial Zhen (珍嫔) (?)
  13. Concubina Imperial Tian (恬嫔) (?-1845)
  14. Concubina Imperial Yu (豫嫔) (1816–1898)
  15. Concubina Imperial Shun (順嬪) (?-1868)
  16. Concubina Imperial Heng (恆嬪) (?-1876)
  17. Noble Dama Ping (平贵人)(?-1823)
  18. Noble Dama Ting (定贵人)(?-1842)
  19. Noble Dama Li (李贵人)(?-1872)
  20. Noble Dama Na (那贵人)(?-1865)

Fills[modifica | modifica el codi]

  1. Yiwei (奕緯) (16 de maig de 1808 - 23 de maig de 1831), fill de He
  2. Yikang (奕綱) (22 de novembre de 1826 - 5 de març de 1827), fill de Xiao Jing Cheng
  3. Yichi (奕繼) (2 de desembre de 1829 - 22 de gener de1830), fill de Xiao Jing Cheng
  4. Yichu (1831 - 1861), fill de Xiao Quan Cheng. Futur emperador amb el nom de Xianfeng
  5. Yicong (23 de juliol de 1831- 18 de febrer de 1889), fill de Xiang
  6. Yixin (11 de gener de 1833 - 29 de maig de 1898), fill de Xiao Jing Cheng.
  7. Yixuan, (16 d'octubre de 1840 - 1 de gener de 1891)
  8. Yiho (奕詥) (21 de febrer de 1844 - 17 de desembre de1868), fill de Zhuangshun.
  9. Yihui (奕譓) (1845 - 1877) fill de Zhuangshun.

Filles[modifica | modifica el codi]

  1. Duanmin (端悯固伦公主) (1813 - 1819), filla de Xiaozhen Cheng.
  2. (1825) filla de Xiang Fei.
  3. Duanshun (端顺固伦公主) (1825 - 1835), filla de Xiaoquan Cheng.
  4. Shou-An (寿安固伦公主) (1826- 1860), filla de Xiaoquan Cheng.
  5. Shou? (寿臧和硕公主) (1829 - 1856), filla de Xiang Fei.
  6. Shou-Yen (寿恩固伦公主) (1830 - 1859), filla de Xiaojing Cheng.
  7. (1840 - 1844), filla de Tun Kuai Fei.
  8. Shou-Xi (寿禧和硕公主) (1841- 1866), filla de Tun Kuai Fei.
  9. Shou-Zhuang (寿庄固伦公主) (1842 - 1884), filla de Zhuangshun Huang Kuai Fei.
  10. (1844 - 1845), filla de Tun Kuai Fei.

Primers anys de regnat[modifica | modifica el codi]

Va pujar al tron quan tenia 38 anys, després de la mort sobtada del seu pare. El país a l'inici del seu regnat estava davant d'una forta crisi; a nivell intern amb un govern corrupte, un exèrcit ineficaç, la tresoreria estatal sense recursos, un fort creixement demogràfic i molt especialment el problema del consum d'opi;[10] a nivell territorial diversos conflictes, com la secessió dels musulmans de Xinjiang (1825) sota la direcció dels turc Jehagir Khwadja, la pèrdua de les ciutats de Kashar, Yarkand i Yangihissar (1826) en mans dels rebels, sublevacions en les regions de Hunan i Guangxi (1832-33) i la rebel·lió dels Yao a Guizhou (1833)[11] i tot plegat agreujat per importants problemes climatològics, especialment per les constants inundacions del riu Groc (anys 1822, 1831-32, 1839-42),[12] que van generar molts problemes tant de caràcter polític com de gestió, tècnics i financers.[13]

Malgrat aquesta situació Daoguang va afrontar els primers anys amb molt d'entusiasme, aplicant mesures i reformes de progrés en el camp polític i social (lluita contra el consum d'opi) contra la corrupció, la potenciació de les obres públiques i les infraestructures, com les obres del Gran Canal.[10]

A nivell cultural entre altres iniciatives, va ordenar la revisió del Diccionari Kangxi, redactat l'any 1710 amb un total de 47.035 caràcters xinesos, però a causa de la rapidesa amb què es va confeccionar contenia moltes errades; la revisió de Daoguang del 1831 va corregir un total de 2588 errors.[14]

Darrers anys[modifica | modifica el codi]

Va morir de malaltia als 69 anys a l'antic Palau d'Estiu a Pequín. Està enterrat al Mausoleu de Muling, que forma part del conjunt de les tombes Qing de l'Oest, a 120 km al sud-oest de Pequín (Yxia a la província de Hebei) junt amb les emperadrius Xiao Mu Cheng i Xiao Wuan Cheng, i amb el títoll pòstum o de temple, Xuanzong. El va succeir el seu quart fill Yichu, amb el nom d'emperador Xianfeng.

Fets més significatius durant el regnat de Daoguang[modifica | modifica el codi]

ANY ESDEVENIMENT[2][15][16]
1820 Inici del regnat de Daoguang després de la mort del seu pare l'emperador Jianqing
1825 Secessió dels musulmans de Xinjiang
1831 Revisió del Diccionari Kangxi. Publicació d'edictes en contra del comerç i consum d'opi
1832 Tropes Qing derrotades pels rebels de Guandong a causa de la seva addicció a l'opi
1832-33 Sublevacions i rebel·lions a diverses zones (Hunan, Guangxi, Guizhou)
1834 El negociador anglès Lord Nieper mor al Sud de la Xina mentre dialogava amb les autoritats xineses a Canton
1838 Lin Zexu nomenat comissionat per l'emperador es enviat a Canton per eliminar el comerç i el contraban d'opi
1839 Inici de la Primera Guerra de l'Opi
1840 Arriba a la Xina la flota britànica
1841 Xina cedeix Hong Kong als britànics
1842 Tractat de Nanjing com a final de la guerra de l'opi.
1843 La Xina supera els 400 milions d'habitants. Liberalització de les activitats dels missioners catòlics, i primers drets d'extraterritorialitat

a favor dels estrangers[17] Tractat de Bogue. Hong Xiuquan funda la secta heterodoxa cristiana " societat d'Adoració de Deu", inici de la

Rebel·lió dels Taiping.

1844 Tractats amb els Estats Units i França
1845 Hong Xiuquan capta adeptes pel seu moviment a la zona de Guangxi.
1846 El cens de la Xina ja és de 421 milions d'habitants
1848 Recessió econòmica amb una important davallada dels ingressos estatals
1849 El Gran Canal totalment infranquejable que genera problemes pel transport del gra del Sud al Nord
1850 Mor l'emperador Daoguang. Inici de la Rebel-lió dels Taiping

La Xina del segle XIX[modifica | modifica el codi]

Per entendre la situació i actuació del govern durant el regnat de Daoguang, cal tenir en compte alguns aspectes generals de la Xina del segle xix[12]

El marc socio-polític[modifica | modifica el codi]

  1. Auto-suficiencia agrícola i financera
  2. Baix nivell tecnològic
  3. Sistema polític centralitzat en la figura de l'emperador
  4. No separació de poders
  5. Important control sobre els poders locals
  6. Estructura familiar fortament cohesionada
  7. Forta influència del Confucianisme i del Taoisme
  8. Control social sota els principis del Baojia ó del Lijia
  9. Política comercial exterior restrictiva
  10. Corrupció generalitzada en els estaments governamentals
  11. Poc coneixement general de les potències occidentals (cultura, idiomes, costums, lleis, etc.)
  12. Actitud de menyspreu de les capacitats occidentals (tecnològiques, militars, etc.)
  13. Mentalitat sino-cèntrica

Estructura social[modifica | modifica el codi]

A mitjan segle xix la societat xinesa era marcadament de caràcter rural, amb dos grans grups socials: el pagesos (la majoria no propietaris) que representaven el 80% de la població i els aristòcrates o lletrats, la majoria funcionaris, que ocupen un estatus social que no es basa en criteris econòmics, sinó com a resultat dels seus coneixements acadèmics, que han demostrat en un complex procés d'exàmens.[17]

Altres grups importants són els comerciants, els artesans, els venedors, els transportistes, els obrers i els clergues.[16][17][18]

La societat Qing està marcada per una forta jerarquia on la unitat social era la família, amb un estil de vida marcat per una forta presència dels principis confucianistes.

Religió[modifica | modifica el codi]

Les tres corrents religioses, confucianisme, budisme i taoisme coexistien sense barreres estanques,[17] però el cristianisme ja des d'abans de Daoguang va tenir problemes. El 1811 el Gran Codi Qing va incorporar la pena de mort pels europeus que fessin divulgació del cristianisme, i els missioners tant catòlics com protestants van ser expulsats o extrangulats.[6]

La percepció dels xinesos sobre Occident[modifica | modifica el codi]

Durant el regnat de Daoguang el govern xinès va fer importants progressos en el coneixement dels occidentals, especialment dels britànics, estudiant els aspectes polítics, socials, culturals, industrials, financers, etc. i d'alguna forma es va anar modificant la visió que tenien els Qing dels occidentals, com a "bàrbars" i "incivilitzats".[19]

Organització administrativa i política[modifica | modifica el codi]

Malgrat que la dinastia Qing és d'origen manxú (considerada com estrangera per no ser de l'ètnia han) els diferents governs Qing van mantenir les estructures i les institucions polítiques que havien establert els governants Han, amb una organització centralitzada, amb nivells jeràrquics molt definits i diferenciació clara entre Govern Central i Governs Locals,[17] amb un esquema bàsic dels tipus següent:[20]

Govern Central Governs Locals
Emperador Governador provincial
Oficials principals Comissionats reials, especialitzats per àrees o temes[21]
Oficials coordinadors Intendents i prefectes
Departaments i "ministeris" Imperials Magistrats de districte, encarregats de l'ordre públic i de cobrar els impostos

Cal destacar que l'ètnia minoritària que governava (manxús) ho feien sobre una població que majoritàriament (94%) pertanyia a l'ètnia Han.[17]

Creixement demogràfic i depressió econòmica[modifica | modifica el codi]

El creixement demogràfic a la Xina de principis del segle xix va ser molt important, més de 100 milions entre 1802 i 1834, arribant a més de 400 milions a finals del regnat de Daoguang,[22] però amb una productivitat molt baixa i lligada bàsicament al sector agrari, amb una superfície cultivada de 1210 milions de mu, l'any 1850.[17]

A nivell geogràfic amb dades de 1843, l'imperi estava organitzat en base a 10 grans regions,[17] on destaca la població de la Xina del Nord amb la capital de l'imperi Pequín:

Moneda de coure utilitzada en l'època de Daoguang
REGIÓ Superfície

en km²

POBLACIÓ

en milions

DENSITAT

persones/km²

Xina del Nord 746.740 112 150
Baix riu Blau 192.740 67 348
Mitjà riu Blau 699.700 84 120
Costa sud-est 190.710 26 136
Lingnan 424.900 29 68
Xina del Nord-Oest 771.300 29 38
Alt riu Blau 423.950 47 111
Xina del Sud-Oest 470.570 11 23
Manxuria 1.230.000 3 2
Taiwan 36.000 1 28
TOTAL 5.186.340 409 79[23]

L'important desequilibri de la balança comercial exterior provocat per les importacions d'opi no podia ser compensat per les exportacions [24] de productes xinesos com el té,la seda, la porcellana i les teles de cotó. Com a conseqüència del comerç d'opi només en un any (1820) dos milions de liang van sortir de la Xina, la majoria a les mans dels comerciants brtitànics,[2] quantitat que l'any 1833 va arribar a 10 milions.

També va ajudar a la degradació econòmica la utilització de la plata com a mitjà de pagament, en un mercat internacional on els xinesos havien de competir amb països que utilitzaven l'or com a patró i moneda de canvi. El conjunt d'aquests factors va produir una pujada de preus amb el corresponent empobriment de la població,[11] amb el greuja afegit que els impostos els pagaven en monedes de coure però en base al patró plata, amb la consegüent inflació; si l'any 1820, 1 liang valia 1000 peces de coure, l'any 1827 ja calia pagar-ne 1300.[11]

La problemàtica de l'opi[modifica | modifica el codi]

Malgrat la quantitat de problemes del regnat de Daoguang, sens dubte el més important i de més transcendència històrica és el relacionat amb l'opi, tant el consum (generava problemes de salud pública) com el comerç (generador de problemes econòmics) situació que ja havia començat durant el regnat del seu pare i del seu avi.

De fet l'opi ja era conegut a la Xina des de l'època de la dinastia Tang (618-907), introduïda pels àrabs, i utilitzat per diversos usos medicinals (disenteria, còlera, maldecap,febre, insolació, tos, asma, vòmits, diàrrea) i també per alleugerir el patiment dels que passaven gana.[20]

Durant la dinastia Ming (1368-1644), l'opi d'alguna forma va passar de ser només un medicament (yao) a també ser un afrodísiac (chun yao), i s'administrava per diferents vies o mètodes (pols, xarop, píndoles o barrejat amb determinats aliments i begudes). En funció del volum comercial que generava, l'any 1589 ja va ser considerat com una mercaderia susceptible de ser gravada amb impostos. El costum de fumar opi també es va veure afavorit per la prohibició de fumar tabac que va imposar el darrer govern dels Ming (1637), fet que va ajudar a l'increment de l'ús de l'opi barrejat amb el tabac (yan)[4] fins que l'opi el va substituir.

El consum d'opi a la Xina[modifica | modifica el codi]

Durant el govern de Daoguang el consum d'opi va multiplicar-se per més de 15, amb una població addicta de més de 3 milions de persones l'any 1850,[20] on cal incloure una part important de l'Administració, dels membres del govern,dels militars i del propi emperador, que ja fumava des de jove.[4] Aquest increment va fer que els anglesos cada cop més prescindissin dels intermediaris "legals" i passessin a vendre la droga de contraban en els ports del Nord de la Xina, aprofitant-se de la burocràcia i la corrupció dels funcionaris, i a més a més fer-se pagar amb lingots d'or per recuperar les divises utilitzades en la compra de té (consum que havia crescut molt a Anglaterra, que va passar de ser una moda entre les classes aristòcrates a ser un producte de consum diari en la majoria de llars). Les importacions eren canalitzades inicialment per la East India Company en règim de monopoli, però a partir de 1830 l'empresa perd l'exclusivitat.

Les quantitats d'opi entrades a la Xina durant el regnat de Daoguang varian segons les fonts, però en qualsevol cas l'increment any a any és molt important, segons el detall següent,

ANY Importació

CAIXES

1820 4000[25]
1821 5000[11]
1825 9621[25]
1828 18000[26]
1829 16257[11]
1830 19956[4]
1832 20000[11]
1836 30000[4]
1838 40200[4]
1839 40000[26]
1848 46000[20]
1850 68000[11]
Fumadors d'opi. Segle XIX. Pintura sobre paper d'arroç.

A aquestes quantitats cal incorporar l'opi, que malgrat les prohibicions era cultivat al l'interior de la Xina, especialment en les regions de Sichuan,Guizhou i Yunnan, amb una superfície d'entre 30000 i 40000 mu.[23]

La legislació relacionada amb el consum i comerç d'opi[modifica | modifica el codi]

Procès de destrucció de l'opi
Comissionat Lin Zexu (1785-1851)

Tant el pare com l'avi de Daoguang, els emperadors Qianlong i Jiaqing ja van actuar amb accions legislatives relacionades amb el consum i comerç d'opi, però va ser durant el mandat de Daoguang quan es va desenvolupar una activitat legal i repressiva molt intensa.

ANY EMPERADOR EDICTE[20]
1729 Yongzheng Publica el primer edicte on penalitza els distribuidors
1735 Qianlong Prohibeix el contraband
1796 Jiaqing Prohibeix la importació i el cultiu
1813 Jiaqing Decret per castigar els oficials, els soldats i els civils que fumin opi

Edicte per prohibir el cultiu del cascall i l'extracció del suc per fer-ne opi

1815 Jiaqing Regulació de la prohibició
1818 Jiaqing Destaca la prohibició de comprar i fumar per part dels oficials i el càstig per aquells

que no persegueixin de forma efectiva els contrabandistes

1822 Daoguang Prohibeix la importació en tots els ports del país
1831 Daoguang En un primer edicte especifica els següents ítems: 1.Plantar, distribuir i preparar opi,

serà considerat el mateix delicte que fer-ne contraban. 2. Cada oficial corrupte serà

culpable com si fos un contrabandista. 3. Les plantacions d'opi que siguin descobertes

seran eradicades i les terres confiscades. 4. Els oficials hauran de tornar cada primavera

a les seves localitats per investigar els delictes, i 5. Si el contraban no es eradicat els oficials

seran castigats.

El mateix any un altre edicte que prohibeix fumar, especificà els següents aspectes:

  1. Comprar i fumar opi serà castigat amb cent cops de bastò
  2. Els oficials que comprin o fumin seran castigats amb pèrdua de grau
  3. Els eunucs que comprin o fumin seran exiliats com esclaus
  4. Els pares i familiars seran tractats com a responsables si els fills o familiars fumen opi
1839 Daoguang Any d'inici de la primera Guerra de l'Opi. L'Emperador edita una carta amb 39 regulacions

sobre la Prohibició de l'Opi, amb càstigs molt severs en relació al cultiu, la importació, manufactura

venda, us, lloc on fumar, i fabricació d'estris per fumar, amb penes que poden arribar a l'estrangulació

i a la decapitació

1843 Daoguang Declara la importància del compliment de la llei (però en uns moments on de fet el comerç ja era legal)

Primera Guerra de l'Opi[modifica | modifica el codi]

En l'època de Daoguang es va produir entre els membres de la Cort un debat intel·ligent i rigorós sobre el tema de la prohibició de l'opi i de les seves conseqüències, amb tres tendències:[11]

Els partidaris de la legalització (Ruan Yuan, Deng Tingzhen i Xu Naiji) moguts per raons econòmiques i comercials, volien promoure la legalització de la droga davant la impossibilitat de frenar el contraban; en aquest sentit Naiji proposa que per disminuir la fuga de divises fora de la Xina i per incrementar els ingressos de l'Estat cal gravar el comerç amb taxes importants, potenciar l'intercanvi de mercaderies i no de diners, obligant els comerciants estrangers a comprar mercaderies xineses (te, seda, porcellana, cotó i altres)[11] i com a màxim prohibir el consum a lletrats, militars i funcionaris. Altres també volien fomentar el cultiu domèstic per reduir la depèndencia de les importacions.[20]

Els partidaris de no fer cap tipus de reglamentació[11] creuen que cal esperar i que els contrabandistes deixarán d'actuar

Els partidaris de la prohibició rigorosa (Huang Juezi i Lin Zexu) que es manifesten molt conscients de la problemàtica de la moral i salud pública,de l'erosió dels valors familiars que genera l'addicció, així com la fuga de divises, i que per tant cal atacar directament els consumidors (fàcilment identificables) amb la pena de mort. A nivell més polític pensen que d'alguna forma l'opi representa el símbol de l'agressió d' Occident.[20]

Daoguang nomena (1838) a Lin Zexu com Alt Comissari Imperial a Guangdong (Canton), -unic port on els xinesos permeten l'actuació dels occidentals- amb poders per acabar amb les importacions. El març de 1839[3] confisca tots el producte emmagatzemats als ports, destrueix 20.291 caixes (aproximadament unes 1200 tones) i arresta a 1600 persones,i el juny confisca 20000 caixes de les factories estrangeres, arresta a comerciants i fa cremar opi per valor de 9 milions de dòlars, amb les corresponents pèrdues dels comerciants anglesos. En aquest marc de tensió el mes de juliol es va produir l'incident de Kowlon, on un grup de mariners britànics i americans desembarquen a Cien-sha-tsui (Tsim sha Tsui) que acaba amb actes vandàlics i la mort d'un home. Amb el pretext que a la Xina no hi ha un sistema jurídic constituït amb validesa internacional, les autoritats britàniques opinen que els mariners només poden ser jutjats per jutges britànics i refusen entregar-los a les autoritats xineses.

Carta del Comissari xinès Lin Zexu dirigida a la Reina Victoria

Les tensions es van anar incrementant amb més incidents i en aquest punt del conflicte el Comissari Lin Zexu el 15 de juny de 1840 entrega una carta al capità anglès Warner, dirigida a la Reina Victoria, demanant-li que aturi el tràfic d'opi,[27] però que no arribà a mans de la reina; Warner la va entregar al diari The Times que la va publicar. Com a resposta el super-Intendent anglès a Canton, Charles Elliot va ordenar el bloqueig de la badia amb una intervenció naval i va destruir més de 25 embarcacions xineses.

Bombardeig anglès contra embarcacions xineses

Mentre tant al Regne Unit, unes 300 societats comercials demanen al govern la intervenció de les autoritats xineses, i l'abril de 1840 la Cambra dels Comuns decideix la intervenció militar amb les forces que tenen a l'Índia, i que l'Armada britànica sota les ordres de l'Almirall Georges Elliot sarpi cap a Canton, amb una expedició amb 16 vaixells de línia, 4 de vapor, 540 canons i més de 4000 homes. L'objectiu a assolir és múltiple: obtenir una indemnització per l'opi confiscat, fer obrir els ports de Canton, Amoy, Fuzhuo, Ningbo i Xanghai; controlar les desembocadures dels rius per paralitzar el comerç exterior xinès, i arribar a prop de la capital. Els combats importants van començar el mes de juliol de 1840, amb una forta intensificació el 1841.

El Tractat de Nanjing[modifica | modifica el codi]

Com a resultat de la guerra, el tractat de Nanjing[28] o Nanking, d'alguna forma va significar una humiliació de l'Imperi per part de les potències occidentals amb la imposició d'una sèrie de condicions pels xinesos:[20]

  1. Pagament de 21 millions de dollars americans com a indemnització per les perdues dels britànics
  2. Cessió de Hong Kong
  3. Obertura de cinc ports (Canton, Shanghai, Amoy, Fuzhou, i Ningbo)[17] a les potències occidentals, i acabar amb la política xinesa d'un sol port obert als estrangers
  4. Abolició del monopoli de Cohong
  5. Rebaixar les taxes de les operacions d'importació-exportació
  6. Establir les relacions mitjançant oficials del mateix rang

Referències i notes[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 «We all live in the forbiden city. Gallery of historical Characters» (en anglès). China Institute of America. [Consulta: maig 2015].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Park, Edwin; Wah,Leung. Political Leaders of Modern China (en anglès). Greenwood Press, 2002. ISBN 0-313-30216-2. 
  3. 3,0 3,1 Cal tenir en compte que les dates en el calendari xinès son diferents del calendari occidental. Per exemple el 26 de febrer, correspon al 5e. dia de la 2ª lluna. Yuan, Wei. Traductor: Edward Harper Parker. Chinese Account of the Opium War (en anglès). Charles River, 2012. 
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 Zheng, Yangwen. The social life of opium in China (en anglès). Cambridge, UK: Cambridge University Press, 2005, p. 241. ISBN 978-0-521-60856-5. 
  5. «Western Qing Mausuleum (Qingxiling)» (en anglès). [Consulta: maig 2015].
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 «Daoguang Emperor» (en anglès). [Consulta: maig 2015].
  7. «Daoguang Emperor» (en anglès). [Consulta: maig 2015].
  8. Kyle Crossley, Pamela. The Wobbling Pivot, Chine since 1800 (en anglès). John Wiley & Sons, gener 2010. ISBN 978-1-4051-6079-7. 
  9. 9,0 9,1 «Daoguang Emperor» (en anglès). [Consulta: maig 2015].
  10. 10,0 10,1 «Historical Figures. Emperor Daoguang of the Qing Dynasty» (en anglès). [Consulta: maig 2015].
  11. 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 11,5 11,6 11,7 11,8 11,9 Gernet, Jacques. Le monde chinois. 2. L'époque moderne, livre 9 (en francès). Paris: Armand Colin, 2005, p. 379. ISBN 978-2-266-16133-6. 
  12. Will, Pierre-Etienne «Un cycle hydraulique en Chine». Bulletin de l'Ecole française d'Extrême Orient. Vol. 68, núm.68 pp 261-287, 1980.
  13. Dodgen, Randall A. Controlling the Dragon. Confucian Engineers and the Yeloww River in Late Imperial China (en anglès). University of Hawai'i Press, 2001. ISBN 0-8248-2366-4. 
  14. Ducarne, Sylvain. «Le dictionnaire de Kangxi» (en francès =). [Consulta: maig 2015].
  15. Lovell, Julia. The Opium War (en anglès). London: Picador, 2012, p. 456. ISBN 978-0-330-45748-4. 
  16. 16,0 16,1 Schirokauer, Conrad; Brown, Miranda. Breve historia de la civilización china (en castellà). Barcelona: Bellaterra, 2006, p. 495. ISBN 978-84-7290-555-9. 
  17. 17,0 17,1 17,2 17,3 17,4 17,5 17,6 17,7 17,8 Chaussende, Damien. La Chine au XVIII siècle (en francès). Paris: Les Belles Lettres, 2013, p. 269. ISBN 978-2-251-41051-7. 
  18. Rowe, William T. China's last empire (en anglès). Csmbridge, Massachusetts: Belkap Press, 2012. ISBN 978-0-674-06624-3. 
  19. Gao, Hao «Britain through Chinese Eyes: early perceptions of Britain in pre-Opium War China». Journal of the British Association for Chinese Studies, Desembre 2013. ISSN: 2048-0601.
  20. 20,0 20,1 20,2 20,3 20,4 20,5 20,6 20,7 Lu, Hong; Miethe, Terance D.; Liang, Bin. China's Drug Practices and Policies (en anglès). Farham,Surrey England: Ashgate Publishing Ltd, 2009, p. 256. ISBN 978-0-7546-7694-2. 
  21. Àrees com finances, justícia i salud. Temes com la sal, el transport de gra, fronteres, rius i canals.
  22. Franke, Herbert; Trauzettel, Rolf. El Imperio Chino. Historia Universal Siglo XXI, Vol.19 (en castellà). cinquena. Madrid: Siglo XXI, 1984. ISBN 84-323-0120-5. 
  23. 23,0 23,1 1 mu = 0,064 ha
  24. Amb un volum de 3.750.700 de tones entre 1828 i 1833
  25. 25,0 25,1 Allingham, Phillip V. «England and China: The Opium Wars, 1839-1860» (en anglès). [Consulta: maig 2015].
  26. 26,0 26,1 Perdue, Peter C. «The First Opium War». MIT Essay, 2010.
  27. Zheng, Wang. Never Forget National Humiliation (en anglès). New York: Columbia University Press, 2012, p. 818. ISBN 978-0231-52016-4. 
  28. «The Treaty on Nanking. Text en anglès del tractat» (en anglès). [Consulta: maig 2015].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Irigoin, Alejandra. A Trojan Horse in Daoguang China. Working Papers num.173/13. Gener 2013. London School of Economics
  • Weizheng, Zhu; Dillon, Michael. Rereading modern Chinese history. Ed. Brill. Boston 2015. ISBN 978-9-004-2933-11
  • Dillon, Michael. China: A cultural and historical Dictionary. Ed. Curzon Press. Surrey 1998. ISBN 0-7007-0439-6
  • Walter, Xavier. Petit Histoire de la Chine. E. Eyrolles, Paris 2007. ISBN 978-2-212-53872-4
  • McMahon, Daniel. Rethinking the decline of China's Qing Dynasty. Routledge, 2015. ISBN 978-1-138-79104-6
  • Rawsky, Evelyn S. The last Emperors. A social history of Qing Imperial Institutions. University of California Press, 1998. ISBN 0-52021289-4
  • Giles, Herbert A. China and the Manchus. Digi-Media-Apps. 2012
  • Classical Historiography for Chinese History.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Daoguang Modifica l'enllaç a Wikidata