Edith Cavell

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaEdith Cavell
Edith Cavell.jpg
Edith Cavell Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement4 desembre 1865 Modifica el valor a Wikidata
Swardeston (Anglaterra) (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Mort12 octubre 1915 Modifica el valor a Wikidata (49 anys)
Schaerbeek (Bèlgica) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortPena de mort Modifica el valor a Wikidata (Afusellament Modifica el valor a Wikidata)
Lloc d'enterramentNorwich Cathedral (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióAnglicanisme Modifica el valor a Wikidata
FormacióNorwich High School for Girls (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióInfermera Modifica el valor a Wikidata
Carrera militar
ConflictePrimera Guerra Mundial Modifica el valor a Wikidata
CelebracióEsglésia d'Anglaterra
Festivitat12 d'octubre (dia del memorial anglicà)
Altres
Condemnat pertraïció Modifica el valor a Wikidata

Lloc webedithcavell.org.uk Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm1282663 Find a Grave: 8813446 Modifica els identificadors a Wikidata

Edith Louisa Cavell (Swardeston, 4 de desembre de 1865Schaarbeek, 12 d'octubre de 1915) va ser una infermera britànica.

És famosa per salvar les vides de soldats d'ambdós bàndols, sense discriminació i en ajudar a uns 200 soldats aliats (presoners fugitius i aviadors abatuts) a escapar de l'ocupació alemanya de Bèlgica durant la Primera Guerra Mundial, per la qual cosa va ser arrestada. Duta posteriorment a un consell de guerra, fou declarada culpable de traïció i condemnada a mort. Tot i la pressió internacional de misericòrdia, va ser executada per un escamot d'afusellament alemany. La seva execució va rebre la condemna mundial i una àmplia cobertura de la premsa.

Ella és ben coneguda per la seva afirmació que «el patriotisme no és suficient». Les seves fortes creences anglicanes la van empènyer a ajudar a tots els que ho necessitaven, tant soldats alemanys com aliats. En una seva cita destacada va dir:

« «No puc parar, mentre hi hagi vides a salvar».[1] »

Actualment se la recorda el 12 d'octubre en l'església anglicana, encara que no sigui un dia festiu (en el sentit de festa religiosa).

Edith Cavell, que tenia 49 anys en el moment de la seva execució, va destacar com a pionera de la infermeria moderna a Bèlgica.

Joventut i estudis[modifica]

Cavell en un jardí a Brussel·les amb els seus dos gossos abans de l'esclat de la guerra

Edith Cavell va néixer el 4 de desembre de 1865[2] a Swardeston, un poble a prop de Norwich (Regne Unit), on el seu pare va ser vicari durant 45 anys.[3] Ella era la gran dels quatre fills del reverend Frederick i de Louisa Sofhia Cavell, i sempre li van ensenyar a compartir amb els menys afortunats, tot i els escassos ingressos de la seva família.[2] Es va educar al Norwich High School for Grils.

El 1884, la jove Edith ingressa a la Laurel Court de Peterborough i va obtenir el seu diploma d'institutriu.

El 1890 es va traslladar a Brussel·les, on va treballar durant cinc anys com a dida de la família François.

El 1895, va tornar durant un any a Swardeston per a curar el seu pare malalt. El 30 d'agost va entrar al Royal London Hospital com un auxiliar d'infermeria sota la matrona Eva Luckes.

Entre 1903 i 1907 va treballar com a infermera en diversos hospitals d'Anglaterra, incloent la infermeria del St Leonard's Shoreditch (l'actual St Leonard's Hospital).

En 1907 va tornar a Brussel·les i Antoine Depage la va nomenar infermera cap de l'École Belge d'Infirmières Diplômées (o l'Institut Mèdic Berkendael), a Ixelles, Brussel·les.[1]

El 10 d'octubre de 1907, Antoine Depage va establir una escola d'infermeria en quatre cases contigües, números 143-149 del carrer Franz Merjay d'Ixelles. Ell va confiar la direcció general a Edith Cavell i l'administració de les finances de la seva esposa Marie; aquesta escola es va traslladar el 1914 a la ubicació actual de la clínica Edith Cavell.[4] L'escola comptava amb cinquanta habitacions per a estudiants internats, que estaven unides a un institut mèdic-quirúrgic amb dues sales d'operacions, capaç d'hospitalitzar fins a vint pacients.

El 1910, «Miss Cavell» va veure que la professió d'infermeria ja havia guanyat prou punts de suport a Bèlgica com per a justificar la publicació d'una revista professional i, per tant, va posar en marxa la revista d'infermeria «L'infirmière».[1] Un any més tard, Clavell era formadora d'infermeres en tres hospitals, 24 escoles i 13 escoles bressol a Bèlgica.

Quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, l'escola d'infermeria i l'institut mèdic són assumits per la Creu Roja Belga (on Antoine Depage era president). Edith Cavell, que estava visitant la seva mare a Norwich, va rebre la notícia de la invasió de Bèlgica per l'Imperi Alemany, i tornà a Brussel·les el 3 d'agost de 1914.[Nota 1] Amb les alumnes i Miss Wilkins (una altra infermera anglesa), va tractar els soldats ferits de l'exèrcit alemany i dels exèrcits dels Aliats.

La resistència i la seva detenció[modifica]

Vegeu també: Invasió alemanya de Bèlgica (1914) i Ocupació alemanya de Bèlgica (1914-1918)

El novembre de 1914, després de l'ocupació alemanya de Brussel·les, Cavell va començar a protegir soldats britànics i ajudar-los a fugir fora de la Bèlgica ocupada, cap als Països Baixos neutrals. També va amagar dels alemanys a soldats britànics i francesos ferits, així com els civils belgues i francesos en edat militar, i els va proveir documentació falsa amb l'ajut de la princesa Marie de Croÿ al seu castell de Bellignies, prop de Mons. La contrasenya per a la xarxa era «Yorc», un anagrama de «Croÿ», el nom de la princesa Marie de Croÿ, que va participar en la xarxa.

A partir d'aquell moment es van dur a terme diversos ajuts des de les cases de Cavell, de Louis Séverin i d'altres en Brussel·les; on els seus amfitrions proporcionaven als fugitius diners per arribar a la frontera holandesa i guies obtinguts a través de Philippe Baucq (un arquitecte d'uns trenta anys). Això va col·locar Cavell en situació de violació de la llei militar alemanya.[3][5] Les autoritats alemanyes van veure cada vegada més sospitoses les accions de la infermera, que es van veure agreujades per la seva franquesa.[3]

El juny de 1915, dos homes arriben a l'institut mèdic com a soldats francesos que fugien. Un d'ells és Georges Gaston Quien,[Nota 2] i l'altre és un agent alemany infiltrat que deia ser un aviador. Les detencions dels membres de la xarxa es van iniciar el 31 de juliol amb Philippe Baucq i Louise Thuliez. El 5 d'agost van ser detingudes Edith Cavell, la comtessa Jeanne de Belleville i la princesa Marie de Croÿ. Louise de Bettignies va ser detinguda el 20 d'octubre de 1915.[Nota 3] Entre els col·laboradors havien molts patriotes, com el farmacèutic Louis Severin, l'advocat Albert Libiez, els cafeters Pansaers i Rasquin, o l'hosteler, cabareter i maçó François Van Dievoet, i el jove Edmond-Charles Lefebvre qui va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats.

Tots van ser tancats a la presó de Sant-Gilles fins a principis d'octubre; Clavell va passar les dues últimes setmanes en confinament solitari.[3] Va fer tres declaracions a la policia alemanya (els dies 8, 18 i 22 d'agost), admetent que havia estat fonamental en el trasllat d'uns 60 soldats britànics i 15 soldats francesos, així com a prop de 100 civils francesos i belgues en edat militar cap a la frontera i que va amagar a la majoria d'ells a casa seva.

El judici i la seva execució[modifica]

Cavell no va ser detinguda per espionatge, com molta gent creu, sinó per «traïció», tot i no tenir la nacionalitat alemanya.[3] Es creu que va ser reclutada pel Servei Secret d'Intel·ligència britànic (SIS) i apartada de les seves funcions d'espionatge per tal d'ajudar a escapar els soldats aliats,[Nota 4] encara que això no és àmpliament acceptat.[10]

Mentre estava detinguda, Cavell va ser interrogada en francès, però les actes de les sessions es van escriure en alemany; fet que va donar a l'interrogador la possibilitat de malinterpretar les seves respostes. Tot i que podia haver estat tergiversada, Clavell no va fer cap intent de defensar-se. Se li va proporcionar un defensor aprovat pel governador militar alemany; un defensor anterior, que va ser triat per l'assistenta de Cavell, Elizabeth Wilkins,[3] va ser finalment rebutjat pel governador.[11]

Els detinguts de la xarxa van ser jutjats durant el 7 i 8 d'octubre de 1915; l'advocat Sadi Kirslchen, de Brussel·les, va defensar Cavell.

En el seu consell de guerra va ser processada per ajudar soldats britànics i francesos, a més dels joves belgues, a travessar la frontera i, finalment, entrar a la Gran Bretanya. Ella va admetre la seva culpabilitat quan va signar una declaració el dia abans del judici. Cavell va declarar que els soldats que havia ajudat a escapar li ho agraïen escrivint-la quan es trobaven segurs a la Gran Bretanya. Aquesta admissió va confirmar que Cavell havia ajudat els soldats a fugir cap la frontera holandesa, però també va establir que ella els va ajudar a escapar cap a un país en guerra amb Alemanya.[12]

El baró von der Lancken és conegut per haver declarat que Cavell havia de ser perdonada a causa de la seva completa honestedat i perquè ella havia ajudat a salvar moltes vides d'alemanys, així com d'aliats. No obstant això, el general von Sauberzweig, governador militar de Brussel·les, va ordenar que «pels interessos de l'Estat» l'aplicació de la pena de mort contra Baucq i Cavell havia de ser immediata, negant a les autoritats superiors l'oportunitat de considerar la clemència.[5]

La pena, d'acord amb la llei militar alemanya, era la mort. El paràgraf 58 del Codi Militar Alemany diu sobre els culpables:

Serà condemnat a mort per traïció qualsevol persona que, amb la intenció d'ajudar la potència enemiga, o de fer mal a les tropes alemanyes o aliades, és culpable d'un dels crims del paràgraf 90 del Codi Penal Alemany.[12]

El cas esmentat en el paràgraf 90 abans esmentat consisteix en «la conducta dels soldats cap a l'enemic», encara que això no va ser tradicionalment castigat amb la mort. A més, les sancions d'acord amb el paràgraf 160 del Codi Militar Alemany, en cas de guerra, s'apliquen als estrangers, així com als alemanys.[12] Mentre que el Primer Conveni de Ginebra garantia la protecció ordinària al personal mèdic, aquesta protecció es perdia quan s'utilitzava com a cobertura per a qualsevol acció bel·ligerant. Aquesta pèrdua s'expressa en l'article 7 de la versió 1906 de la Convenció, que era la versió vigent en el moment.[13] Les autoritats alemanyes es van veure justificades simplement en base de la llei alemanya i dels interessos de l'Estat alemany.

De les 27 persones jutjades, 5 van ser condemnades a mort l'11 d'octubre de 1915 a les 17.00 h: Cavell, Baucq, Louise Thuliez, Severin i la comtessa Jeanne de Belleville. Dels cinc condemnats a mort, només van ser executats Cavell i Baucq; els altres tres se'ls va commutar la pena.[Nota 5]

El govern britànic no podia fer res per ajudar-la. Sir Horace Rowland, de l'Oficina d'Afers Exteriors va dir:

« Em temo que és probable que la sentència de la senyoreta Cavell sigui ferma; em temo que no tenim poder.[14] »

Lord Robert Cecil, subsecretari d'Afers Exteriors, aconsellava que:

« Qualsevol representació nostra, farà més mal que bé.[14] »

Els Estats Units d'Amèrica, però, encara no s'havia unit a la guerra i estava en condicions d'aplicar pressió diplomàtica. Hugh S. Gibson, primer secretari de la legació dels Estats Units a Brussel·les, va deixar clar al govern alemany que l'execució de Cavell danyaria encara més la reputació ja danyada d'Alemanya. Més tard, va escriure:

« Recordem [al governador civil alemany Baró von der Lancken] de la crema de Lovaina i l'enfonsament del Lusitania, i li vam dir que aquest assassinat s'alinearia amb aquests dos assumptes i que agitaria a tots els països civilitzats amb horror i repugnància. El comte Harrach va irrompre amb l'observació més aviat irrellevant que preferiria veure la senyoreta Cavell amb un tret abans que vingués un dany al més humil soldat alemany, i que lamentava que només hi haguessin «tres o quatre dones angleses velles per disparar».[15] »

La nit abans de la seva execució, ella va dir al reverend Stirling Gahan, el capellà anglicà a qui se li havia permès veure-la i donar-li l'Eucaristia:

« El patriotisme no és suficient. No tinc odi ni amargor cap a ningú.[16] »

Aquestes paraules estan inscrites en la seva estàtua a Saint Martin's Place, prop de Trafalgar Square, a Londres.

George Bellows, La mort d'Edith Cavell, 1918, Princeton University Art Museum

Des del seu llit, malalt, Brand Whitlock, el ministre dels Estats Units d'Amèrica a Bèlgica, va escriure una nota personal sobre Cavell a Moritz von Bissing, el governador general de Bèlgica. Hugh Gibson; Maitre G. de Leval, l'assessor jurídic de la legació dels Estats Units; i Rodrigo Saavedra y Vinent, segon Marquès de Villalobar, el ministre espanyol, van formar una delegació a la mitjanit per a recórrer a la misericòrdia o almenys per ajornar de la pena. Malgrat aquests esforços, el baró von der Lancken va procedir a l'execució.[5]

Setze homes, formant dos escamots d'execució, van dur a terme la sentència pronunciada sobre ella i, junt amb quatre homes belgues, va ser afusellada al camp de tir Tir national,[3] a Schaerbeek, a les 7.00 h del 12 octubre de 1915.

Hi ha informacions contradictòries dels detalls de l'execució de Cavell:

  • Edith Cavell es va negar que li embenessin els ulls i es va desmaiar en veure les armes de l'escamot d'afusellament davant d'ella. Ella caigué a terra i l'oficial al comandament de l'escamot li disparà un tret al cap amb el seu revòlver.
  • en el guió de la pel·lícula «Nurse Edith Cavell» (1939), Reginald Berkeley va escriure que un soldat de l'escamot, anomenat Rammler, es va negar a disparar i va ser abatut per l'oficial de l'escamot quan va finalitzar l'execució d'Edith Cavell.[17]
  • segons la versió donada pel reverend Stirling Gaham,[3] Edith Cavell i Philippe Baucq estaven junts i amb els ulls embenats, cadascú al davant de vuit soldats. L'escamot els van disparar després de l'ordre de foc i l'oficial els va disparar el tret de gràcia al cap amb el seu revòlver. També és la versió oficial donada pel general Moritz von Bissing, governador militar de la Bèlgica ocupada.

Les seva execució, la certificació de la mort, i l'enterrament van ser presenciats pel poeta alemany Gottfried Benn en la seva qualitat de «Doctor major en el Govern de Brussel·les des dels primers dies de l'ocupació (alemanya)». Benn va escriure un informe detallat titulat «Wie Miss Cavell erschossen wurde» (1928), que ha estat traduït al 2013 per «Com li van disparar a Miss Clavell» en «Impromptus: selecció de poemes i alguna prosa».[18]

També hi ha una disputa sobre la condemna imposada sota el Codi Militar alemany. Suposadament, la pena de mort corresponent a la infracció comesa per Cavell no va ser declarada oficialment fins a algunes hores després de la seva mort.[1] Però el Comitè de la postguerra britànica d'investigació sobre infraccions de les lleis de la guerra considera que el veredicte va ser legalment correcte.[19]

Per instruccions del ministre espanyol, dones belgues van enterrar immediatament el seu cos al costat de la presó de Saint-Gilles.[5] Després de la guerra, el seu cos va ser portat de tornada a Gran Bretanya per a un servei commemoratiu a l'Abadia de Westminster i després es va traslladar a Norwich, per ser sepultada al Life's Green, al costat est de la catedral. El Rei va haver de concedir una excepció a una Order in Council de 1854, que impedia qualsevol enterrament en els terrenys de la catedral, per permetre l'enterrament.[20]

La propaganda durant la Primera Guerra Mundial[modifica]

Vegeu també: Propaganda britànica durant la Primera Guerra Mundial

En els mesos i anys següents de la mort de Cavell, es va publicar la seva història en articles de diaris, fullets, cartells, segells, postals i llibres. Ella va esdevenir una figura icònica de propaganda per al reclutament militar en la Gran Bretanya i per ajudar a augmentar el sentiment favorable cap als aliats dels Estats Units. Ella era una icona popular pel seu sexe, la seva professió d'infermera i la seva aparença heroica fins al moment de la seva mort.[1] La seva execució va ser representada com un acte de barbàrie alemanya i de depravació moral.

Els informes de premsa apareguts poc després de l'execució de Cavell eren certs només en part.[3] Fins i tot l'American Journal of Nursing va publicar un relat fictici sobre l'execució de Cavell, que deia que es va desmaiar i va caure a causa de la seva negativa a fer servir una bena davant de l'escamot d'afusellament. Pel que sembla, mentre ella estava inconscient, l'oficial alemany al comandament de l'escamot la va executar amb un revòlver.[3][5] Nombroses històries com aquesta van estimular la indignació internacional i, en general, els sentiments antialemanys.

Juntament amb la invasió de Bèlgica, i l'enfonsament del Lusitania, l'execució de Cavell va ser àmpliamen difosa en Gran Bretanya i Amèrica del Nord per la Wellington House, l'oficina de propaganda de guerra britànica.[21]

La decisió del govern britànic de donar a conèixer la història de Cavell, com a part del seu esforç de propaganda, la va convertir en la més destacada de les víctimes de sexe femení britàniques de la Primera Guerra Mundial.[11] La combinació del seu atractiu heroisme amb la ressonància de les històries d'atrocitats van fer del cas de Cavell un dels més eficaços en la propaganda britànica de la Primera Guerra Mundial,[21] així com un factor en el perdurable sentiment antialemany durant la postguerra.

Abans de la Primera Guerra Mundial, Cavell no era gaire coneguda fora dels cercles d'infermeria.[3] Això va permetre dues representacions diferents de la veritat sobre ella en la propaganda britànica, que van ser una resposta als intents de l'enemic per justificar la seva execució, incloent el suggeriment que Cavell, durant l'interrogatori, havia donat informació que incriminava a uns altres. Al novembre de 1915, el Ministeri d'Afers Estrangers britànic va emetre una negació sobre que Cavell havia implicat a qualsevol altra persona en el seu testimoni.

Una imatge representada comunament era la de Cavell com una víctima innocent d'un enemic despietat i deshonrós.[11] Aquest punt de vista, junt a que havia ajudat als soldats aliats a escapar, però que era innocent d'espionatge, van ser utilitzats amb més freqüència en les diverses formes de propaganda britànica, com postals i il·lustracions de diaris durant la guerra.[11] La seva història va ser presentada a la premsa britànica com un mitjà d'alimentar el desig de venjança en el camp de batalla.[11] Aquestes imatges van fer que els homes s'allistessin immediatament a les forces armades per tal d'aturar a les forces que podien organitzar un assassinat judicial d'una dona britànica innocent.

Una altra representació de Cavell durant la Primera Guerra Mundial la va descriure com una dona valenta, reservada, seriosa i patriòtica, que va dedicar la seva vida a la infermeria i va morir per haver salvat altres persones. Aquesta representació s'ha il·lustrat en nombroses fonts biogràfiques, de les experiències personals de primera mà com a infermera de la Creu Roja. El pastor Le Seur, el capellà de l'exèrcit alemany, va dir sobre el moment de la seva execució:

« No crec que la senyoreta Cavell volgués ser una màrtir [...] però estava disposada a morir pel seu país [...] la senyoreta Cavell era una dona molt valenta i una fidel cristiana.[3] »

Un altre capellà anglicà, el reverend Gahan, recorda les paraules de Cavell:

« No tinc por ni encongiment; he vist la mort tan sovint que ja no és estranya, o temorosa per a mi![5] »

En aquesta interpretació, el seu estoïcisme va ser vist com el d'una dona no-combatent notable, i li va proporcionar un renom més gran que un home hauria rebut en circumstàncies similars.[11]

La resposta d'Alemanya[modifica]

El Govern Imperial alemany va pensar que havia actuat raonablement. En una carta, el subsecretari d'Afers Exteriors alemany, el Dr. Alfred Zimmermann (no confondre amb Arthur Zimmermann, secretari d'Afers Exteriors alemany) va fer una declaració a la premsa en nom del govern alemany:

« Ha sigut una llàstima que la senyoreta Cavell fos executada, però va ser necessari. Ella va ser jutjada amb justícia ... És, sens dubte, una cosa terrible que una dona fos executada; però tingui en compte el que li succeiria a un Estat, sobretot durant una guerra, si es deixen els crims dirigits a la seguretat dels seus exèrcits en la impunitat pel fet que fossin comesos per dones.[22] »

Des de la perspectiva del govern alemany, havien d'executar a Cavell perquè no hagués un augment en el nombre de dones que participessin en actes contra Alemanya perquè sabien que no serien castigades severament. Les lleis alemanyes no feien distincions entre sexes; l'única excepció a aquesta regla és, que d'acord amb els costums jurídics, les dones en una «condició delicada» (probablement això significava «embarassada») no podien ser executades.[22] No obstant això, el gener de 1916, el Kaiser va decretar que les dones no fossin condemnades a mort sense el seu suport explícit previ.[23]

El govern alemany també creia que totes les persones acusades eren completament conscients de la naturalesa dels seus actes. El tribunal havia prestat especial atenció en aquest punt, alliberant algunes persones acusades quan havia dubte sobre si els acusats sabien que les seves accions eren punibles.[22] Els que van ser condemnats, per contra, sabien molt bé el que estaven fent i el càstig per la comissió dels seus crims perquè havien «nombroses proclames públiques que assenyalaven que el fet d'ajudar als exèrcits enemics es castigava amb la mort».[22]

Enterrament i monuments[modifica]

Les restes de Cavell van ser retornades a la Gran Bretanya després de la guerra. Quan el vaixell que portava el taüt va arribar a Dover, va sonar en les campanes de l'església parroquial un repic complet de Grandsire triples (5040 canvis, de Parker Dotze-Part). El repic va ser notable:

« L'escala amb les campanes profundament sordes amb l'excepció del tenor, que estava oberta en la carrera de retorn, en senyal de respecte a la infermera Cavell, el cos va arribar a Dover durant el repic i va descansar a la ciutat fins l'endemà al matí. Els tocs de les campanes 1-2-3-4-5-6 són exsoldats, F. Elliot va estar vuit mesos presoner de guerra en Alemanya. »

Aquest repic de campanes s'usa normalment només per la mort dels sobirans.[24]

Després d'una pausa durant la nit a l'església parroquial, el cos va ser transportat a Londres i va tenir lloc un funeral d'estat a l'abadia de Westminster. El 19 de maig de 1919, el seu cos va ser enterrat de nou al costat est de la catedral de Norwich; encara es porta a terme cada mes d'octubre un servei a la tomba.

Interior del Cavell Van en l'estació de ferrocarril de Bodiam, Regne Unit

El vagó de tren conegut com el Cavell Van, que va transportar les seves restes de Dover a Londres, es manté com un monument al Kent and East Sussex Railway, i en general es pot veure en l'estació de tren de Bodiam.

Al calendari de sants de l'Església d'Anglaterra, el dia assenyalat per a la celebració d'Edith Cavell és el 12 d'octubre. Es tracta d'un memorial en el seu honor en lloc de la canonització formal, i per tant no és un «dia de la festa del sant» en el sentit tradicional.

Després de la mort de Cavell, van sorgir molts monuments van al voltant del món per recordar-la. Un dels primers va ser presentat el 12 d'octubre de 1918 per la reina Alexandra en els terrenys de la catedral de Norwich, durant l'obertura d'una llar per a les infermeres que també portava el seu nom.[25]

Per commemorar el centenari en 2015, es va restaurar la tomba de Cavell en els terrenys de la catedral de Norwich després d'haver rebut una subvenció de 50.000 £.[26] Durant l'octubre de 2015, el vagó de tren (Cavell Van) que es va utilitzar per transportar el cos Cavel, es va exhibir a l'exterior del Forum de Norwich.[27]

La Royal Mint va emetre una moneda commemorativa del Regne Unit de 5£ en honor a Clavell, que formava part d'un conjunt que es van publicar al 2015 amb motiu del centenari de la Primera Guerra Mundial.[28]

Altres honors inclouen:

Monuments[modifica]

En la cultura popular[modifica]

Pel·lícules, obres de teatre i televisió[modifica]

Cartell de la pel·lícula The Woman the Germans Shot (1918)

Música[modifica]

  • Eventide: In Memoriam Edith Cavell (Caiguda de la tarda: En memòria d'Edith Cavell), de Patrick Hawes, és un oratori de 40 minuts que es va presentar en la catedral de Norwich (on està enterrada Cavell), al juliol de 2014.[35] L'estrena a Londres es va dur a terme en St Clement Danes, The Strand, Londres, pel centenari exacte de la seva mort, el 12 d'octubre de 2015.
  • The Cavell Mass (La missa Cavell), per David Mitchell, va ser una missa en llatí de 20 minuts, orquestrada per la SATB soli and chorus, acompanyada per una orquestra de trompetes, timbals, cordes i orgue. Va ser encarregada per la Belgian Edith Cavell Commemoration Group per al centenari de l'execució de Cavell. La seva estrena, el 10 d'octubre de 2015, es va fer en la Holy Trinity Pro-Cathedral, de Brussel·les, en les mateixes cadires del cor on Edith Cavell va cantar en 1915.[36]
  • La cançó «Que Sera» de l'àlbum Silent June, d' O'Hooley & Tidow, va ser inspirada en l'execució d'Edith Cavell.[37]
  • La cançó «Amy Quartermaine» de l'àlbum Margaret's Children (2011), de Manning, està basada en la vida de Cavell.
  • La cançó «Saint Stephen's End» de l'àlbum The Felice Brothers (2008), de The Felice Brothers, inclou frases sobre la mort de Cavell.

Altres[modifica]

Vegeu també: Llista de dedicacions a Edith Cavell
  • Una filla del gran semental del pura sang Man o' War i d'una euga anomenada The Nurse (La infermera), va ser nomenada Edith Cavell. Nascuda el 1923, Edith Cavell va guanyar en 1926 el Coaching Club American Oaks i també va derrotar cavalls mascles en altres esdeveniments d'apostes.

Notes[modifica]

  1. En aquest moment, cridat pel rei Albert I, el Dr. Depage ja liderava l'hospital Océan de De Panne, darrere del front d'IJzer.
  2. Georges Gaston Quien era un soldat francès fet presoner en 1914 pels alemanys i que va començar a servir com a informant. Posteriorment va ser condemnat per un tribunal francès per col·laborador.[6][7]
  3. En la mesura que els agents dels serveis britànics van assegurar una bona ocultació en el seu entorn, és sorprenent que els serveis alemanys de contraespionatge, que van ser ineficaços des de desembre de 1914 fins al juny 1915, tot d'una van ser capaços d'aturar una part important de la xarxa del Regne Unit en tres mesos. La hipòtesi més plausible és que van capaços d'obtenir la informació al més alt nivell. S'hauria de connectar en particular, la detenció d'Edith Cavell amb la de Louise de Bettignies, totes dues al servei de Sir Reginald Hall, el personatge més secret de la Primera Guerra Mundial.
  4. Rankin cita la declaració publicada de M. R. D. Foot, historiador i funcionari de la intel·ligència britànica durant la Segona Guerra Mundial, pel que fa a Cavell, que va formar part del SIS, o MI6.[8] L'exdirectora general del MI5, Stella Rimington, va anunciar el 2015 que havia desenterrat documents dels arxius militars belgues que van confirmar una reunió entre Clavell i la xarxa d'intel·ligència. El programa de la BBC Radio 4 que presenta la citada Rimington, va assenyalar que Cavell usava codis secrets, de forma amateur, i que sovint transmitia informació a altres membres de la xarxa d'intel·ligència.[9]
  5. Louise Thuliez, Jeanne de Belleville, Louis Severin i Albert Libiez van veure les seves sentències de mort commutades per cadena perpètua. Els altres acusats van ser condemnats a presó o treballs forçats. Després de passar uns mesos a la presó de Saint-Gilles alguns van ser deportats a Alemanya.

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Judson, 1941.
  2. 2,0 2,1 Unger, 1997.
  3. 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 Hoehling, 1957.
  4. Histoire de la clinique Edith Cavell (francès)
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 Scovil, 1915.
  6. The Mount Washington News, 1934.
  7. Palm Beach Daily News, 1936.
  8. Watson, 2014.
  9. Revealed: New evidence that executed wartime nurse Edith Cavell's network was spying, del The Telegraph (anglès)
  10. Rankin, 2008, p. 36–37.
  11. 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 11,5 Hughes, 2005.
  12. 12,0 12,1 12,2 Duffy, 2009.
  13. Bevans, 1968, p. 972.
  14. 14,0 14,1 Norton-Taylor, 2005.
  15. Gibson, 1917.
  16. Gahan, 1925, p. 288-289.
  17. La fotografia del soldat que es va negar a disparar
  18. Benn, 2013.
  19. First, Second and Third Interim Reports from the Committee of Enquiry into Breaches of the Laws of War, with Appendices; p. 419 ff.; citació (pàgina 424): «A partir d'aquestes consideracions es dedueix que Feldgericht podia considerar raonablement que la senyoreta Cavell havia comès el delicte amb el qual va ser acusada, i que tenia el poder sota la llei alemanya amb la qual s'estava administrant a condemnar-la a mort.»
  20. London Gazette, 1919.
  21. 21,0 21,1 Peterson, 1939, p. 61.
  22. 22,0 22,1 22,2 22,3 Zimmermann, 1916, p. 481.
  23. Hull, 2014, p. 108-109.
  24. KCACR.
  25. The Times, 1918.
  26. Edith Cavell grave in Norwich to be restored (anglès)
  27. Edith Cavell's railway carriage displayed in Norfolk for first time (anglès)
  28. WW1 nurse Edith Cavell to feature on new £5 coin (anglès)
  29. Edith Cavell Memorial (Victorian Heritage Database) (anglès)
  30. Smith, 1985, p. 14.
  31. Goodwin, 1994.
  32. British Pathe, 1920.
  33. Reuter's, 1920.
  34. Roberts and Forester, 1933.
  35. Edith Cavell choral work Eventide world premiere in Norwich (anglès)
  36. Mitchell, 2015.
  37. O'Hooley, 2011.

Bibliografia[modifica]

  • Alfen, Peter van. «The Meaning of a Memory: The Case of Edith Cavell and the Lusitania in Post-World War I Belgium». American Numismatic Society, 2006.
  • Arthur, Terri. Fatal Decision: Edith Cavell WWI Nurse (en anglès). Beagle Books Publishing LLC, 2011. ISBN 978-0984181322. 
  • Batten, Jack. Silent in an Evil Time: The Brave War of Edith Cavell (en anglès). Tundra Books, 2007. ISBN 978-0887767371. 
  • Beck, James M. The Case of Edith Cavell: A Study of the Rights of Non-Combatants (en anglès). Dodo Press, 2007. ISBN 978-1406537123. 
  • Benn, Gottfried. Impromptus: Selected Poems and Some Prose (en anglés). Farrar, Straus and Giroux, 2013. ISBN 978-0374175375. 
  • Berkeley, Reginald. Dawn: a biographical novel of Edith Cavell (en anglès). Sears, 1928. 
  • Bevans, Charles Irving. Treaties and Other International Agreements of the United States of America, 1776-1949: Multilateral, 1918-1930: 1918-1930 (en anglès). Department of State, 1968. 
  • Boston, Noel. The Dutiful Edith Cavell (en anglès). Norwich Cathedral, 1955. 
  • Brown, Gordon. Courage: Eight Portraits (en anglès). Bloomsbury Publishing Plc, 2008. ISBN 978-0-7475-9331-7. 
  • Cabot, E. Lyman; Fitzgerald, Alice L. F. The Edith Cavell Nurse from Massachusetts: The War Lettes of Alice Fitzgerald, An, American Nurse Serving in the British Expeditionary Force, Boulogne- The Somme 1916-1917 (en anglès). Meadow Books, 2006. ISBN 978-1-84685-202-2. 
  • Clowes, Peter. «Edith Cavell: World War I Nurse and Heroine». HistoryNet, 12-06-2006.
  • Crewdson, Dorothea. Dorothea's War: A First World War Nurse Tells Her Story (en anglès). Phoenix, 2014. ISBN 978-1780224824. 
  • Dent, Olive. A Volunteer Nurse on the Western Front: Memoirs from a WWI Camp Hospital (en anglès). Virgin Books, 2014. ISBN 978-0753555774. 
  • Duffy, Michael. «Primary Documents - Maitre G. de Leval on the Execution of Edith Cavell, 12 October 1915». firstworldwar.com, 22-08-2009.
  • Gahan, H. Stirling. America; Great Crises in Our History Told by Its Makers: A Library of Original Sources...The Execution of Edith Cavell (vol. XI) (en anglès). Americanization Department, Veterans of Foreign Wars of the United States, 1925. 
  • Gibson, Hugh. A Journal from our Legation (the American Legation) in Belgium (en anglès). Hodder & Stoughton, 1917. 
  • Goodwin, Doris Kearns. No Ordinary Time: Franklin and Eleanor Roosevelt: The Home Front in World War II (en anglès). Simon & Schuster, 1994. ISBN 9780671642402. 
  • Grant, Sally. Edith Cavell, 1865-1915 (en anglès). Larks Press, 1995. ISBN 978-0-948400-28-5. 
  • Grey, Elizabeth. Friend Within the Gates: The Story of Nurse Edith Cavell (en anglès). Dell Publishing Company, 1973. 
  • Hallett, Christine E. Containing trauma: Nursing work in the First World War (en anglès). Manchester University Press, 2011. ISBN 978-0719085963. 
  • Hallett, Christine E. Veiled Warriors: Allied Nurses of the First World War (en anglès). Oxford University Press, 2014. ISBN 978-0198703693. 
  • Hamelecourt, Juliette Elkon. Edith Cavell, Heroic Nurse (en anglès). J. Messner, 1956. 
  • Hill, William Thomson. The Martyrdom of Nurse Cavell: The Life Story of the Victim of Germany's Most Barbarous Crime : With Illustrations (en anglès). Londres: Hutchinson & Co, 1915. 
  • Hoehling, Adolph A «The Story of Edith Cavell». The American Journal of Nursing. Lippincott Williams & Wilkins, 57, 10, 1957, pàg. 1320–1322. DOI: 10.2307/3461516. JSTOR: 3461516.
  • Hoehling, Adolph A. A whisper of eternity: the mystery of Edith Cavell (en anglès). T. Yoseloff, 1957. 
  • Hughes, Anne-Marie Claire «War, Gender and National Mourning: The Significance of the Death and Commemoration of Edith Cavell in Britain». European Review of History: Revue europeenne d'histoire, 12, 3, 2005, pàg. 425–444. DOI: 10.1080/13507480500428938.
  • Hull, Isabel V. A Scrap of Paper: Breaking and Making of International Law during the Great War (en anglès). Cornell University Press, 2014. ISBN 978-0-8014-5273-4. 
  • Johnson, Jan. The Secret Task of Nurse Cavell: A Story about Edith Cavell (en anglès). Harper Collins Publishers, 1979. ISBN 978-0-03-041661-3. 
  • Judson, Helen «Edith Cavell». The American Journal of Nursing. Lippincott Williams & Wilkins, 41, 7, Jul 1941, pàg. 871. DOI: 10.2307/3415077. JSTOR: 3415077.
  • La Motte, Ellen N. The Backwash of War (en anglès). Book Jungle, 2009. ISBN 978-1438532264. 
  • Lasswell, Harold Dwight. Propaganda Technique in World War One (en anglès). MIT Press (MA), 1927. ISBN 978-0-262-62018-5. 
  • Leeuw, Adèle De. Edith Cavell; Nurse, Spy, Heroine (en anglès). Putnam, 1968. 
  • MacDonald, Lyn. Roses of No Mans Land (en anglès). Penguin UK, 1993. ISBN 978-0140178661. 
  • Marquis, Alice Goldfarb «Words as Weapons: Propaganda in Britain and Germany during the First World War». Journal of Contemporary History. Sage Publications, Ltd., 13, 3, Jul 1978, pàg. 467–498. DOI: 10.1177/002200947801300304. JSTOR: 260205.
  • Mitchell, David. «Cavell Mass». Campbell/Bright Morning Star, 2015.
  • Murphy, William S. In Memoriam: Edith Cavell (en anglès). Stoneham, 1916. 
  • Norton-Taylor, Richard «How British diplomats failed Edith Cavell». The Guardian, 12-10-2005.
  • O'Hooley, Belinda. «O'Hooley & Tidow: unconventional and experimental folk». Muso's magazine, Febrer 2011.
  • Peachment, Brian. Ready to Die: The Story of Edith Cavell (en anglès). Canterbury Press, 1980. ISBN 978-0-08-024189-0. 
  • Peterson, Horace Cornelius. Propaganda for war: the campaign against American neutrality, 1914-1917 (en anglès), 1939. 
  • Pickles, Katie. Transnational Outrage: The Death and Commemoration of Edith Cavell (en anglès). Palgrave Macmillan, 2007. ISBN 978-1-4039-8607-8. 
  • Powel, Anne. Women in the War Zone: Hospital Service in the First World War (en anglès). The History Press, 2013. ISBN 978-0752493602. 
  • Protheroe, Ernest. A Noble Woman ; The Life-story of Edith Cavell (en anglès). Kelly, 1916. 
  • Rankin, Nicholas. A Genius for Deception: How Cunning Helped the British Win Two World Wars (en anglès). Oxford University Press, 2008. ISBN 978-0-19-976917-9. 
  • Roberts, Carl Eric Bechhofer; Forester, Cecil Scott. Nurse Cavell: A Play in Three Acts (en anglès). John Lane, 1933. 
  • Ryder, Rowland. Edith Cavell (en anglès). Hamilton, 1975. 
  • Sarolea, Charles. The Murder of Nurse Cavell (en anglès). London: George Allen & Unwin Ltd, 1915. 
  • Scovil, Elisabeth Robinson «An Heroic Nurse». The American Journal of Nursing. Lippincott Williams & Wilkins, 16, 2, Nov 1915, pàg. 118–121. JSTOR: 3406248.
  • Smith, Cindi. A Parish History of the Church of St. Mary and St. George, Jasper, Alberta (en anglès). Jasper Yellowhead Historical Society, 1985. 
  • Souhami, Diana. Edith Cavell (en anglés). Quercus, 2010. ISBN 978-1-8491-6359-0. 
  • Til, Jacqueline van. With Edith Cavell in Belgium (en anglès). H.W. Bridges, 1922. ISBN 978-1-153-21140-6. 
  • Unger, Abraham. «Edith Cavell». HistoryNet, 23-09-1997.
  • Vinton, Iris. The Story of Edith Cavell ... Illustrated by Gerald McCann (en anglès), 1960. 
  • Ward, Richard Heron. The Secret Trial: An Unhistorical Charade Suggested by the Life and Death of Edith Cavell (en anglès), 1965. 
  • Watson, Greig. «World War One: Edith Cavell and Charles Fryatt 'martyred'». BBC News, 24-02-2014.
  • Zimmermann, Alfred. The New York Times Current History (vol 3, cap. A Defense of the Execution) (en anglès). New York Times Company, 1916. 


Vegeu també[modifica]

Matrones britàniques del segle xix
Altres

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Edith Cavell