Història del Níger

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Aquest article tracta sobre la història del Níger. El territori del Níger ha estat habitat des de fa més de 60.000 anys, segons ho demostra l'evidència arqueològica trobada. Aquest descobriment entronca amb l'evidència botànica, climàtica i geològica, que indica que en aquests temps el procés de desertificació de tota la regió nord de l'estat encara no havia començat o era tot just incipient.

Influència àrab[modifica | modifica el codi]

Extensió de l'Imperi Songhai.

Els primers contactes amb els musulmans es van produir al Kawar (a la frontera amb Fezzan) en temps d'Uqba ibn Nafi i després van continuar amb contactes comercials entre els ibadites del Magreb i la regió de l'Aïr. Els Massufa (del grup berber sanhadja) de Mauritània i Mali, va crear establiments a Takadda (Teggidan, Tesemt/Azelik) i al massís de l'Aïr. El 1353 va visitar la regió Ibn Battuta que esmenta el nom de dos cadis locals.

Entre els segles X i XIX, va aparèixer el poderós Imperi Hausa que creixia en controlar les rutes de les caravanes que creuaven el Sàhara i dominava la regió més fèrtil del sud del territori. L'apogeu d'aquesta cultura es va produir al voltant del 1400 per començar a decaure amb la conquesta europea del Níger en el segle XVIII. La fundació del sultanat d'Agades o de l'Aïr que va suplantar a Tajadda va tenir gran importància i fou reconegut pel califat al segle XV; va estar sotmès als askies i a Bornu, sent el gendarme del comerç transaharià. La creació de la zawiya dels Kadiriyya a l'Aïr (a Agades i altres llocs) fou seguida de la dels Shahdiliyya que tenien importància a meitat del segle XVII. Els tuareg van tenir una confraria pròpia al segle XVI fundada per Sidi Mahmud al-Baghdadí (mort com a màrtir a l'inici del segle). Altres confraries foren els Suhrawardiyya i els Khalwatiyya, probablement derivacions dels Mahmudiyya. Des de l'Aïr el sufisme es va estendre al Azawagh (territori veí) i després cap al territori d'Imanan al país de Zerma, i cap a una zawiya creada sota influència de Bornu a Kalumbardo, prop del llac Txad.

Colonització francesa[modifica | modifica el codi]

A la meitat del segle XVIII es va iniciar un moviment reformista a Agades dirigit per Djibril ibn Umar, natiu de la ciutat mort el 1784. Entre els seus deixebles hi va haver Osman Dan Fodio (Uthman ibn Fudi) que va acabar criticant al seu mestre; ja els tuaregs de Iborkarayan o Aït Awari s'havien pronunciat per idees similars i havien atacat poblacions del Azawagh i de l'Aïr. Osman Dan Fodio va crear un imperi que va abraçar al Níger a Agades, Gobir, Aït Awari (on governava Muhammad al-Djaylani), tuaregs Kel Geres, tuaregs Iwellemmeden (Kel es-Suk) i altres. El 1870 van penetrar els senusites (Sanusiyya) pel nord. Kaussen es va revoltar contra els francesos a Agades i l'Aïr amb suport de turcs i alemanys que tenien base al Fezzan.

Ag Mohammed Wau Teguidda Kaocen o Kaussen (1880-1919) era l'amenokal (cap) d'Ikazkazan adherent de la secta dels sanusiyyes, la qual el mes d'octubre del 1914 havia declarat la gihad contra els francesos a l'oasi de Kufra al Fezzan. Kaocen va començar a preparar la rebel·lió a l'Aïr. Taghama el sultà d'Agadès, d'acord als rebels, va convèncer als francesos que els tuareg de l'Aïr romanien lleials i així foren sorpresos a Agadès per les forces de Kaocen (en francès Kaoussen) i del seu germà Mokhtar Kodogo (total uns mil homes) el 17 de desembre de 1916 deixant a la guarnició assetjada al fortí; amb fusells capturats als italians a Líbia van derrotar a les columnes franceses enviades a Agadès i es van apoderar de totes les viles de l'Aïr incloent Ingall, Assodé, i Aouderas. L'antic amenokal Firhoum es va escapar dels mateixos francesos durant el 1916 i ara es trobava al nord de Mali. El 3 de març de 1917 una força francesa important va arribar des de Zinder i va rescatar a la guarnició per després recuperar les ciutats ocupades. Les represàlies franceses fores cruels i desproporcionades, especialment contra els marabuts locals tot i que molts ni eren tuaregs ni havien donat suport a la rebel·lió; hi van haver nombroses execucions sumàries a Agadès i Ingall (unes 130).[3] El sultà Taghama fou deposat i substituït per Ibrahim ad-Dusuqi ibn Ahmad ar-Raffa. Les poblacions de l'Aïr van emigrar i els centres islàmics foren abandonats durant uns anys. La colonització francesa es va concretar totalment en el segle XX, quan l'actual territori del Níger va passar a formar part de l'Àfrica Occidental Francesa, situació que va persistir fins al 1958.

Independència[modifica | modifica el codi]

Dos anys després (1960) el país va obtenir la seva independència. El primer president va ser Hamani Diori, que va aconseguir la seva reelecció en les eleccions de 1965 i 1970, amb un govern tranquil i moderat. Tanmateix, les grans sequeres que es varen succeir a partir del 1968 varen començar a generar un estat d'inquietud social i d'inestabilitat governativa, que varen conduir a un primer cop d'estat militar el 1974 dirigit pel coronel Seyni Kountché, que va derrocar a Diori. Kountché va patir al mateix temps diversos intents colpistes que varen poder ser avortats, però el 1983 va aconseguir formar un Consell Legislatiu de Ministres format per civils i presidit per Oumarou Maname.

Kountché va morir quatre anys més tard, essent substituït pel seu camarada Ali Seibou, que va augmentar la seva base de poder en la dècada dels 80. La principal preocupació del seu govern va ser desenvolupar i diversificar la dèbil base econòmica i productiva de l'estat, intentant desprendre's de la dependència de l'extracció de mineral d'urani, per llavors única font d'ingressos econòmics en base a l'exportació. A aquests efectes, Seibou va constituir el Moviment Nacional per al Desenvolupament Social (MNSD), que quedaria convertit en l'únic partit polític legal. Mentre s'estenia la pobresa entre àmplies capes de la societat i les sequeres amenaçaven de generar fams, el MNSD va començar a sol·licitar préstecs al Fons Monetari Internacional i al Banc Mundial, qui li van imposar, segons el seu costum, canvis estructurals macroeconòmics que incloïen la congelació dels salaris dels treballadors públics durant dos anys, el que va generar majors nivells de pobresa. Les organitzacions estudiantils i obreres es van resistir a aquestes dures mesures amb manifestacions, vagues i motins que es van estendre per l'estat sencer, exigint una obertura política i l'abandó del sistema monopartidista. Aquestes accions van merèixer, en molts casos, repressió governamental que va arribar en certs casos a un elevat grau de violència.

Anys 1990[modifica | modifica el codi]

El 1990 la fermesa de Seibou va ser superada per la pressió popular, que el va obligar a adoptar mesures àmpliament aperturistes. Així, el govern va convocar a una Conferència Nacional que aplanés el camí a una sortida democràtica, encarregant al polític Amadou Cheiffou la preparació d'un govern de transició. El 1993 es va promulgar la Constitució i es van celebrar les primeres eleccions lliures, en les quals va resultar victoriosa l'Aliança de Força per al Canvi (AFC) —una coalició de sis partits d'oposició— que va obtenir 50 dels 83 escons legislatives en disputa. El MNSD va perdre la presidència, que va passar a les mans de Mahamane Ousmane, candidat d'un dels partits integrants de l'AFC.

Aquest nou govern va intentar millorar la situació econòmica però aviat es va veure acorralat per un alçament dels membres de l'ètnia tuareg, habitants de la zona nord del país. El motiu de la violència va ser que les repetides sequeres havien acabat amb el bestiar d'aquest poble nòmada que va ser obligat a convertir-se en sedentari mentre reclamava al govern una solució al problema. L'autoritat central va prometre lliurar terres als tuareg, però no va trobar una solució fàcil a les seves demandes, el que va generar un conat de guerra civil que va durar fins ben entrat l'any següent (i la pau no es va signar fins al 1995). La tercera república es va proclamar el 1993 i encara que l'economia es va deteriorar es va avançar en el camp de les llibertats: referèbndum constitucional, codi electoral, codi rural, llibertat de premsa i eleccions lliures. Al mateix temps, les manifestacions estudiantils continuaven i el govern seguia reprimint-les, encara que un sector de l'aliança en el poder s'hi negava. Aquestes discrepàncies van conduir a la ruptura de la coalició aquell mateix any de 1994 i a la renúncia del Primer Ministre. El 1995 es va formar una nova coalició que va arribar la majoria al Congrés. Aquest avantatge de poder li va permetre exigir la renúncia de tot el Poder Executiu i la formació d'un nou govern, que va quedar en mans de Hama Amadou. Les eleccions de 1995 van imposar una cohabitació entre un president i un primer ministre hostils l'un amb l'altra.

La nova situació va durar poc, perquè el gener de 1996 el coronel Ibrahim Baré Mainassara va donar un nou cop d'estat i va suspendre la vigència de la constitució. Mainassara va prometre retornar el govern al poder civil en sis mesos, i va preparar una nova constitució que va establir la IV república; va guanyar ell mateix l'elecció presidencial del juliol del 1996, però li va caler canviar a la comissió electoral durant el recompte; el seu partit va obtenir el 57% a les eleccions al parlament del novembre de 1996. Aquest frau electoral va fer retirar els ajuts internacionals i l'assistència bilateral d'alguns estats abocant a Mainassara en braços de Gaddafi de Líbia, aleshores subjecte a un bloqueig internacional. Els caps opositors foren empresonats, i periodistes i sindicalistes arrestats o deportats per milícies fidels formades per militars i policies; els diaris i medis independents foren tancats. El 1995 el govern va signar la pau amb els rebels tuaregs i tubus que estaven revoltats des de 1990; alguns dels caps rebels foren integrats a l'exèrcit i altres van tornar a la vida civil. El 1999 va acceptar celebrar les primeres eleccions municipals lliures que van donar el triomf a l'oposició. Aquesta circumstància va provocar descontentament en amplis sectors militars, la reacció dels quals va ser fer assassinar a Mainassara a les mans de la seva pròpia guàrdia el 9 d'abril de 1999; el major Daouda Malam Wanké va pujar al poder i va establir el Consell Nacional de Reconciliació, que va preparar una nova constitució per establir la V República, inspirada en la francesa i de caràcter presidencialista. En consulta lliure la nova constitució fou aprovada el juliol de 1999 i es van celebrar eleccions legislatives (octubre de 1999) i presidencials (novembre de 1999). El vencedor fou Mamadou Tandja al front d'una coalició del Moviment Nacional pel Desenvolupament Social i la Convenció Democràtica i Social. El 3 de gener del 2000 va nomenar primer ministre (altre cop) a Hama Amadú (que va exercir fins al 2007).

Cop d'estat del 2010[modifica | modifica el codi]

L'intent de Tandja d'estendre el seu terme de govern a un tercer mandat, va provocar el 18 de febrer de 2010 un cop d'estat. Es va fer càrrec del poder una junta (Consell Suprem per la Restauració de la Democràcia) presidida per Salou Djibo, i es van organitzar noves eleccions. El 7 d'abril de 2011 va prendre possessió el vencedor, Mahamadou Issoufou, de 58 anys, menbre del PNDS (Parti Nigerien pour la Democratie et le Socialisme-Tarayya) de tendència socialdemòcrata i que havia estat fundat el 1990.

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Chafer, Tony. The End of Empire in French West Africa: France's Successful Decolonization. Berg (2002). ISBN 1-85973-557-6
  • (fr) Maurice Abadie, La colonie du Niger, L'Harmattan, Paris, 2010, 466 p., Préface Maurice Delafosse (réédition de l'ouvrage de 1927, Société d’Éditions Géographiques, Maritimes et Coloniales) (ISBN 978-2296133440)
  • (fr) Jérôme Bernussou, Histoire et mémoire au Niger de l'indépendance à nos jours, université de Toulouse-Le Mirail, Toulouse, 2006, 739 p. (thèse de doctorat d'histoire contemporaine)
  • (fr) Kimba Idrissa (dir.), Armée et politique au Niger, CODESRIA, Dakar, 2008, VIII-288 p. (ISBN 978-2-86978-216-7)
  • (fr) Moustapha Kadi Oumani, Un tabou brisé : l'esclavage en Afrique, cas du Niger, L'Harmattan, Paris, 2005, 279 p. (ISBN 2-7475-9709-1)
  • (fr) André Salifou, Histoire du Niger, Agence de coopération culturelle et technique, Niamey ; Nathan, Paris, 1989, 317 p. (ISBN 2091685577)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història del Níger