Comtat de Pallars: diferència entre les revisions
m Robot insereix {{Autoritat}} |
m Corregit: - comtat es trobava situat + comtat estava situat |
||
Línia 21: | Línia 21: | ||
El '''comtat de Pallars''' fou un dels existents al territori que, durant la primera meitat del [[segle IX]], alguns cronistes de la cort carolíngia denominaren [[Marca Hispànica]]. |
El '''comtat de Pallars''' fou un dels existents al territori que, durant la primera meitat del [[segle IX]], alguns cronistes de la cort carolíngia denominaren [[Marca Hispànica]]. |
||
Aquest comtat |
Aquest comtat estava situat a la conca alta de la [[Noguera Pallaresa]], entre la cresta del [[Pirineu]] i la comarca de [[la Pobla de Segur]], incloent-hi la [[Vall d'Àneu]], la [[Vall de Cardós]] i la [[Vall Ferrera]], així com la vora esquerra de la [[Noguera Ribagorçana]] i la vall del [[Flamicell]]. |
||
== El domini tolosà == |
== El domini tolosà == |
Revisió del 21:00, 1 maig 2016
| ||||
| ||||
Informació | ||||
---|---|---|---|---|
Capital | Sort | |||
Idioma oficial | Català | |||
Religió | Catolicisme | |||
Període històric Edat mitjana | ||||
Establiment | 920 | |||
Escindit en dos: Comtat de Pallars Jussà i comtat de Pallars Sobirà. | segle XI | |||
Política | ||||
Forma de govern | No especificat |
El comtat de Pallars fou un dels existents al territori que, durant la primera meitat del segle IX, alguns cronistes de la cort carolíngia denominaren Marca Hispànica.
Aquest comtat estava situat a la conca alta de la Noguera Pallaresa, entre la cresta del Pirineu i la comarca de la Pobla de Segur, incloent-hi la Vall d'Àneu, la Vall de Cardós i la Vall Ferrera, així com la vora esquerra de la Noguera Ribagorçana i la vall del Flamicell.
El domini tolosà
A principis del segle IX, després de dues incursions, els anys 802 i 803, el comte Guillem I de Tolosa conquerí els territoris de Pallars i Ribagorça als àrabs, i els incorporà el 804 al comtat de Tolosa, on hi formaren una unitat administrativa.
Al Pallars i a la Ribagorça, els comtes de Tolosa hi actuaren com un poder gairebé sobirà; així, atorgaren uns privilegis als monestirs de la regió força semblants als concedits per la cort carolíngia. Sota el domini tolosà foren fundats els monestirs de Gerri, a la vall de la Noguera Pallaresa (807), de Senterada, al Flamicell, i d'Alaó, a la Noguera Ribagorçana. Per la seva banda, mitjançant l'expedició d'un precepte, Carlemany va incloure el Pallars i la Ribagorça dins del bisbat d'Urgell.
El 806, Guillem I de Tolosa abdicà i es féu monjo; els seus successors foren Bigó de Tolosa (806-816), Berenguer de Tolosa (816-835) i Bernat de Septimània (835-844). Fou durant l'administració del darrer, ajusticiat per Lluís el Pietós el 844, que es visqué la rebel·lió respecte de Tolosa del comte Galí I Asnar, fill del comte d'Urgell Asnar I Galí, a qui succeí en els comtats d'Urgell i de Cerdanya. El comte Galí d'Urgell i aprofità les desavinences entre l'emperador franc Lluís i el Pietós i els seus fills, a més del rebuig dels clans aristocràtics pallaresos i ribagorçans envers el comte de Tolosa, per tal d'apropiar-se dels pagi del Pallars i Ribagorça i trencar els llaços de dependència amb els francs.
La independència de Pallars i Ribagorça
Asnar Galí, tot i haver perdut Urgell i Cerdanya, concedits el 834 al bel·lònida Sunifred d'Urgell-Cerdanya per Lluís el Pietós, va aconseguir resistir a Pallars i Ribagorça fins al 844, quan el n'expulsà el comte Frèdol de Tolosa. Frèdol concedí privilegis importants a Santa Maria de Gerri i a Santa Maria de Lavaix, en aquells anys conegut com a Vilanova, en uns documents que demostren[1] una ample autogovern dels monestirs respecte del comte de Tolosa. És de poc després, 859 que apareix per primer cop un esment del comtat pallarès: in comitatu nostro Paliarensi, com diu un reconeixement de prerrogatives i franqueses a favor de Sant Pere de Burgal.
El sentiment indigenista continuà malgrat tot; el 872, el comtat de Tolosa patí una crisi de poder arran de l'assassinat del comte Bernat el Vedell per fidels de Bernat Plantapilosa, reconegut després com a comte per Carles el Calb. Llavors, un cacic local, Ramon II de Pallars-Ribagorça, se n'aprofità per independitzar els territoris sud-pirinencs del comtat i crear-hi una nissaga comtal pròpia. La naixença, doncs, del Comtat sobirà de Pallars es pot situar en aquest any de 872.
El Comtat independent de Pallars
Ramon II de Pallars-Ribagorça (872-920) és el primer comte sobirà de Pallars. Segons alguns historiadors,[1] era fill del comte Llop de Bigorra i besnét de Llop Centull, esmentat el 818 com a duc dels bascos, poble predominant a les contrades interiors del Pirineu; segons d'altres, ho era del mateix comte Bernat de Tolosa. Per tal de consolidar la seva independència, Ramon I va procurar constituir un bisbat propi al Pallars, aconseguit gràcies a les intrigues d'Esclua, i trobar aliats contra els comtes de Tolosa, que aspiraven a recuperar el domini sobre els seus territoris sud-pirinencs; per això, el comte de Pallars-Ribagorça va buscar influir en els estats veïns: a Navarra, va intervenir el 905 en el cop d'Estat que va entronitzar-hi el seu nebot Sanç Garcés I.
Ramon I de Pallars-Ribagorça va estrènyer vincles amb els Banu-Qasi de Saraqusta, tanmateix, el 904, Llop ibn Muhàmmad, trencant amb l'orientació seguida pel seu pare, va dirigir una ràtzia contra Pallars i Ribagorça i per això el comte va haver d'abandonar la política d'entesa amb els musulmans. Muhàmmad al-Tawil prengué l'herència a Furtun ibn Llop, fill de Llop ibn Muhàmmad i va convertir-se en Valí de Lleida el 907, i en diversos atacs a la frontera conquerí el 907 Roda d'Isàvena i Montpedrós, el 909 emprengué una nova ràtzia prenent la vall d'Isàbena[2] amb els castells i llocs d'Oliola, Ponts i Alguaire, i el 910 conquerí els castells i llocs d'Oliola, Gualter i arribant a La Seu d'Urgell.[3]
A la mort de Ramon I (920), els seus dominis es repartiren entre els seus fills: Miró i Bernat Unifred regiren la Ribagorça, i Isarn i Llop cogovernaren el Pallars.
La dinastia de Pallars
Isarn I de Pallars (920-948) només va deixar un fill, Guillem, que morí solter, mentre que Llop I de Pallars (920-963) es casà amb Gotruda, filla de Miró II de Cerdanya, la dinastia pallaresa va integrar-se, doncs, al tronc dels descendents de Guifré I el Pilós: el 963, Pallars apareix regit pels fills d'aquest matrimoni -Ramon II de Pallars, Borrell i Sunyer-, cosins germans de Bernat Tallaferro de Besalú i de Guifré II de Cerdanya. A la mort de Sunyer I de Pallars (1011), que havia sobreviscut als seus germans, el comtat passà en cogovern als seus dos fills, els quals, però, se'l dividiren quedant Ramon III (1011-1047) al Pallars Jussà, i Guillem II (1011-1035) al Pallars Sobirà; divisió que l'evolució històrica posterior convertiria en definitiva; per tant, l'antic comtat de Pallars quedà escindit en dos: el comtat de Pallars Jussà i el comtat de Pallars Sobirà.
Comtes de Pallars (segles IX-XI)
- Ramon I de Pallars-Ribagorça (870-920)
- Llop I de Pallars (920-947), en condomini amb el seu germà, Isarn I de Pallars (920-948)
- Ramon II de Pallars (948- d de 995), en condomini amb els seus germans, Borrell I de Pallars (948-d de 995), a la mort del qual passà el condomini al seu fill Ermengol I de Pallars (d de 995-1010), i Sunyer I de Pallars (948-1011).
Sunyer I de Pallars, que havia unificat el domini a la mort dels seus germans i el seu nebot, dividí el comtat entre els seus fills, com ja ha quedat exposat.
El bisbat de Pallars
El 888, gràcies a l'actuació d'Esclua, bisbe intrús d'Urgell i pretés metropolità de la Tarragonesa, a instàncies del comte Ramon I es creà el bisbat de Pallars, cosa que significava sostreure els territoris de Pallars i Ribagorça a l'autoritat dels bisbes d'Urgell. El sínode d'Urgell (892) va obligar Esclua a renunciar al bisbat d'Urgell; aleshores, es reconegué que el bisbat de Pallars subsistiria només en vida del seu titular Adolf de Pallars; tanmateix, Ató de Pallars, fill del comte Ramon I va aconseguir succeir Adolf i regir el bisbat fins a la seva mort, el 949; llavors, la diòcesi pallaresa va extingir-se i les seves parròquies foren reintegrades al bisbat d'Urgell.
L'escut amb l'àguila bicèfala
L'àguila bicèfala arriba al Comtat del Pallars en ocasió del matrimoni el 1281 entre el comte Arnau Roger I i Lucrècia de Ventimiglia Làscaris, filla de la princesa Eudòxia Làscaris de Nicea, de la casa imperial de Nicea [4]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Sànchez, 1996.
- ↑ (castellà) A. Duran Gudiol, Aragón, Sobrarbe y ribagorza en los siglos IX y X: Geografía condal
- ↑ Hernàndez, 2001.
- ↑ Armand de Fluvià, La promoció de la Genealogia, l'Heràldica i la Nobiliària dins la Història en general
Bibliografia
- Hernàndez Cardona, Francesc Xavier. Història militar de Catalunya, vol. I, dels íbers als carolingis. Barcelona: Rafael Dalmau, Editor, 2001, p.158. ISBN 84-232-0639-4.
- Sànchez i Vilanova, Llorenç. El Pallars. Visió històrica. Pallars Sobirà. Pallars Jussà. Barcelona: Promociones y Publicaciones Universitarias, 1996. ISBN 84-477-0566-8.