Història de Libèria

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Colons nord-americans[modifica | modifica el codi]

Joseph Jenkins Roberts, primer president de Libèria.

El 1822 la Societat Americana de Colonització va marcar Libèria com a lloc on enviar els afroamericans alliberats. Els afroamericans van emigrar gradualment a la colònia, formant un grup del que descendeixen molts dels actuals liberians.[1]

El 26 de juliol de 1847 els colons americans van declarar la independència de la República de Libèria.[2] Els colons consideraven Àfrica la seva "terra promesa", però no es van integrar a la societat africana. Una vegada a l'Àfrica es referien a si mateixos com "americans" i se'ls reconeixia també així per les autoritats colonials africanes i britàniques de la veïna Sierra Leone. Els símbols del seu estat: la seva bandera, lema i escut d'armes (i la forma de govern que van triar) reflecteix el seu rerefons nord-americà i l'experiència de la diàspora. La Universitat Lincoln, fundada el 1854, va ocupar un important paper al formar als líders de la nova nació. La primera promoció de la Universitat Lincoln, James R. Amos, el seu germà Thomas H. Amos i Armistead Miller van embarcar cap a Libèria al Mary C. Stevens a l'abril de 1859.

Les pràctiques religioses, costums socials i estàndards culturals dels colons americans tenien les seves arrels al sud nord-americà anterior a la guerra civil. Aquestes idees van influir sobre l'actitud dels colons cap als pobles natius africans. La nova nació, tal com la percebien, implicaria la coexistència dels colons i dels africans, que serien assimilats en ella. Van aparèixer amb freqüència la desconfiança i l'hostilitat entre les dues comunitats, l'"americana", establerta al litoral i la "nativa", de l'interior. També va haver-hi intents (normalment reeixits) duts a terme per part de la minoria "americana" amb l'objectiu de dominar als pobles natius, que consideraven incivilitzats i inferiors. Van anomenar el país "Libèria" que significa "Terra dels lliures", un homenatge a la seva llibertat de l'esclavitut.

La fundació de Libèria va rebre el suport econòmic de grups religiosos i filantròpics nord-americans, i va gaudir de la cooperació extraoficial del govern dels Estats Units. El govern de Libèria, que prenia com model el nord-americà, tenia una estructura democràtica, almenys en part. Després de 1877 el partit True Whig monopolitzà el poder polític del país i les lluites pel poder es donaren a dins del propi partit, el candidat del qual obtenia la presidència. Dos problemes als quals es va haver d'enfrontar l'administració van ser la pressió dels poders colonials veïns, el Regne Unit i França, i l'amenaça de la insolvència financera. Ambdós van amenaçar la sobirania del país. Libèria va conservar la seva independència durant el repartiment d'Àfrica, però va perdre extensos territoris, que van passar al control britànic o francès. El desenvolupament econòmic es va veure retardat pel declivi dels mercats dels béns liberians a finals del segle XIX i el pagament de deutes, que van afectar greument l'economia.

El president de Libèria Edwin Barclay (dreta) i el d'Estats Units Franklin D. Roosevelt durant la Segona Guerra Mundial, 1943.

Primera part del segle XX[modifica | modifica el codi]

Samuel Doe

Dos esdeveniments van jugar un paper important a alterar l'aïllament al que Libèria s'havia imposat. El primer va ser la concessió el 1926 d'una gran plantació de l'empresa Firestone. Aquest succés va ser un gran pas cap a la submissió de l'economia de Libèria. El segon va ocórrer durant la Segona Guerra Mundial, quan els Estats Units van començar a proporcionar una assistència tècnica i econòmica que permetria a Libèria progressar econòmicament i introduir canvis socials.

Cop d'estat de 1980[modifica | modifica el codi]

En la mitjanit del 12 d'abril de 1980 un grup d'agents Krahn liderats pel sergent major Samuel Kanyon Doe van donar un cop d'estat en el qual van matar a William R. Tolbert, que havia estat president durant nou anys. Sota la denominació de Concili de Redenció del Poble, Doe i els seus aliats van aconseguir el control del govern i van acabar amb la primera república africana. Doe va ser el primer cap d'estat de Libèria que no provenia de l'èlit americo-liberià.

A principis de la dècada de 1980 els Estats Units van proporcionar a Libèria més de 500 milions de dòlars per expulsar a la Unió Soviètica del país i per a assegurar als Estats Units els drets exclusius d'ús dels ports i terra liberians (incloent el permís a la CIA per a emprar el territori liberià per a espiar a Líbia).

Doe va governar de forma autoritària, va expulsar els diaris i proscribí a diversos partits de l'oposició. La seva tàctica era etiquetar a aquests partits enemics de "socialistes" i d'aquesta forma declarar-los il·legals d'acord amb la constitució liberiana, alhora que permetia a partits menors menys populars seguir existint com a oposició inofensiva. No obstant això, el suport popular es realineà amb un d'aquests partits menors, el que al seu torn va fer que els etiquetessin com a "socialistes".

Eleccions de 1985[modifica | modifica el codi]

A l'octubre de 1985 Libèria va celebrar les seves primeres eleccions posteriors al cop d'estat, amb la intenció clara de legitimar el règim de Doe. Gairebé tots els observadors internacionals van estar d'acord que el Partit d'Acció de Libèria (LAP), liderat per Jackson Doe (sense relació amb l'antic Doe del govern) havia guanyat les eleccions amb un ample marge. Després d'una setmana de recompte dels vots, no obstant això, Doe va acomiadar als empleats que contaven i els va reemplaçar amb el seu Comitè Especial d'Elecció (SECOM), que va anunciar que el partit de Doe en el poder, el Partit Democràtic Nacional de Libèria, havia guanyat amb un 50,9% dels vots. En represàlia, el 12 de novembre es va produir un contraatac liderat per Thomas Quiwonkpa, els soldats del qual van ocupar breument la Mansió Executiva i l'estació de ràdio nacional, amb amplis suports en tot el país. Tres dies més tard el cop de Quiwonkpa va fracassar. Després d'aquest cop d'estat fallit la repressió del govern es va intensificar i les tropes de Doe van matar a més de 2.000 civils i van empresonar a més de 100 polítics de l'oposició, incloent a Jackson Doe, Ellen Johnson-Sirleaf i el periodista de la BBC Isaac Bantu.

Guerres civils de 1989 i 1999[modifica | modifica el codi]

A la fi de 1989 va començar la Primera Guerra Civil Liberiana i al setembre de 1990 Doe va ser deportat i assassinat per les forces de la facció liderada per Yormie Johnson i membres de la tribu Gio. Com condició per a acabar amb el conflicte, el president provisional Amos Sawyer va dimitir el 1994 deixant el poder al Consell d'Estat.

Charles G. Taylor va ser triat president a les eleccions de 1997, després de liderar una sagnant insurrecció protegida pel president libi, Muammar al-Gaddafi. El règim de Taylor es va marcar com a objectiu acabar amb els líders de l'oposició. El 1998 el govern va intentar assassinar a l'activista pels drets dels nens Kimmie Weeks, per un informe que va publicar sobre l'entrenament militar a nens. El govern de Taylor, autocràtic i disfuncional, va conduir al país a una Segona Guerra Civil el 1999. S'estima que més de 200.000 persones van morir en les dues guerres civils. El conflicte es va intensificar a mitjan 2003 i la lluita es va desplaçar fins a Monròvia. A mesura que el poder del govern disminuïa, i amb l'increment de la pressió internacional perquè dimitís, el president Charles G. Taylor va acceptar l'oferta d'asil de Nigèria, dient "Si Déu volgués, tornaria".

Govern de transició[modifica | modifica el codi]

Després de l'exili de Taylor, Gyude Bryant va ser nomenat President del Govern de Transició a finals del 2003. La primera tasca del Govern de Transició va ser preparar-se per a unes eleccions justes. Amb les tropes de l'ONU i l'ECOMOG vetllant per la pau, Libèria va celebrar unes eleccions pacífiques a la tardor del 2005. Vint-i-tres candidats es van presentar, en les quals s'esperava que George Weah, futbolista de fama internacional, ambaixador de l'UNICEF i membre del grup ètnic Kru dominés el vot popular. Cap candidat va aconseguir la majoria necessària per governar, de manera que es va celebrar una segona ronda entre els dos més votats, Weah i Ellen Johnson-Sirleaf. El 8 de novembre de 2005 es va declarar que Johnson-Sirlaf, una economista de Harvard, havia guanyat els comicis. Tant les eleccions generals com la segona volta es van celebrar en pau i ordre, amb milers de liberians esperant pacientment per votar. Fins al dia d'avui se sospita que les eleccions van ser fraudulentes, malgrat els grans esforços fets pel país.

Presidència de Johnson-Sirleaf[modifica | modifica el codi]

Filla del primer indígena liberià electe en una legislatura nacional, Jahmale Carney Johnson, Ellen Johnson-Sirleaf va néixer a la Libèria rural. Àmpliament aclamada per ser la primera dona cap d'estat electa d'Àfrica, la victòria de Johnson-Sirleaf va concentrar l'atenció internacional a Libèria. Antiga empleada del Citibank i del Banc Mundial, tracta d'aconseguir que el deute extern del país, de 3.5 milions de dòlars, sigui eliminat, i està també invertint al país i participant en els esforços de reconstrucció de Libèria.[3]

A més de centrar els seus primers esforços a restaurar els serveis bàsics com el proveïment d'aigua i d'electricitat a la capital, Monròvia, Johnson-Sirleaf ha disposat una Comissió per la Veritat i la Reconciliació[4] per tractar els crims ocorreguts en les últimes etapes de la Segona Guerra Civil Liberiana. També està treballant per restablir la independència alimentària de Liberia.[5] Johnson-Sirleaf també va demanar que Nigèria extredités al criminal de guerra Charles Taylor.

Johnson-Sirleaf va viure gran part de la seva vida als Estats Units, pel que hi haa qui l'acusa de desconèixer la realitat liberiana des de dins, i d'haver guanyat les eleccions en forma fraudulenta amb el suport clar dels Estats Units.

Extradició i judici de Charles Taylor[modifica | modifica el codi]

Al març de 2006 la presidenta Ellen Johnson-Sirleaf va enviar una carta en la qual demanava formalment l'extradició de Charles Ghankay Taylor per a sotmetre'l a la justícia. Encara que el president nigerià, Olusegun Obasanjo, va confirmar que havia rebut aquesta petició i fou notificat al president de la Unió Africana, Denis Sassou-Nguesso, i al de l'ECOWAS, Mamadou Tandja el 17 de març de 2006, els plans de Nigèria no van quedar del tot clars. Després de reunions entre representants de Nigèria i Libèria per a tractar la qüestió, Nigèria va anunciar el 25 de març que permetria a les autoritats liberianes que arrestessin a Taylor. Es temia que Taylor, multimillonari, pogués escapar fàcilment abans que comparegués davant del Tribunal Internacional de Crims a Serra Leone. El 28 de març Taylor havia desaparegut del recinte nigerià en el qual es trobava. El 29 de març va ser capturat de nou per la guàrdia fronterissa quan tractava de viatjar a Camerun. Taylor va ser dut ràpidament a Libèria, des d'on se'l va transportar en un helicòpter fins a Serra Leone, on es va enfrontar a acusacions de crims contra la humanitat. Segons la web Trial Watch,[6] el 4 de juny de 2007 és la data provisional disposada per al judici.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història de Libèria