Pebràs lleter
Lactarius piperatus  | |||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 | |||||||||
| Bolet | |||||||||
| Taxonomia | |||||||||
| Superregne | Holomycota | ||||||||
| Regne | Fungi | ||||||||
| Fílum | Basidiomycota | ||||||||
| Classe | Agaricomycetes | ||||||||
| Ordre | Russulales | ||||||||
| Família | Russulaceae | ||||||||
| Gènere | Lactarius | ||||||||
| Espècie | Lactarius piperatus (L.) Pers., 1797[1] | ||||||||
| Nomenclatura | |||||||||
| Sinònims | |||||||||
.svg){kind=icon}
El pebràs lleter (Lactarius piperatus) és una espècie de fong de l'ordre dels russulals (Russulales).[3] És un bolet termòfil conegut també com a terrandòs, cabra o gírgola.[4]
Etimologia
[modifica]El seu nom científic prové del llatí (piper, pebre) pel seu sabor coent.[5]
Descripció
[modifica]- Fa fins a 25 cm de diàmetre.
- Barret adult de color blanc o amb taques brunenques i amb una clara depressió central en forma d'embut i amb el marge enrotllat.
- Superfície de llisa a rugosa, mai vellutada.
- Làmines molt juntes i decurrents.
- Cama curta, gruixuda i blanquinosa.
- Carn ferma i de color blanc.
- Té una llet de gust molt picant i de color blanc que, en assecar-se, esdevé d'un verd groguenc.
- La seua olor és entre fúngica i afruitada, no pas desagradable.[6][7][5]
Hàbitat
[modifica]És un bolet primerenc que apareix sobretot a l'estiu o l'inici de la tardor, al voltant de planifolis (principalment, alzines, sureres, roures i castanyers) i coníferes, en grups de pocs exemplars i, amb freqüència, en companyia de la lleterola roja (Lactarius volemus).[8][9]
Distribució geogràfica
[modifica]Es troba a Europa,[10] el nord-est de Turquia (tocant la mar Negra)[11] i l'est i el centre de l'Amèrica del Nord a l'est de Minnesota.[12] Ha estat introduïda accidentalment a Australàsia, on es troba sota arbres introduïts i nadius.[13][14]
Ús gastronòmic
[modifica]És comestible, però molt coent i una mica indigest (pot irritar les mucoses de l'aparell digestiu si no és ben cuinada).[6][15] És considerat com una delícia a l'Europa oriental (incloent-hi Rússia)[16] i l'Índia on és menjada fregida o rostida amb una mica de mantega i sal. També és molt popular a Finlàndia on és bullit diverses vegades, conservat en aigua salada i refrigerat abans de servir-lo en escabetx o en amanides.[17] En altres indrets, és emprat com a condiment sec o fresc (com una mena de pebre), tot i així encara conserva un sabor desagradable i acostuma a ésser difícil de digerir.[12][18] Si és consumit fresc o cru, pot causar una reacció irritant als llavis i la llengua que triga a desaparèixer una hora.[19]
Propietats medicinals
[modifica]En el passat s'utilitzava per combatre malalties (com ara, la blennorràgia)[20] i al segle xix com un remei popular contra la tuberculosi (tot i que sense cap efecte curatiu).[21] Avui en dia és investigada per les seues propietats antimicrobianes i medicinals (es pot emprar com un agent antiviral i el seu làtex és efectiu contra les berrugues víriques).[22][23]
Confusió amb altres espècies
[modifica]És molt semblant, gairebé idèntica, a l'espècie Lactarius pergamenus o Lactarius glaucescens, la qual comença a fructificar una mica més tard i el seu làtex es torna verd oliva en assecar-se sobre les làmines. A més, aquest làtex reacciona molt vivament amb la potassa, cosa que no fa el pebràs lleter. Altres Lactarius de color blanc (com ara, la pebrassa vellutada -Lactarius vellereus- o el pebràs lleter de riberada -Lactarius controversus-) tenen les làmines molt més separades.[5]
Referències
[modifica]- ↑ uBio (anglès)
- ↑ Catalogue of Life (anglès)
- ↑ Hyde, K.D. 2024. The 2024 Outline of Fungi and fungus-like taxa. Mycosphere, 15(1): 5146-6239, Doi 10.5943/mycosphere/15/1/25, ISSN 2077 7019. Versió web.
- ↑ DCVB
- 1 2 3 fungipedia.es Arxivat 2010-06-17 a Wayback Machine. (castellà)
- 1 2 «Pebràs lleter». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
- ↑ Gràcia, Enric: Caçadors de bolets. La guia. Televisió de Catalunya, SA i Edicions La Magrana, SA. Barcelona, setembre del 2005.ISBN 84-7871-405-7. Pàg. 63.
- ↑ Gràcia, Enric, 2005.
- ↑ Asociación Micológica de Durango (castellà)
- ↑ Phillips, Roger, (1981). Mushrooms and Other Fungi of Great Britain and Europe. Londres: Pan Books. pp. 77. ISBN 0330264419
- ↑ Sesli, E., (2007). Preliminary checklist of macromycetes of the East and Middle Black Sea Regions of Turkey. Mycotaxon 99: 71–74.
- 1 2 RogersMushrooms Arxivat 2011-07-15 a Wayback Machine. (anglès)
- ↑ Hall, Ian Robert; Buchanan, Peter K.; Stephenson, Steven L.; Yun, Wang; Cole, Anthony L. J., (2003). Edible and Poisonous Mushrooms of the World. Timber Press. pp. 156. ISBN 9780881925869.
- ↑ Fuhrer, B., (2005). A Field Guide to Australian Fungi. Bloomings Books. ISBN 1-876473-51-7. p. 105.
- ↑ RedNaturaleza[Enllaç no actiu] (castellà)
- ↑ Molokhovets, Elena; Stetson Toomre, Joyce, (1992). Classic Russian Cooking. Indiana University Press. pp. 95. ISBN 9780253212108.
- ↑ MushroomExpert.com (anglès)
- ↑ First Nature Arxivat 2010-12-26 a Wayback Machine. (anglès)
- ↑ Spoerke, David G.; Rumack, Barry H., (1994). Handbook of Mushroom Poisoning. CRC Press. pp. 356. ISBN 9780849301940.
- ↑ InfoJardín (castellà)
- ↑ Rolfe, F. W., (1974). The Romance of the Fungus World. Courier Dover Publications. pp. 140. ISBN 9780486231051.
- ↑ Hoffman, Edward Jack, (1999). Cancer and the Search for Selective Biochemical Inhibitors. CRC Press. pp. 178. ISBN 9780849391187.
- ↑ Medicinal Mushrooms (anglès)
