Història del Marroc

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Marroc i els territoris sahrauís ocupats
Típic poble del sud de la serralada de l'Atles

La Història del Marroc es remunta a l'època del Capsià, entre el 10000 aC i el 6000 aC, en un moment en què el Magrib era menys àrid que avui. La llengua berber va arribar probablement al mateix temps que l'agricultura, i va ser adoptada per la població ja assentada allí.

Paleolític[modifica | modifica el codi]

Venus de Tan-Tan

Paleolític magribí

  • Venus de Tan-Tan, excavació arqueològica, en un context propi del Paleolític Inferior, ha estat datada, encara que amb molts dubtes, entorn dels 200.000-300.000 anys d'antiguitat
  • Art de la roca de Figuig
  • Mosterià (600.000–40.000 aC), en Jebel Irhoud.
  • Iber-Maurità (22.650-8.850 aC)
  • Cova Taforalt, lloc prehistòric del Paleolític de la fama internacional (població mechtoide). Aquesta és una galeria d'uns 55 metres de profunditat d'ompliment estratigràfica que es caracteritza per explicar la història del Paleolític superior del nord d'Àfrica. En aquesta cova eren Exumer una indústria de la pedra gran i una necròpolis que consta de prop d'un centenar de persones que pertanyen a aquests mechtoide (home modern del nord d'Àfrica). Aquesta població data d'uns 20.000 anys aC[1]

Neolític[modifica | modifica el codi]

Mzoura

Neolític magribí
Les regions costaneres de l'actual Marroc van compartir una cultura neolítica comuna a la resta del litoral mediterrani: el Capsià. Les restes arqueològiques recullen la domesticació del bestiar i el cultiu de diverses plantes durant aquest període. Fa vuit mil anys, al sud de la serralada de l'Atles, en el que ara és el desert del Sàhara, s'estenia una sabana en la qual va prosperar una cultura de caçadors i pastors fins que la regió va començar a dessecar-se com a resultat dels canvis climàtics a partir del 4000 aC

El Gour. Tipus túmul anomenat "Bazina" consisteix a seure blocs de pedra tallats regularment disposats un sobre l'altre en forma de grades circulars. Protohistòrica lloc (Vme segle I a) construït per al benefici d'un personatge il·lustre[2]

Fenicis[modifica | modifica el codi]

Ceràmica fenícia a Essaouira

Els fenicis, en els seus recorreguts pel Mediterrani, van fundar els primers assentaments de la costa del Marroc cap al segle xii aC instal·lant dipòsits per la sal i minerals al llarg de la costa i en les riberes dels rius del territori. Fenicis i cartaginesos van establir relacions comercials amb les tribus de l'interior, pagant-los un cànon per assegurar la seva cooperació en l'extracció del mineral.

Al segle v aC l'imperi cartaginès havia estès la seva hegemonia pel nord d'Àfrica. Cap al segle ii aC van emergir alguns regnes berbers, que van créixer i es van desenvolupar amb una certa autonomia, com els Massesils.

Després de la caiguda de Cartago l'àrea va ser annexionada a l'Imperi Romà l'any 136 aC.[3]

Regne de Mauritània[modifica | modifica el codi]

  • Boccus I (Bocchus) fou rei de Mauritània (111 aC-80 aC).
  • Boccus II (Bocchus) fou rei de Mauritània vers 80 aC - 30 aC.
  • Juba II

Dominació romana[modifica | modifica el codi]

Mauritania.png

Roma va procedir a dividir el regne maurità en dues províncies: Mauritània Tingitana i Mauritània Cesariense, corresponent la primera amb el nord del territori de l'actual Marroc. No obstant això, la influència romana es va localitzar fonamentalment a la costa i a les colònies romanes (com Tingis, la capital (actual Tànger), Zilis (Assilah), Lixus (Larache), Valentia Banasa a la vora del riu Sebú (a prop de l'actual Kenitra), Sala Colònia (Xal·la) i Volubilis), ja que la sobirania sobre la major part de l'interior de les províncies s'exercia mitjançant caps mauritans locals. Els indígenes mauritans van ser sovint reclutats en la cavalleria, com auxiliars de les legions romanes.

Lixus

El cristianisme va ser introduït en el segle II, guanyant adeptes en les ciutats i entre els esclaus i els grangers berbers. Sant Marcel de Tànger o Marcel el Centurió (ca. mijtan segle iii - 298) va ser un militar de l'exèrcit romà, martiritzat com a cristià i venerat com a sant

Al segle IV les zones romanitzades eren cristianes, així com algunes tribus de l'interior. També van arribar moviments cismàtics i herètics, generalment com a forma de protesta política. També es va establir una nombrosa colònia jueva.

L'any 429 la zona va ser envaïda pels vàndals, que van saltar de la península Ibèrica. Tanmateix, cap dominació estrangera va aconseguir penetrar molt més enllà de la costa i es van limitar principalment a tenir assentaments comercials per a les seves rutes pel Mediterrani, ja que les tribus berbers de la zona mai es van deixar dominar: els romans consideraven als berbers com una raça ingovernable, que causava "problemes" constantment a les legions quan fundaven assentaments romans permanents.

Edat Mitjana[modifica | modifica el codi]

Spania bizantí

El Magrib entre els romans i els musulmans.

Tardoantigüedad[modifica | modifica el codi]

534-682
L'Imperi Bizantí es va proposar la reconquesta, però només va aconseguir dominar unes poques ciutats, entre elles Tànger.

682-706
El rei Wamba hispà-got va conquerir ciutats de la Tingitània.

Califat Omeia (682-744)[modifica | modifica el codi]

Conquesta àrab, islamització 682-744

L'any 682 el califat omeia envaeix totes les regions del nord del Marroc, encara que va trigar gairebé un segle a completar la seva conquesta (segles VII i VIII). Uqba ibn Nafi (mort el 683), conqueridor del Magrib al segle VII, va arribar a les costes atlàntiques en el que en l'actualitat és el Parc Nacional de Souss-Massa, es va introduir en l'oceà amb el seu cavall i va posar a Allah com a testimoni que no quedaven més terres per conquerir.

Al 706, Mussa ibn Nusayr conquereix Tànger als visigots.

Revolta berber del 740-744[modifica | modifica el codi]

El 739/740 els sufrites de la regió de Tànger es van revoltar dirigits per Maysara al-Matghari que va rebre el suport de diverses tribus berbers; Maysara va nomenar governador de Tànger (després de conquerir la ciutat) a Abd al-Ala ibn Djuraydj al-Ifriki. Maysara fou reconegut com a khalifa però el 740 fou deposat (després d'una derrota militar) i mort pels seus propis seguidors i substituït per Khalid ibn Hamid (Humyad al-Zanati), i els sufrites van derrotar encara als omeies en la batalla dels Nobles (Ghazwat al-ashraf) i a la de Nafdura o Bakdura al riu Subu, les dues el 740.

En relació amb la Revolta berber del Valiat de l'Àndalus.

Al 744 es funda Sigilmasa.

Segles VIII-IX[modifica | modifica el codi]

Magrib al-Aqsa al 828

Havia diversos regnes independents, entre ells dos berbers Barghawata i Sijilmassa al centre i a l'oest respectivament i al nord els idrissís. El sud era terra de ningú:

Normands

  • En 844, un grup en va desembarcar a Arzila (Asila), a 50 km de Tànger.
  • En una data imprecisa entre 859 i 862 els normands van atacar Nakur: avançaven amb 62 vaixells (expedició normanda de 859).

Meknès, va ser fundada pels berbers zenata abans del segle IX.

Segle X[modifica | modifica el codi]

Califat de Còrdova i les del califat fatimí

La regió estava dividida entre les aspiracions del Califat de Còrdova i les del califat fatimí.

  • Xiïtes Ismaïlisme: Califat fatimita
    • Sigilmasa: 909-950, 963-968
    • Nakur: 917, 921, 929, 935-936, 979-980 (Bulugguín ibn Ziri)
    • Fès: 935-955, 974-987
  • Ha-Mim ibn Mann Allah al-Muftari, autoproclamat profeta a la regió de Tetuan, al 927, les tropes omeies ho derroten.
  • Sunnisme: Califat de Còrdova (927-1019). Durant el regnat d'Abderraman III (912-961), les places de Tànger e Rif, van ser dominades pel califat de Còrdova, i en el regnat de Hisam II (976-1009), Almansor va aconseguir imposar la seva autoritat al nord del Marroc i al Magreb central.
    • Nakur: 941-942, 973-979, 980-999
    • Sigilmasa: 950-963
    • Fès: 955-974
Rutes comercials de l'occident del Sàhara vers 1000-1500. Les mines d'or indicades en daurat

Es va adoptar l'escola de jurisprudència malaquita.

Ja després del 971 un grup de maghawes s'havia dirigit al sud sota el xeic Mukatil ibn Khazar que segons Ibn Hawkal era germà de Muhammad ibn Khazar ibn Muhammad i es va apoderar del territori anomenat el Sus (conegut com a Sus al-Aksa) i hi vivia vers 976/977. La personalitat d'aquest emir no s'ha pogut esbrinar amb certesa però és possible que en realitat fos Mukatil ibn Attiya, germà de Ziri ibn Atiyya i considerat el principal cap maghrawa del 986 al 988/989. Després de la seva efímera presència al Sus no se'n torna a parlar.

Segle XI[modifica | modifica el codi]

Els passos per estendre l'Imperi almoràvit

Dinastia almoràvit (1054-1121)
Durant el segle xi el Marroc va ser incorporat a l'imperi almoràvit per Yusuf ben Tashfin, fundador de la ciutat de Marràqueix.

  • Madrassa Ben Youssef
  • Koubba Ba'Adiyn
  • Els oasis de Tighmert, riques en elements arqueològics, va ser la capital de la ciutat de n-Lamta, l'aglomeració, la capital medieval de la costa nord-oest del Sàhara fins al segle XVI.

L'art de la paret que es troba en n-Lamta i Walata tornar a l'època d'al-muràbitin (segle XI).[5]

Segle XII[modifica | modifica el codi]

  • 1121-1146 Guerra dels almohade contra la dinastia almoràvit.
    • Els almoràvits van construir una fortalesa coneguda como Takraret (a Meknes) per protegir contra atacs almohade.
  • 1146-1213 dinastia almohade
Els passos per estendre l'Imperi almohade
    • Mesquita Kutubia (1147)
    • Sufyan, aliats dels almohades, dominava la plana de Tāmasnā.[6]
    • Hintata, la tribu berber masmuda que dominava el sud magribí des de temps almohades.[6]
    • Taza és una ciutat antiga, la importància es remunta a l'època almohade (XII S) durant el qual es van construir diverses defenses (murs i bastions) i, en particular, la gran mesquita, que conté un gran llum d'aranya importada d'Andalusia següent la batalla d'Alarcos.[7]

Arabització
Banu Hilal: Àrabs fan la seva submissió i van ser deportats al corrent del Marroc, el Djochem es van instal·lar a Chaouia entre Salé i Marràqueix, i Riah en Habt, entre Tànger i Salé
Banu Makil: El 1218 hi van arribar a Wadi Nun.

Segle XIII[modifica | modifica el codi]

Aquest, després de ser derrotat en la batalla de les Navas de Tolosa el 1212, va entrar en plena decadència, i amb ella va començar de nou el caos polític a la regió.

Així, en els Zenetes del segle XIV, que inclouen Beni Faten i els seus descendents la Matghara ocupar tota la frontera entre Algèria i el Marroc, on van irrompre els fundadors de mérinide i regnes abdelwadide.[9]

Segle XIV[modifica | modifica el codi]

Els passos per estendre l'Imperi meriní

Imperi dels Benimerins
La dinastia berber dels Benimerins va prendre el poder el 1268 i va governar des de Fes bona part del Magrib. Van tractar d'estendre el seu control al trànsit comercial de l'estret de Gibraltar declarant la guerra santa als cristians i ocupant les ciutats peninsulars de Rota, Algesires i Gibraltar. Van influir en la política del Regne de Granada, on a partir del 1275 van destacar importants contingents de tropes.

Després d'una sèrie de xocs amb la Corona de Castella, van ser derrotats en la Batalla del Salado (1340),[10] retirant-se al Magrib. En 1348-1349 la pesta negra.

1362

Umar b. Abd Allāh al-Yābānī, visir que s'havia apoderat de Fes destronant i entronitzant sultans al seu gust. A causa de la seva despotisme i de les seves maniobres polítiques paramantener la seva posició, el regne s'havia dividit en tres:[11]

  • ell a Fes amb el sultà Abū Zayyan 1362-1366
  • el senyor berber del sud Abū Tabit Amir al-Hintātī a Marràqueix amb l'emir meriní Abū l-Fahl supeditat al primer per un pacte amb al-Yābānī
  • Abd al-Halim en Siyilmasa, enviat pel Muhàmmad VI, juntament amb el seu germà Abd al-Mu'min i el seu nebot, amb suport dels Abdalwadites per apoderar-se del tron de Fes.

El 1358 mor l'últim sultà de la dinastia, fragmentant de nou el territori en multitud de regnes, i els reis castellans i portuguesos envien exèrcits a la reconquesta. Enric III de Castella va ocupar Tetuan el 1399.

Segle XV[modifica | modifica el codi]

  • Vers 1430 el cap dels banu urtajjen va constituir Dubdu un petit principat vassall dels wattàssides. El principat va existir fins al 1563 quan el desè príncep, Said al-Gahlib Bi-llah es va posar sota l'autoritat d'un paixà.

Anarquia en tota la regió

  • En 1461, Diego de Herrera, el govern es va caracteritzar per les nombroses incursions que va capitanejar a litoral africà, a la recerca de captius per vendre'ls com a esclau[12]
  • 1465-1472, idrisidas en Fes
  • En 1471, Xauen va ser fundada en l'emplaçament d'una petita població berber, per Mulay Ali ibn Musa ibn Rashid al-Alami, i lligada a la família local dels Banu Rashid.
  • En 1471, tan aviat com va caure el govern Marini, Marràqueix negar tota legitimitat als nous governants de Fes i va començar a comportar-se com un poder independent, i la línia d'oasi entre Tuggur i la vall del Dra quedar sota el control de grups d'origen Hilali que actuaven sense sotmetre a cap autoritat.[12]
  • Al segle XV, sorgeix la tariqa sufí Issawa

En aquesta època el regne més poderosos:

1472–1554, Regne de Fes (Dinastia wattàssida). Els Watàsides, o Watasís, pertanyien a una tribu de berberiscos Zenetes, com els sultans benimerines. Les dues famílies estaven emparentades, i els reis benimerines van reclutar a molts dels seus visirs entre els Watàsides. Els visirs van prendre a poc a poc el poder, fins que l'últim sultà el va perdre completament el 1465.

Regne de l'Algarve d'Ultramar

Imperi portuguès, "Regne de l'Algarve d'Ultramar".

Corona de Castella (1478-1506)

  • El 1468 Enric IV de Castella va donar a Diego García de Herrera el títol de "verdadero señor de las islas de Canaria e de la Mar Menor en las partes de Berbería" el que l'habilitava per fundar el fortí. L'orde es va donar el 1478, i el punt on es va edificar Santa Cruz de la Mar Pequeña fou la badia anomenada Puerto Cansado, a uns 45 km al nord del cap Juby, que estava protegida de les ones de la mar per una barra d'arena i tenia poca fondària quan la marinada estava baixa dificultant l'actuació de vaixells grans.

Edat Moderna[modifica | modifica el codi]

Al començament del segle XVI

Presència hispana al segle XVI[modifica | modifica el codi]

Imperi portuguès , "Regne de l'Algarve d'Além-mar em África".

  • En 1494, Tractat de Tordesillas: El 7 juny 1494. Al nord del cap Bojador dos països podien pescar i assaltar la costa. Les zones d'influència en el Regne de Fes van ser delimitades al poble de Cazaza cap al llevant. El més important per a Castella va ser que Portugal va reconèixer l'àrea compresa entre l'extrem Sud del regne de Fes -cap Aguer i l'extrem Nord de Guinea -cap Bojador-, com una reserva castellana, cosa que, en paraules d'Antonio Rumeu d'Armes, va suposar que "en el Tractat de Tordesillas [el referent a l'Àfrica] la diplomàcia castellana va aconseguir apuntar-se un bon gol a favor seu".[12]
  • En 1497, conquesta Massa.
  • El 18 de setembre de 1499, nova intitulació.
  • En 1502, conquesta Mazagan.
  • En 1506-1510, va conquistar Castelo Real.
  • En 1509, Conveni de Sintra, amb Espanya, sobre zones d'influència al nord d'Àfrica. Portugal podia ocupar tota la costa des del cap Aguer al cap Bojador, excepte Santa Cruz de la Mar Pequeña, i Castella la costa des de sis llegues de Vélez de la Gomera fins a Melilla.[13][12]
  • En 1513, conquesta Azemmur
  • En 1515, conquesta La Mamora.
  • En 1519, conquesta Agouz.
  • En 1549, deixa Al-Ksar es-Seghir.

Corona de Castella (1506-1516)

  • Santa Cruz de la Mar Pequeña
  • En 1495 el Tractat de Tordesillas reconeixia la zona d'influència de Castella sobre el Regne de Fes.
  • El 13 de febrer de 1495, la butlla Inefabilis, que el papa Alexandre VI va atorgar, el document pontifici, negociat a Roma pel pare de l'insigne poeta Garcilaso de la Vega, atorgava als monarques la propietat legítima de tota possessió amb la qual fessin a Àfrica, integrant-se en els seus regnes de ple dret.[12]
  • A la fi de 1498, el tornadizo Joan de Estopiñán va realitzar un ardit en terra de Bocoy, tornant a Melilla amb 23 captius. Les Arenes Grosses, la rambla del Carmud, el Pinal, l'Escull, Benejícar, la serra de Abulaya i la comarca Cazaza també van ser objectiu dels atacs de les tropes de Melilla.[14]
  • El 2 d'octubre de 1499, els Reis Catòlics van signar un acord amb Alonso de Lugo, pel qual aquest es comprometia a construir tres fortaleses ia mantenir una guarnició al seu compte, composta per tres-cents peons i cinquanta llances, rebent a canvi el títol de governador perpetu d'aquelles terres. Aquest va desembarcar a San Miguel de Treu, a cinc llegües de Tagaos, muntant un castell de fusta prefabricat, gràcies a la qual cosa va rebutjar l'endemà l'atac dels de Tagaos. Es va arribar al temps a un acord amb Ifni, Ofran i Tagaos, que convertia els moros a vassalls. [15][12]
  • En 1509, Tractat de Sintra

Monarquia d'Espanya (1516-1533)

  • Santa Cruz de la Mar Pequeña (1478-1527), Cazaza (abril 1506[12]-1533)[14]

Societat[modifica | modifica el codi]

Aquest període va conèixer una gran afluència de musulmans i jueus andalusins cap al Marroc, obligats per l'ordre de conversió forçosa al cristianisme.

Al segle XVI, la regió va estar dividida: al nord el Regne de Fes, al centre el Regne Watàsida, a l'est la ciutat lliure de Figuig i al sud l'imamat de Ses:

  • En 1509 van aparèixer els saadites en el sud.
Article principal: Dinastia xerifiana

La regió va patir successives invasions de tribus àrabs que asseguraven ser descendents del profeta Mahoma: primer la dinastia saadita, i després els alauites, la dinastia que ha mantingut el poder des del segle xvii.

Segle XVI[modifica | modifica el codi]

Dinastia saadita 1511-1603

Article principal: Dinastia saadita
Imperi saadita.

Els Saadites són una dinastia àrab jerifiana originària de la vall del Draâ, que van estar en el poder des del 1511 amb el sultà Abou Abdallah Mohammed.

  • 1527. En la Batalla de Gual de Bacuna mor Boabdil defensant als Watàsides contra els Saadites.
  • 12 març de 1541, els Saadites van capturar Agadir a Portugal.
  • Octubre de 1541, els Saadites van prendre Safí a Portugal.
  • 30 octubre de 1541, els Saadites van arrabassar Azamor a Portugal.
  • 1548, els Saadites es van annexionar totalment el Regne Watàsida (amb base a Fes).
  • Agost 1550, els Saadites van prendre Arcila a Portugal.
  • A partir del 1554 controlaven tot el Marroc, mentre que el Magrib oriental estava sota el control otomà. La dinastia va finalitzar el 1659 a la mort del sultà Ahmed II.
  • Zàuiya d'ad-Dila
  • En 1575, Nasiriyya és una branca de la confraria dels Shadhiliyya sorgida al sud del Marroc
  • El 1577 Portugal reconquesta Arcila, recuperada el 1589.
  • El 1578 a Ksar al-Kabir (Batalla dels tres reis o Batalla d'Alcazarquivir) van destruir completament l'exèrcit portuguès. A continuació es van concentrar a la part nord-est del Marroc, amb la finalitat de protegir el regne contra els atacs otomans.
  • El Palau El Badi de Marràqueix fou edificat pel soldà sadita Ahmad al-Mansur per celebrar la victòria sobre l'exèrcit portuguès el 1578
  • En 1580, el rei Felip II d'Espanya, és nomenat també, rei de Portugal i "Rei de l'Algarve d'além-mar em África" (heretant Casablanca, Tànger, Asilah i Mazagan).
  • En 1589, el Àhmad al-Mansur conquesta Asilah.

Segle XVII[modifica | modifica el codi]

La guerra de successió al tron sadita va acabar en la divisió del país.

Marroc, 1627-1668

Alhora 1613, diverses parts del Marroc fora del control del govern central saadien[16]

  • Les planes del nord-oest, la costa atlàntica fins Tassa, controlats pel morabit 'Sidi Muhammad al-Ayyashi cap dels Voluntaris de la Fe, que dominava Salé, el Gharb i Tamesma.
  • Monarquia d'Espanya (Larache, Arcila i Mehdya)
  • La República de les Dues Ribes (1627-1666), que va ser de breu durada i estava radicada a Rabat i Salé. La desembocadura del Bouregreg, erigit en un estat independent pels àrabs, dedicada a la pirateria berberesca.
  • Tetuan, una ciutat-estat governat per la família Naqsis
  • Sus al-Aksa fins Draa sota el control de Zawiya Illigh (Tazerwalt la seva capital); Sidi Ali ibn Muhammad (va proclamar sobirà al Sus abans del 1627)
  • El Tafilalet, sultanat segregat del regne saadita, situat al sud-est del Marroc. És un conjunt d'oasi, punts d'entrada al Magrib de les caravanes transaharianes. (Avui el Tafilalet correspon a la província d'Errachidia, antic Ksar es-Souk). Era per tant un centre comercial molt important. Clau principal del Sàhara, el Tafilalet va servir de lloc de trobada entre el nord i el sud, i per aquesta regió s'efectuava el trànsit de l'or, espècies i esclaus cap al Sudan i Guinea. Tafilalet va veure néixer el 1631 la dinastia alauita, Mulay Muhammad I m.1659.
Marroc, 1635
  • Zàwiya d'al-Dila (1636-1668)
    • Abu-Abd-Al·lah Muhàmmad al-Hajj
    • Al-Dila va mantenir el poder al Magreb central. Va conservar Fes fins al temps de Mulay al-Rashid, germà de Muhammad II, que va ocupar Fes el 6 de juny de 1666. Després d'això no va trigar a atacar al-Dila. Els dos exèrcits van xocar a Batn al-Rumman entre el 10 i el 20 de juny de 1668 i la victòria fou per al-Rashid. Dila fou ocupada poc després i al-Hajj, els seus fills i els seus parents enviats en residència vigilada a Fes.
  • Portugal (1640-1769): Joan IV de Portugal el 1640 la Dinastia Bragança prengué el poder i aconseguí la independència definitiva de la corona espanyola. El nou rei establí una aliança amb el Regne d'Anglaterra, acordant el casament de la seva filla Caterina de Bragança amb Carles II d'Anglaterra. Amb la realització d'aquest pacte Portugal va cedir le possession de Tànger a Anglaterra. Després cedir Tànger, els portuguesos només conservaran Casablanca (fins a 1755) i Mazagan (act. El Jadida, fins a 1769)
  • Shabana (1659-1668) a Marràqueix
  • Tànger: Imperi Britànic (1662-1684)

Ksar d'Aït-Ben-Haddou és un exemple destacat d'aquests tipus de construccions fetes, bàsicament, de terra i fusta, que es remunten al segle xvii a les valls del Draa, del Todgha, del Dadès i del Souss.[17]

Sultanat del Marroc (1631-1912)[modifica | modifica el codi]

Article principal: Dinastia alauita
Fezzae et Marocchi Regna, 1670

Els alauites sobre alauís havien arribat al Marroc a finals del segle XIII, consolidant el seu domini al voltant de l'oasi de Tafilalet durant l'anarquia que va seguir a la mort del sultà Àhmad al-Mansur el 1603. A poc a poc aquesta dinastia va anar imposant el seu control sobre la regió envaint a regnes menors. Finalment, el 1659 ocupen Marràqueix i deposen a l'últim sultà Saadi.

Imperi del Marroc, 1760
Marroc, 1771

El segle XVIII es va destacar per querelles successòries.

Imperi del Marroc, 1810
  • 1797-1822 Mulay Sulayman
    • 1799: El Marroc va ser el primer país que va reconèixer als Estats Units, i té la primera ambaixada nord-americana del món.
    • Tractat de pau, amistat, navegació, comerç i pesca, Mequinez, 1 de març de 1799. Es torna a reconèixer la sobirania espanyola sobre Ceuta, Melilla i altres penyals. Article XII: Si algun vaixell espanyol naufragués en rio Num i la seva costa, on no exerceix domini sa Magestat Marroquina, s'aprecia però, en tant aprecia de S.M. Catòlica, valer-se dels mitjans més oportuns i eficaços per treure i alliberar les tripulacions, i altres individus que tinguin la desgràcia de caure en mans d'aquells naturals. Article XXV: No es reclamen els esclaus cristians de qualsevol potència europea que es refugiïn a Ceuta, Melilla, Penyal i Alhucemas, o a bord dels navilis de guerra espanyols.
    • El 1818, Sigilmasa fou conquerida i destruïda per les tribus nòmades d'Ait Atta.

En la segona meitat d'aquest segle i principis del XIX, el govern marroquí va subscriure tractats de comerç amb les potències europees i els va concedir privilegis.

  • 1822-1859 : Abu l-Fadl Mulay Abd al-Rahman ben Hisham
    • El 1832 Eugène Delacroix, realitza un llarg viatge al Marroc, descobrint allí l'enlluernadora llum i color dels seus paisatges
    • Guerra francomarroquina (1844). Després de la seva derrota a la batalla d'Isly (que va tenir lloc el 14 d'agost de, 1844), les tropes del Marroc, aliats de l'emir Abd el-Kader, són sorpresos pel general Thomas Robert Bugeaud a Isly wadi, no prop de la frontera entre Algèria i el Marroc. El sultà del Marroc Abderraman Ibn Hisham dóna suport al Emir Abdelkader accentuant les hostilitats entre el Marroc i França bombardejades ports marroquins de Tànger i Mogador, el sultà va demanar llavors la pau. El Tractat de Tànger es va signar un mes després, el 10 de setembre 1844 per el qual el Marroc reconeix la presència francesa a Algèria i cessa el suport oficial a l'emir Abd el-Kader - va dir fora de la llei al Marroc i Algèria - i dóna suport a la ruta de la seva frontera amb Algèria.
    • Algunes companyies britàniques privades es van interessar pel comerç al sud del Marroc després de 1848. Un tractat comercial fou signat entre Gran Bretanya i el Marroc el 9 de desembre de 1856, però els territoris del sud no estaven sota sobirania del sultà (Sàhara-Sus).
    • La convenció de Lalla-Maghniya del 18 de març de 1845 va deixar Figuig en mans del Marroc.
  • 1859-1873 : Mulay Muhammad IV ibn Abd al-Rahman
    • 1860 - 1862: Guerra amb Espanya, que s'inicia després d'unes escaramusses a la frontera amb Ceuta. Les tropes espanyoles van prendre Tetuan (batalla de Tetuan), i, després del tractat de pau, es va ampliar un terreny de seguretat sobre Ceuta (article 3). Reconeix la sobirania espanyola sobre el penyal d'Alhucemas (article 6). Reconeix la sobirania espanyola sobre Santa Creu de la Mar Petita (article 8). Reconeix la sobirania espanyola sobre Melilla i altres penyols espanyols, en el conveni annex.
    • Tractat de comerç celebrat entre Espanya i el Marroc, signat a Madrid el 20 de novembre de 1861. En l'article 45 reconeix la sobirania espanyola sobre les places de Ceuta i Melilla.
    • David Mackenzie comerciava a la regió de Cap Juby després del 1871
4 falus (1873)
  • 1873-1894 : Mulay Hassan I
    • El 1876, David Mackenzie va signar un acord amb el xeic de la regió Ibn Beiruk el qual va cedir una franja entre Cap Juby i l'anomenada Punta Stafford. El 1878 Mackenzie va fundar una factoria comercial anomenada, Port Victoria en una petita illa davant de Tarfaya; el 1879 va establir la Companyia Britànica de l'Àfrica Nord Occidental. La factoria fou atacada i destruïda, sent reconstruïda. El 1886 va rebre una oferta de compra del rei de Bèlgica, i llavors la companyia va comprar tots els drets, però l'oposició de Gran Bretanya va fer impossible la venda; el 1888 es van produir atacs dels berbers fins que finalment Mackenzie va vendre l'establiment al soldà el 1895.
    • 1881: Moulay Hassan va fundar Tiznit.
    • Moneda: Rial marroquina (1882-1921)
    • En 1882-1886, beato Charles de Foucauld explorar el Marroc, país que va recórrer fent-se passar per jueu. Publiqués la seva obra Reconnaissance au Maroc (1883-1884).
    • El 1883 el sultà Mawlay Hasan hi van instal·lar el seu primer representant a Figuig que no va tenir cap autoritat.
Marroc (1909)
  • 1894-1908 : Mulay Abd al-Aziz ben al-Hassan
    • 1895: Compra del Cap Juby a l'Imperi Britànic.
    • En 1904, Muley Ahmed Ibn Muhammad Ibn Abdallah en-Raisuli, cap berber conegut com "el Raisuli", rapta a Ion Hanford Perdicaris (pel·lícula: El vent i el lleó)
    • 1905-1906 Primera Crisi Marroquina va ser un conflicte diplomàtic entre l'Imperi Alemany, la República Francesa i Espanya.
    • Conferència d'Algesires va tenir lloc en la ciutat andalusa d'Algesires entre el 16 de gener i el 7 d'abril de 1906. Aquesta crisi havia sorgit el 1904 amb motiu de l'acord que havien subscrit França i Espanya, amb el vistiplau de Gran Bretanya, per a delimitar les zones del Marroc sobre les quals ambdues potències colonials exercirien el seu protectorat.
    • En 1908, els francesos van ocupar Azemmour el 30 de juny, mentre allà on actuaven de policia cometien alguns abusos
    • El juliol de 1908 el soldà va organitzar una expedició contra Marràqueix, però el 19 d'agost les tribus lleials a Hafid (Abdelhafid), dirigides pel cadi al-Glaui (mort a finals d'octubre de 1908) van aconseguir derrotar a les forces dels rahama, fidels d'Abd al-Aziz, a Bu Adjiba, a una distància de dos dies de Marràqueix, i Abd al-Aziz va haver de fugir refugiant-se entre els francesos a Casablanca. Va abdicar el 21 d'agost de 1908.
  • 1908-1912 : Mulay Abd al-Hafiz ibn al-Hassan (o Mulay Abd al-Hafid)
    • Abdelhafid no aconseguí prendre el control de Blad as-Siba, la zona interior del país que no acaten la seva autoritat. La situació es degrada fins que el 1911, assetjat a Fes per tropes berbers rebels que fins a la seva mort l'octubre del 1910 havia dirigit Ma al-Aynayn i altres lleials al rogui Bu Hmara, el soldà es va veure forçat a sol·licitar oficialment l'ajuda de França que tenia tropes a Casablanca des del 1907.
    • Campanya de 1909 o Segona Guerra de Melilla és el nom donat a les operacions militars espanyoles al Marroc (desastre del barranc del Llop).
    • L'incident d'Agadir va tenir lloc l'any 1911, quan va esclatar una crisi al Marroc entre Imperi Alemany i França, per l'enviament d'un vaixell canoner alemany a Agadir.

Partició del Marroc[modifica | modifica el codi]

Moghreb-El-Aksá (1915)

Entre 1912 - 1956 es va imposar el Protectorat francès del Marroc, i es va acordar atorgar a Espanya, per anivellar el balanç de forces entre França i Regne Unit a la zona, l'anomenat Protectorat de Tetuan o Protectorat espanyol del Marroc. La ciutat de Tànger va esdevenir ciutat internacional (Zona internacional de Tànger).

Sultans:

Guerra del Rif (1920-1926)[modifica | modifica el codi]

Article principal: Guerra del Rif

Després de l'establiment del protectorat conjunt, el Rif va mantenir la seva resistència al domini estranger. El Rif és la cadena muntanyosa que confina el litoral mediterrani del Marroc. Habitat per tribus berbers, sempre va resistir a les temptatives d'invasió vingudes dels regnes cristians del nord, Espanya i Portugal.

Els espanyols, als quals tocava l'administració d'aquesta regió, van patir una sèrie de ràtzies contra els seus interessos industrials al Marroc, cosa que va provocar la declaració de guerra.

El 1921, la tribu de Beni Ouriaghel, instal·lada a la regió d'Alhucemas, entra en rebel·lió oberta dirigida per un antic funcionari de l'administració espanyola, Mohamed Ben Abdelkrim El-Khattabi. Jove, carismàtic i intel·ligent, dirigeix un petit exèrcit i infligeix algunes derrotes als espanyols.

El general Silvestre va dirigir un exèrcit per acabar amb els Beni Ouriaghel, però va patir una derrota a Anual al juny del 1921: la quasi totalitat de les seves tropes, 15.000 soldats, va trobar la mort en la batalla, i el general es va suïcidar.

A Madrid, les derrotes del Barranc del Llop i el Desastre d'Annual van provocar greus crisis de govern, i fins i tot disturbis a Barcelona (Setmana Tràgica) doncs s'obligava a combatre per protegir aquests recursos industrials a tota la població que no pogués pagar l'exempció. Els successius fracassos del Govern enfront d'Abdelkrim van ser la causa d'un cop d'Estat el 13 de setembre del 1923 donat pel general Miguel Primo de Rivera, que va suspendre la Constitució i va instaurar la dictadura.

Famós per la seva victòria i ric per la gran quantitat d'armes lleugeres i pesades aconseguides en el camp de batalla, Abdelkrim va estendre la seva autoritat al conjunt del Rif. El febrer del 1922, va declarar la República rifenya i es va nomenar president. No content amb les seves victòries sobre els espanyols, Abdelkrim va enviar emissaris a les tribus de la zona del protectorat francès per convidar-los a incorporar-se a la rebel·lió.

Hubert Lyautey, resident general de França, va reforçar els llocs d'avantguarda per protegir les ciutats de Meknès, Tassa i Fes, però l'anomenat "mariscal monàrquic" era poc apreciat pel Govern republicà francès, i no va obtenir els reforços sol·licitats.

Quan Abdelkrim va llançar l'abril del 1925 la seva ofensiva cap al sud, va empènyer sense problemes a les tropes franceses cap a Fes i Tassa. Lyautey va dimitir i el Govern francès va confiar les operacions al mariscal Philippe Pétain, aureolat per la seva victòria a la batalla de Verdun i ben vist pels mitjans republicans, que va aconseguir de París els mitjans que s'havien negat a Lyautey. Va organitzar una contraofensiva massiva basant-se en l'aviació, i es va beneficiar de l'ajuda dels espanyols. Espanya llança llavors el Desembarcament d'Alhucemas (8 de setembre de 1925) sota la direcció del general Primo de Rivera posant fi a la guerra amb el major desembarcament aeronaval que s'havia realitzat fins llavors.

Abdelkrim es va rendir i va ser exiliat a l'illa de La Reunió. Va aconseguir escapar i refugiar-se en El Caire, on va morir el 1963.

La guerra del Rif es considera una de les grans epopeies nacionals del Marroc. Als ulls dels nacionalistes àrabs, segueix sent un gran símbol de la lluita anticolonial.

Segona Guerra Mundial[modifica | modifica el codi]

Pacificació

Després de la marxa del General Lyautey el 1925, van disminuir les prerrogatives que França li mantenia als alauites, acudint cada vegada més a la gestió directa. La resistència es va organitzar a partir de joves de les elits urbanes, la Segona Guerra Mundial va assenyalar una treva entre l'oposició nacionalista i França. Durant la guerra, Mohamed Ben Youssef (Mohammad V), que s'havia convertit en Sultà del Regne Jerifià el 1927, va decidir protegir tots als jueus marroquins en contra del règim de Vichy.

El 1942 va tenir lloc el desembarcament dels aliats a Casablanca per rebutjar les ofensives del general Rommel a Tunísia i Líbia. El sultà, després de la victòria sobre les tropes nazis, va donar el suport de les seves tropes a la França ocupada, i va decidir reunir un exèrcit de les forces armades reials marroquines de 100.000 homes, els anomenats "indígenes", per ser homes de les colònies franceses (Àfrica negra, Indoxina i Magrib), que van desembarcar a Itàlia, van ajudar a alliberar aquest país i van seguir el seu avanç cap a Alemanya, alliberant totes les ciutats del sud i de l'est de França, en particular, Lió, Marsella i Estrasburg, pagant un alt preu: 25.000 homes van morir per alliberar França. En tornar, van ser aclamats per una gran munió de gent.

La pressió sobre els colons francesos, saqueig de comerços, sabotatge de les vies fèrries, vagues, augmenta: el 1944 es publicava un manifest de la independència; tres anys després, el sultà Mohamed V es pronunciarà a Tànger (ciutat internacional) al seu favor.

Entre 1940 i 1945 Espanya va ocupar temporalment Tànger, annexió que no va ser reconeguda internacionalment.

El Partit de l'Istiqlal, fundat el 10 de desembre de 1943.

El 1948, els disturbis anti-jueus a Oujda i Jerada (disturbis antisemites a Oujda i Jerada de 1948).

El 20 d'agost del 1953 els francesos obliguen a exiliar-se al Sultà alauita Mohammad V, va ser forçat a exiliar-se pel seu suport al moviment nacionalista que, després de la Segona Guerra Mundial, s'estava gestant al Marroc, col·locant en el tron al seu parent Mohammad ben Arafa. Va tornar de l'exili el 16 de novembre del 1955; el febrer del 1956 va negociar amb èxit amb França la independència del Marroc, i el 1957 va prendre el títol de Rei.

Regne del Marroc[modifica | modifica el codi]

Regnat de Mohamed V[modifica | modifica el codi]

El 1956 Marroc aconsegueix la independència, i va començar a reclamar alguns territoris, passant alhora de sultanat a regne.

Hassan II[modifica | modifica el codi]

Hassan II

Hassan II va engegar un sistema parlamentari al, que no obstant això, tenia moltes prerrogatives, i on el Majzen funcionava com un Estat paral·lel. A la pràctica, el sistema polític s'assemblava més a una monarquia absoluta que a una monarquia constitucional de tipus europeu, amb una fèrria repressió política sota la qual van desaparèixer diversos centenars de persones i amb la família reial com a propietària directa de bona part de les terres, indústries i recursos del país.

Va patir diversos intents d'assassinat dels que va sortir il·lès de forma gairebé miraculosa, el que va utilitzar per crear una aura de personatge sant triat per Déu (a més de rei era "príncep dels creients", títol que històricament correspon als califes i que avui en dia només existeix al Marroc).

  • El 1963 el Marroc entra en guerra amb Algèria, quan el Marroc envaeix Algèria, durant la guerra de les Arenes, però al final Algèria venç.
  • El 29 d'octubre del 1965, els serveis secrets marroquins van segrestar a París a Mehdi Ben Barka, líder demòcrata marroquí.
  • El 1969, a causa de la pressió internacional, Espanya cedeix finalment Ifni al Marroc.
  • Hassan II va reivindicar davant França, Mauritània i la meitat occidental d'Algèria, però França no va reconèixer aquests drets i els va concedir la independència.
  • En 1973 fue masacrado el consejo local o Lajmaât de Zenaga en Figuig[4]
  • El 1975, amb la "Marxa Verda" el Marroc va envair el Sàhara Occidental, i se'l va annexionar en contra del dictamen de l'ONU. Cap país ha reconegut la sobirania marroquina sobre aquests territoris, i la qüestió està en mans de l'ONU.
  • El 1976 va esclatar la segona guerra entre Algèria i el Marroc. El 28 de novembre, el Marroc es va apoderar de Smara. El 10 de desembre, l'ONU decideix l'organització d'un referèndum al Sàhara. Soldats marroquins van entrar a Aaiun. Per la seva banda, Mauritània, el 19 de desembre, es va apoderar de Lagouira, a la seva frontera amb el Sàhara espanyol. El 9 de gener de 1976, l'exèrcit marroquí fa la seva entrada a Dakhla (Villa Cisneros). El 12 els últims membres de la Legió espanyola abandonen el Sàhara. Algèria, deixada fora dels Acords de Madrid, va decidir envair el territori del Sàhara occidental. El 27 de gener la guerra esclata entre els dos països en la localitat d'Amgala. El 29 l'exèrcit algerià és obligat a retirar-se de la regió d'Amgala, deixant 100 morts i a 200 presos en mans de les forces armades del Marroc, posteriorment alliberats per Hassan II.
El 1979 Mauritània es va retirar del conflicte, i el Marroc no va trigar a annexionar-se la major part del territori situat al sud, abans reivindicat per Mauritània. Durant els anys vuitanta, l'estratègia del Marroc va consistir a consolidar progressivament el seu control en el territori, i la construcció d'un mur de defensa que supera els 2.500 km, amb unitats de vigilància connectades a les d'intervenció, equipades de radars i protegit amb filferros d'arços. Una zona de diversos centenars de metres amb camps de mines prohibeix l'accés.
  • Al començament de la dècada de 1990, Hassan va començar a reformar l'estat, amb la convocatòria d'eleccions, la introducció d'un sistema parlamentari bicameral i la posada en marxa el 1998 l'anomenat govern d'alternança, ajudat pel dirigent socialista Abderraman Yusufi.
  • El 27 abril 1992 reconeix la independència de Croàcia[19]

El rei Hassan II va incorporar als islamistes radicals al Govern, legalitzant un partit islamista, Justícia i Desenvolupament, que va aconseguir alguns escons en les eleccions però que compta amb poca autonomia.

Mohammad VI[modifica | modifica el codi]

Fill de Hassan II, va pujar al tron el 23 de juliol del 1999, després de la mort del seu pare. Va declarar que la Justícia, l'educació i els drets humans formaran l'esquelet de la seva política.

Problemes socials[modifica | modifica el codi]

Els principals són de tipus econòmic:

El Marroc era fins a la reforma de Hassan II un estat feudal, fonamentalment agrícola, però amb les terres en mans de la corona i d'alguns grans terratinents, de manera que ha iniciat un ampli programa de privatitzacions i d'obertura a inversions estrangeres.

La població analfabeta supera la meitat, i l'atur se situa oficialment en el 19% de la població activa, de manera que el govern es proposa la creació de 250.000 llocs de treball a l'any, intent difícil perquè més del 50% del pressupost nacional està destinat a despeses d'Estat, mentre que la sanitat i l'educació reben petites partides.

En el pla internacional les relacions marroquines es mouen en el triangle Magrib, Orient Mitjà i Europa. Amb el problema del Sàhara pendent, el Marroc s'enfronta al Front Polisario i a la seva protectora, Algèria.

El regne alauita sempre ha mantingut una bona relació amb els Estats Units, i és membre de la Lliga Àrab.

Les relacions amb la seva veïna del nord, Espanya, estan condicionades per la pesca, l'emigració il·legal i les disputes territorials: l'11 de juliol del 2002 el Marroc va ocupar l'illa de Perejil amb una dotzena de gendarmes. Espanya va desallotjar als soldats marroquins el 17 de juliol, informant prèviament al Consell de Seguretat de l'ONU i als seus aliats internacionals. L'illa es manté deserta en l'actualitat. Tot i això, Mohamed VI i Joan Carles I mantenen bones relacions personals.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. UNESCO
  2. UNESCO
  3. Scullard, Howard Hayes. A History of the Roman World. 753 to 146 BC. Routledge, 2002, p.310 i 316. ISBN 0-415-30504-7. 
  4. 4,0 4,1 Figuig: más que una isla en el desierto. notas de Campo en un oasis entre Marruecos y Argelia, 2010, Universidad de Ciencias y Artes de Chiapas
  5. UNESCO
  6. 6,0 6,1 6,2 El extraño viaje de Ibn al-Jaṭīb por los agitados llanos de Tāmasnā. Estudio y traducción de la maqāma - Laila M. Jreis Navarro - Anaquel de Estudios Árabes ISSN 1130-3964 - Vol 27 (2016)http://revistas.ucm.es/index.php/ANQE
  7. UNESCO
  8. Bolòs, Jordi: Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV). Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 284. Barcelona, abril del 2000. ISBN 84-297-4706-0, plana 177.
  9. 9,0 9,1 E.B., « Figuig », in Encyclopédie berbère, 18 | Escargotière – Figuig [En ligne], mis en ligne le 01 juin 2011, consulté le 13 octobre 2016. URL : http://encyclopedieberbere.revues.org/2052
  10. Ferrer i Mallol, Maria Teresa. La frontera amb l'Islam en el segle XIV cristians i sarraïns al País Valencià. Editorial CSIC, 1988, p. 148. ISBN 8400068149. 
  11. El extraño viaje de Ibn al-Jaṭīb por los agitados llanos de Tāmasnā. Estudio y traducción de la maqāma - Laila M. Jreis Navarro - Anaquel de Estudios Árabes ISSN 1130-3964 - Vol 27 (2016) http://revistas.ucm.es/index.php/ANQE
  12. 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 12,5 12,6 12,7 12,8 12,9 Manuela Fernández Rodríguez y Leandro Martínez Peñas. La guerra y el nacimiento del Estado Moderno
  13. Sánchez Doncel, Gregorio. Presencia de España en Orán, 1509-1792 (en castellà). Estudio teológico de San Ildefonso, 1991, p.129. ISBN 8460076148. 
  14. 14,0 14,1 Baetica. Estudios de Arte, Geografía e Historia, 35, 2013, 209-226. ISSN 0212-5099
  15. DOUSSINAGUE, La política exterior d'Espanya al segle XVI, pp. 87-89
  16. Brahim Harakat, « Le Makhzen sa'adien », Revue de l'Occident musulman et de la Méditerranée, no 15-16, 1973, p. 43-60
  17. UNESCO
  18. 18,0 18,1 18,2 18,3 La actuación de Mawlay Muslama frente a Mawlay al-Yazid
  19. Ministry of Foreign and European Affairs of RC

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • D. Rubella, Environmentalism and Pi Paleolithic economies in the Maghreb (ca. 20,000 to 5000 B.P.), in, J.D. Clark & S.A. Brandt (eds.), From Hunters to Farmers: The of Food Production in Africa, Berkeley: University of California Press, pp. 41–56
  • "C. Michael Hogan, Mogador: Promontory Fort, The Megalithic Portal, ed. Andy Burnham". Megalithic.co.uk. http://www.megalithic.co.uk/article.php?sid=17926. Retrieved 2010-01-31.
  • Sabatino Moscati, The Phoenicians, Tauris, ISBN 1-85043-533-2
  • Henri Terrasse, Histoire du Maroc des origines à l'établissement du Protectorat français, Éditions Atlantides, Casablanca, 1949; réédition Éditions Frontispice, Casablanca, 2005
  • Abdelkhaleq Berramdane, Le Maroc et l'Occident : 1800-1974, Éditions Khartala, 1990 (ISBN 2865371719)
  • Jean Brignon, Guy Martinet, Bernard Rosenberg, Histoire du Maroc, Hatier, 1967 (ASIN: B000EFNOV8)
  • Jacques Benoist-Méchin, Histoire des Alaouites (1268-1971), Perrin, 1994.
  • Bernard Lugan, Histoire du Maroc, Perrin, 2000 (ISBN 2-262-01644-5)
  • Bernard Rosenberger, Le Maroc au XVIe siècle. Au seuil de la modernité., Fondation des Trois Cultures, 2008, (ISBN 9954-0-1368-7)
  • Michel Abitbol, Histoire du Maroc, Paris, Perrin, 2009
  • Charles Saint-Prot, Jean-Yves de Cara, Frédéric Rouvillois, dir., Le Maroc en marche, Paris, CNRS éditions, 2009.
  • David Bensoussan, Il était une fois le Maroc : témoignages du passé judéo-marocain, www.iuniverse.com, (ISBN 978-1-4759-2608-8), 620p. ebook (ISBN 978-1-4759-2609-5).
  • Charles Saint-Prot, Mohammed V ou la monarchie populaire, Paris, Le Rocher, 2012

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història del Marroc Modifica l'enllaç a Wikidata