Ledi Màkbet Mtsènskogo Uiezda

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Katerina Ismailova)
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de composicióLady Macbeth de Mtsensk / Katerina Izmàilova
Lady Macbeth of the Mtsensk District.jpg
Svetlana Sozdateleva com a Katerina Izmàilova
Títol originalLedi Màkbet Mtsènskogo Uiezda / Katerina Izmàilova
Forma musicalòpera Modifica el valor a Wikidata
CompositorDmitri Xostakóvitx
LlibretistaAleksandr Preis
Llengua del terme, de l'obra o del nomrus
Basat ennarració de Nikolai Leskov (Nikolai Leskov Modifica el valor a Wikidata)
Data de publicació1934 Modifica el valor a Wikidata
Partsquatre
Catalogacióop. 29
Durada2,5 hores Modifica el valor a Wikidata
PersonatgesA female convict (en) Tradueix, Ghost of Boris Timofeyevich (en) Tradueix, Local Nihilist (en) Tradueix, Old Convict (en) Tradueix, Police Inspector (en) Tradueix, Policeman (en) Tradueix, Priest (en) Tradueix, Sentry (en) Tradueix, Sergeant (en) Tradueix, Tattered peasant (Village Drunk) (en) Tradueix, Sonyetka (en) Tradueix, Boris Timofeyevich Izmailov (en) Tradueix, Porter (en) Tradueix, Sergei (en) Tradueix, Steward (en) Tradueix, Aksinya (en) Tradueix, 3 Workman (en) Tradueix, Zinoviy Borisovich Izmailov (en) Tradueix i Katerina Lvovna Izmailova (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Estrena
Estrena22 de gener de 1934 / 2a versió: 26 de desembre de 1962
Escenariteatre del Palau Mikhàilovski de Sant Petersburg,
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu28 de desembre de 1965 (versió revisada); 13 de maig de 2002 (versió original) (estrena a Espanya de les dues versions)
Musicbrainz: dd8a25e5-602f-4be5-9038-2ee178f8e2a6 Modifica el valor a Wikidata

Lady Macbeth de Mtsensk (en rus: Леди Макбет Мценского уезда, transcrit: Ledi Màkbet Mtsènskogo Uiezda), op. 29, és una òpera en quatre actes de Dmitri Xostakóvitx, amb llibret d'Aleksandr Preis, basat en una narració de Nikolai Leskov. S'estrenà al teatre del Palau Mikhàilovski de Sant Petersburg el 22 de gener de 1934 dirigida per Samuïl Samossud. La va dedicar a la seva esposa Nina Vasilievna Varzar. El 1962, l'autor va estrenar-ne una versió revisada, amb el títol de Katerina Izmàilova, amb un nou número d'opus (op. 114).[1]

Origen i context[modifica]

Amb llibret del mateix compositor i d'Aleksandr Preis, i basada en una novel·la de Nicolai Leskov, narra en quatre actes el drama de Katerina Izmàilova, una dona que viu insatisfeta amb el seu marit, Sinovi, un home sense caràcter, i el seu sogre, Borís, un personatge despòtic. Katerina s'enamora d'un treballador de la hisenda, Serguei, que utilitza la dona per satisfer els seus desitjos de prosperar. La protagonista no dubtarà d'assassinar el seu sogre i el seu marit per obtenir la llibertat i l'amor de Serguei, que al final la traeix.[2]

Xostakóvitx només tenia vint-i-sis anys quan decideix posar música a un argument arriscat i poc habitual. Hi fa aparèixer uns personatges miserables i sense escrúpols de la Rússia més profunda, on tot és fàstic i sexualitat reprimida. L'obra reivindica la llibertat sexual mentre les instàncies oficials tractaven el sexe com una cosa exclusivament orientada a la fecunditat, al servei del creixement de la nació. L'òpera de Xostakóvitx també és una denúncia contra la situació humiliant de la dona a Rússia. No és d'estranyar llavors la censura que va rebre de Stalin.[3]

La novel·la[modifica]

El 1930 es va reeditar la novel·la curta homònima del reconegut escriptor rus vuitcentista Nikolai Leskov, amb il·lustracions de Borís Kustódiev. Xostakóvitx va començar a escriure Lady Macbeth l'octubre del mateix any, inspirat per aquesta obra literària de la qual el músic va arribar a admetre que «vaig llegir la història i em va fascinar de tal manera que immediatament vaig començar a escriure una òpera».[4]

Lady Macbeth de Mtsensk narra l'amarga història d'una jove rural, Katerina, esposa d'un madur comerciant de la Rússia profunda. Mtsensk és una aïllada regió situada a més de tres-cents quilòmetres al sud de Moscou. Katerina és ignorada per un marit sempre absent i amenaçada per un sogre cobdiciós. El tedi de la seva obligada solitud la porta a caure als braços d'un oportú amant ocasional, Serguei, el nou capatàs que cerca aventures i el creixement social. La noia només sap trobar una solució als conflictes amb l'assassinat fredament de qui s'oposi als seus desitjos. Un per un es desprèn del sogre, del marit i del nebot per cercar el camí cap a la felicitat amb el càustic Serguei. Com la Lady Macbeth de Shakespeare (encert del novel·lista a l'hora d'emparentar al seu protagonista amb la de "Macbeth", la monàrquica tragèdia escocesa del dramaturg anglès), la cadena de desgraciats esdeveniments la porten, al costat del seu amant, a Sibèria. De camí, Sonietka, una eixerida presa aconsegueix els ulteriors favors de Serguei. Katerina descobreix l'engany i, captiva de la gelosia, desapareix llançant-se desesperadament a una gèlida llacuna.[4]

Xostakóvitx va parlar així dels personatges principals en la seva obra: «Katerina Izmailova és una dona intel·ligent i dotada, sufocada per la seva ambició i per la recerca d'una via d'escapament per les seves energies; enverina al seu sogre instigada pel seu amant, Serguei, un home absolutament indigne moralment (encara que el seu aspecte ha de brillar per la seva bellesa i galanteria), que és contractat per treballar a la finca dels Izmailov. El pare, Borís Timoféievitx, és un amo ancià, poderós i sobrat de vitalitat; i el seu fill, Zinovi Borisovitx, marit de Katerina i bastant més gran que ella, és un home lamentable, pretensiós i despreocupat. Per arribar a casar-se amb Serguei, Katerina comet un seguit de crims atroços: primer acaba amb el seu marit, i també acaba amb el seu petit nebot». Aquest últim fragment de la novel·la, escena de feridora crueltat cap a un nen, no va ser finalment inserit en l'òpera.[4]

Representacions[modifica]

La versió original de Lady Macbeth de Mtsensk es va estrenar el 1934 al teatre Mali de Leningrad dirigida per Samuïl Samossud i va obtenir un gran èxit amb més de cent representacions, fins que el 28 de gener del 1936 en el diari Pravda va aparèixer un article titulat Caos en lloc de música, que alguns atribueixen a Stalin. En l'article l'obra va ser desacreditada per raons estètiques i morals que no s'ajustava als imperatius del realisme socialista soviètic.[2]

Després d'aquesta sentència del diari oficial del règim, i després de saber que a Stalin no li havia agradat gens la seva obra, Xostakóvitx va passar a ser un músic «sospitós» que va haver de renunciar públicament a fer música «decadent» i contrària als ideals del règim, Va rebre l'anatema d'«enemic del poble» per la burocràcia cultural estalinista arribant a témer per la seva vida i va haver de recórrer a un llenguatge amb diferents capes textuals per poder seguir fent la música que li interessava i al mateix temps acontentar el règim i la seva mediocre visió del que havia de ser la composició musical dedicada a la massa.[5] Va pensar que l'esperava el mateix destí que dos dels seus amics, Tukhatxevski i Meierhold, (genis del teatre) que van ser deportats i executats. Finalment va ser absolt, però les seves obres ja havien estat eliminades de tots els teatres d'òpera i sales de concert. Fins a la mort de Stalin el 1953, les seves obres van patir sempre les dures crítiques dels mitjans del règim.[3]

A Catalunya aquesta versió revisada es va estrenar al Liceu de Barcelona el 28 de desembre de 1965. La versió original no s'hi va fer fins a l'any 2002.[6] En la presentació a la premsa del muntatge hi va haver una curiosa diferència de versions al voltant de les dues versions de Lady Macbeth de Mtsensk. El director musical, Alexandre Anissimov, va dir que «Xostakóvitx es va veure obligat a fer la segona versió per raons polítiques. Així, va fer una orquestració més assimilable, va treure alguns passatges del llibret i va fer retocs en altres». Per la seva banda Ievgueni Nesterenko, baix rus amb un petit paper en la producció i que va arribar a conèixer a Xostakóvitx en persona va afirmar: «He de dir alguna cosa una mica diferent sobre la segona versió. Es va estrenar amb èxit a Rússia i a tot el món i Xostakóvitx va viatjar a diversos països per presentar-la i es va mostrar encantat d'ella. És clar que va canviar algunes coses que li havien criticat, però un músic em va dir que Xostakóvitx li havia reconegut una vegada que els canvis els va fer sobretot per poder cobrar drets, ja que havia venut els de l'original».[7]

Serà sobretot a partir del 1979 quan Mstislav Rostropóvitx i la seva dona Galina Vixnévskaia, en el paper de Katerina Ismailova, faran descobrir en forma de disc[8] a Occident aquesta obra magistral que avui en dia ja forma part del repertori clàssic.[9]

Anàlisi musical[modifica]

Lady Macbeth és una veritable «novel·la russa»: amb amors i desamors, crims i passions, enveges, crueltats i grans borratxeres individuals i col·lectives. A Stalin no li va agradar aquesta obra de Xostakóvitx i la va censurar. Però al públic actual sí que ha agradat, perquè és un immens retaule teatral que gira entorn de la figura d'una dona maltractada però ambiciosa que busca el seu insaciable desig de millorar de fortuna amb un caràcter dominant i sense escrúpols -d'aquí Lady Macbeth-. Al voltant del complex personatge femení, el compositor rus va crear una música mot abundant en efectes de tota classe, des dels breus episodis lírics que dibuixen la passió de Katerina per l'obrer Sergei, fins a les intenses i rítmiques peces procedents del folklore rus que acompanyen algunes escenes, com la dels policies. Proliferen els moments corals de considerable força, els passatges en què es s'imita la situació amb l'ús dels més variats instruments, tots ells reunits en una orquestra que ha de tenir un altíssim nivell.[10]

La protagonista està emparentada amb la Lulu i la Marie d'Alban Berg, però en el món que envolta Katerina, hi ha un grau d'exaltació al que molt poques vegades l'òpera ha arribat, un nihilisme de desastre que té el seu reflex exacte en els sons de l'orquestra, en la intensitat impressionant dels fortíssims i de les escenes corals. En els moments en què la música culmina es desborda, també ho fa el fossat: els metalls més imponents s'alineen en dues passarel·les als dos costats de l'escenari, convertint-se així els músics en testimonis severs de les rauxes de desig i desgràcia que invoquen.[11]

Stalin i els seus col·laboradors van abandonar la llotja a la meitat de la funció que va ser l'última. I és que en Lady Macbeth de Mtsensk no hi ha cap concessió ni a les mentides edificants de la propaganda ni tan sols a les concessions sentimentals pròpies de qualsevol art, especialment de l'òpera. Els rics són autoritaris, cobdiciosos i malvats, però els pobres són brutals, els policies són lladres, els capellans beuen i són hipòcrites; la solitud porta al deliri; el desig, a l'abús i al crim; i només fa falta la possibilitat d'una agressió impune contra un indefens perquè una multitud es comporti com una manada.[11]

Entre Lady Macbeth i El nas, la primera òpera de Xostakóvitx, escrita només uns anys abans, hi ha diferències i semblances. La truculència iconoclasta és la mateixa, com si el compositor no volgués assabentar-se que en ple estalinisme les bromes avantguardistes dels anys vint estan prohibides: també s'assemblen les dues òperes en la voluntat d'incloure la quantitat més gran possible de tipus humans i de grups socials en una espècie de carnaval de la sàtira. Però entre una òpera i l'altra, Xostakóvitx ha complert l'aprenentatge que porta del gust exclusiu per la demolició de ninots a la fondària en el retrat de la condició humana. I els seus recursos dramàtics i musicals s'han eixamplat en la mateixa mesura: el gust modernista per l'aiguabarreig irreverent es manté intacte, però l'orquestració contempla les grandiositats simfòniques de Mahler per abastar la vulgaritat i la preciositat, els extrems del grotesc, la calma de la nit, l'equilibri llunyà de la natura, la promesa mai complerta de la plenitud. Com Mússorgski i Stravinski, el compositor construeix el seu estil examinant la mateixa tradició amb una actitud simultània de reverència i saqueig, amb la música popular i els cants litúrgics, el melodrama i el circ.[11]

Referències[modifica]

  1. «Catàleg d'obres de Dmitri Xostakóvitx» (en anglès). Sikorski Musikverlage Hamburg. [Consulta: 18 abril 2021].
  2. 2,0 2,1 «El Liceu estrena 'Lady Macbeth de Mtsensk', de Xostakòvitx». teatral.net. Arxivat de l'original el 2015-07-11. [Consulta: 9 juliol 2015].
  3. 3,0 3,1 Sanz, Paloma. «Música en lugar de caos» (en castellà). brioclasica.es. [Consulta: 27 febrer 2016].
  4. 4,0 4,1 4,2 García, Diego Manuel. «“Lady Macbeth de Mtsensk”, de Dimitri Shostakovich» (en castellà). Melómano digital. [Consulta: 18 abril 2021].
  5. Verdú, Daniel. «El Real presenta una rompedora 'Lady Macbeth' de Shostakóvich» (en castellà). El País. [Consulta: 14 juny 2018].
  6. (castellà) ALIER, Roger. Guia universal de la ópera. Barcelona, 2007, Ediciones Robinbook. ISBN 978-84-96924-03-1
  7. Rodríguez, Marino. «Pasión y poder en el Liceu con “Lady Macbeth de Msenk” de Shostakovich» (en castellà). La Vanguardia. [Consulta: 13 juny 2018].
  8. «Informació del disc». Discogs. [Consulta: 18 abril 2021].
  9. Mortier, Gerard. «[teatroreal.es/es/noticia/carta-gerard-mortier-espectadores-lady-macbeth Carta de Gerard Mortier a los espectadores ´Lady Macbeth´]» (en castellà). Teatro Real. [Consulta: 18 abril 2021].
  10. Alier, Roger. «Poderoso espectáculo teatral» (en castellà). La Vanguardia. [Consulta: 13 juny 2018].
  11. 11,0 11,1 11,2 Muñoz Molina, Antonio. «Lady Macbeth de Mtsensk: una mirada» (en castellà). El País. [Consulta: 14 juny 2018].

Vegeu també[modifica]