Vés al contingut

Leonora Milà i Romeu

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaLeonora Milà i Romeu
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement13 març 1942 Modifica el valor a Wikidata (84 anys)
Vilanova i la Geltrú (Garraf) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócompositora, pianista Modifica el valor a Wikidata
GènereSardana Modifica el valor a Wikidata
InstrumentPiano Modifica el valor a Wikidata
Premis
Musicbrainz: 87e07351-d1f9-492f-bd40-8b6658d63cec Discogs: 3451121 Allmusic: mn0002189183 Modifica el valor a Wikidata
Leonora Milà (2006)

Leonora Milà i Romeu (Vilanova i la Geltrú, 13 de març de 1942)[1] és una pianista i compositora catalana.[2] Filla d'un violoncel·lista de l'Orquestra Pau Casals, es formà amb Maria Canals i va rebre influència de l'escola pianística de Ricard Viñes. Als tretze anys va debutar al Royal Albert Hall de Londres, iniciant una carrera com a intèrpret que la va portar per Europa, Àsia i els Estats Units. La seva obra compositiva ha estat reconeguda arreu, especialment el ballet Tirant lo blanc (1994), estrenat a Sant Petersburg i posteriorment a Barcelona.

Biografia

[modifica]

Neix en una família amb forts vincles amb el món de la música, ja que el seu pare, Josep Milà, va ser un destacat violoncel·lista de l'Orquestra Pau Casals i també de l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu de Barcelona.[cal citació] Va ser deixeble de la pianista Maria Canals, qui qualificava de «molt exigent […] en aquell moment era la millor», i amb qui va tenir una relació molt propera.[cal citació] Leonora Milà rep el qualificatiu de «nena prodigi» gràcies als dos concerts que el 1949 ofereix al Palau de la Música Catalana, interpretant, amb només sis anys, obra pròpia i el concert per a piano i orquestra KV 488 de W.A.Mozart acompanyada per l'Orquestra Ciutat de Barcelona. En el programa de mà[3] d'un recital de piano al Palau de la Música, del 6 de gener de 1950, a càrrec de Leonora Milà (7 anys), hi diu:

« Una niña simpática, alegre, traviesa […] y cuando se pone al piano […] nos revela una alma profunda, nos hace asistir al milagro de la música viviente. […] No es un niño prodigio, es una alma de la música que, por fuerza, tiene que valerse de unos dedos infantiles. »

La carrera internacional de Milà s'inicia als dotze anys, quan actua en un programa de la BBC de Londres interpretant peces per a piano d'Enric Granados i Manuel de Falla. Aquesta actuació li obre les portes de la capital britànica, on torna un any més tard, el 1955, per actuar als jardins del Royal Albert Hall interpretant l'obra Noches en los jardines de España, del compositor Manuel de Falla, amb la London Philharmonic Orchestra i sota la batuta de Rudolph Dunbar.[cal citació] Segon ella mateix va explicar en una entrevista a 3cat, una llei britànica vigent aleshores prohibia als menors de catorze anys accedir als espectacles nocturns i, per aquest motiu, tan bon punt va acabar la seva actuació, un policia la va haver d'acompanyar a l'exterior del recinte. Aquesta imatge va tenir un gran ressò a la premsa còmica del país.[4]

En aquella època va conèixer personalitats catalanes de renom internacional en el món de la música clàssica, com Pau Casals o Eduard Toldrà. Amb el primer, es van conèixer durant un viatge a Ginebra, per un concert de Milà programat al conservatori de la ciutat quan aquesta tenia només nou anys.[cal citació] El seu pare no va poder acompanyar-la, com en moltes altres ocasions, ja que les autoritats franquistes li tenien el passaport retirat «por rojo separatista». De camí a Ginebra, la seva mare i el seu oncle la van portar a casa de Pau Casals, on es van conèixer. Segons ella mateixa explica, aquella nena de nou anys es va endur una decepció en veure que l'instrument de Casals, de qui el seu pare li havia parlat tan bé, «no tenia perles, or, maragdes... era com el del meu pare, no tenia res». «[Casals] em va dir que toqués, i vaig anar a l'habitació del costat, on hi havia un piano, i vaig tocar dues peces de Bach i Falla.»[4]

Una dona pionera en molts àmbits, Milà va ser la primera guanyadora del Concurs Internacional de Música Maria Canals de l'any 1966, amb vint-i-quatre anys.[5] No obstant això, als tretze ja havia actuat al concert inaugural de l'edició del 1956, quan va oferir un recital de piano al Palau de la Música interpretant obres de Bach, Chopin, Liszt, Albéniz, Falla i obres pròpies, entre d'altres.[6] També va ser finalista al Concorso Internazionale Viotti a Vercelli, Itàlia).[cal citació]

Al llarg de la seva carrera professional, Leonora Milà compagina el vessant d'intèrpret amb el de compositora, amb llargues gires per Europa, Estats Units i Àsia. L'any 1979 es va convertir en la primera artista occidental a actuar a la República Popular de la Xina, dos dies després de l'obertura internacional del país, per oferiment del cònsol espanyol després d'un concert de Milà a Hongkong. L'èxit del concert va propiciar una gira amb diferents orquestres de la Xina per Europa i el 1988 es va convertir en la primera artista occidental en gravar un disc amb l'Orquestra de Càmera Nacional de la Xina.

D'entre l'extensa obra escrita per Leonora Milà, formada per més de 100 partitures, destaquen els seus quatre concerts per a piano i orquestra, l'exitós CD d'havaneres per a piano (pionera en interpretar aquest gènere al piano), les cançons per a veu i piano basades en textos de poetes com Johann Wolfgang von Goethe, Salvador Espriu i Joan Maragall, i dos ballets breus titulats La fugida del pintor Lee i Drame à trois gravats per l'Orquestra Simfònica Estatal de Sant Petersburg del Teatre Mussorgsky.[cal citació]

Una de les composicions que li van merèixer més reconeixement va ser el ballet Tirant lo blanc, que la va convertir en la primera compositora que estrena un ballet a Sant Petersburg.[cal citació] El ballet està inspirat en la novel·la cavalleresca homònima escrita per Joanot Martorell al segle xv, que Leonora Milà transforma en partitura i el ballarí i coreògraf rus Iuri Petukhov en un ballet de dues hores.[cal citació] Per a aquesta obra Milà rep el Premi Internacional de la Cultura Catalana en la XXIV edició dels Premis Octubre de València de 1995.[cal citació] Posteriorment, Tirant lo blanc s'estrena al Gran Teatre del Liceu, el 1996, amb el Ballet Estatal Rus de Sant Petersburg. El director de cinema Antoni Ribas va filmar aquest ballet, que es va emetre per Televisió Espanyola i es va editar també en format DVD per a la seva comercialització.[cal citació]

Leonora Milà té més d'una trentena de discos publicats, ja sigui com a solista o acompanyada d'orquestres de renom internacional, amb un repertori basat en obres de grans compositors europeus, com ara Maurice Ravel, Claude Debussy, Ludwig van Beethoven, Robert Schumann i Felix Mendelssohn. Destaca la seva versió de l'obra Das Wohltemperierte Klavier, de J.S.Bach, que la crítica especialitzada considera «de referència», i les interpretacions al piano dels compositors clàssics espanyols Manuel de Falla, Enric Granados, Isaac Albéniz i Joaquín Turina, que li han valgut el reconeixement unànime del públic.[cal citació]

Les obres de Leonora Milà estan editades i distribuïdes per International Music Company (Nova York) i DINSIC Publicacions Musicals (Barcelona).[7]

L'any 2000, un greu problema de salut va obligar a Milà a abandonar l'activitat concertística. El comiat definitiu va tenir lloc l'octubre de 2015 al Palau de la Música, en un emotiu concert homenatge a una de les figures més importants del panorama musical català.[5] A més, el 2018 va rebre la Creu de Sant Jordi «per una valuosa carrera d'èxit en el món de la música que ha contribuït a la projecció de la cultura catalana».[8]

Obra compositiva

[modifica]
  • L'amada (1976). Lletra: Rossend Llates
  • Aniversari (1985)
  • Ballet de Tirant lo Blanc (ed. 1991)
  • Cançó de la mort callada (1992). Lletra: Salvador Espriu
  • Cançó sense paraules, op. 104 (2009)
  • Cançons per a veu i piano integral (ed. 2011)
  • Cinc obres catalanes (ed. 1981). Conté: Rondó brillant núm. 1, op. 18; Rondó brillant núm. 2, op. 20; Equitant, op. 42; Toccata núm. 1, op. 32; Imatges de la Cort del Rei Berenguer IV de Catalunya, op. 39; Nocturn núm. 1, op. 23)
  • Dues cançons alemanyes, op. 44. Conté: Goethe III i IV (ed. 1985)
  • Carnaval, op. 43, per a piano (ed. 1985)
  • 16 Composiciones (ed. 1949?). Conté: Mi primera canción; Joguina; Canción eslava; Primavera; Maria Neus; In crescendo; Farigola; Meditación; El jardí del poeta; A la meva mareta; Canción española; Matinada (lletra: J.M. Ricart Forment); La pu-put; Platero; Convalescencia; La cabreta
  • Concert de piano per a la ma esquerra i orquestra cambra, op. 46, núm. 3 (ed. 2022)
  • Concert per a piano i orquestra núm. 4, op.105 (ed. 2013)
  • Elegia (1985)
  • Epigramm No. 99 (1983)
  • Epigramm No. 101 (1985)
  • Epigramm No. 102 (1985)
  • Estances (1975)
  • Estudi núm. 1, op. 47, per a flauta sola (ed. 1985)
  • Havaneres, op. 48 i 52-60 (ed. 2014)
  • Dues havaneres (ed. 2010). Conté: Havanera, op. 55, núm. 5; Llunyania, op. 55, núm. 6
  • Nocturn núm. 32, op. 23, (ed. 2022)
  • Perdó, celeste verge (1983). Lletra: Manuel de Cabanyes
  • Quatre estudis per a piano sol, op. 45 (ed. 1985)
  • ¿Qui ets tu? ¿Qui sóc jo? (1976). Lletra: Rossend Llates
  • Record (1985)
  • Römische Elegie Nr. 3 (1983)
  • Una rosa (1985)
  • Les roses franques (1983). Lletra: Joan Maragall
  • Símbols (1984). Lletra: Francesc Molas
  • Somni (1976)
  • Dues sonates (ed. 2015). Conté: Sonata per a piano 1, op. 15; Sonata per a piano 2, op. 106, dedicada al seu fill, Bernat Deltell
  • Woyzeck und Marie, op. 49 (ed. 1989). Òpera en dos actes basada en el text en adaptació lliure de Georg Büchner

Arranjaments

[modifica]

Discografia seleccionada

[modifica]
  • Piano concertos (Maurice Ravel. 1973)
  • Homenaje a Manuel de Falla (1976)
  • Carnaval (Robert Schumann. 1978)
  • Piano Works (C. Debussy, L. Milà. 1981)
  • Das Wohltemperierte Klavier (J. S. Bach. 1983)
  • Música espanyola per a piano i orquestra (Falla, Milà, Turina i Guridi. 1986)
  • Spanish Music (Falla, Turina, Guridi, Milà. 1986)
  • Triple Concerto (L. van Beethoven. 1990)
  • Tirant lo Blanc Ballet (L. Milà. 1992)
  • Habaneras for piano (L. Milà. 1992)
  • Piano works (Manuel de Falla i Enric Granados. 1994)
  • Inventionen und Sinfonien (J. S. Bach. 1996)
  • Music for two choreographies (L. Milà. 2000)
  • Milà plays Falla (Manuel de Falla. 2009)
  • Havaneres. Vilanova i la Geltrú: El Far Blau, cop. 2009
  • Piano Works (Schumann & Mendelssohn. 2013)

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Leonora Milà i Romeu». [Consulta: 15 novembre 2022].
  2. ↑ «Leonora Milà i Romeu». Institut Ramon Llull (CC-BY-SA). [Consulta: 12 febrer 2016].
  3. ↑ «p. 2». [Consulta: 27 octubre 2025].
  4. 1 2 CCMA. «(S)avis - T7xC3 - Leonora Milà - 3Cat». [Consulta: 27 octubre 2025].
  5. 1 2 Redacció. «Leonora Milà, comiat entre coixins d’afectes», 19-10-2015. [Consulta: 26 octubre 2025].
  6. ↑ «p. 1». [Consulta: 27 octubre 2025].
  7. ↑ «Elionora Milà i Romeu | enciclopèdia.cat». [Consulta: 9 març 2020].
  8. ↑ «El Govern distingeix amb la Creu de Sant Jordi 30 persones i 24 entitats». Gencat, 17-07-2018. Arxivat de l'original el 2018-07-18. [Consulta: 18 juliol 2018].

Bibliografia

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Leonora_Milà_i_Romeu&oldid=37029624»