Comerç atlàntic d'esclaus

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Reproducció d'un volant anunciant una subhasta d'esclaus a Charleston (Carolina del Sud) en 1769

El comerç atlàntic d'esclaus o comerç transatlàntic d'esclaus es va dur a terme a través de l'Oceà Atlàntic des del segle XV fins al segle XIX. La gran majoria dels esclavitzats que van ser transportats al Nou Món, molts en la ruta comercial triangular i la travessia de l'Atlàntic, eren de la part central i occidental Àfrica Occidental venuts per altres africans occidentals als comerciants d'esclaus d'Europa occidental, amb una petita minoria capturats directament pels comerciants d'esclaus a les incursions costaneres, i portats cap a Amèrica.[1] Era tan gran el nombre d'africans que van arribar a través del tràfic d'esclaus que abans de finals del segle XVIII foren més nombrosos que els immigrants del Vell Món, tant a Amèrica del Nord com a Amèrica del Sud.[2] Van ser portats molt més esclaus a Amèrica del Sud que al nord. El sistema econòmic de l'Atlàntic Sud i del Carib es va centrar en la producció de cultius de productes bàsics i la fabricació de béns i roba per vendre a Europa, augmentant del nombre d'esclaus africans portats al Nou Món. Això va ser crucial per als països d'Europa occidental que, a finals del segle XVII i XVIII, competien entre si per crear imperis d'ultramar.[3]

Els portuguesos van ser els primers a participar en el comerç d'esclaus del Nou Món al segle XVI. Entre 1418 i la dècada de 1470, els portuguesos va posar en marxa una sèrie d'expedicions d'exploració que cartografiaren els oceans al sud de Portugal, fent mapes de nous territoris que un explorador va descriure com "els oceans, on ningú hi ha navegat abans."[4] En 1526 els portuguesos van completar el primer viatge transatlàntic d'esclaus des d'Àfrica fins a les Amèriques, i altres països aviat els van seguir.[5] Els armadors consideren els esclaus com a càrrega a transportar cap a les Amèriques de la manera més ràpida i més barata possible,[3] per ser venuts com a mà d'obra en les plantacions de cafè, tabac, cacau, sucre i cotó, mines d'or i plata, camps d'arròs, la indústria de la construcció, tallant fusta per als vaixells com a mà d'obra especialitzada, i com a servents domèstics. Els primers africans importats a les colònies angleses van ser classificats com a "servents", igual que els treballadors procedents d'Anglaterra, i també com "aprenents de per vida". A mitjans del segle XVII, l'esclavitud s'havia endurit com una casta racial; ells i els seus descendents eren legalment propietat dels seus amos, i els nens nascuts de mares esclaves eren esclaus. Com la propietat, les persones van ser considerades mercaderies o unitats de treball, i es podien venen en els mercats amb altres béns i serveis.

Els comerciants d'esclaus de l'Atlàntic, ordenats pel volum de comerç, van ser: els portuguesos, els britànics, els francesos, els espanyols i els neerlandesos. Alguns havien establert llocs d'avançada a la costa africana on adquirien esclaus dels líders africans locals.[6] Aquests esclaus van ser manejats per un factoria establerta en o prop de la costa per tal d'agilitzar l'enviament d'esclaus al Nou Món. Aquests esclaus es van mantenir en una factoria a l'espera del seu enviament. Les estimacions actuals són que uns 12 milions d'africans van ser enviats a través de l'Atlàntic,[7] encara que el nombre adquirit pels comerciants és considerablement més gran.[8][9]

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Història de l'esclavitud

Travessia per l'Atlàntic[modifica | modifica el codi]

El comerç atlàntic d'esclaus va sorgir després que es van fer els primers contactes comercials entre els continents del "Vell Món" (Europa, Àfrica i Àsia) i els del "Nou Món" (Amèrica del Nord i Amèrica del Sud). Durant segles, els corrents de marea havien fet els viatges per l'oceà particularment difícils i arriscats als vaixells que llavors eren disponibles, i com a tal n'hi havia hagut pocs, o cap, de contactes navals entre els pobles que vivien en aquests continents.[10] Tanmateix, en el segle XV el nou desenvolupament europeu en tecnologies marineres significaria que els vaixells estarien millor equipats per lidiar amb el problema dels corrents de marea, i podrien començar a travessar l'Oceà Atlàntic. Entre 1600 i 1800 aproximadament 300.000 mariners dedicats a la tracta d'esclaus van visitar Àfrica Occidental.[11] En fer-ho, van posar en contacte les societats que viuen al llarg de la costa oest d'Àfrica i les Amèriques que mai s'havien trobat prèviament.[12] L'historiador Pierre Chaunu anomenà les conseqüències de la navegació europea "desenclavament", de manera que marquen la fi de l'aïllament d'algunes societats i un augment en el contacte inter-societal per a la majoria de les altres.[13]

L'historiador John Thornton va assenyalar: "Una sèrie de factors tècnics i geogràfics es van combinar per fer dels europeus les persones amb més probabilitats per explorar l'Atlàntic i desenvolupar el seu comerç".[14] Va identificar aquests factors com la unitat per trobar oportunitats comercials noves i rendibles fora d'Europa, així com el desig de crear una alternativa a la xarxa de comerç controlat per l'Imperi Otomà musulmà, que va ser vist com una amenaça comercial, política i religiosa per a l'Europa cristiana. En particular, els comerciants europeus volien comerciar amb or, que es podria trobar a l'oest d'Àfrica, i també per trobar una ruta naval a "les Índies" (Índia), on podrien canviar-lo per articles de luxe com espècies sense haver d'obtenir aquests articles dels comerciants islàmics de l'Orient Mitjà.[15]

Encara que les primeres exploracions navals a l'Atlàntic es van dur a terme exclusivament pels europeus, hi havia involucrats membres de moltes nacionalitats europees, incloent mariners de Portugal, Espanya, dels regnes d'Itàlia, Anglaterra, França i els Països Baixos. Aquesta diversitat va dur Thornton a descriure l'"exploració de l'Atlàntic" inicial com "un exercici internacional, encara que molts dels descobriments dramàtics [com els de Cristòfor Colom i Fernão de Magalhães es van fer sota el patrocini dels monarques ibèrics". Aquest lideratge més tard va donar lloc al mite que "els ibers eren els únics responsables de l'exploració".[16]

Esclavatge africà[modifica | modifica el codi]

Article principal: Esclavatge a Àfrica
Grup d'homes, nens i dones portats a un mercat d'esclaus

L'esclavitud era practica en algunes parts d'Àfrica,[17] Europa,[17] Àsia[17] i Amèrica durant molts segles abans del començament del comerç atlàntic d'esclaus. Hi ha proves que alguns esclaus procedents dels Estats africans van ser exportats a altres països d'Àfrica, Europa i Àsia abans de la colonització europea d'Amèrica.[18] El comerç d'esclaus africans va proporcionar un gran nombre d'esclaus als europeus i molts més als països musulmans.[19][20]

El comerç atlàntic d'esclaus no era l'únic comerç d'esclaus d'Àfrica, tot i que va ser el més gran en volum i intensitat. Com va escriure Elikia M'Bokolo a Le Monde Diplomatique:

« El continent africà va ser sagnat dels seus recursos humans a través de totes les rutes possibles. A l'altra banda del Sàhara, a través del Mar Roig, dels ports de l'Oceà Índic i l'altra banda de l'Atlàntic. Un mínim de deu segles d'esclavitud per al benefici dels països musulmans (des del segle IX fins al XIX).... Quatre milions de persones esclavitzades exportades a través del Mar Roig, uns altres quatre milions [21] a través dels ports swahilis de l'Oceà Índic, potser fins a nou milions al llarg de la ruta de caravanes transsahariana, i d'onze a vint milions (depèn de l'autor) a través de l'Oceà Atlàntic.[22] »

D'acord amb John K. Thornton, els europeus generalment compraven gent esclavitzada capturades en les guerres endèmiques entre els estats africans.[23] Alguns africans feien negoci capturant africans dels grups ètnics veïns o captius de guerra i els venien.[24] Un recordatori d'aquesta pràctica es documenta en els Debats del Comerç d'Esclaus a Anglaterra a principis del segle XIX: "Tots els antics escriptors ... coincideixen a manifestar no només que les guerres es feien amb l'únic propòsit de fer esclaus, sinó que eren fomenten pels europeus, amb vista a aquest propòsit."[25] Lagent que vivia al voltant del riu Níger era transportada a la costa i era venuda a partir d'aquests mercats en els ports comercials europeus a canvi de mosquets i productes manufacturats com ara tela o alcohol.[26] Tanmateix, la demanda europea d'esclaus proporcionava un nou gran mercat per al comerç ja existent.[27] Mentre que els esclavitzats en la seva pròpia regió d'Àfrica podria esperar escapar, els que eren alliberats lluny tenia poques possibilitats de tornar a l'Àfrica.

La colonització europea i l'esclavitud a l'Àfrica Occidental[modifica | modifica el codi]

Els portuguesos es presentar a Manikongo. Es portuguesosinicialment van mantenir una bona relació amb el Regne del Congo. La Guerra Civil a Congo proporcionaria molts esclaus que acaben en els vaixells portuguesos.

En descobrir noves terres a través de les seves exploracions navals, els colonitzadors europeus aviat van començar a migrar a la seva instal·lació en terres fora del seu continent natal. A la costa d'Àfrica, els immigrants europeus, sota la direcció del regne de Castella, envaïrent i colonitzaren Canàries durant el segle XV, on van llaurar gran part de la terra per a la producció de vi i sucre. Juntament amb això, també van capturar aborígens canaris, el guanxes, per utilitzar-los com a esclaus a les illes i en tota la Mediterrània cristiana.[28]

Com a historiador John Thornton va comentar, "la motivació real de l'expansió europea i dels avenços de navegació era poc més que explotar l'oportunitat de beneficis immediats per l'assalt i confiscació dels productes comercials o per la compra de productes".[29] Usant les illes Canàries com a base naval, els europeus, inicialment comerciants portuguesos, van començar a traslladar les seves activitats a la costa occidental d'Àfrica, on feien batudes per capturar esclaus que serien venuts posteriorment a la Mediterrània.[30] Tot i que inicialment van tenir èxit en aquesta empresa, "no va passar molt temps abans que les forces navals africans eren alertades dels perills, i vaixells els portuguesos [assaltants] van començar a trobar una resistència forta i eficaç", i les tripulacions de moltes d'elles foren assassinades pels mariners africans, els vaixells estaven millor equipats per travessar la costa d'Àfrica i els sistemes fluvials a l'oest.[31]

Per 1494 el rei portuguès havia entrat en acords amb els governants de diversos estats de l'Àfrica Occidental que permetrien el comerç entre els seus respectius pobles, cosa que permetria als portuguesos "aprofitar" l'"economia ben desenvolupada a l'Àfrica ... sense iniciar hostilitats".[32] "El comerç pacífic es va convertir en la regla al llarg de la costa d'Àfrica", encara que va haver algunes excepcions rares quan els actes d'agressió dirigits a la violència. Per exemple els comerciants portuguesos van intentar conquerir l'arxipèlag dels Bijagós en 1535.[33] En 1571, Portugal, amb suport del regne del Congo, va prendre el control de la regió sud-occidental d'Angola per tal d'assegurar el seu interès econòmic a la zona amenaçada. Encara que el Congo es va unir més tard a una coalició en 1591 per forçar la sortida dels portuguesos, Portugal havia entrat amb molta força al continent que va seguir ocupant fins al segle XX.[34] Malgrat aquests incidents ocasionals de violència entre les forces africanes i europees, molts estats africans es va assegurar que qualsevol comerç passés en els seus propis termes, per exemple, els drets de duana colonials als vaixells estrangers. En 1525, el rei congolès, Afonso I, capturà un vaixell francès i la seva tripulació per comerciar il·legalment en la seva costa.[33]

Els historiadors han debatut sobre la naturalesa de la relació entre aquests regnes africans i els comerciants europeus. L'histariador de Guaiana Walter Rodney (1972) ha argumentat que es tractava d'una relació desigual, amb els africans forçats a un comerç "colonial" amb els europeus econòmicament més desenvolupats, bescanviant matèries primeres i recursos humans (és a dir, esclaus) per béns manufacturats. Va argumentar que aquest acord econòmic i comercial datava del segle XVI que va dur a l'Àfrica a estar subdesenvolupada en el seu propi temps.[35] Aquestes idees són compartides per altres historiadors, inclòs Ralph Austen (1987).[36] Aquesta idea d'una relació desigual és qüestionada per John Thornton (1998), qui va sostenir que "el comerç atlàntic d'esclaus no era tan crític per a l'economia africana com aquests erudits creuen" i que "la manufactura africana [en aquest període] era més que capaç de competir amb la de l'Europa preindustrial".[37] Tanmateix, Anne Bailey, comentar el suggeriment de Thornton que africans i europeus eren socis iguals en el comerç atlàntic d'esclaus, va escriure:

« Veure als africans com a socis implica igualtat de condicions i en peu d'igualtat en la influència global dels processos i el comerç intercontinentals. Els africans van tenir gran influència en el propi continent, però no tenien influència directa en els motors darrere del comerç de les empreses capitalistes, les empreses de transport i assegurances d'Europa i Amèrica, o els sistemes de plantació a les Amèriques. Ells no exercien cap influència en els centres de fabricació de la construcció d'Occident.[38] »

Segles XVI, XVII i XVIII[modifica | modifica el codi]

Retrat d'una esclava africana, probablement pintada per Annibale Carracci en la dècada del 1580

El comerç d'esclaus a l'Atlàntic es divideix habitualment en dues eres, conegut com el primer i segon sistemes atlàntics.

El primer sistema atlàntic va ser el comerç d'esclaus africans cap a, en primer lloc, les colònies d'Amèrica del Sud dels imperis portuguès i espanyol; va representar poc més del 3% de tot el comerç d'esclaus de l'Atlàntic. Va començar (en una escala significativa) aproximadament en 1502[39] i va durar fins al 1580, quan Portugal es va unir temporalment amb Espanya. Mentre que els portuguesos estaven involucrats directament en el comerç d'esclaus, l'Imperi espanyol es va basar en el sistema d'asiento, adjudicant a comerciants (majoritàriament d'altres països) llicència per al comerç d'esclaus a les seves colònies. Durant el primer sistema atlàntic la majoria d'aquests comerciants eren portuguesos, donant-los gairebé un monopoli durant l'era. Alguns comerciants holandesos, anglesos i francesos també van participar en el comerç d'esclaus.[40] Després de la unió, Portugal va estar sota la legislació espanyola que li va prohibir participar directament com a portador en el comerç d'esclaus. Es va convertir en un objectiu per als enemics tradicionals d'Espanya, perdent una gran part del comerç a mans dels holandesos, anglesos i francesos.

El segon sistema atlàntic era el comerç d'esclaus africans pels comerciants majoritàriament anglesos, portuguesos, francesos i holandesos. Les principals destinacions d'aquesta fase van ser les colònies Carib i del Brasil, ja que les nacions europees construeixen colònies al Nou Móns dependent econòmicament dels esclaus.[41] Poc més del 3% dels esclaus procedents d'Àfrica van ser-hi portats entre 1450 i 1600, i el 16% al segle XVII.

S'estima que més de la meitat de tot el tràfic d'esclaus va tenir lloc durant el segle XVIII, sent els britànics, francesos i portuguesos els principals portadors de nou de cada deu esclaus abduïts a l'Àfrica.[42] A la dècada de 1690 els anglesos enviaven la major quantitat d'esclaus d'Àfrica.[43] Van mantenir aquesta posició durant el segle XVIII, convertint-se en els majors transportistes d'esclaus a través de l'Atlàntic.[44]

Després de la prohibició del comerç d'esclaus africans pels britànics i estatunidencs en 1808 aquest es va reduir, però aleshores encara representava el 28,5% del volum total del comerç atlàntic d'esclaus.[45]

"El comerç d'esclaus" per Auguste François Biard, 1840

Un cementiri a Campeche (Mèxic) suggereix que s'hi havien esclaus poc després que Hernán Cortés va completar la submissió dels asteques i maies en el segle XVI. El cementiri havia estat en ús des d'aproximadament 1550 fins a finals del segle XVII.[46]

Comerç triangular[modifica | modifica el codi]

Article principal: Comerç triangular

El primer costat del triangle era l'exportació de mercaderies des d'Europa a Àfrica. Una sèrie de reis i comerciants africans van prendre part en el comerç dels esclaus des de 1440 fins al voltant de 1833. Per a cada captiu, els governants africans rebrien una varietat de mercaderies d'Europa. Aquestes armes, municions i altres béns manufacturats. La segona pota del triangle exporta els africans esclavitzats a través de l'Oceà Atlàntic a les Amèriques i les illes del Carib. La tercera i última pota del triangle era la devolució dels béns a Europa des d'Amèrica. Els béns eren productes de les plantacions de treball esclau, principalment cotó, sucre, tabac, melassa i rom.[47] Sir John Hawkins, considerat el pioner del comerç britànic d'esclaus, va ser el primer a recórrer el comerç triangular, obtenir un guany en cada parada.

Treball i esclavatge[modifica | modifica el codi]

"No sóc jo un home i un germà?' medalló dissenyat en 1787 per Josiah Wedgwood per a la campanya antiesclavista britànica

El comerç atlàntic d'esclaus va ser el resultat, entre altres coses, de l'escassetat de treball provocada pel desig dels colons europeus per explotar les terres i recursos del Nou Món i els recursos per obtenir beneficis de capital. Al principi els pobles nadius eren utilitzats com a mà d'obra esclava pels europeus, fins que un gran nombre morir per excés de treball i malalties del Vell Món.[48] Les fonts alternatives de mà d'obra, com ara els treballadors no abonats, no van poder proporcionar una força de treball suficient. Molts cultius no podien ser venuts amb fins de lucre, o fins i tot créixer, a Europa. L'exportació dels cultius i productes del Nou Món a Europa sovint va resultar ser més rendible que la seva producció al continent europeu. Calia una gran quantitat de treball per crear i mantenir les plantacions que necessitaven mà d'obra intensiva per créixer, recollir i processar els cultius tropicals. Àfrica Occidental (part de la qual va arribar a ser coneguda com "la Costa dels esclaus"), i més tard Àfrica Central, va esdevenir la font dels esclaus per satisfer la demanda de mà d'obra.

La raó fonamental de la constant escassetat de mà d'obra era que, amb grans quantitats de terra barata disponible i una gran quantitat de propietaris de terres a la recerca de treballadors, els immigrants europeus lliures van ser capaços després d'un temps relativament curt de convertir-se en propietaris de terres, el que augmentava la necessitat de treballadors.[49]

Thomas Jefferson va atribuir l'ús de mà d'obra esclava en part al clima, i el consegüent oci inactiu afavoreix l'ferta de treball esclau: "Perquè en un clima càlid, no hi ha home que pugui treballar per a si mateix. Això és tan cert que dels propietaris d'esclaus una proporció molt petita de fet els han vist treballar."[50]

Participació africana al comerç d'esclaus[modifica | modifica el codi]

Comerciants d'esclaus a Gorée, Senegal, segle XVIII

Els africans van jugar un paper directe en el comerç d'esclaus, venent els seus propis captius o presoners de guerra als compradors europeus.[21] Els presonrts i captius que havien estat venuts generalment eren de grups ètnics veïns o enemics. Aquests esclaus captius van ser considerats "altres", no formaven part de l'ètnia o "tribu"; als reis africans no els guardaven cap lleialtat en particular. De vegades els criminals eren venuts perquè ja no poguessin cometre crims en aquesta zona. La majoria dels esclaus van ser obtinguts d'altres segrestos, o expedicions armades amb aquesta finalitat amb col·laboració dels europeus.[21] No obstant això, alguns reis africans es van negar a vendre cap de les seves captius o criminals. El rei Jaja d'Opobo, un antic esclau, es va negar a fer qualsevol negoci amb els esclavistes.

Participació europea en el comerç d'esclaus[modifica | modifica el codi]

Tot i que els europeus eren el mercat dels esclaus, els europeus poques vegades va entrar a l'interior d'Àfrica, a causa del temor a malalties i la ferotge resistència africana.[51] A Àfrica els delinqüents condemnats podrien ser castigats amb l'esclavitud, un càstig que es va fer més prevalent conforme l'esclavitud esdevingué més lucrativa. Atès que la majoria d'aquests països no tenien un sistema de presons, els presos eren sovint venuts o utilitzats en el dispersos mercats locals d'esclaus domèstics.

Un esclau inspeccionat

A partir de 1778 Thomas Kitchin estima que al voltant de 52.000 europeus portaven esclaus al Carib cada any, sent els francesos els que portaren la majoria d'africans a les Antilles Franceses (estimats uns 13.000).[52] El comerç atlàntic d'esclaus va assolir el seu punt màxim en les dues últimes dècades del segle XVIII,[53] durant i després de la guerra civil del regne del Congo.[54] Les guerres entre els petits estats igbos al llarg del riu Níger i el bandolerisme subsegüent també assolaren aquest període.[24] Una altra raó per l'excés d'oferta dels esclaus va serles guerres d'expansió de diversos estats com el regne de Dahomey,[55] l'imperi d'Oyo i l'imperi Aixanti.[56]

Contrast de l'esclavitud a Àfrica i al Nou Món[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Esclavatge a Àfrica

Les formes d'esclavitud van variar tant a l'Àfrica com al Nou Món. En general, l'esclavitud a l'Àfrica no era hereditària, és a dir, els fills dels esclaus eren lliures, mentre que a les Amèriques els considerats fills de mares esclaves naixien com a esclaus. Això connecta a una altra distinció: l'esclavitud a Àfrica occidental no estava reservada per a les minories racials o religiosos, com ho va ser a les colònies europees, tot i que el cas era diferent a Somàlia, on els bantus van ser presos com a esclaus pes somalis.[57][58]

El tractament dels esclaus a Àfrica era més variable que a les Amèriques. En un extrem, els reis de Dahomey sacrificaren esclaus en centenars o milers de forma rutinària en sacrificis rituals, i també s'usaren esclaus en sacrificis humans a Camerun.[59] D'altra banda, esclaus d'altres llocs eren tractats sovint com a part de la família, "nens adoptats", amb drets significatius, incloent el dret a casar-se sense el permís dels seus amos.[60] L'explorador escocès Mungo Park va escriure:

« Els esclaus a Àfrica, suposo, són gairebé en proporció de tres a un d'homes lliures. No reclamen cap recompensa pels seus serveis, excepte aliments i roba, i fins i tot són tractats amb bondat o severitatt, d'acord amb la bona o mala disposició dels seus amos .... Així, els esclaus que porten de l'interior es poden dividir en dues classes diferents - en primer lloc, els que són esclaus des del seu naixement, nascuts de mares esclaves; en segon lloc, nascuts lliures però que després, per qualsevol mitjà, es va convertir en esclaus. Els de la primera descripció són, amb molt, els de major quantitat .... "[61] »

A les Amèriques, els esclaus se'ls va negar el dret a contreure matrimoni lliurement i generalment els amos no els acceptaren com a membres iguals de la família. Els esclaus del Nou Món van ser considerats propietat dels seus propietaris, i els esclaus condemnats per assassinat o revolta van ser executats.[62]

Regions mercat d'esclaus i participació[modifica | modifica el codi]

Les principals regions comerciants d'esclaus d'Àfrica, segles XV al XIX

Va haver-hi vuit àrees principals utilitzades pels europeus per comprar i enviar esclaus a l'hemisferi occidental. El nombre dels esclaus venuts al Nou Món va variar a través del comerç d'esclaus. Pel que fa a la distribució dels esclaus de les regions d'activitat, certes àrees produïen molt més esclaus que altres. Entre 1650 i 1900, 10.240.000 esclaus africans van arribar a Amèrica de les següents regions en les següents proporcions:[63]

Regnes africans de l'era[modifica | modifica el codi]

Ghezo, rei de Dahomey, fou pressionat pels britànics per posar fi a la tracta d'esclaus

Hi va haver més de 173 ciutats-estats i regnes en les regions d'Àfrica afectades pel tràfic d'esclaus entre 1502 i 1853, quan Brasil es va convertir en l'últim país atlàntic en prohibir la importació d'esclaus. Dels 173, no menys de 68 poden considerar-se que tenien infraestructures polítiques i militars d'estat-nació que els van permetre dominar els veïns. Gairebé totes les nacions actuals han tingut un predecessor pre-colonial, de vegades un imperi africà amb la qual els havien comerciat els europeus.

Grups ètnics[modifica | modifica el codi]

Els diferents grups ètnics portats a les Amèriques es corresponen amb les regions de major activitat en el comerç d'esclaus. Més de 45 grups ètnics diferents van ser portats a les Amèriques durant el comerç. Dels 45, els deu més prominents, d'acord amb la documentació dd'aleshores s'enumeren a continuació.[64]

  1. Els baKongo de la República Democràtica del Congo i Angola
  2. Els mandés d'Alta Guinea
  3. Els parlants Gbe de Togo, Ghana i Benín (Adja, Mina, Ewe, Fon)
  4. Els àkans de Ghana i Costa d'Ivori
  5. Els wòlofs de Senegal i Gàmbia
  6. Els igbos del sud-est de Nigèria
  7. Els Mbundu d'Angola (inclosos ambundu i ovimbundu)
  8. Els iorubes del sud-oest de Nigèria
  9. Els chamba de Camerun
  10. Els macua de Moçambic

Víctimes humanes[modifica | modifica el codi]

El comerç transatlàntic d'esclaus va donar lloc a una vasta i fins ara encara desconeguda pèrdua de vides dels captius africans, tant dins com fora d'Amèrica. Aproximadament 1,2-2,4 milions d'africans van morir durant el seu transport al Nou Món.[65] Molts van morir poc després de la seva arribada. El nombre de vides perdudes en l'adquisició d'esclaus segueix sent un misteri, però pot ser igual o superior al nombre que va sobreviure en esclavatge.[66]

La naturalesa salvatge del comerç va portar a la destrucció d'individus i cultures. Les següents xifres no inclouen les morts d'esclaus africans com a resultat de la seva feina, revoltes d'esclus, o malalties patides vivint entre les poblacions del Nou Món.

La historiadora Ana Lucía Araujo ha assenyalat que el procés d'esclavització no va acabar amb l'arribada a les costes d'Amèrica; els diferents camins presos pels individus i grups que foren víctimes del tràfic atlàntic d'esclaus van ser influenciats per diferents factors, incloent la regió de desembarcament, el tipus de treball realitzat, el gènere, l'edat, la religió i l'idioma.[67]

Una base de dades compilada a finals de 1990 eleva la xifra del comerç transatlàntic d'esclaus a més d'11 milions de persones. Durant molt de temps la xifra acceptada era de 15 milions, encara que en els últims anys s'ha revisat a la baixa. Segons estimacions de Patrick Manning uns 12 milions d'esclaus van entrar en el comerç atlàntic entre els segles XVI i XIX, però van morir a bord dels vaixells al voltant d'1,5 milions. Al voltant de 10,5 milions d'esclaus van arribar a les Amèriques. A més dels esclaus que van morir en la travessia de l'Atlàntic, probablement més africans van morir durant les batudes d'esclaus a Àfrica i les marxes forçades als ports. Manning estima que 4 milions van morir a l'interior d'Àfrica després de la captura, i molts més van morir joves. L'estimació de Manning cobreix els 12 milions que estaven destinats originalment per l'Atlàntic, així com els 6 milions amb destinació als mercats d'esclaus asiàtics i els 8 milions destinats als mercats africans.[68]

Conflictes africans[modifica | modifica el codi]

Diagrama d'un vaixell d'esclaus del comerç atlàntic. A partir d'un Resum de l'evidència lliurada davant d'una comissió especial de la Cambra dels Comuns en 1790 i 1791.
Diagrama d'un vaixell d'esclaus a Thomas Clarkson: The cries of Africa to the inhabitants of Europe, 1822?

Segons el Dr. Kimani Nehusi la presència d'esclavitzadors europeus va afectar la forma en què el codi legal en les societats africanes va respondre als criminals. Delictes tradicionalment punibles amb altres penes esdevingueren castigat amb alguna altra forma punible d'esclavització i venda als comerciants d'esclaus. Segons David Stannard a American Holocaust, el 50% de les morts d'africans ocorregudes a l'Àfrica com a resultat de les guerres entre els regnes nadius regnes, que van produir la majoria dels esclaus.[66] Això inclou no sols els que van morir en les batalles, sinó també aquells que van morir com a resultat de les marxes forçades des de les zones interiors als ports d'esclaus en les diferents costes.[69] La pràctica d'esclavitzar els combatents enemics i els seus llogarets s'havia estès a tot l'oest de l'Àfrica Occidental i Central, encara que rares vegades les guerres es van començar per aconseguir esclaus. El comerç d'esclaus va ser en gran mesura un subproducte de les guerres estatals i tribals com una forma d'eliminar potencials dissidents després de la victòria o el finançament de guerres futures.[70] Tanmateix alguns grups africans va resultar particularment hàbils i brutals en la pràctica d'esclavitzar, com ara els regnes Oyo, Benín, Igala, Kaabu, Asanteman, Dahomey, la Confederació Aro i les bandes de guerra imbangala.[71]

En cartes escrites pel Manikongo, Nzinga Mbemba Afonso, al rei João III de Portugal, escriu que les mercaderies portugueses són el que està alimentant la tracta de negres. Demana al rei de Portugal que deixi d'enviar mercaderies, sinó només missioners. En una de les seves cartes escriu:

« Cada dia, els comerciants segresten els nostres propis fills d'aquest país, els fills dels nostres nobles i vassalls, fins i tot les persones de la nostra pròpia família. Aquesta corrupció i depravació són tan generalitzades que la nostra terra està despoblada per complet. Només necessitem en aquest regne sacerdots i mestres d'escola, i cap mercaderia, llevat que sigui vi i farina de massa. És el nostre desig que aquest regne no sigui un lloc per al comerç o transport d'esclaus ...

Molts dels nostres subjectes deleixen amb ansietat mercaderia portuguesa que els vostres subjectes han posat en els nostres dominis. Per satisfer aquest desig desordenat, s'apoderen de molts dels nostres subjectes negres lliures ... Ells els venen. Després d'haver pres aquests presoners [a la costa] en secret per la nit .... Tan aviat com els captius estan en mans dels homes blancs són marcats amb un ferro roent.[72]

»

Abans de l'arribada dels portuguesos, l'esclavitud ja existia al Congo. Afonso creia que el comerç d'esclaus havia d'estar subjecte a la llei del Congo. Quan sospità que els portuguesos rebien il·legalment persones esclavitzades per vendre-les, en 1526 va escriure al rei Joan III implorant que posés fi a la pràctica.[73]

Els reis de Dahomey veniwn captius de guerra al comerç d'esclaus atlàntic; en cas contrari, haurien mort en una cerimònia coneguda com el Costums Anuals. Com a un dels principals estats d'esclaus d'Àfrica Occidental, Dahomey es va fer molt impopular entre els pobles veïns.[74][75][76] Com l'imperi bamana a l'est, els regnes Khasso depenien força del comerç d'esclaus per a la seva economia. L'estatus d'una família s'indica pel nombre d'esclaus que posseeix, el que portava a les guerres amb l'únic propòsit de prendre més captius. Aquest comerç va portar als Khasso a mantenir cada vegada més contactes amb els assentaments europeus de la costa oest d'Àfrica, en particular els francesos.[77] Benín va créixer cada vegada més ric durant els segles XVI i XVII pel comerç d'esclaus amb Europa. Es venien els esclaus d'estats enemics de l'interior, i es van dur a les Amèriques en vaixells holandesos i portuguesos. La conca marina de la costa de Benín aviat va arribar a ser coneguda com la "Costa dels esclaus".[78]

El rei Gezo de Dahomey va dir en 1840:

« El comerç d'esclaus és el principi rector del meu poble. És la font de les seves riqueses i glòria ... la mare amanyaga el nen a dormir amb triomf sobre les notes d'un enemic reduït a l'esclavitud ...[79] »

En 1807 el Parlament del Regne Unit va aprovar el projecte de llei que va abolir el comerç d'esclaus. El rei de Bonny (ara a Nigèria) es va horroritzar pel fi de la pràctica:

« Creiem que aquest comerç ha de continuar. Aquest és el veredicte del nostre oracle i els sacerdots. Diuen que el vostre país, per gran que sigui, no pot aturar un comerç ordenat per Déu mateix.[80] »

Ports factoria[modifica | modifica el codi]

Després d'haver marxat a la costa per a la venda, els esclaus esperaven en grans fortaleses anomenades factories. La quantitat de temps en les factories variava, però Milton Meltzer a Slavery: A World History estableix que en aquest període es produïen al voltant del 4,5% de les morts durant el comerç transatlàntic d'esclaus.[81] En altres paraules, unes 820,000 persones podrien haver mort a ports africans com Benguela, Elmina i Bonny, reduint el nombre d'embarcats a 17,5 milions.[81]

Travessia atlàntica[modifica | modifica el codi]

Un vaixell d'esclaus a Liverpool de William Jackson. Merseyside Maritime Museum

Després de ser capturats i mantinguts en les factories, els esclaus entraven en la infame travessia de l'Atlàntic. La investigació de Meltzer xifra en aquesta fase la mortalitat global del tràfic d'esclaus en el 12,5%.[81] Al voltant de 2,2 milions d'africans van morir durant aquests viatges on s'amuntegaven atapeïts en espais insalubres dels vaixells durant mesos. Es van prendre mesures per frenar la taxa de mortalitat a bord, com ara forçar "balls" (com a exercici) per sobre de la coberta i la pràctica de l'alimentació forçada de persones esclavitzades que tractaven de morir de fam.[69] Les condicions a bord també va donar lloc a la propagació de malalties mortals. Altres se suïcidaren, esclaus que van escapar saltant a l'aigua.[69] Els traficants d'esclaus podrien tractar d'encaixar en qualsevol lloc de 350 a 600 esclaus en un dol vaixell. Abans que el tràfic d'esclaus africans va ser completament prohibit per les nacions participants en 1853, 15,3 milions de persones esclavitzades havien arribat a les Amèriques.

El professor d'economia Raymond L. Cohn, qui enfocà la seva recerca en la història econòmica i la migració internacional,[82] ha investigat la taxa de mortalitat entre els africans durant els viatges del comerç atlàntic d'esclau. Va trobar que les taxes de mortalitat van disminuir al llarg de la història del tràfic d'esclaus, principalment a causa que la quantitat de temps necessària per al viatge disminuïa. "Els viatges d'esclaus del segle XVIII duraven molts, almenys, 2 mesos i mig. Al segle XIX, 2 mesos sembla haver estat la durada màxima del viatge, i molts viatges eren molt més curts. Pocs esclaus morien en la travessia amb el temps, principalment perquè el temps de la travessia de l'Atlàntic era més curt."[83]

Camps estacionals[modifica | modifica el codi]

Meltzer també indica que el 33% dels africans hauria mort en el primer any en els camps d'estacionament trobats a tot el Carib.[81] Jamaica tenia un dels camps més notoris. La disenteria va ser la principal causa de mort.[84] Al voltant de 5 milions d'africans van morir en aquests camps, el que redueix el nombre de supervivents a aproximadament 10 milions.[81]

Competència europea[modifica | modifica el codi]

El comerç d'esclaus africans a l'Atlàntic té els seus orígens en les exploracions dels mariners portuguesos avall de la costa d'Àfrica occidental al segle XV. Abans d'això, es va establir contacte amb els mercats d'esclaus africans pel rescat de portuguesos que havien estat capturats pels atacs de la pirateria berberesca d'Àfrica dle Nord als vaixells portuguesos i pobles de la costa, que freqüentment els deixava despoblats.[85] Els primers europeus que var fer servir esclaus africans al Nou Món van ser els espanyols, que buscaven auxiliars per a les seves expedicions de conquesta i com a treballadors a illes com Cuba i Hispaniola. El descens alarmant en la població nativa havia estimulat les primeres lleis reials protegint-los (Lleis de Burgos, 1512-1513). Els primers esclaus africans van arribar a Hispaniola en 1501.[86] Després que Portugal havia tingut èxit en l'establiment de les plantacions de sucre (engenhos) al nord de Brasil vers 1545, els comerciants portuguesos a la costa d'Àfrica Occidental va començar a subministrar esclaus africans als plantadors de sucre. Encara que al principi aquests plantadors havien emprat gairebé exclusivament nadius tupani per al treball esclaus, van començar a importar africans després de 1570 perquè una sèrie d'epidèmies havien delmat les comunitats ja desestabilitzades tupani. En 1630, els africans havien substituït els tupani com el major contingent de mà d'obra brasilera en les plantacions de sucre.

Càstig d'esclaus a Calabouco, a Rio de Janeiro, c. 1822

Alhora que el poder naval de la Gran Bretanya creixia i s'instal·lava a l'Amèrica del Nord continental i algunes illes de les Índies Occidentals, es va convertir en el principal comerciant d'esclaus .[87] At one stage the trade was the monopoly of the Royal Africa Company, operating out of London. But, following the loss of the company's monopoly in 1689,[88] Els comerciants de Bristol i Liverpool cada cop es van involucrar més en el comerç d'esclaus.[89] En el segle XVII una de cada quatre naus que van sortir del port de Liverpool era un vaixell d'esclaus.[90] Gran part de la riquesa sobre la que es va construir Manchester i les ciutats circumdants a finals del segle XVIII i gran part del segle XIX es va basar en el processament de cotó recollit per esclaus i la manufactura de roba.[91] Altres ciutats britàniques també es van beneficiar del tràfic d'esclaus. Birmingham, la ciutat més gran productora d'armes a Britània, fabricava les armes intercanviades per esclaus.[92] El 75% de tot el sucre produït a les plantacions foren enviats a Londres i gran part d'ell s'hi consumia en les cafeteries.[90]

Destins al Nou Món[modifica | modifica el codi]

Esclaus recentment comprats al Brasil de camí cap a les finques dels propietaris de terres que els han comprar c. 1830.
Litografia del segle XIX mostrant una plantació de canya a Surinam.

Els primers esclaus que arribaren com a part d'una força de treball al Nou Món van arribar a Hispaniola (ara Haití i la República Dominicana) en 1502. Cuba va rebre els seus primers quatre esclaus en 1513. Jamaica va rebre la seva primera càrrega de 4.000 esclaus en 1518.[93] Els esclaus foren exportats a Hondures i Guatemala en 1526.

Els primers esclaus africans que arribaren al que seran els Estats Units va arribar el gener de 1526 com a part d'un intent de colonització espanyola a Carolina del Sud prop Jamestown. Per novembre els 300 colons espanyols foren reduïts a 100, i els seus esclaus de 100 a 70. Els esclaus es van rebel·lar i es van unir a una tribu de nadius americans dels voltants, mentre que tots els espanyols van abandonar la colònia. Colòmbia va rebre els seus primers esclaus en 1533. El Salvador, Costa Rica i Florida van començar els seus períodes de comerç d'esclaus en 1541, 1563 i 1581, respectivament.

El segle XVII va veure un augment dels enviaments, amb africans que arriben a la colònia anglesa de Jamestown, Virgínia en 1619. Els primers africans esclavitzats van ser classificats com a treballadors no abonats i alliberats després de set anys. L'esclavitud en la llei de Virgínia va ser codificada en 1656, i en 1662, la colònia va adoptar el principi de partus sequitur ventrem, mitjançant el qual els fills de mares esclaves eren esclaus, independentment de la paternitat. Els immigrants irlandesos van portar esclaus a l'illa de Montserrat en 1651, i en 1655, es van enviar esclaus a Belize.

Pel 1802 els colons russos van assenyalar comerciants de Boston canviaven esclaus africans per pells de llúdria amb els tlingits al sud-est d'Alaska.[94]

Distribució d'esclaus (1519–1867)[95]
Destí Percentatge
Amèrica portuguesa 38,5%
Amèrica britànica (llevat Amèrica del Nord) 18,4%
Imperi espanyol 17,5%
Amèrica francesa 13,6%
Nord-amèrica britànica 6,45%
Amèrica anglesa 3,25%
Índies Occidentals Neerlandeses 2,0%
Índies Occidentals Daneses 0,3%

El nombre dels africans arribats a cada àrea es pot calcular tenint en compte el nombre total d'esclaus, que va ser de prop 10 milions.[96]

Economia de l'esclavitud[modifica | modifica el codi]

Esclaus processant tabac a Virgínia, s. XVII

A França en el segle XVIII els rendiments per als inversors en plantacions eren d'un 6%; en comparació amb el 5% per a la majoria de les alternatives nacionals, això representava un avantatge de guanys del 20%. Els riscos marítims i comercials eren importants per als viatges individuals. Els inversors els mitigaren mitjançant la compra de petites accions de molts vaixells al mateix temps. D'aquesta manera van ser capaços de diversificar una gran part del risc. Entre els viatges, les accions de les naus podrien ser venudes i comprades lliurement.[97]

De molt, les colònies de les Índies Occidentals amb més guanys financers en 1800 pertanyien al Regne Unit. Després d'entrar tard en el negoci del sucre colonial, la supremacia naval britànica i el control sobre illes clau com Jamaica, Trinitat, les illes de Sotavent, Barbados i el territori de la Guaiana britànica li va donar un avantatge important respecte als seus competidors; mentre que molts britànics no hi obtenien guanys, un grapat d'individus van fer una petita fortuna. Aquest avantatge es va veure reforçat quan França va perdre la colònia més important, Saint-Domingue (a l'oest d'Hispaniola, avui Haití), després d'una revolta d'esclaus en 1791[98] i va recolzar les revoltes contra els seus rivals britànics en nom de la llibertat després de la Revolució Francesa de 1793. Abans de 1791 el sucre britànic havia de ser protegit per competir contra el sucre francès, més barat.

Després de 1791, les illes britàniques van produir la major part del sucre, i el poble britànic es va convertir ràpidament en el major consumidor. El sucre de les Índies Occidentals esdevingué omnipresent com a additiu del te de l'Índia. S'ha estimat que els guanys del tràfic d'esclaus i de les plantacions de les Índies Occidentals constituïen una de cada vint lliures que circulava a l'economia britànica al moment de la Revolució Industrial en l'última meitat del segle XVIII.[99]

Efectes[modifica | modifica el codi]

Població mundial (en milions)[100]
Any 1750 1800 1850 1900 1950 1999
Món 791 978 1,262 1,650 2,521 5,978
Àfrica 106 107 111 133 221 767
Àsia 502 635 809 947 1,402 3,634
Europa 163 203 276 408 547 729
Amèrica del Sud i Carib 16 24 38 74 167 511
Amèrica del Nord 2 7 26 82 172 307
Oceania 2 2 2 6 13 30
Població mundial (en percentatge de distribució)
Any 1750 1800 1850 1900 1950 1999
Món 100 100 100 100 100 100
Àfrica 13.4 10.9 8.8 8.1 8.8 12.8
Àsia 63.5 64.9 64.1 57.4 55.6 60.8
Europa 20.6 20.8 21.9 24.7 21.7 12.2
Amèrica del Sud i Carib 2.0 2.5 3.0 4.5 6.6 8.5
Amèrica del Nord 0.3 0.7 2.1 5.0 6.8 5.1
Oceania 0.3 0.2 0.2 0.4 0.5 0.5

L'historiador Walter Rodney ha argumentat que en l'inici del tràfic d'esclaus al segle XVI, tot i que hi havia una bretxa tecnològica entre Europa i Àfrica, no era molt important. Tots dos continents estaven usant la tecnologia de l'Edat de Ferro. El principal avantatge que tenia Europa era en la construcció de vaixells. Durant el període de l'esclavitud, les poblacions d'Europa i les Amèriques van créixer de manera exponencial, mentre que la població d'Àfrica es va mantenir estancada. Rodney va sostenir que els beneficis de l'esclavitud es van utilitzar per finançar el creixement econòmic i el progrés tecnològic a Europa i Amèrica. Sobre la base de les teories anteriors d'Eric Williams, va afirmar que la revolució industrial va ser finançada almenys en part pels beneficis agrícoles de les Amèriques. Va citar exemples com la nvenció de la màquina de vapor per James Watt, que va ser finançada pels propietaris de plantacions del Carib.[101]

Altres historiadors han atacat tant la metodologia com la precisió de Rodney. Joseph C. Miller ha argumentat que el canvi social i l'estancament demogràfic (que va investigar en l'exemple d'Àfrica Central Occidental) foren causats principalment per factors interns. Joseph Inikori va proporcionar una nova línia d'argumentació amb l'estimació de casos hipotètics d'evolució demogràfica si no hagués existit el comerç atlàntic d'esclaus. Patrick Manning ha demostrat que el comerç d'esclaus va tenir un profund impacte en la demografia africana i les institucions socials, però va criticar l'enfocament d'Inikori per no tenir en compte altres factors (com la fam i la sequera), i per ser altament especulativa.[102]

Efecte sobre l'economia de l'Àfrica occidental[modifica | modifica el codi]

Cloïsses de cypraea usades com a moneda en el comerç d'esclaus

Cap expert discuteix el dany causat als esclavitzats, però l'efecte del comerç sobre les societats africanes és molt debatut a causa de l'afluència de mercaderies als africans. Els defensors del tràfic d'esclaus, com Archibald Dalzel, va argumentar que les societats africanes eren fortes i poc afectades pel comerç. Al segle XIX, els abolicionistes europeus, el més prominent David Livingstone, tenien la visió contrària, argumentant que l'economia i les fràgils societats locals eren severament perjudicats pel comerç.

Degut que els efectes negatius de l'esclavitud a les economies d'Àfrica ha estat ben documentat, calculant la disminució significativa de la població, alguns líders africans hi van veure un benefici econòmic per comerciar les seves matèries naturals amb els comerciants europeus d'esclaus. Amb l'excepció de l'Angola controlada pels portuguesos, els líders africans costaners "generalment controlaven l'accés a les seves costes, i van ser capaços de prevenir l'esclavitud directa dels seus subjectes i ciutadans."[103] Per tant, com sosté l'estudiós africà John Thornton, els líders africans que van permetre la continuació del tràfic d'esclaus van obtenir beneficis econòmics derivats de la venda dels seus subjectes als europeus. El Regne de Benín, per exemple, va participar voluntàriament en el comerç d'esclaus africans de 1715 a 1735, sorprenent als comerciants holandesos, que no esperaven comprar esclaus a Benín.[103] El benefici derivat de comerciar esclaus per productes europeus va ser suficient per fer que el Regne de Benín es reunís amb el comerç transatlàntic d'esclaus després de segles de no participar-hi. Tals beneficis inclouen la tecnologia militar (específicament armes de foc i pólvora), or, o simplement mantenir relacions amistoses amb les nacions europees. El tràfic d'esclaus era, per tant, un mitjà per obtenir avantatges econòmics per a algunes elits africanes.[104] L'historiador Walter Rodney estima que pel 1770 el rei de Dahomey va anar guanyant unes 250.000 lliures a l'any amb la venda dels soldats africans captius i altres esclaus als comerciants d'esclaus europeus.

Tant Thornton com Fage sostenen que mentre l'elit política africana en última instància, podia haver-se beneficiat del tràfic d'esclaus, la seva decisió de participar-hi podia haver estat influenciada més pel que podrien perdre per no participar-hi. En l'article de Fage "Slavery and the Slave Trade in the Context of West African History," assenyala que "... hi havia realment pocs mitjans efectius de mobilització de mà d'obra per a les necessitats econòmiques i polítiques de l'estat" sense el comerç d'esclaus.[104]

Efectes sobre l'economia britànica[modifica | modifica el codi]

Aquest mapa sosté que les prohibicions i els elevats drets d'importació del sucre van anar inflant artificialment els preus i la inhibició de la manufactura a Anglaterra. 1823

En 1844 l'historiador Eric Williams va argumentar que els guanys que la Gran Bretanya va rebre de les seves colònies sucreres o del tràfic d'esclaus entre Àfrica i el Carib va ser un factor important en el finançament de la revolució industrial a la Gran Bretanya. No obstant això, diu que en el moment de la seva abolició el 1833 havia perdut la seva rendibilitat i que estava en l'interès econòmic de Gran Bretanya prohibir-lo.[105]

Altres investigadors i historiadors s'han oposat fermament a la que es coneix com la "tesi Williams" al món acadèmic. David Richardson ha arribat a la conclusió que els beneficis del tràfic d'esclaus van ascendir a menys de l'1% de la inversió nacional a Gran Bretanya.[106] L'historiador econòmic Stanley Engerman considera que, fins i tot sense restar els costos associats del tràfic d'esclaus (per exemple, despeses d'enviament, la mortalitat d'esclaus, la mortalitat dels britànics a l'Àfrica, les despeses de defensa) o la reinversió dels beneficis en el comerç d'esclaus, els beneficis totals del tràfic d'esclaus i de les plantacions de les índies Occidentals van ascendir a menys del 5% de l'economia britànica durant qualsevol any de la Revolució Industrial.[107] La xifra del 5% d'Engerman dóna tant com sigui possible en termes del benefici del dubte a l'argument de Williams, no sols perquè no té en compte els costos associats de la tracta d'esclaus a Gran Bretanya, sinó també perquè comporta el supòsit de plena ocupació de l'economia i manté el valor brut dels beneficis del comerç d'esclaus com a una contribució directa a la renda nacional de la Gran Bretanya.[107] L'historiador Richard Pares, en un article escrit abans del llibre de Williams, descarta la influència de la riquesa generada a les plantacions de les Índies Occidentals sobre el finançament de la revolució industrial, el que indica que qualsevol flux substancial d'inversió dels beneficis de les Índies Occidentals en la indústria es va produir després de l'emancipació i no abans.[108]

Seymour Drescher i Robert Anstey sostenen que la tracta d'esclaus va seguir sent rendible fins al final, i que la reforma moral, no l'incentiu econòmic, va ser el principal responsable de l'abolició. Afirmen que l'esclavitud seguia sent rendible en la dècada de 1830 a causa de les innovacions en l'agricultura.[109]

Karl Marx en la seva influent història econòmica del capitalisme Das Kapital va escriure que "... la conversió d'Àfrica en un cau per a la caça comercial de pells negres assenyala les albors de l'era de producció capitalista." Va sostenir que la tracta d'esclaus era part del que ell anomenava l'"acumulació primitiva" del capital, l'acumulació "no capitalista" de la riquesa que va precedir i va crear les condicions financeres per a la industrialització de la Gran Bretanya.[110]

Demografia[modifica | modifica el codi]

Un mercat de lli amb esclaus africans. Índies Occidentals, al voltant de l'any 1780

Els efectes demogràfics de la tracta d'esclaus és un tema controvertit i molt debatut.

Walter Rodney van argumentar que l'exportació de tanta gent havia estat un desastre demogràfic i havien deixat l'Àfrica en desavantatge en comparació amb altres parts del món, i explica en gran mesura la contínua pobresa del continent.[101] Ha presentat xifres que mostren que la població d'Àfrica es va estancar durant aquest període, mentre que la d'Europa i Àsia van créixer. D'acord amb Rodney, totes les altres àrees de l'economia es van veure afectades per la tracta d'esclaus quan millors comerciants van abandonar les indústries tradicionals per fer-se esclavistes, i els nivells més baixos de la població es van veure afectades per la pròpia esclavitud.

D'altres han desafiat aquest punt de vista. J. D. Fage va comparar el nombre efectiu sobre el continent en el seu conjunt. David Eltis ha comparat els nombres amb la taxa d'emigració d'Europa durant aquest període. Només en el segle XIX més de 50 milions de persones van abandonar Europa cap a les Amèriques, una taxa molt més alta que mai van ser presa d'Àfrica.[111]

Altres estudiosos acusen Rodney de caracteritzar erròniament el comerç entre africans i europeus. Argumenten que els africans, o més exactament les elits africanes, permeteren deliberadament als comerciants europeus unir-se en un gairebé gran comerç d'esclaus i no els van posa cap impediment.[112]

Com argumenta Joseph E. Inikori la història de la regió mostra que els efectes eren encara forçat perjudicials. Sosté que el model econòmic d'Àfrica en el període va ser molt diferent de l'europeu, i no podia sostenir aquestes pèrdues de població. Les reduccions de població també van donar lloc a problemes generalitzats en certes àrees. Inikori també assenyala que després de la supressió del tràfic d'esclaus la població d'Àfrica gairebé immediatament va començar a augmentar ràpidament, fins i tot abans de la introducció dels medicaments moderns.[113]

Llegat de racisme[modifica | modifica el codi]

Dona criolla de les Índies Occidentals, amb la seva serventa negra, vora 1780

Walter Rodney declara: "El paper de l'esclavitud en la promoció de la ideologia i el prejudici racista en certes situacions s'ha estudiat acuradament, especialment als Estats Units. El simple fet és que ningú no pot esclavitzar un altre durant quatre segles sense sortir-ne amb un noció de superioritat, i quan el color i altres característiques físiques d'aquests pobles són bastant diferents era inevitable que el perjudici prengués una forma racista."[101]

Eric Williams declara que, "Un gir racial [es va donar] al que és bàsicament un fenomen econòmic. L'esclavitud no va néixer del racisme: més aviat, el racisme va ser la conseqüència de l'esclavitud."[114]

La fi del comerç atlàntic d'esclaus[modifica | modifica el codi]

Article principal: Abolicionisme
Vegeu també: Bloqueig d'Àfrica
William Wilberforce (1759-1833), polític i filàntrop líder del moviment per abolir el comerç d'esclaus.

A Gran Bretanya, Estats Units, Portugal i parts d'Europa s'havia desenvolupat l'oposició contra del tràfic d'esclaus. Davis diu que els abolicionistes van assumir "que la fi de les importacions d'esclaus portaria automàticament a la millora i l'abolició gradual de l'esclavitud".[115] L'oposició a la tracta va ser dirigida per la Societat Religiosa d'Amics (Quàquers) i establiments evangèlics com el de William Wilberforce. Molts s'uniren al moviment i no sols va començar a protestar contra el comerç, però també s'enfrontà a l'oposició pels propietaris de les possessions colonials.[116] Després de la decisió de Lord Mansfield en 1772, els esclaus foren alliberats totalment a les Illes Britàniques.[117] Sota el lideratge de Thomas Jefferson, el nou estat de Virgínia en 1778 es va convertir en el primer estat i una de les primeres jurisdiccions d'arreu en aturar la importació d'esclaus per a la venda; es va fer un crim per als comerciants per portar esclaus de fora de l'estat o de l'estranger per a la venda; es va considerar crim que els comerciants portessin als esclaus a altres estats per vendre'ls; als emigrants d'altres esclaus se'ls permetia portar els seus propis esclaus. La nova llei va alliberar tots els esclaus comprats il·legalment després de la seva aprovació i va imposar fortes multes als infractors.[118][119] Dinamarca, que havia estat activa en el comerç d'esclaus, va ser el primer país a prohibir el comerç a través de la legislació en 1792, que va entrar en vigor el 1803. La Gran Bretanya va prohibir el tràfic d'esclaus en 1807, imposant duríssimes multes per cada esclau trobat a bord de qualsevol vaixell britànic (Vegeu Llei de Comerç d'Esclaus de 1807). La Royal Navy es va moure a aturar d'altres nacions a continuar el tràfic d'esclaus, va equiparar traficar amb esclaus amb la pirateria i la castigava amb la mort. El Congrés dels Estats Units va aprovar la Llei de Tràfic d'Esclaus de 1794, que prohibia la construcció o equipament dels vaixells als Estats Units per al seu ús en el comerç d'esclaus. En 1807 el Congrés va prohibir la importació d'esclaus, en vigor l'1 de gener de 1808, la data més primerenca permesa per la Constitució dels Estats Units per a una prohibició d'aquest tipus.

El diumenge 28 d'octubre de 1787, William Wilberforce va escriure al seu diari: "Déu Totpoderós ha posat davant meu dos grans objectius, la repressió del tràfic d'esclaus i la reforma de la societat." Durant la resta de la seva vida, William Wilberforce es va dedicar com a membre del Parlament britànic a oposar-se a la tracta d'esclaus i treballar per l'abolició de l'esclavitud a tot l'Imperi britànic. El 22 de febrer de 1807, vint anys després de començar la seva croada, i enmig de la guerra de la Gran Bretanya amb França, Wilberforce i el seu equip de col·laboradors van ser recompensats amb la victòria. Per 283 vots a favor i 16 en contra, es va aprovar la moció per abolir el comerç atlàntic d'esclaus a la Cambra dels Comuns.[120] Els Estats Units legislaren per abolir la tracta d'esclaus en el mateix any, però no el seu comerç interior d'esclaus que es va convertir en el caràcter dominant en l'esclavitud americana fins a la dècada de 1860.[121] En 1805 l'Ordre en Consell Britànic havia restringit la importació d'esclaus a les colònies que havien estat capturats de França i dels Països Baixos.[117] Gran Bretanya va continuar pressionant les altres nacions per eliminar el seu comerç; en 1810 es va signar un tractat anglo-portuguès pel qual Portugal acordava limitar el comerç en les seves colònies; en 1813 se signà un tractat anglo-suec mitjançant el qual Suècia va prohibir la tracta d'esclaus; pel Tractat de París de 1814 França acordar amb la Gran Bretanya que el comerç és "incompatible amb els principis de la justícia natural" i va acordar abolir la tracta d'esclaus en cinc anys; pel tractat anglo-neerlandès de 1814 els holandesos declararen il·legal el seu comerç d'esclaus.[117]

"No sóc una dona i una germana?"
Un medalló antiesclavista de finals del segle XVIII

Amb la pau a Europa des de 1815 i la supremacia britànica assegurada en el mar, el Royal Navy va girar la seva atenció al canvi i va establir l'Esquadró Àfrica Occidental en 1808, conegut com l'"esquadró preventiu", que funcionà durant els propers 50 anys contra els traficants d'esclaus. Per la dècada de 1850, al voltant de 25 vaixells i 2.000 oficials i soldats hi eren enquadrats, amb el suport d'alguns vaixells petits de la Marina dels Estats Units, i gairebé 1.000 "Kroomen", pescadors experimentats reclutats com a mariners de la costa de l'actual Libèria. El servei de l'Esquadró d'Àfrica Occidental era una tasca ingrata i aclaparadora, plena de riscos i que representava una amenaça constant per a la salut de les tripulacions involucrades. Exposats pantans pestilents i trobades violentes, la taxa de mortalitat va ser de 55 per cada 1.000 homes, en comparació amb 10 per a les flotes a la Mediterrània o en aigües nacionals.[122] Entre 1807 i 1860, l'Esquadró de la Royal Navy va confiscar aproximadament 1.600 vaixells implicats en el comerç d'esclaus africans i n'alliberaren uns 150.000 de les seves bodegues.[123] Diversos centenars d'esclaus a l'any van ser transportats per la Navy a la colònia britànica de Sierra Leone, on van servir com a "aprenents" en l'economia colonial fins a la Llei d'abolició de l'esclavitud de 1833.[124] Es van prendre mesures contra els líders africans que es van negar a acceptar els tractats britànics per prohibir el comerç, per exemple, contra "el rei usurpador de Lagos", deposat en 1851. Es van signar tractats anti-esclavistes amb més de 50 governants africans.[125]

Captura del vaixell d'esclaus El Almirante per la Royal Navy en 1800. El Black Joke alliberà 466 esclaus.[126]

L'últim vaixell d'esclaus registrat en sòl estatunidenc va ser el Clotilde, que en 1859 va portar de contraban un nombre d'africans a la ciutat de Mobile (Alabama).[127] Els africans a bord van ser venuts com a esclaus. No obstant això, l'esclavitud als EUA va ser suprimida cinc anys després, després del final de la Guerra Civil Americana en 1865. L'últim supervivent de la travessia era Cudjoe Lewis, qui va morir en 1935.[128]

L'últim país a prohibir el comerç d'esclaus a l'Atlàntic va ser Brasil en 1831. Tanmateix un actiu comerç il·legal va continuar enviant un gran nombre d'esclaus al Brasil i també a Cuba fins a la dècada de 1860, quan els britànics finalment van acabar el comerç a l'Atlàntic amb força i major diplomàcia. El 1870 Portugal va posar fi a l'última ruta de comerç amb les Amèriques, on Brasil va ser l'últim país a importar esclaus. Al Brasil, però la pròpia esclavitud no va acabar fins a 1888, va ser l'últim país a les Amèriques per posar fi a la servitud involuntària.

L'historiador Walter Rodney sosté que es va produir una disminució de la rendibilitat en les operacions triangulars que van fer possible que certs sentiments humans bàsics estiguessin en el nivell de presa de decisions en una sèrie de països europeus, Gran Bretanya el més crucial, ja que era el portador més gran de captius africans a través de l'Atlàntic. Rodney afirma que els canvis en la productivitat, la tecnologia i els patrons de canvi a Europa i les Amèriques conformaren la decisió dels britànics en 1807 de posar fi a la seva participació en la tracta. En 1809 el president James Madison va prohibir la tracta d'esclaus als Estats Units.

No obstant això Michael Hardt i Antonio Negri[129] argumenten que no és ni una qüestió estrictament d'economia o de moral. En primer lloc, perquè l'esclavitud era (en la pràctica) encara beneficiosa per al capitalisme, que no sols oferia afluència de capital, sinó també disciplinava els treballadors en dificultats (una forma d'"aprenentatge" per a la planta industrial capitalista). L'argument més "recent" d'un "canvi moral" (la base de les línies anteriors d'aquest article) és descrit per Hardt i Negri com un aparell "ideològic" per tal d'eliminar el sentiment de culpa en la societat occidental. Tot i que els arguments morals van exercir un paper secundari, generalment tenia ressonància important quan s'utilitzaven com una estratègia per soscavar la beneficència dels competidors. Aquest argument sosté que la història eurocèntrica ha estat cega a l'element més important en aquesta lluita per l'emancipació, precisament, la revolta constant i l'antagonisme de les revoltes d'esclaus. La més important dels quals és la revolució haitiana. El xoc d'aquesta revolució en 1804 certament introdueix un argument polític essencial en la fi del comerç d'esclaus, que passarà només tres anys més tard.

Llegat[modifica | modifica el codi]

Diàspora africana[modifica | modifica el codi]

Casa d'esclaus a Brasil c. 1820, per Jean-Baptiste Debret

La diàspora africana que va ser creada a través de l'esclavitud ha estat un complex entreteixit com a part de la història i la cultura estatunidenca.[130] Als Estats Units, l'èxit del llibre d'Alex Haley Roots: The Saga of an American Family, publicat en 1976, i la consegüent adaptació com a minisèrie de televisió Roots, emesa per la cadena ABC en gener de 1977, va provocar un augment de l'interès i l'apreciació de l'herència africana entre la comunitat afroamericana.[131] La seva influència va portar a molts afroamericans començar a investigar les seves històries familiars i fer visites a l'Àfrica Occidental. Al seu torn, la indústria del turisme va créixer per subministrar-les. Un exemple notable d'això és el Roots Homecoming Festival que es realitza anualment a Gàmbia, en el qual es duen a terme rituals a través dels quals els afroamericans poden simbòlicament "tornar a casa" a l'Àfrica.[132] Tanmateix s'han desenvolupat problemes de disputes entre els afroamericans i les autoritats africanes sobre la forma de mostrar els llocs històrics que van estar involucrats en el comerç atlàntic d'esclaus, amb veus prominents criticant aquests últims per no exposar aquests llocs amb sensibilitat sinó de tractant-los com una empresa comercial.[133]

"Retorn a Àfrica"[modifica | modifica el codi]

En 1816 un grup d'euroamericans benestants, alguns dels quals eren abolicionistes i altres que eren segregacionistes racials, fundaren l'American Colonization Society amb el desig exprés de retornar els afroamericans que es trobaven als Estats Units a l'Àfrica Occidental. En 1820, van enviar el seu primer vaixell a Libèria, i dins d'una dècada havia estat al voltant de dos mil afroamericans els es van instal·lar al país de l'Àfrica occidental. Tal re-assentament va continuar durant tot el segle XIX, arran del creixent empitjorament de les relacions racials en els estats del Sud dels Estats Units després de la Reconstrucció en 1877.[134]

Moviment rastafari[modifica | modifica el codi]

El moviment rastafari, que es va originar a Jamaica, on el 98% de la població són descendents de les víctimes del comerç atlàntic d'esclaus, ha fet un gran esforç per donar a conèixer l'esclavitud, i per assegurar que no s'oblida, especialment a través de la música reggae.[135]

Disculpes[modifica | modifica el codi]

Societats civils[modifica | modifica el codi]

En 1998 la UNESCO va designar el 23 d'agost com a Dia Internacional per al Record del Comerç d'Esclaus i de la seva Abolició. Des de llavors s'han produït una sèrie d'esdeveniments reconeixent els efectes de l'esclavitud.

El 9 desembre 1999 l'ajuntament de Liverpool va aprovar una moció formal disculpant-se per la partipació de la ciutat en el comerç d'esclaus. Es va acordar per unanimitat que Liverpool reconegués la seva responsabilitat per la seva participació en tres segles de la tracta d'esclaus. L'Ajuntament ha fet una disculpa sense reserves a la participació del Liverpool i l'efecte continu de l'esclavitud a les comunitats negres del Liverpool.[136]

Benin[modifica | modifica el codi]

En 1999 el president Mathieu Kerekou de Benín (antigament regne de Dahomey) va emetre una disculpa nacional per al paper jugat africans en el comerç atlàntic d'esclaus.[137] Luc Gnacadja, ministre de medi ambient i habitatge de Benín, més tard va dir: "La tracta d'esclaus és una vergonya, i ens en penedim."[138] Els investigadors estimen que 3 milions d'esclaus van ser exportats fora de la Costa dels esclaus vorejant el golf de Benín.[138]

Ghana[modifica | modifica el codi]

El president Jerry Rawlings de Ghana també es va disculpar per la participació del seu país en el comerç d'esclaus.[137]

Conferència mundial contra el racisme[modifica | modifica el codi]

En la Conferència Mundial contra el Racisme de 2001 a Durban, Sud-àfrica, les nacions africanes va exigir una disculpa clara per l'esclavitud dels antics països comerciants d'esclaus. Algunes nacions estaven a punt per expressar una disculpa, però l'oposició, principalment del Regne Unit, Portugal, Espanya, el Països Baixos i els Estats Units en bloquejaren els intents. La por a la demanda d'una compensació monetària podria haver estat una de les raons de l'oposició. A partir de 2009, s'estan realitzant esforços per crear un Memorial de l'Esclavitud de l'ONU com un record permanent de les víctimes del comerç atlàntic d'esclaus.

França[modifica | modifica el codi]

El 30 de gener de 2006 Jacques Chirac ( llavors president francès) va dir que el 10 de maig seria el Dia Nacional de la Memòria per les víctimes de l'esclavitud a França, que marca el dia de 2001 quan França va aprovar el reconeixent legal de l'esclavitud com a crim contra la humanitat.[139]

Regne Unit[modifica | modifica el codi]

El 27 de novembre de 2006 el primer ministre britànic Tony Blair va fer una disculpa parcial pel paper de Gran Bretanya en el comerç d'esclaus africans. No obstant això activistes de drets africans ho van denunciar com a "retòrica buida" ​​que no abordava la qüestió adequadament. Senten que la seva disculpa aturava qualsevol tímida rèplica legal.[140] Blair demanà novament disculpes el 14 de març de 2007.[141]

Estats Units d'Amèrica[modifica | modifica el codi]

El 24 de febrer de 2007 l'Assemblea General de Virgínia aprovà la House Joint Resolution Number 728[142] reconeixent "amb profund pesar la servitud involuntària dels africans i l'explotació dels nadius americans, i crida a la reconciliació entre tots els virginians." Amb l'aprovació d'aquesta resolució, Virgínia es va convertir en el primer dels 50 Estats Units de reconèixer mitjançant l'òrgan de govern de l'estat la participació del seu estat en l'esclavitud. L'aprovació d'aquesta resolució es va produir immediatament després de la celebració del 400è aniversari de la ciutat de Jamestown (Virgínia), que va ser la primera colònia anglesa permanent que va tenir continuïtat en el que seria els Estats Units. Jamestown també és reconeguda com un dels primers ports d'esclaus de les colònies americanes. El 31 de maig de 2007 el governador d'Alabama Bob Riley va signar una resolució on expressa el seu "profund pesar" pel paper d'Alabama en l'esclavitud i demanant disculpes pels errors de l'esclavitud i els seus efectes persistents. Alabama és el quart estat a aprovar una disculpa per l'esclavitud, després de les votacions dels legislatius de Maryland, Virgínia, i Carolina del Nord.[143]

El 30 de juliol de 2008 la Cambra de Representants dels Estats Units va aprovar una resolució demanant disculpes per l'esclavitud americana i les lleis discriminatòries posteriors. El llenguatge inclou una referència a la "injustícia, crueltat, brutalitat i inhumanitat fonamentals de l'esclavitud i la segregació Jim Crow".[144] El 18 de juny de 2009 el Senat dels Estats Units va emetre un comunicat de disculpa denunciant la "injustícia, crueltat, brutalitat i inhumanitat fonamentals de l'esclavitud". La notícia va ser ben rebuda pel president. Barack Obama.[145]

Uganda[modifica | modifica el codi]

En 1998 el president Yoweri Museveni d'Uganda va fer una crida als caps de tribu a demanar disculpes per la seva participació en el tràfic d'esclaus: "els caps africans van ser els que lliuraren guerres entre si i van capturar i vendre el seu propi poble. Si algú ha de demanar disculpes han de ser els caps africans. Encara hi tenim aquests traïdors actualment."[146]

Nigèria[modifica | modifica el codi]

El 2009 el Congrés dels Drets Civils de Nigèria va escriure una carta oberta a tots els caps africans que van participar en el comerç demanant que es disculpin pel seu paper en el comerç atlàntic d'esclaus: "No podem continuar culpar els homes blancs, com a africans, en particular els governants tradicionals, no estan lliures de culpa. A vista del fet que els estatunidencs i europeus han acceptat la crueltat de les seves funcions i s'han disculpat força, seria lògic, raonable i humiliant si africana governants tradicionals ... [pofrn] acceptar la culpa i formalment demanar disculpes als descendents de les víctimes per la seva col·laboració en el comerç d'esclaus."[146]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «The capture and sale of slaves». Liverpool: International Slavery Museum. [Consulta: 14 octubre 2015].
  2. Curtin, Philip. The Atlantic Slave Trade. University of Wisconsin Press, 1969, p. 1–58. 
  3. 3,0 3,1 Mannix, Daniel. Black Cargoes. The Viking Press, 1962, p. Introduction–1–5. 
  4. 1.Deborah Gray White, Mia Bay, and Waldo E. Martin, Jr., Freedom on My Mind: A History of African Americans (New York: Bedford/St. Martin’s, 2013), 11.
  5. Weber, Greta. «Shipwreck Shines Light on Historic Shift in Slave Trade». National Geographic Society, 05-06-2015. [Consulta: 8 juny 2015].
  6. Klein, Herbert S., and Jacob Klein. The Atlantic Slave Trade. Cambridge University Press, 1999, pp. 103–139.
  7. Ronald Segal, The Black Diaspora: Five Centuries of the Black Experience Outside Africa (New York: Farrar, Straus and Giroux, 1995), ISBN 0-374-11396-3, p. 4. "It is now estimated that 11,863,000 slaves were shipped across the Atlantic." (Note in original: Paul E. Lovejoy, "The Impact of the Atlantic Slave Trade on Africa: A Review of the Literature", a Journal of African History 30 (1989), p. 368.)
  8. Eltis, David and Richardson, David, "The Numbers Game". In: Northrup, David: The Atlantic Slave Trade, 2nd edn, Houghton Mifflin Co., 2002, p. 95.
  9. Basil Davidson. The African Slave Trade.
  10. Thornton 1998, pp. 15–17.
  11. Christopher, 2006, p. 127.
  12. Thornton 1998, p. 13.
  13. Chaunu 1969, pp. 54–58.
  14. Thornton 1998, p. 24.
  15. Thornton 1998, pp. 24–26.
  16. Thornton 1998, p. 27.
  17. 17,0 17,1 17,2 «Historical survey > Slave societies». Encyclopædia Britannica.
  18. Ferro, Mark (1997). Colonization: A Global History. Routledge, p. 221, ISBN 978-0-415-14007-2.
  19. Adu Boahen, Topics In West African History, p. 110.
  20. Kwaku Person-Lynn, African Involvement In Atlantic Slave Trade. Arxivat 2014-desembre-23 en la Wayback Machine.
  21. 21,0 21,1 21,2 "Slave trade: a root of contemporary African Crisis", Africa Economic Analysis 2000.
  22. Elikia M’bokolo, "The impact of the slave trade on Africa", Le Monde diplomatique, 2 d'abril de 1998.
  23. Thornton, p. 112.
  24. 24,0 24,1 Thornton, p. 310.
  25. Slave Trade Debates 1806, Colonial History Series, Dawsons of Pall Mall, London 1968, pp. 203-204.
  26. Thornton, p. 45.
  27. Thornton, p. 94.
  28. Thornton 1998, pp. 28–29.
  29. Thornton 1998, p. 31.
  30. Thornton 1998, pp. 29–31.
  31. Thornton 1998, pp. 37.
  32. Thornton 1998, p. 38.
  33. 33,0 33,1 Thornton 1998, p. 39.
  34. Thornton 1998, p. 40.
  35. Rodney 1972, pp. 95-113.
  36. Austen 1987, pp. 81–108.
  37. Thornton 1998, p. 44.
  38. Anne C. Bailey, African Voices of the Atlantic Slave Trade: Beyond the Silence and the Shame, Beacon Press, 2005, p. 62.
  39. Anstey, Roger: The Atlantic Slave Trade and British abolition, 1760–1810. London: Macmillan, 1975, p. 5.
  40. P. C. Emmer, The Dutch in the Atlantic Economy, 1580–1880. Trade, Slavery and Emancipation (1998), p. 17.
  41. Klein 2010.
  42. Keith Bradley, Paul Cartledge. The Cambridge World History of Slavery. Cambridge University Press, 2011, p. 583. ISBN 0-521-84066-X. 
  43. Hair & Law 1998, p. 257
  44. Christopher 2006, p. 6
  45. Lovejoy, Paul E., "The Volume of the Atlantic Slave Trade. A Synthesis". In: Northrup, David (ed.): The Atlantic Slave Trade. D.C. Heath and Company, 1994.
  46. "Skeletons Discovered: First African Slaves in New World", 31 January 2006, LiveScience.com. Accessed September 27, 2006.
  47. Inikori, Joseph E.; Engerman, Stanley L. The Atlantic Slave Trade: Effects on Economies, Societies and Peoples in Africa, the Americas, and Europe. 
  48. «Smallpox Through History».
  49. Solow, Barbara (ed.). Slavery and the Rise of the Atlantic System, Cambridge: Cambridge University Press, 1991.
  50. Notes on the State of Virginia Query 18.
  51. Historical survey > The international slave trade.
  52. Kitchin, Thomas. The Present State of the West-Indies: Containing an Accurate Description of What Parts Are Possessed by the Several Powers in Europe. Londres: R. Baldwin, 1778, p. 21. 
  53. Thornton, p. 304.
  54. Thornton, p. 305.
  55. Thornton, p. 311.
  56. Thornton, p. 122.
  57. Howard Winant (2001), The World is a Ghetto: Race and Democracy Since World War II, Basic Books, p. 58.
  58. Catherine Lowe Besteman, Unraveling Somalia: Race, Class, and the Legacy of Slavery (University of Pennsylvania Press: 1999), pp. 83–84.
  59. Kevin Shillington, ed. (2005), Encyclopedia of African History, CRC Press, vol. 1, pp. 333–34; Nicolas Argenti (2007), The Intestines of the State: Youth, Violence and Belated Histories in the Cameroon Grassfields, University of Chicago Press, p. 42.
  60. Rights & Treatment of Slaves. Gambia Information Site.
  61. Mungo Park, Travels in the Interior of Africa v. II, Chapter XXII - War and Slavery.
  62. The Negro Plot Trials: A Chronology.
  63. Lovejoy, Paul E. Transformations in Slavery. Cambridge University Press, 2000.
  64. Midlo Hall, Gwendolyn. Slavery and African Ethnicities in the Americas. University of North Carolina Press, 2007, p. [Pàgina?]. ISBN 978-0-8078-5862-2 [Consulta: 24 gener 2011]. 
  65. Quick guide: The slave trade; Who were the slaves? BBC News, 15 March 2007.
  66. 66,0 66,1 Stannard, David. American Holocaust. Oxford University Press, 1993.
  67. Paths of the Atlantic Slave Trade: Interations, Identities, and Images.
  68. Patrick Manning, "The Slave Trade: The Formal Dermographics of a Global System" in Joseph E. Inikori and Stanley L. Engerman (eds), The Atlantic Slave Trade: Effects on Economies, Societies and Peoples in Africa, the Americas, and Europe (Duke University Press, 1992), pp. 117-44, online at pp. 119-20.
  69. 69,0 69,1 69,2 Gomez, Michael A. Exchanging Our Country Marks. Chapel Hill, 1998
  70. Thornton, John. Africa and Africans in the Making of the Atlantic World, 1400–1800, Cambridge University Press, 1998.
  71. Stride, G. T., and C. Ifeka. Peoples and Empires of West Africa: West Africa in History 1000–1800. Nelson, 1986.
  72. Hochschild, Adam. King Leopold's Ghost: A Story of Greed, Terror, and Heroism in Colonial Africa. Houghton Mifflin Books, 1998. ISBN 0-618-00190-5. 
  73. Winthrop, reading by John Thornton, "African Political Ethics and the Slave Trade", Millersville College.
  74. Museum Theme: The Kingdom of Dahomey, Musee Ouidah.
  75. "Dahomey (historical kingdom, Africa)", Encyclopædia Britannica.
  76. "Benin seeks forgiveness for role in slave trade", Final Call, 8 October 2002.
  77. Le Mali précolonial.
  78. The Story of Africa, BBC.
  79. «The Anglo-American Magazine». Falta indicar la publicació, V, July–December 1854 [Consulta: 2 juliol 2014].
  80. African Slave Owners, BBC.
  81. 81,0 81,1 81,2 81,3 81,4 Meltzer, Milton. Slavery: A World History. Da Capo Press, 1993.
  82. Raymond L. Cohn.
  83. Cohn, Raymond L. "Deaths of Slaves in the Middle Passage", Journal of Economic History, September 1985.
  84. Kiple, Kenneth F. The Caribbean Slave: A Biological History. Cambridge University Press, 2002, p. 65. ISBN 0-521-52470-9. 
  85. BBC – History – "British Slaves on the Barbary Coast".
  86. Health In Slavery.
  87. «European traders». International Slavery Museum. [Consulta: 7 juliol 2014].
  88. Elkins, Stanley: Slavery. New York: Universal Library, 1963, p. 48.
  89. Rawley, James: London, Metropolis of the Slave Trade, 2003.
  90. 90,0 90,1 Anstey, Roger: The Atlantic Slave Trade and British Abolition, 1760–1810. London: Macmillan, 1975.
  91. "Slave-grown cotton in greater Manchester", Revealing Histories.
  92. Williams, David J. «The Birmingham Gun Trade and The American System of Manufactures». Trans. Newcomen Soc., 2005.
  93. Wynter, Sylvia «New Seville and the Conversion Experience of Bartolomé de Las Casas: Part One». Jamaica Journal, 17, 2, 1984a, pàg. 25–32.
  94. Dauenhauer, Nora Marks; Richard Dauenhauer; Lydia T. Black. Anóoshi Lingít Aaní Ká, Russians in Tlingit America: The Battles of Sitka, 1802 and 1804.. Seattle: University of Washington Press, 2008, p. XXVI. ISBN 978-0-295-98601-2. 
  95. Stephen D. Behrendt, David Richardson, and David Eltis, W. E. B. Du Bois Institute for African and African-American Research, Harvard University. Based on "records for 27,233 voyages that set out to obtain slaves for the Americas". Stephen Behrendt. «Transatlantic Slave Trade». A: Africana: The Encyclopedia of the African and African American Experience. New York: Basic Civitas Books, 1999. ISBN 0-465-00071-1. 
  96. Curtin, The Atlantic Slave Trade, 1972, p. 88.
  97. Daudin 2004.
  98. Slave Revolt in St. Domingue (Haiti).
  99. Digital History.
  100. UN report.
  101. 101,0 101,1 101,2 Walter Rodney, How Europe Underdeveloped Africa. [1] ISBN 0950154644.
  102. Manning, Patrick: "Contours of Slavery and Social change in Africa". In: Northrup, David (ed.): The Atlantic Slave Trade. D.C. Heath & Company, 1994, pp. 148–160.
  103. 103,0 103,1 Thornton, John. A Cultural History of the Atlantic World 1250-1820. 2012, p. 64.
  104. 104,0 104,1 Fage, J. D. "Slavery and the Slave Trade in the Context of West African History", The Journal of African History, Vol. 10. No 3, 1969, p. 400.
  105. Eric Williams, Capitalism & Slavery (University of North Carolina Press, 1944), pp. 98–107, 169–177.
  106. David Richardson, "The British Empire and the Atlantic Slave Trade, 1660-1807," in P. J. Marshall, ed. The Oxford History of the British Empire: Volume II: The Eighteenth Century (1998), pp. 440-64.
  107. 107,0 107,1 Stanley L. Engerman «The Slave Trade and British Capital Formation in the Eighteenth Century». Falta indicar la publicació, 46, pàg. 430–443. JSTOR: 3113341.
  108. Richard Pares «The Economic Factors in the History of the Empire». Falta indicar la publicació, 7, pàg. 119–144. JSTOR: 2590147.
  109. J.R. Ward, "The British West Indies in the Age of Abolition," in P. J. Marshall, ed. The Oxford History of the British Empire: Volume II: The Eighteenth Century (1998), pp. 415-39.
  110. Marx, Karl. «Chapter Thirty-One: Genesis of the Industrial Capitalist». Karl Marx: Capital Volume One. [Consulta: 21 febrer 2014]. «the turning of Africa into a warren for the commercial hunting of black-skins, signalised the rosy dawn of the era of capitalist production. These idyllic proceedings are the chief momenta of primitive accumulation.»
  111. David Eltis, Economic Growth and the Ending of the Transatlantic Slave Trade.
  112. Thornton, John. Africa and Africans in the Making of the Atlantic World, 1400-1800. Cambridge University Press, 1992.
  113. Joseph E. Inikori, "Ideology versus the Tyranny of Paradigm: Historians and the Impact of the Atlantic Slave Trade on African Societies", African Economic History, 1994.
  114. Williams, Eric. Capitalism and Slavery, 1994, p. 7. 
  115. David Brion Davis, The Problem of Slavery in the Age of Revolution: 1770–1823 (1975), p. 129.
  116. Library of Society of Friends Subject Guide: Abolition of the Slave Trade.
  117. 117,0 117,1 117,2 Paul E. Lovejoy (2000). Transformations in Slavery: a history of slavery in Africa, Cambridge University Press, p. 290.
  118. John E. Selby and Don Higginbotham, The Revolution in Virginia, 1775–1783 (2007), p. 158.
  119. Erik S. Root, All Honor to Jefferson?: The Virginia Slavery Debates and the Positive Good Thesis (2008), p. 19.
  120. William Wilberforce (1759–1833).
  121. Marcyliena H. Morgan (2002). Language, Discourse and Power in African American Culture, Cambridge University Press, 2002, p. 20.
  122. Huw Lewis-Jones, "The Royal Navy and the Battle to End Slavery", BBC, 17 de febrer de 2011.
  123. Jo Loosemore, "Sailing against slavery", BBC, 24 de setembre de 2014.
  124. Caroline Davies, "William Wilberforce 'condoned slavery', Colonial Office papers reveal...Rescued slaves forced into unpaid 'apprenticeships'", The Guardian, 2 d'agost de 2010.
  125. The West African Squadron and slave trade
  126. «Navy News, June 2007». [Consulta: 9 febrer 2008].
  127. Question of the Month – Jim Crow Museum at Ferris State University
  128. Diouf, Sylvianne. Dreams of Africa in Alabama: The Slave Ship Clotilda and the Story of the Last Africans Brought to America. Oxford University Press, 2007. ISBN 0-19-531104-3. 
  129. Hardt, M., and A. Negri(2000), Empire, Cambridge, Mass, Harvard University Press, pp. 114-128.
  130. Africans in America PBS Special.
  131. Handley 2006, pp. 21–23.
  132. Handley 2006, pp. 23–25.
  133. Osei-Tutu 2006.
  134. Handley 2006, p. 21.
  135. "Reggae and slavery", BBC, 9 d'octubre de 2009.
  136. National Museums Liverpool, "Liverpool and the transatlantic slave trade". Accessed 31 August 2010.
  137. 137,0 137,1 "Ending the Slavery Blame-Game", The New York Times, 22 April 2010.
  138. 138,0 138,1 "Benin Officials Apologize For Role In U.S. Slave Trade". Chicago Tribune, 1 May 2000.
  139. "Chirac names slavery memorial day". BBC News, 30 January 2006. Accessed 22 July 2009.
  140. "Blair 'sorrow' over slave trade". BBC News, 27 November 2006. Accessed 15 de març de 2007.
  141. "Blair 'sorry' for UK slavery role". BBC News, 14 March 2007. Accessed 15 March 2007.
  142. House Joint Resolution Number 728. Commonwealth of Virginia. Accessed 22 de juliol de 2009.
  143. Associated Press. "Alabama Governor Joins Other States in Apologizing For Role in Slavery". Fox News, 31 May 2007. Accessed 22 de juliol de 2009.
  144. Fears, Darryl. "House Issues An Apology For Slavery". The Washington Post, 30 de juliol de 2008, p. A03. Accessed 22 de juliol de 2009.
  145. Agence France-Presse. "Obama praises 'historic' Senate slavery apology". Google News, 18 Juye 2009. Accessed 22 July 2009.
  146. 146,0 146,1 Smith, David. «African chiefs urged to apologise for slave trade». BBC News. [Consulta: 1 març 2014].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Llibres acadèmics
Articles acadèmics
  • Handley, Fiona J. L. «Back to Africa: Issues of hosting "Roots" tourism in West Africa». African Re-Genesis: Confronting Social Issues in the Diaspora [London: UCL Press], 2006, pàg. 20–31.
  • Osei-Tutu, Brempong «Contested Monuments: African-Americans and the commoditization of Ghana's slave castles». African Re-Genesis: Confronting Social Issues in the Diaspora [London: UCL Press], 2006, pàg. 09–19.

Lectures[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Comerç atlàntic d'esclaus Modifica l'enllaç a Wikidata