Història de la República Centreafricana

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

Aquest article tracta sobre la història de la República Centreafricana des de l'arribada dels europeus fins a la història recent.

Abans de l'arribada dels europeus[modifica | modifica el codi]

Els primers habitants de la zona, abans pràcticament coberta en la seva totalitat per boscos, eren pigmeus Babinga i bantus. La majoria dels habitants de l'actual República Centreafricana es van instal·lar en aquest territori a partir de la meitat del segle XVIII. Poblacions de llengua sudanesa van emigrar en aquest període cap a zones boscoses, fugint de l'arribada de guerrers peuls i dels traficants d'esclaus. Amb tot, l'esclavisme va estar omnipresent en els altiplans centreafricans durant tot el segle XIX. El país va ser annexionat posteriorment per expedicions àrabs de Bahr al-Ghazal.

Colonialisme francès[modifica | modifica el codi]

La penetració europea al territori de l'actual República Centreafricana va començar a finals del segle XIX (entre 1875 i 1900). Pierre Savorgnan de Brazza va agafar el lideratge i es va establir al Congo francès amb casernes centrals a la ciutat que després portaria el seu nom (Brazzaville), i va enviar expedicions a remuntar el riu Ubangui per tal d'expandir les propietats franceses al territori central de l'Àfrica. El rei Leopold II de Bèlgica, Alemanya i el Regne Unit també competien per estendre les seves possessions a l'actual territori de la República Centreafricana.

El 1889 els francesos van crear un enclavament a les ribes del riu Ubangui a Bangui, la qual més tard seria la capital d'Ubangui-Chari i de la República Centreafricana. De Brazza va enviar expedicions el 1890-91 al Riu Shang a la regió que en l'actualitat correspon al sud-oest de la República Centreafricana. De Brazza i els colonialistes francesos desitjaven expandir els límits del Congo francès per tal de connectar amb els territoris francesos a l'oest, nord i est de l'Àfrica.

El 1894 els límits del Congo francès van ser fixats en tractats amb els territoris del rei Leopold II de Bèlgica (Estat lliure del Congo) i amb Camerun, ocupat aleshores pels alemanys. Quan els negociadors europeus van acordar els límits del Congo francès, França va buscar la manera de poder resoldre la costosa ocupació, administració i desenvolupament del territori. Les notícies de l'èxit econòmic assolit per les concessions a companyies privades per part del rei Leopold II de Bèlgica a l'Estat Lliure del Congo van convèncer al govern francès d'atorgar a 17 companyies privades grans concessions dins de la regió Ubangui-Chari el 1889.

A canvi dels drets d'explotació d'aquestes terres, les companyies es van comprometre a pagar impostos a l'Estat colonial francès i a promoure les seves concessions. Les companyies van utilitzar agents europeus i africans, que freqüentment van emprar mètodes brutals i atroços per explotar als treballadors centreafricans.

Durant la segona dècada del govern colonial francès (1910-1920), les companyies privades com l'Estat colonial francès van continuar utilitzant mètodes brutals per forçar als habitants locals a treballar per ells.

Independència[modifica | modifica el codi]

L'1 de desembre de 1958, la colònia Ubangui-Chari es va convertir en un territori autònom dins de la Comunitat Francesa, agafant el nom de República Centreafricana. El pare fundador i president del Consell de Govern (Conseil de Gouvernement) fou Barthélemy Boganda, mort en un misteriós accident aeri el 1959, tan sols vuit dies abans de les darreres eleccions en l'era colonial de la República Centreafricana.

República Centreafricana

El 13 d'agost de 1960, la República Centreafricana es va independitzar i dos dels principals col·laboradors de Boganda, Abel Goumba i David Dacko, es van veure involucrats en una lluita interna pel poder. Amb el suport dels francesos, Dacko va aconseguir el poder i Gumbo va ser arrestat, establint cap al 1962 un Estat de partit únic.

El 31 de desembre de 1965 Dacko va ser derrocat pel seu cosí el general Jean-Bédel Bokassa, que va suspendre la constitució i va dissoldre l'Assemblea Nacional, es va anomenar a si mateix emperador Bokassa I i va establir una excèntrica dictadura militar. El 1976 Bokassa va canviar el nom del país per Imperi Centreafricà i s'autoproclamà emperador amb el nom de Bokassa I en una fastuosa cerimònia inspirada en la coronació de Napoleó. Les seves constants violacions als drets humans, entre altres motius, van dur a França a donar suport a un cop d'estat en contra seu, el qual va portar novament al poder a David Dacko, que al seu torn va ser derrocat l'1 de setembre de 1981 pel general André Kolingba mitjançant un altre cop d'estat.

Kolingba va suspendre la constitució i va dirigir una junta militar fins al 1985, va incorporar la constitució de 1986 que va ser adoptada per un referèndum nacional, i va crear el seu propi partit Rassemblement démocratique Centrafricain(RDC). El 1987 les eleccions parlamentàries van ser boicotejades pels dos grans opositors a Kolingba, Abel Goumba i Ange-Félix Patassé perquè els seus partits no van ser habilitats per competir a les eleccions.

El 1990, després de la caiguda del comunisme, el moviment a favor de la democràcia es va tornar molt actiu. El maig de 1990 es va signar una carta per part 253 respectats ciutadans, que volien convocar una Convenció nacional, però Kolingba va refusar aquesta petició. Després de les pressions dels països occidentals, Kolingba va accedir a realitzar eleccions lliures a l'octubre de 1992 amb ajuda de les Nacions Unides a través de la seva Oficina d'assistència electoral. Tanmateix, a l'haver-hi la possibilitat d'irregularitats, Kolingba va suspendre les eleccions per tal de mantenir-se al poder. Precedentment s'havia presentat una molt forta pressió de GIBAFOR per establir un Consell Nacional Polític provisori per a la República "Conseil National Politique provisoire de la République" (CNPPR), el mateix que una Comissió electoral mixta que inclogués representants de tots els partits polítics.

Nena centreafricana i dibuix sobre la guerra.

Després de les eleccions del 1993 amb el suport de la comunitat internacional, Ange-Félix Patassé va obtenir el primer lloc en la primera ronda de les eleccions seguit per Abel Goumba i David Dacko; Kolingba va acabar en quart lloc. A la segona volta electoral Patassé es va imposar sobre Goumba amb un 52,5% dels vots que en la seva majoria provenien dels votants de Gbaya, Karee i Kaba i grans poblacions del nord-oest, a diferència dels vots de Goumba, que provenien de les poblacions del sud i l'est. Com a conseqüència el partit que va dur a Patassé a la presidència, el Moviment per l'alliberament del poble centreafricà (Mouvement pour la Libération du Peuple Centrafricain) (MLPC) va obtenir una majoria simple, però no absoluta al Parlament, per la qual cosa va necessitar socis per formar una coalició al govern.

El 1994 el President Patassé va retirar el grau militar a l'ex-president de facto Kolingba i el desembre d'aquest any va ser aprovada una nova Constitució per al país i promulgada el 14 de gener de 1995.

Durant els anys 1996 i 1997 es van produir diversos motins contra el govern de Patassé acompanyats de saquejos, destrucció i tensió ètnica. El 25 de juny de 1997 els acords de pau de Bangui van establir la creació d'una força militar africana amb la finalitat de garantir la seguretat en el país. LaMission Interafricaine de Surveillance des accords de Bangui(MISAB) va ser encapçalada per l'ex-president de Mali Amadou Touré, que també va oficiar com a cap de mediadors i va impedir l'entrada dels rebels al govern el 7 d'abril de 1997; aquesta missió va ser reemplaçada amb posterioritat per la forces de pau de les Nacions Unides a la República Centreafricana (MINURCA).

A les eleccions parlamentàries de 1998 el partit d'André Kolingba va guanyar 20 de les 109 banques, el que va significar el seu retorn a l'arena política, malgrat que el 1999 encara amb moltes denúncies de corrupció al seu govern Patassé va obtenir el seu segon mandat a la presidència.

Segle XXI[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Conflicte centreafricà de 2012-2013

El 28 de maig de 2001, els rebels van prendre diversos punts estratègics a Bangui en un fallit cop d'estat al que els caps de la milícia, Abel Abrou i el general Francois N'Djadder Bedaya, van ser assassinats. Patassé, amb el suport de tropes del rebel Jean-Pierre Bemba de la República Democràtica del Congo i soldats libis, va reprimir l'intent del cop. Amb posterioritat, els soldats fidels a Patassé van venjar-se contra els rebels, conflicte que es va traduir tant en la destrucció de centenars llars als voltants de la capital, Bangui, com en l'acusació de tortura i assassinat de molts opositors al règim.

François Bozizé, president de la República Centreafricana, a Brussel·les.

Després d'això, el govern de Patassé va acusar el general François Bozizé d'estar preparant un nou cop d'estat. Bozizé va fugir amb les seves tropes lleials cap al Txad i el 25 d'octubre de 2002, va llançar un atac sorpresa contra Patassé, que es trobava fora del país. Els soldats libis i les tropes congolesos, rebels de Bemba, van fallar en el seu intent d'aturar als rebels, els quals van prendre el control del país i deportaren a Patassé.

François Bozizé va suspendre la Constitució i nomenar un gabinet amb diversos membres de partits de l'oposició. Abel Goumba, que gaudia d'un gran respecte com a polític a la població centreafricana va ser nomenat vicepresident, cosa que va donar al govern de Bazizé una certa imatge positiva. Bazizé va establir un Consell Nacional de Transició amb la finalitat de redactar una nova Constitució. La nova constitució va ser aprovada i l'any 2003 Bozizé va guanyar la presidència en segona volta en les eleccions, per a les quals Patassé no va poder presentar-se.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història de la República Centreafricana Modifica l'enllaç a Wikidata