Frederic el Gran
.svg)
Frederic el Gran fou un rei de Prússia, de la Dinastia Hohenzollern.[1] Va néixer a Berlín el 24 de gener de 1712,[2] fill del rei Frederic Guillem I[1] i de Sofia Dorotea de Hannover.[3] Frederic II va morir el 17 d'agost del 1786 a Sanssouci, Potsdam, sense deixar fills, ja que la seva aversió per les dones va fer fracassar el matrimoni de conveniència que li va preparar el seu pare. El va succeir el seu nebot Frederic Guillem II.
Joventut[modifica]
Durant la seva joventut va estar inclinat cap a la literatura francesa. Animat per la seva mare i els seus tutors, va mantenir correspondència amb filòsofs de la Il·lustració, la qual cosa contrastava amb el seu rebuig a la disciplina de la cort i a les tradicions militars. El príncep, de constitució delicada, topava del tot amb les maneres rudes del seu progenitor. Després de fracassar en un intent per escapar a Anglaterra, fou condemnat a presó del (1730-32) (privat temporalment de la seva categoria de príncep hereu) i obligat a presenciar la decapitació del seu còmplice i company sentimental, el tinent Hans Hermann von Katte.
L'any 1733 es va casar amb Elisabet Cristina, filla de Ferran Albert II de Brunsvic-Lüneburg, cosa que li va valer tornar a ser príncep hereu. El 1739 va publicar la seva obra Anti-Maquiavel, en què condemnava Maquiavel i advocava per una exigència moral més gran per als governants. Retirat durant set anys a Rheinsberg, estudiava filosofia i història i mantenia correspondència amb filòsofs, entre ells Voltaire.
Regnat[modifica]
Durant el seu llarg regnat (1740-86) va convertir Prússia en el centre cultural de la Il·lustració[1] i es va convertir en exponent del despotisme il·lustrat, introduint algunes reformes inspirades en aquest corrent. Va impulsar la codificació del dret prussià, segons el principi pel qual la llei havia de protegir els més dèbils: abolició de la tortura o independència judicial en són alguns dels principis. Va fomentar la colonització a base d'immigrants procedents de les zones més despoblades i endarrerides del regne. Va practicar el proteccionisme duaner per a la seva indústria.
Política exterior[modifica]
Les accions de Frederic II contribuïren a l'expansió territorial de Prússia, permetent fer d'aquesta una gran potència europea, capaç de disputar la primacia a Àustria dintre del Sacre Imperi Romanogermànic. Aprofitant-se les dificultats de Maria Teresa I d'Àustria per afirmar-se al tron austríac en virtut de la Pragmàtica Sanció del 1713, envaí[4] i s'annexionà Silèsia en detriment de la Casa d'Àustria, en el marc de la Guerra de Successió Austríaca (1740-48).[5] Va conduir el seu exèrcit a la victòria de la batalla de Mollwitz en 1741[6] i a Chotusitz (1742).[7] En el Tractat de Breslau, Maria Teresa es veié obligada a lliurar el territori de Silèsia exigit per Prússia.[8] Frederic va aconseguir Frísia Oriental el 1744, després de la mort sense hereus del governant d'aquell principat. El 1745 va aconseguir una altra victòria contra Àustria, que va acabar amb la Pau de Dresden que assegurava al Regne de Prússia la possessió de Silèsia.
La rivalitat austroprussiana va degenerar en la Guerra dels Set Anys (1756-63), en què Prússia, aliada amb el Regne Unit i Hannover, feu front amb èxit a la coalició constituïda per Àustria, Saxònia, Rússia i França. La millor organització i disciplina de l'exèrcit prussià li va permetre resistir als enemics numèricament molt superiors. Tanmateix hauria perdut la guerra de no ser per l'arribada al tron rus de Pere III de Rússia, l'admiració del qual per Frederic el portà a retirar Rússia de la guerra pel Tractat de Sant Petersburg[9] que va acabar immediatament amb l'ocupació russa de Prússia Oriental i Pomerània, va mediar la treva de Frederic amb Suècia i va posar un cos de les seves pròpies tropes sota el comandament de Frederic. La guerra va acabar per la Tractat de Hubertusburg de 1763. Encara que aquesta no va atorgar nous territoris a Prússia, si que la va reafirmar en els seves recents conquestes.
Successivament, Frederic seguí una política exterior limitada a la defensa de l'equilibri europeu. El 1772 va participar amb Àustria i la Rússia de Caterina II de Rússia en el primer repartiment de Polònia, a canvi de no obstaculitzar les ambicions territorials d'aquests dos països sobre el debilitat Imperi Otomà; Prússia va obtenir així un territori que unia la Prússia Oriental amb Pomerània i Brandenburg. La Guerra de Successió bavaresa que novament va enfrontar el Regne de Prússia amb Àustria va portar a la firma del Tractat de Teschen de 1779 pel qual Prússia va obtenir els principats francòfons de Baviera i Àustria es va quedar amb una part de la Baixa Baviera.
El 1784 va organitzar una Lliga de prínceps alemanys per salvaguardar l'statu quo a les Províncies Unides davant de les ambicions de Baviera.
Política interior[modifica]
Frederic supervisava la feina dels seus funcionaris i els exigia l'estricte compliment del seu deure. Durant el seu regnat apareixerien nous mètodes agrícoles i industrials. S'assecaren aiguamolls, que proporcionaren noves terres per al conreu i la colonització. El 1747 va promulgar un codi legislatiu, l'anomenat Codi de Frederic.
El gran desenvolupament de la indústria prussiana i un fort increment demogràfic, feren passar al país de 2,5 milions d'habitants al començament del seu govern a 6 milions al final. Va fundar el 1765, a Berlín, el Banc Reial, que va establir filials a tot el regne. La seva creació d'una Federació de prínceps demostra la seva eficàcia en finalitzar l'amistat amb Rússia, ja que Àustria no va aconseguir beneficiar-se del debilitament prussià, i va servir de base al paper central del Regne de Prússia a Europa a finals del segle xix.
Anomenat el "Rei Filòsof", va negar que la monarquia fos instituïda per dret diví i fou un gran protector de la ciència i la cultura, a les quals va impregnar d'influències franceses: va refundar l'Academia de les Ciències prussianes, va donar suport a escriptors i artistes i va sancionar l'obligatorietat de la formació primària. En canvi, no va abolir l'esclavitud, per tal de no debilitar la noblesa, que constituïa la casta dominant que feia funcionar amb eficiència l'administració i l'exèrcit. A Sanssouci, Frederic tenia la seva cort, mantinguda amb austeritat, on rebia Voltaire i Johann Sebastian Bach. Va rebutjar la cultura alemanya, parlava francès a la cort, era flautista i va escriure obres per a aquest instrument. També fou escriptor i les seves obres van ser publicades en 30 volums entre 1846 i 1857.
Homenatge[modifica]
El compositor valencià Carlos Llorens Robles, l'any 1854 estrenà una òpera dedicada a aquest personatge titulada Federico II el Grande, estrenada al Teatre Princesa.
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 Kingfisher Publications. Gran enciclopedia de la historia.. Madrid: Todolibro, 2003, p. 194. ISBN 84-8426-681-8.
- ↑ Carlyle, 1858, p. 25.
- ↑ Carlyle, 1858, p. 32.
- ↑ Asprey, Robert B. Frederick the Great: The Magnificent Enigma (en anglès). Backinprint.com, 2007, p. 164. ISBN 0595469000.
- ↑ Starkey, Armstrong. War in the Age of Enlightenment, 1700-1789 (en anglès). Greenwood Publishing Group, 2003, p. 45. ISBN 0275972402.
- ↑ Beller, Steven. Historia de Austria (en castellà). Ediciones AKAL, 2009, p. 98. ISBN 8446027437.
- ↑ Dover, George Agar Ellis. The life of Frederic the Second, King of Prussia (en anglès). vol.1. J. & J. Harper, 1832, p. 215.
- ↑ Browning, Reed. The War of the Austrian Succession (en anglès). Palgrave Macmillan, 1995, p. 107. ISBN 0312125615.
- ↑ Carlyle, Thomas. History of Freidrish II. of Prussia (en anglès). Boston, MA: Dana Estes & Company, p. 111-112.
Bibliografia[modifica]
- Carlyle, Thomas. History of Friedrich II of Prussia, called Frederick the Great. Vol. 1. 2 ed. Londres: Chapman and Hall, 1858.
| Precedit per: Frederic Guillem I |
Reis de Prússia.png){kind=small}
|
Succeït per: Frederic Guillem II |
