Glif maia

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula sistema d'escripturaGlif maia
Morley 1915 ISglyphs.jpg
TipusDesxiframent i logosyllabary (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Llengüesllengües maies Modifica el valor a Wikidata
CreadorCivilització maia Modifica el valor a Wikidata
ISO 15924Maya Modifica el valor a Wikidata (090 Modifica el valor a Wikidata)
Direcció del textde dalt a baix i d'esquerra a dreta Modifica el valor a Wikidata

Els glifs maies (també anomenats jeroglífics maies) van constituir el sistema d'escriptura emprat per la civilització maia precolombina a Mesoamèrica. Aquests caràcters o logogrames els anomenaren jeroglífics els antics exploradors europeus dels segles xviii i xix, que no n'entenien el significat, però van atribuir similituds en aparença amb els jeroglífics egipcis, amb els quals la civilització maia no està relacionada. Es tracta de l'únic sistema d'escriptura desxifrat fins avui dels sistemes d'escriptura mesoamericans. Les primeres inscripcions que són identificables com maies daten del segle III aC, i l'escriptura s'utilitzà fins a una mica després de l'arribada dels conqueridors espanyols al segle XVI (i fins una mica més tard en llocs com Tayasal). L'escriptura maia emprava logogrames complementats amb un joc de glifs sil·làbics, amb funcions semblants als de l'escriptura japonesa.

Estructura[modifica]

Inscripció en glifs maies de la localitat de Naranjo, referint-se al regnat d'itzamnaaj K'awil pana kmanana, 784-810

L'escriptura maia es compon d'un conjunt complex de glifs que laboriosament es pintaven en ceràmica, murs, o còdexs; es tallaven en fusta o pedra (en els quals destaquen els treballs en les esteles i interiors de certes piràmides); o es modelaven en estuc. Els glifs tallats i modelats també es pintaven, encara que sovint la pintura es deteriorava fins a perdre's. L'escriptura maia era un sistema logosil·làbic el significat del qual és discutit. Els símbols individuals ("glifs") podien representar bé una paraula (normalment un morfema) o una síl·laba; francament, el mateix glif normalment podia usar-se de les dues maneres. Per exemple, el glif de calendari "MANIK" s'usava també per a representar la síl·laba chi. Per convenció s'escriuen les lectures logogràfiques en majúscules i les lectures fonètiques en cursiva (itàlica). És possible, però no està comprovat, que aquestes lectures conflictives s'originessin en ser adaptada aquesta escriptura a nous idiomes, com va succeir amb els caràcters Han per al japonès (kanji). Igualment va haver-hi ambigüitat en sentit contrari: glifs diferents es podien llegir de la mateixa manera. Per exemple, mitja dotzena de glifs sense relació aparent s'empraven per a escriure el nom de tercera persona o-, d'ús molt comú. L'escriptura maia s'escrivia usualment en blocs organitzats en columnes de dos blocs d'ample, i es llegien d'aquesta manera:

Ordre de lectura dels glifs maies. Té analogia amb l'ordre d'escriptura de l'actualitat, com en les columnes d'un diari

Dins de cada bloc, els glifs eren disposats de dalt cap avall i d'esquerra a dreta, aparentment gairebé com els blocs sil·làbics de l'escriptura coreana Hangul. No obstant això, en el cas del maia, cada bloc tendia a correspondre's amb una frase nominal o verbal tal com "el seu tocat verd". A més, els glifs de vegades eren abreujats o condensats, en què un element d'un glif en substituiria part d'un altre. El condensament apareix en altres escriptures: per exemple, en els manuscrits espanyols medievals la paraula de de vegades s'escrivia Ð (una D amb el traç central d'una I). Un exemple en anglès és la "i comercial" (en anglès ampersand) o et (&), que és una lligadura de la paraula "et" en francès normand. De vegades, en lloc de la configuració usual dels blocs, s'escrivien els glifs maies en línies o columnes senzilles, o en forma de "L" o "T". Aquestes variacions apareixien més freqüentment quan s'adaptaven millor a l'àrea disponible per escriure.

Els glifs maies eren bàsicament logogràfics, és a dir, cada símbol representava un ens o concepte, com "peix" o "jaguar". En general, els glifs utilitzats com a elements fonètics eren en l'origen logogrames corresponents a paraules que en llenguatge parlat eren monosíl·labs, que o bé acabaven en una vocal, o bé en una consonant feble com i, w, h o una oclusiva glotal (so semblant al de la h en les interjeccions uh!, ah!, eh! del castellà).

N'és un exemple l'evolució a glif fonètic del logograma "aleta de peix" (en maia: Kah). Aquest glif, que pot aparèixer en dues representacions, podia ser el dibuix d'una aleta de peix, o també el d'un peix amb aletes prominents, es va convertir en la representació de la síl·laba "ca".

Aquests glifs fonètics sil·làbics que van sorgir d'aquesta manera tenien dues funcions bàsiques: d'una banda, servien com a complements fonètics per a desambiguar logogrames amb més d'un significat (això ocorria també en l'escriptura egípcia) i, d'una altra, s'usaven per a escriure elements gramaticals que mancaven de logograma, tals com inflexions de verbs (en analogia amb el japonès modern). Per exemple, la veu bálam, 'jaguar', podia escriure's com un logograma només (la representarem com BALAM en el que segueix, per comoditat), o podia matisar-se afegint-hi logogramas fonètics, segons context (ba—BALAM, o també BALAM-—dt., o ba—BALAM—dt., en què ba i dt. són glifs fonètics), o fins i tot podia escriure's de manera totalment fonètica, amb tres glifs (ba—la—dt.)

Els glifs fonètics representaven síl·labes simples obertes (formades per consonant+vocal o únicament vocal). No obstant això, la fonotàctica maia és una mica més complicada. La majoria de paraules maies finalitzen en consonant, no en vocal, i també poden trobar-se seqüències de dues consonants enmig de la paraula, com en xolte’ [ʃolteʔ] 'ceptre', que és CVCCVC. Quan aquestes consonants finals eren sonants (l, m, n) o glotals (h, ’) de vegades s'ometien en l'escriptura, però més freqüentment les consonants finals s'escrivien, la qual cosa significa que també apareixia una vocal extra. Aquesta era típicament una vocal "imitativa" que repetia la de la síl·laba anterior. Així, la paraula [kah] 'aleta de peix' s'escriuria ca-ha. No obstant això, hi ha molts altres casos en què s'usava una altra vocal final, i les seves regles ortogràfiques només s'han comprès parcialment. Heus aquí el que es comprèn actualment:

  • Una síl·laba CVC s'escrivia CV-CV amb les dues vocals iguals: jo-po [yop] 'fulla'.
  • Una síl·laba amb vocal llarga (CVVC) s'escrivia CV-Ci, tret que la vocal llarga fos [i], en aquest cas s'escrivia Ci-Ca: ba-ki [baak] 'captiu', yi-tzi-na [yitziin] 'germà menor'.
  • Una síl·laba amb vocal glotalizada (CV’C o CV’VC) s'escrivia amb una a final si la vocal era [i, o, o], o amb una o final si la vocal era [a] o [i]: hu-na [hu’n] 'paper', ba-tz'o [ba’tz’] 'mico aullador'.

Una forma escrita més complexa és ha-o-bo ko-ko-no-dt per a [ha’o’b kokno’m] 'ells són els guardians'. (La durada i la glotalització de les vocals no sempre estaven indicades en paraules comunes com 'ells són'.) Un conjunt mínim, sense traducció completa, és el següent:

ba-ku [bak]
ba-ki [baak]
ba-ku [ba’k] o [ba’ak]
ba-ke [baakel] (ometent la l)

Glifs d'emblema[modifica]

Un "glif d'emblema" és un tipus de títol reial. Està format per la paraula ajaw (un terme del maia clàssic per a "senyor", sense etimologia clara encara, però amb fonts colonials ben testificades) i un topònim que precedeix la paraula ajaw i funciona com a adjectiu.[1] De vegades el títol està precedit per l'adjectiu k’uhul 'sant' o 'sagrat'.

Per descomptat un glif d'emblema no és del tot "un glif", perquè es pot escriure amb qualsevol quantitat de signes sil·làbics i logogràfics i estan testificades diverses ortografies alternatives per a les paraules k’uhul i ajaw, que formen la part invariante del títol. El terme "glif d'emblema" és simplement una reminiscència de l'època en què els maianistes no podien interpretar satisfactòriament les inscripcions maies clàssiques i havien de conformar-se amb alguns apel·latius aïllant certs components estructurals recurrents en la narrativa escrita.

Glif d'emblema de Tikal o "Mutal", Estela del Museu de Tikal

Aquest títol l'identificà el 1958 Heinrich Berlin, que encunyà el terme "glif d'emblema".[2] Berlin notà que els "glifs d'emblema" constaven d'un signe principal de major grandària que els altres dos signes la lectura actual dels quals és k’uhul ajaw. Berlin també notà que mentre els elements petits romanien relativament constants, el signe principal canviava entre un lloc i altre. Berlin proposà que els signes principals identificaven ciutats individuals, les seves dinasties regnants o els seus territoris controlats. Seguidament, Marcus argumentà que els glifs d'emblema es referien a llocs arqueològics, disposats en una jerarquia de cinc nivells de distribució asimètrica.[3] La recerca de Marcus assumia que els glifs d'emblema estaven distribuïts en un patró d'importància relativa del lloc depenent de l'amplitud de la seva distribució, vagament desglossada així: centres regionals primaris (capitals); Tikal, Calakmul, i altres ciutats supremes eren generalment les primeres de la seva regió a adoptar un glif emblema. Els texts que es refereixen a altres centres regionals primaris apareixen en els texts d'aquestes "capitals", i existeixen dependències que utilitzen el glif del centre primari. Els centres secundaris (Altún Ha, Luubantuun, Xunantunich i altres ciutats intermèdies) tenien els seus propis glifs, però només eren esmentades rarament en els texts trobats al centre regional primari, mentre que repetidament esmenten el centre regional en els seus propis texts. Els centres terciaris (pobles) no tenien glifs propis, però sí texts que esmenten els centres primaris i potser ocasionalment els centres secundaris. A aquests seguien els llogarets sense glifs d'emblema ni texts que esmentin els centres majors, i les masies amb mínima evidència de texts.[4] Aquest model fou irrefutat més d'una dècada fins que Mathew i Juteson van argumentar una vegada més que els glifs d'emblema eren els títols de governants maies amb certa associació geogràfica.[5]

El debat sobre la naturalesa dels glifs d'emblema va sofrir un nou gir amb la monografia de Stuart i Houston.[6] Els autors van demostrar convincentment que hi havia quantitats de topònims pròpiament dits, alguns de reals, altres de mitològics, esmentats en les inscripcions. Alguns d'aquests topònims apareixien també en els "glifs d'emblema", alguns van ser testificats en els "títols d'origen" (similars als gentilicis), però uns altres no estaven totalment inclosos en títols personals. A més, els autors ressaltaren els casos en els quals els "títols d'origen" i els "glifs d'emblema" no se superposaven, recolzant-se en una recerca anterior de Houston.[7] Houston va notar que l'establiment i difusió de la dinastia originada en Tikal a la regió de Petexbatun va ser acompanyada per la proliferació de governants que usaven el "glif d'emblema" de Tikal posant ascendència política i dinàstica sobre els centres de govern de l'època.[8]

Història[modifica]

Detall del Còdex maia de Dresden. Reproducció moderna

Fins fa poc es creia que els maies havien adoptat la seva escriptura de l'olmeca o de l'epiolmeca. No obstant això, uns descobriments han portat l'origen de l'escriptura maia diversos segles enrere, i sembla possible que els maies hagin estat els que van inventar l'escriptura a Mesoamèrica.[9]

El coneixement del sistema d'escriptura maia continuà en els inicis de l'època colonial i segons referències, alguns dels primers sacerdots espanyols que anaren a Yucatán van aprendre la seva escriptura. El pare Diego de Landa, primer bisbe de Mèrida, escrigué Relació de coses del Yucatán durant la conquesta espanyola. El pare Landa va escriure que estava orgullós d'haver cremat una gran quantitat de llibres indígenes, manuscrits i símbols redactats en escriptura maia, després que veiés que molts indígenes continuaven amb les seves creences que ell considerava sacrílegues o bàrbares. El pare Landa redactà la seva crònica per deixar constància del seu zel en la conversió dels nadius d'Amèrica però com, al mateix temps, deixà constància d'informacions etnogràfiques valuoses i descripcions exactes de l'escriptura dels maies, es van poder rescatar de l'oblit moltes dades que van servir, centenars d'anys després, per a ajudar a interpretar aquesta escriptura. Els jeroglífics reproduïts pel bisbe de Mèrida de les obres cremades pels invasors conqueridors cristians eren exactament els mateixos que J. L. Stephen havia trobat en els monuments històrics de la selva als territoris del sud quan va descobrir Copán el 17 de novembre de 1839. Això serví per a transcriure els calendaris jeroglífics maies i els càlculs del temps que realitzaven. El llibre de Landa el descobrí a la Biblioteca Real de Madrid el 1869 Brasseur de Bourgbourg i va permetre realitzar noves hipòtesis pel que fa a l'escriptura maia.[10] Gràcies al fet que Landa registrà un glossari de sons maies i símbols relacionats, deduir el que va creure era l'"alfabet" maia, conegut com l'alfabet de Landa, després desvirtuat com a il·lògic; el seu llibre posteriorment es va convertir en un recurs clau en el desxiframent de l'escriptura maia. La dificultat en el desxiframent radicava que no hi havia correspondència unívoca entre l'alfabet espanyol i els caràcters maies, i els noms de les lletres de l'alfabet no tenien significat per l'escrivà maia que va assistir a Landa en la seva recerca, de manera que demanant Landa que escrivís, per exemple, "L" (ela): i-li (l'escrivà degué entendre en paraules del seu propi idioma), i va codificar el resultat com la "lletra L".

Landa també es va ocupar de crear una ortografia en alfabet llatí per a la llengua maia yucateca. Aquesta va ser la primera ortografia sobre les llengües maies, que són unes trenta.


Només se sap de quatre còdexs maies que han sobreviscut als conqueridors. La majoria de texts maies supervivents s'han trobat en ceràmica trobada en tombes maies, o en monuments i esteles erigits en llocs després abandonats o tallats abans de l'arribada dels invasors espanyols.

El coneixement del sistema d'escriptura es va perdre probablement a la fi del segle XVI o principis del XVII. Però al segle XIX va sorgir un interès renovat pels jaciments arqueològics maies.

Desxiframent[modifica]

El desxiframent de l'escriptura fou un procés llarg i laboriós. Els investigadors del segle XIX i començament del XX s'encarregaren de desxifrar els numerals maies i passatges de texts relacionats amb l'astronomia i el calendari maia, però la comprensió de la resta era més enllà de l'abast dels acadèmics. Yuri Knorozov va exercir un paper principal en el desxiframent de l'escriptura maia.[11] El 1952 publicà un document titulat "Drevniaia Pis’mennost’ Tsentral’noi Amerika" ("Antiga escriptura de Centreamèrica") en què argumentava que l'anomenat "alfabet de Landa" contingut en el manuscrit del bisbe Diego de Landa Relació de les coses de Yucatán es componia de síl·labes més que de símbols alfabètics. Més tard millorà la tècnica de desxiframent en la seva monografia de 1963 The Writing of the maia Indians (L'escriptura dels indígenes maies) i publicà traduccions de manuscrits maies en la seva obra de 1975 Maia Hieroglyphic manuscripts (Manuscrits jeroglífics maies).[12] En la dècada de 1960 els progressos van revelar registres dinàstics dels governants maies. Des d'inicis de la dècada de 1980 s'ha demostrat que la major part dels símbols anteriorment desconeguts formen un sil·labari i des de llavors l'avanç en la interpretació de l'escriptura maia s'ha accelerat.

Pel que sembla els maies haurien heretat alguns elements, i potser la base completa, del seu antic sistema d'escriptura a partir dels olmeques, el qual hauria estat modificat significativament i després expandit pels maies en el període preclàssic.[13] Els texts d'aquest període són menys nombrosos i menys comprensibles per als arqueòlegs que els texts posteriors. (No obstant això, l'escriptura ístmica o epiolmeca es considerà alguna vegada com un possible ancestre directe de l'escriptura maia; ara se la considera uns segles més recent, i en canvi podria ser-ne descendent). Altres cultures mesoamericanes relacionades i properes del mateix període serien també hereves de l'escriptura olmeca, i haurien desenvolupat sistemes paral·lels que compartien atributs clau (com el sistema de numeració vigesimal representat per punts i barres). Es creu, però, que els maies van desenvolupar l'únic sistema d'escriptura complet a Mesoamèrica, sent l'única civilització de la seva zona que tenia un sistema d'escriptura complet, capaç d'escriure qualsevol discurs del llenguatge parlat, a diferència dels sistemes emprats, per exemple, per la cultura mexica.

Altres troballes[modifica]

Com els primers assajos de Knorozov contenien poques lectures noves i els editors soviètics van agregar reclams d'aparent tall propagandístic, alguns maianistes occidentals simplement desconeixien el treball de Knorozov. No obstant això, en la dècada de 1960 van arribar a veure l'enfocament sil·làbic potencialment fructífer, i començaren a desenvolupar possibles lectures fonètiques dels símbols el significat general dels quals fos comprès a partir del context. L'epigrafista Eric S. Thompson fou un dels majors oponents de Knorosov i del seu enfocament sil·làbic. S'ha dit que els desacords de Thompson van retardar-ne el desxiframent.[14]

El 1959, en examinar el que l'acadèmica russonord-americana Tatiana Proskouriakoff denominà "un patró de dates peculiar" en inscripcions monumentals de pedra al lloc maia clàssic de Piedras Negras, Proskouriakoff determinà que aquestes representaven esdeveniments en la vida d'un individu, més que estar relacionades amb la religió, l'astronomia o les profecies, com ho sostenia la "vella escola" representada per Thompson. Això es demostrà cert per a moltes inscripcions maies, i revelà que els registres epigràfics maies relataven històries reals de governants, de dinasties similars en la seva naturalesa a les registrades en cultures humanes lletrades de tot el món. De sobte els maies entraren en la història escrita.[15]

Tot i que ja era clar el que hi havia en moltes inscripcions maies, encara no podien ser literalment llegides. No obstant això, es va aconseguir un progrés major durant les dècades de 1960 i 1970 utilitzant una multitud d'aproximacions que incloïen anàlisis de patrons, l'"alfabet" de Landa, les troballes de Knorozov, i altres. En la història del desxiframent dels maies, no podia separar-se el treball d'arqueòlegs, historiadors d'art, epigrafistes, lingüistes i antropòlegs. Tots van contribuir a un procés essencialment multidisciplinari. Entre les figures clau estaven inclosos David H. Kelley, Ian Graham, Gilette Griffin i Michael Coe.

Van succeir-hi troballes en la dècada de 1970, particularment en la primera Taula Rodona de Palenque, una conferència acadèmica organitzada per Merle Greene Robertson al lloc maia clàssic de Palenque al desembre de 1973. Linda Schele, una historiadora d'art i epigrafista de la Universitat de Texas d'Austin, dirigí un grup de treball que incloïa Floyd Lounsbury, un lingüista de la Universitat Yale, i Peter Mathews, en aquells dies estudiant de David H. Kelley de la Universitat de Calgary (a qui Kelley va enviar per no haver pogut assistir ell). Desxifraren la primera llista dinàstica de reis maies, els antics reis de la ciutat de Palenque. Mitjançant la identificació d'un signe com un títol real important (que es llegeix recurrentment k'inich), el grup identificà i "llegí" les històries de vida (des del naixement fins a l'ascens al tron, i la mort) de sis reis de Palenque.

Des d'aquest punt, el progrés continuà a pas exponencial, no solament en el desxiframent dels glifs maies, sinó també en la construcció d'una comprensió nova de la civilització maia, basada en la història. El 1988, Wolfgang Gockel publica una traducció de les inscripcions de Palenque basades en una interpretació morfèmica, en lloc de sil·làbica, dels texts glífics. La "vella escola" seguí rebutjant els resultats de la nova acadèmia un temps més. Un esdeveniment decisiu que ajudà a canviar el vent a favor del nou enfocament va ocórrer el 1986, en una exhibició titulada "La sang dels reis: una nova interpretació de l'art maia", organitzada per InterCultura i el Museu d'Art Kimbell i auspiciada per Schele i la historiadora d'art de Yale Mary Miller. Aquesta exhibició i el catàleg per als assistents revelaren a una vasta audiència el nou món que s'havia obert gràcies a l'avanç en el desxiframent de les inscripcions maies. Ara no sols es podia llegir i entendre una història real de l'Amèrica antiga, sinó que la llum que cobria les restes materials dels maies els mostrava com a individus reals i recognoscibles. Es revelaren com a persones amb una història com la de totes les altres societats humanes, plenes de guerres, lluites dinàstiques, aliances polítiques canviants, sistemes religiosos i artístics complexos, expressions de propietat i sobirania personal, i així successivament. A més, la nova interpretació, com ho demostrà l'exhibició, donava sentit a moltes obres d'art fosques en el seu significat, i mostrava com la cultura material dels maies representava un sistema cultural i una cosmovisió completament integrats. Enrere quedava l'antic punt de vista de Thompson dels maies com a astrònoms pacífics sense conflictes o altres atributs característics de la major part de les societats humanes.

Tres anys més tard, però, al 1989, els encara ressistents a la interpretació moderna del desxiframent llançaren un contraatac final. Això tingué lloc en una conferència a Dumbarton Oaks. No s'atacava directament la metodologia ni els resultats del desxiframent i se sostenia que els texts maies antics havien estat llegits, però que eren "epifenomenals". Aquest argument s'estengué des d'una perspectiva populista per dir que els texts desxifrats tractaven solament afers i creences de l'elit de la societat, i no sobre maies comuns. Michael Coe en oposició a aquesta idea va descriure "epifenomenal" com:

  • una insignificant paraula amb l'objecte de dir que l'escriptura maia és només d'aplicació marginal, ja que és secundària a aquelles institucions més primàries -economia i societat- tan ben estudiades pels arqueòlegs de terreny.

Linda Schele observà després de la conferència que això és com dir que les inscripcions de l'antic Egipte -o els escrits dels filòsofs o historiadors grecs- no revelen res important sobre les seves cultures. La majoria de documents escrits en la major part de cultures ens parlen de l'elit, a causa que en la major part de les cultures del passat només hi havia alguns que podien (coneixien o tenien els mitjans per) escriure o podien fer registrar coses mitjançant escrits o gravar-les en monuments.

El progrés en el desxiframent continua a pas ràpid actualment, i els acadèmics accepten en general que ara més del 90 per cent dels texts maies es poden llegir amb precisió raonable. Cap a 2004, com a mínim es coneixia un glif fonètic per a cadascuna de les síl·labes marcades com es mostra en aquesta taula:

(’) b ch ch’ h j k k’ m n p’ t t’ tz tz’ w x i
a
i
o

Els principals estudiosos de la llengua maia inclouen molts arqueòlegs, epígrafistes, lingüistes i historiadors. Alguns noms d'aquesta llista són:

  • David Friedel de la SMU
  • David Stuart de la University of Texas
  • Nikolai Grube de la University of Bonn, Alemanya
  • Alfonso Lacadena de la Universitat Complutense de Madrid
  • Simon Martin de l'University of Pennsylvania Museum
  • William Fash de l'Harvard University
  • Diane Chase i Arlen Chase de la University of Central Florida
  • Stephen Houston de la Universitat de Brown
  • Arthur Demarest de la Vanderbilt University
  • Robert Sharer de la Universitat de Pennsylvania
  • William Sanders de la Universitat Estatal de Pennsilvània,
  • Karl Taube de la Universitat de Califòrnia, Riverside
  • Marc Zender del Peabody Museum, Universitat Harvard
  • Dimitri Beliaev, de la Russian State University for the Humanities, a Moscou
  • Nicholas Hopkins i Kathryne Josserand,
  • John Robertson de la Universitat Brigham Young
  • Søren Wichmann del Max Planck Institute for Evolutionary Anthropology de Leipzig
  • Linda Schele, Universitat de Texas
  • Maricela Ayala Falcón, Centre d'Estudis maies-UNAM
  • Guillermo Bernal Romero, Centre d'Estudis maies-UNAM
  • Erik Velásquez, Institut de Recerques Estètiques-UNAM

Entre altres, incloent-hi diversos estudiosos d'Amèrica Llatina, sobretot de l'àrea maia.

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. Lacadena García-Gallo, A. i A. Ciudad Ruiz (1998).
  2. Berlin, H. (1958).
  3. Marcus, J. (1976).
  4. Marcus, J. (1973) Territorial Organization of the Lowland Classic maia.
  5. Vegeu Mathews (1991).
  6. Stuart, D. and S. D. Houston (1994).
  7. Houston (1993; in particular, pp.97–101).
  8. Fuente: A.Tokovinine(2006)People from a place: re-interpreting Classic maia "Emblem Glyphs".
  9. See Saturno, et al. (2006).
  10. Ivanoff, Pierre. Civilizaciones maia y azteca. Mas-Ivars editores, Valencia, 1972, p. 10. 
  11. Yuri Knorosov en Britannica.
  12. Yuri Knorosov (en rus).
  13. Schele and Friedel (1990), Soustelle (1984).
  14. Coe, 1992, pàgs. 125-144.
  15. Coe, 1992, pàgs. 167-184.

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Glif maia