Història de Cap Verd

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Cap Verd va ser una antiga colònia portuguesa que va esdevenir país independent el 1975 i avui dia és una república. Les illes van ser descobertes el 1460 pels portuguesos que les van trobar deshabitades. Van començar a colonitzar-les per mitjà de capitanies hereditàries dos anys més tard, a on van portar esclaus africans per plantar cotó, arbres fruiters i canya de sucre. Amb la prosperitat, van venir pirates francesos, holandesos i anglesos que van atacar les illes innombrables vegades durant els segles següents.

Fins a mitjan segle XIX Cap Verd va ser un important empori del tràfic d'esclaus pels Estats Units d'Amèrica, el Carib i el Brasil. Amb l'abolició del tràfic d'esclaus l'any 1867 l'interès comercial de l'arxipèlag va disminuir, només tornant a tenir importància a partir de meitats del segle XX.

Insulae Capitis Viridis (1598), mostrant Cap Verd.

Amb la decadència econòmica i les constants sequeres en l'àrid sòl de l'arxipèlag, l'emigració poblacional de la colònia de Cap Verd es va tornar ferma des de l'inici del segle XX.

Possibles referències clàssiques[modifica | modifica el codi]

Cap Verd podria estar referenciat als treballs "De choreographia" de Pomponi Mela i "Historia naturalis" de Plini el Vell. Ells anomenaren les illes "Gorgades" en record a la llar de la mítica Gorgona assassinada per Perseu i després, en un antigament típic evemerisme - interpreta (en contra de la interpretació escrita original) com el lloc on el cartaginès Hannó el Navegant van matar dues dones "goril·la i" i va portar les seves pells al temple de la deïtat femenina Tanit (la Juno cartaginesa) en Cartago.

Segons Plini el Vell, el grec Xenofont de Làmpsac afirma que les Gorgades (Cap Verd) estaven situades d'aquí a dos dies d'"Hesperu Ceres" - avui anomenat Cap-Vert, la part més occidental del continent africà. Segons Plini el Vell i la seva citació per Gai Juli Solí, el temps de viatge per mar des d'Atlantis creuant les Gorgades a les illes de les Dames d'Occident (Hesperides) era d'uns 40 dies.

Les illes de la Benedicció escrites per Marí de Tir i referenciades per Ptolemeu a la seva Geographia podrien haver estat les illes de Cap Verd.[1]

Possibles visites d'Àfrica[modifica | modifica el codi]

Els exploradors portuguesos van descobrir les illes en 1456 i les descriuen com a deshabitades. No obstant això, tenint en compte els vents dominants i els corrents oceànics a la regió, les illes podrien molt bé haver estat visitades per pescadors moros, wòlofs, sereres o potser lebus de la costa de Guinea (regió).

El folklore sugereeix que les illes podrien haver estat visitades pels àrabs segles abans de l'arribada dels europeus. L'escriptor i historiador portuguès Jaime Cortesão (1884—1960) va informar que havia escoltat una història que els àrabs havien visitat una illa a la que es referien com "Aulil" o "Ulil" on van agafar sal d'origen natural d'una salina. Alguns creuen que poden haver estat referint-se a l'illa de Sal.

Descobriment i assentament europeu[modifica | modifica el codi]

Aquarel·la de Cidade Velha per Caspar Schmalkalden, 1646.

En 1456, al servei del príncep Enric el Navegant, Alvise Cadamosto, Antoniotto Usodimare (dos capitans venecià i genovès respectivament) i un capità portuguès de qui es desconeix el nom, van descobrir plegats algunes illes. En la dècada següent Diogo Gomes i António de Noli, també capitans al servei del príncep Enric, van descobrir les illes restants de l'arxipèlag. Quan aquests mariners van desembarcar per primera vegada a Cap Verd, a les illes no hi havia població humana, però sí vegetació. Els portuguesos va tornar en 1462 a l'illa de Santiago per fundar Ribeira Grande (ara Cidade Velha), el primer assentament urbà permanent europeu als tròpics.

A Espanya anava creixent el moviment de Reconquesta amb la seva missió de recuperar terres catòlics als musulmans que havien arribat per primera vegada com a conqueridors al segle VIII. També va sorgir en 1492 la Inquisició espanyola en la seva màxima expressió d'antisemitisme. Es va estendre a la veïna Portugal quan els reis João II i en especial Manuel I va decidir en 1496 exiliar milers de jueus a l'illa de São Tomé, a l'illa de Príncipe, i a Cap Verd.

El portuguesos aviat hi portaren esclaus de la costa d'Àfrica Occidental. Posicionat en les grans rutes comercials entre Àfrica, Europa, i el Nou Món, l'arxipèlag va prosperar en el segle XVI gràcies al comerç atlàntic d'esclaus.

La prosperitat de les illes, però, provocà una atenció no desitjada en forma de saqueig a mans de molts pirates d'Anglaterra, incloent Sir Francis Drake, qui en 1582 i 1585 saquejà Ribeira Grande. Després d'un atac francès en 1712, la ciutat va perdre importància en relació amb Praia, que es va convertir en la capital en 1770.

Habitants de Cap Verd, 1830

Període colonial[modifica | modifica el codi]

Escut d'armes de Cap Verd durant el període colonial.
Vella postal de Sao Vicente

Sequeres i fams[modifica | modifica el codi]

En 1747 les illes van ser colpejades amb la primera de les moltes sequeres que han patit des de llavors, amb un interval mitjà de cinc anys. La situació es va veure agreujada per la desforestació i el pasturatge excessiu, que va destruir la vegetació natural. Tres grans sequeres en els segles XVIII i XIX van provocar que més de 100.000 persones morissin de fam.

Abolició del tràfic d'esclaus[modifica | modifica el codi]

El declivi del lucratiu comerç d'esclaus en el segle XIX va provocar un altre cop a l'economia del país. La fràgil prosperitat va desaparèixer lentament. L'apogeu colonial de Cap Verd havia acabat.

Emigració als Estats Units[modifica | modifica el codi]

Article principal: Capverdians estatunidencs

Va ser en aquests temps en què molts capverdians van començar a emigrar a Nova Anglaterra. Aquest era una destinació popular a causa de l'abundància de balenes a les aigües de Cap Verd, i cap el 1810 vaixells baleners de Massachusetts i Rhode Island reclutaven tripulacions de les illes de Brava i Fogo.

Port de Mindelo[modifica | modifica el codi]

A finals del segle XIX, amb l'arribada del transatlàntic, la posició de les illes a cavall de rutes marítimes de l'Atlàntic va fer de Cap Verd un lloc ideal per abastir els vaixells amb combustible (carbó importat), aigua i bestiar. A causa del seu excel·lent port, Mindelo (a l'illa de São Vicente) es va convertir en un important centre comercial durant el segle XIX, principalment a causa que els britànics va utilitzar Cap Verd com a dipòsit d'emmagatzematge de carbó cap a les Amèriques. La zona del port a Mindelo va ser desenvolupat pels britànics amb aquest propòsit.

L'illa es va convertir en una carbonera i estació de cable submarí, i hi havia molt treball per als treballadors locals. Aquesta va ser l'època d'or de la ciutat, que la va convertir en l'actual capital cultural del país. Durant Segona Guerra Mundial l'economia es va desplomar perquè el tràfic de vaixells es va reduir dràsticament. A mesura que la indústria del carbó britànica va entrar en declivi en la dècada de 1980, aquesta font d'ingressos es va assecar, i Gran Bretanya van haver d'abandonar els seus interessos a Cap Verd, cosa que va provocar l'última vaga en una economia local altament dependent.

La lluita per la independència[modifica | modifica el codi]

Amílcar Cabral, en un segell de l'extina República Democràtica Alemanya.

Tot i que els capverdians van ser tractats malament pels seus amos colonials, els van tractar lleugerament millor que als africans d'altres colònies portugueses. A causa de la seva pell més clara, una petita minoria va rebre educació i Cap Verd va ser la primera colònia afroportuguesa en tenir una escola d'educació superior. En el moment de la independència, una quarta part de la població sabia llegir, enfront del 5% a Guinea portuguesa (ara Guinea Bissau).

Aquesta circumstància es va tornar en contra dels portuguesos, ja que els il·lustrats capverdians es van adonar el govern portuguès no feien res per evitar les freqüents erupcions volcàniques, sequeres i fam que provocaven malalties epidèmiques. Milers de persones van morir de fam durant la primera meitat del segle XX. Encara que el moviment nacionalista semblava menys fervent a Cap Verd que a les altres possessions africanes de Portugal, l'intel·lectual capverdià Amílcar Cabral va fundar al seu exili a Conakry en 1956 amb altres nacionalistes panafricans el Partit Africà per la Independència de Guinea i Cap Verd (PAIGC), que es vincula a la lluita per l'alliberament de la Guinea Portuguesa (actual Guinea Bissau).[2] Amílcar Cabral va morir assassinat el 1973.

El 1926 Portugal s'havia convertit en una dictadura dretana que considerava les colònies com a una frontera econòmica, que seria desenvolupada en interès de Portugal i els portuguesos. Les fams freqüents, la desocupació, la pobresa i el fracàs del govern portuguès per tractar aquests temes provocaren ressentiment. El dictador portuguès António de Oliveira Salazar no estava disposat a renunciar a les seves colònies tan fàcilment com els britànics i francesos havien renunciat a les seves.

Després de la Segona Guerra Mundial, Portugal tenia la intenció d'aferrar-se a les seves antigues colònies, des de 1951 anomenades territoris d'ultramar. Quan la majoria de les antigues colònies africanes va obtenir la independència en 1957/1964, els portuguesos encara les mantenies. En conseqüència, després de la massacre de Pijiguiti la gent de Cap Verd i Guinea Bissau va lliurar una de les més llargues guerres africanes d'alliberament.

Després de la caiguda del règim portuguès (revolució dels clavells d'abril de 1974), el malestar generalitzat va obligar el govern a negociar amb el PAIGC, i el 5 de juliol de 1975 Cap Verd va obtenir la independència de Portugal.

El govern de partit únic[modifica | modifica el codi]

Immediatament després del cop d'estat de novembre de 1980 a Guinea Bissau (Guinea portuguesa va declarar la seva independència en 1973 i li fou reconeguda en 1974), les relacions entre els dos països es van tensar. El pla d'unificació política de Cap Verd amb Guinea Bissau va fracassar el 1980, a causa del cop militar en aquell país que va deposar al president Luís de Almeida Cabral, germà d'Amílcar Cabral. Cap Verd va abandonar la seva esperança d'unitat amb Guinea Bissau i va formar el Partit Africà per la Independència de Cap Verd (PAICV). Els problemes es van resoldre i dos anys més tard les relacions entre els països es restabliren. El PAICV i el seu predecessor va establir un sistema unipartidista d'inspiració marxista i van governar Cap Verd des de la independència fins a 1990. Aristides Pereira, va ser investit com el primer president del nou país.

La transició democràtica[modifica | modifica el codi]

En resposta a la creixent pressió per a una obertura política, el PAICV va convocar un congrés d'emergència al febrer de 1990 per discutir els canvis proposats a la Constitució per posar fi al sistema unipartidista. Els grups d'oposició s'agruparen per formar el Moviment per la Democràcia (MpD) a Praia a l'abril de 1990. En conjunt, va fer campanya pel dret a presentar-se a les eleccions presidencials prevista per a desembre de 1990. El sistema unipartidista va ser abolit el 28 de setembre de 1990, i es convocaren eleccions multipartidistes per primera vegada al gener de 1991. El PAICV va renunciar a les idees marxistes i el 1992es va aprovar una Constitució democràtica.

El MpD va obtenir la majoria dels escons a l'Assemblea Nacional, i el candidat presidencial António Mascarenhas Monteiro va derrotar al candidat del PAICV pel 73,5% dels vots emesos a 26,5%. Va substituir el primer president del país, Aristides Pereira, que havia servit des de 1975.

A les eleccions legislatives de Cap Verd de 1995 va augmentar la majoria del MpD en l'Assemblea Nacional. El partit va obtenir 50 dels 72 escons de l'Assemblea Nacional. Les eleccions presidencial de febrer de de 1996 va donar novament la presidència a António Mascarenhas Monteiro. Les eleccions de desembre de 1995 i febrer de 1996 van ser considerades lliures i justes per observadors nacionals i internacionals.

A les eleccions legislatives de Cap Verd de 2001 el PAICV va obtenir 40 dels 72 escons de l'Assemblea Nacional. El líder del partit, José Maria Neves va ser nomenat Primer Ministre. En una elecció presidencial molt ajustada, Pedro Pires, del PAICV, va derrotar Carlos Veiga, del Moviment per la Democràcia, amb una diferència de tot just 17 vots per a un electorat de més de 151.000 persones.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Analysis of Ptolemy's Geographia
  2. See, for instance, Kevin Shillington, History of Africa, St. Martin's Press, Inc., 1989, p. 399.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • (en) Richard A. Lobban Jr et Paul Khalil Saucier, Historical dictionary of the Republic of Cape Verde, Scarecrow Press, Lanham, Maryland; Toronto; Plymouth, UK, 2007, LII-306 p. (ISBN 978-0-8108-4906-8)
  • (fr) André Barbe, Les îles du Cap-Vert, de la découverte à nos jours, une introduction : de l'entrepôt des esclaves à la nation créole (préf. de Cesária Évora), L'Harmattan, 2003, 285 p. (ISBN 2-7475-3730-7)
  • (fr) Idelette Muzart-Fonseca dos Santos, José Manuel Da Costa Esteves et Denis Rolland (dir.), Les îles du Cap-Vert : langues, mémoires, histoire, L'Harmattan, 2007, 262 p. (ISBN 978-2-296-04633-7)
  • (pt) Luís de Albuquerque et Maria Emília Madeira Santos (dir.), História geral de Cabo Verde, Centro de Estudos de História e Cartografia Antiga; Instituto de Investigação cientifica tropical, Lisbonne; Instituto Nacional de Investigação Cultural de Cabo Verde, Praia, 2001, 2 vol. : vol. I, 478 p. (ISBN 972-672-894-0); vol. II, 596 p. (ISBN 972-672-895-9)
  • (pt) Germano Almeida, Cabo Verde : viagem pela história das ilhas, Caminho, Lisbonne, 2003, 271 p. (ISBN 972-21-1544-8)
  • (pt) Maria Emília Madeira Santos, Maria Manuel Ferraz Torrão et Maria João Soares (dir.), História concisa de Cabo Verde : resumo da História geral de Cabo Verde, Instituto de Investigação Científica Tropical, Lisbonne; Instituto da Investigação e do Património Culturais, Praia, 2007, 426 p. (ISBN 978-972-672-973-0)
  • (pt) Daniel A. Pereira, Estudos da história de Cabo Verde, Alfa-Comunicações, Praia, 2005 (2e éd. rev.), 366 p.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història de Cap Verd Modifica l'enllaç a Wikidata