Història de Burundi

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Burundi és un dels pocs països d'Àfrica, que juntament amb la veïna Rwanda amb la qual està molt relacionat, és la continuació directa d'un antic estat africà.

Regne de Burundi[modifica | modifica el codi]

Article principal: Regne de Burundi

Els orígens de Burundi es coneixen només a través d'una barreja de fonts històriques orals i d'arqueologia. Existeixen dues llegendes principals que narren la fundació de Burundi. La més popular explica la història d'un ruandès anomenat Cambarantama, a qui atribueix la fundació de la nació. L'altra versió, més habitual en el Burundi precolonial, deia que Cambarantama provenia de l'estat meridional de Buha. La noció de l'origen ruandès del regne va ser promoguda pels colonitzadors europeus, perquè s'adaptava al seu ideal d'una classe dirigent que provenia del nord-est hamític. La teoria ha continuat fins a esdevenir un dogma semioficial en el modern estat de Burundi. Els historiadors dubten de l'origen hamític dels Tutsi, tot i que encara es creu que els seus ancestres van migrar des del nord al que és avui Burundi al segle XV.

La primera prova de l'existència de l'estat de Burundi és del segle XVI, quan aquest emergeix al peus dels pujols orientals. Durant els següents segles s'expandeix, annexionant petits veïns i arribant a competir amb Rwanda. Va aconseguir la seva major extensió durant el regnat de Ntare Rugama, que va regir la nació entre 1796 i 1850 aproximadament i va veure com el regne doblegava la seva grandària.

El Regne de Burundi es caracteritzava per l'autoritat política, jeràrquica i l'intercanvi econòmic tributari. El rei, conegut com el (U) mwami encapçalava una aristocràcia ((a) baganwa) que posseïa la major part de les terres i exigia un tribut o taxa dels camperols i ramaders locals. A mitjan segle XVIII, aquesta reialesa Tutsi va consolidar la seva autoritat sobre la terra, la producció i la distribució amb el desenvolupament de l'ubugabire, una relació clientelar similar a les característiques de l'Europa del feudalisme, en la qual el poble rebia protecció reial a canvi de tributs.

Encara que els exploradors europeus i els missioners van fer breus incursions a la zona tan aviat com el 1856, no va ser fins al 1899 que Burundi es va convertir en part de l'Àfrica Oriental Alemanya. A diferència de la monarquia ruandesa, que va decidir acceptar els avanços alemanys, el rei de Burundi Mwezi Gisabo es va oposar a tota influència europea, rebutjant portar abillament europeu i resistint l'avanç dels missioners i dels administradors. Els alemanys van utilitzar la força armada amb èxit, tot i que no van poder acabar amb el poder del rei. Finalment, van donar suport al gendre del rei, Maconco, en una revolta contra Gisabo. Gisabo va haver d'acceptar la tutela dels alemanys i els alemanys van ajudar-lo a acabar amb la revolta de Maconco. Els petits regnes que es trobaven al llarg de la riba occidental del llac Victòria van ser annexionats a Burundi.

Govern colonial[modifica | modifica el codi]

Article principal: Ruanda-Urundi

Encara que la presència estrangera va ser mínima i el poder de decisió dels reis era tan ampli com amb anterioritat, el contacte amb els europeus va portar malalties devastadores que van afectar tant als éssers humans com als animals. Aquestes malalties van afectar a tota la regió, però Burundi es va veure afectada especialment. Una fam va colpejar el país el 1905, i va haver altres que van assolar tota la regió dels Grans Llacs el 1914, el 1923 i el 1944. Entre 1905 i 1914 va morir la meitat de la població de les planes occidentals.

El 1916, tropes belgues van conquerir la zona durant la Primera Guerra Mundial. El 1923 la Societat de Nacions va atorgar una mandat a Bèlgica sobre el territori de Rwanda-Urundi, que comprenia els actuals Rwanda i Burundi, separant d'ells els regnes occidentals, que quedaven inclosos a Tanganyika, administrada pels britànics. Bèlgica va administrar el territori indirectament, constituint una jerarquia dominada pels Tutsi.

Després de la Segona Guerra Mundial, Rwanda-Urundi es va convertir en un territori baix fideïcomís de Nacions Unides. Després de 1948, Bèlgica va permetre l'aparició de partits polítics competidors. Entre ells van destacar la Unió per al Progrés Nacional (UPRONA), un partit multiètnic dirigit pel príncep Tutsi Louis Rwagasore i el Partit Cristià Democràtic (PDC), recolzat per Bèlgica. El 1961 Rwagasore va ser assassinat després de la victòria de l'UPRONA en eleccions legislatives.

Independència[modifica | modifica el codi]

La independència completa es va obtenir l'1 de juliol de 1962. En un context de democràcia dèbilment institucionalitzada, el rei tutsi Mwambutsa IV va establir una monarquia constitucional que comprenia a hutus i tutsis per igual. L'assassinat el 1965 del Primer Ministre, un hutu, va posar en marxa una sèrie de revoltes hutus que van desestabilitzar el país i van tenir com a resposta la repressió governamental. En part van ser una reacció als esdeveniments produïts a Rwanda, on un règim nacionalista hutu matava als tutsis. A Burundi, els tutsis es van aplicar per no córrer la mateixa destinació, de manera que gran part de l'exèrcit i de les forces policials van estar sota el seu control. Durant la Guerra Freda Rwanda es va alinear amb els Estats Units, mentre que Burundi ho va fer amb la Xina.

El 1966 el Rei Mwambutsa va ser deposat pel seu fill, el Príncep Ntare V, que al seu torn va ser deposat pel seu primer ministre, el Capità Michel Micombero en aquest mateix any. La monarquia va ser abolida i es va proclamar la república. Va emergir un règim militar de facto i els disturbis van continuar al llarg dels anys seixanta i els primers setanta.

A finals d'abril de 1972, l'atac Hutu a una localitat situada en un turó al sud del país, on havien nascut molts oficials de l'Exèrcit, va desencadenar les represàlies per part dels militars. La repressió duta a terme per l'Exèrcit i les milícies de l'UPRONA, els membres pertanyien a l'ètnia de l'Exèrcit, va ser sistemàtica i eficient destruint la vida humana i infligint una derrota humiliant. Es van redactar llistes d'homes, dones i nens en edat escolar sospitosos de ser amenaça potencial, simpatitzants dels rebels o haver pres part en la rebel·lió. Els que apareixien en les llistes eren localitzats en llars o escoles i eren executats pels soldats. Es creu que al voltant de 200.000 hutus van perdre la vida a tot el país en un període d'uns tres mesos. El nombre de sol·licitants d'asil (la majoria de l'ètnia Hutu) va ascendir a més de 150.000 (més del 15% de la població total en aquell moment) després de sis mesos [nota 1]

En un esforç per atraure el suport dels Estats Units, el govern, dominat pels tutsis va acusar els rebels hutus de tenir inclinacions comunistes, encara que no existeixen proves creïbles que això fos així.

El 1976 el Coronel Jean-Baptiste Bagaza va prendre el poder en un cop sense vessament de sang. Encara que Bagaza va dirigir un règim militar dominat pels tutsis, va promoure la reforma agrària, la reforma electoral i la reconciliació nacional. El 1981 es va promulgar una nova Constitució. El 1984 Bagaza va ser triat Cap d'Estat, com a únic candidat. Després de la seva elecció, el respecte pels drets humans es va deteriorar, ja que va suprimir algunes activitats religioses i va fer detenir a membres de l'oposició política.

El 1987 el Comandant Pierre Buyoya va enderrocar el Coronael Bagaza. Va dissoldre els partits d'oposició, va suspendre la Constitució de 1981 i va instituir el Comitè Militar per a la Salvació Nacional (CMSN). Durant el 1988 la tensió entre la minoria tutsi, en el poder, i la majoria hutu va augmentar, el que va resultar en la confrontació violenta entre l'Exèrcit, l'oposició hutu i els tutsis de la línia dura. Durant aquest període es calcula que van morir unes 150.000 persones, amb centenars de milers de refugiats fugint als països veïns. Buyoya va formar una comissió per investigar les causes dels disturbis de 1988 i va redactar una carta per a la reforma democràtica.

El 1991 Buyoya va aprovar una constitució que proveïa un president, un govern no ètnic i un parlament. El primer president hutu de Burundi, Melchior Ndadaye, del Front per la Democràcia a Burundi (FRODEBU), un partit principalment hutu, va ser triat el 1993. Va ser assassinat per faccions de les Forces Armades, dominades pels Tutsis, l'octubre d'aquell any. El país es va enfrontar a la Guerra Civil de Burundi, que va posar fi a la vida de desenes de milers d'éssers humans i va acabar amb centenars de milers de desplaçats fins al moment en què el govern del FRODEBU va recuperar el control i va triar a Cyprien Ntaryamira com a president el gener de 1994. No obstant això, la situació no deixava de deteriorar-se.

L'abril de 1994, el president Ntaryamira i el President de Rwanda Juvénal Habyarimana van morir en ser abatuts per un míssil l'avió en què tornaven d'Arusha (Tanzània).[2] Aquest fet va marcar el començament del genocidi de Rwanda, mentre que a Burundi, la mort de Ntaryamira va exacerbar la violència i els disturbis, tot i que no hi va haver una massacre generalitzada. Sylvestre Ntibantunganya va començar una presidència que havia de durar 4 anys el 8 d'abril, però la situació va empitjorar. L'arribada de centenars de milers de refugiats ruandesos i les activitats de grups armats hutus i tutsis va desestabilitzar el règim.

El 25 de juliol de 1996, el govern va ser enderrocat en un cop d'estat dirigit per Buyoya. La guerra civil va continuar, tot i els esforços de la comunitat internacional per crar un procés de pau. El procés s'ha produït des de 2001, any en què es va crear un govern en què el poder era compartit. El 2003 Domitien Ndayizeye, el vicepresident hutu, es va convertir en President, com deia l'acord de repartiment de poder.

Al llarg de tota la Segona Guerra del Congo, Burundi es va veure involucrat en major o menor mesura. Primer com aliat de Rwanda i Uganda contra les forces de Laurent Kabila, i després com un dels interventors en aquest greu conflicte internacional.

Les eleccions celebrades a mitjan 2005 van ser guanyades per l'antic grup rebel hutu Consell Nacional per a la Defensa de la Democràcia-Forces per a la Defensa de la Democràcia (CNDD-FDD).

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Segons altres fonts els exiliats haurien estat uns 700.000 habitants.[1]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. National Geographic (en espanyol) Novembre del 2011. Pàg 40.
  2. Report of the Information Mission on Rwanda, Section 4: L'Attentat du 6 Avril 1994 Contre L'Avion du Président Juvénal Habyarimana] (en francès). Assemblee Nationale, 15/12/1998. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]