Pedagogia de l'Oprimit

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de llibrePedagogia de l'Oprimit
Pedagogia do Oprimido
Tipus llibre
Fitxa tècnica
Autor Paulo Freire
Llengua portuguès
Publicació 1968
Detalls de l'obra
Gènere assaig i pedagogia
Modifica dades a Wikidata

Pedagogia de l'Oprimit és una de les obres més conegudes de l'educador, pedagog i filòsof brasiler Paulo Freire. El llibre, d'orientació marxista, està basat en la seva pròpia experiència com a professor per adults analfabets.[1] Va ser publicat per primer cop en portuguès l'any 1968, i va ser traduïda per Myra Ramos a l'anglès i publicat el 1970.

Està dedicat «als oprimits» i basat en la seva pròpia experiència com a professor per adults analfabets a Brasil. En aquest llibre, Freire va advocar a favor d'una pedagogia revolucionària que tenia com a objectiu l'acció i la reflexió conscient i creativa de les masses oprimides sobre el seu alliberament.[2]

En el llibre Pedagogia de l'oprimit la ciència i l'educació es converteixen en armes tàctiques en la lluita de classes, per tant, l'autor inclou una detallada anàlisi de classes marxistes en la seva exploració de la relació entre «colonitzador» i «colonitzat». També, s'explica com els oprimits accediran a l'alliberament gràcies a la seva recerca pel coneixement i reconeixement de la necessitat de lluitar per ella.[3]

El llibre gira al voltant dels interessos principals de Freire, que són:

A més, es fa referència al pensament de Freire que deia que l'educació era un acte d'amor, de coratge i una pràctica de la llibertat dirigida cap a la realitat.[4]

Actualment, Pedagogia de l'oprimit, segueix sent popular entre els educadors del món sencer i és un dels llibres fonamentals de la pedagogia crítica, amb més de 750.000 vendes.[5]

Resum[modifica]

El primer capítol parla de l'opressió, reproduïda i justificada mitjançant un procés recíproc entre opressor i oprimit. Explica que tots aquells que no tenen poder poden témer la llibertat, i una frase destacable és: ''la llibertat s'aconsegueix per conquesta, no de regal. Ha de ser perseguida constantment de manera responsable. La llibertat no és un ideal situat fora de l'home; tampoc una idea que es transforma en mite. Més aviat és la condició indispensable per la missió de finalització humana''.[4] Segons Freire, la llibertat serà el resultat de la praxi quan s'aconsegueixi un equilibri entre la teoria i la pràctica.

Freire, en el segon capítol, realitza una anàlisi i crítica del sistema educatiu actual posant èmfasi en la relació educador-educand. Denomina l'educació d'aquest sistema com a bancària, on els educadors són qui tenen tots els coneixements per a transmetre als educands. La solució que proposa l'autor per acabar amb aquest sistema educatiu és transformar l'estructura que els oprimeix. L'educació ha de començar llavors, per la superació de la contradicció educador-educand, ha d'haver-hi una conciliació entre aquests. Per això, Freire considera que un educador revolucionari no pot esperar passivament a què això passi per si sol, la seva acció, en identificar-se amb la dels educands, ha d'orientar en el sentit de l'alliberament de tots dos.[6]

En el tercer capítol, es centra en l'ús del diàleg com a element d'aprenentatge i sobretot com a pràctica de la llibertat que és fonamental, ja que els homes no es fan en silenci, sinó en la paraula, en el treball, en l'acció i en la reflexió, el diàleg és una exigència existencial, per tant quan els homes oprimits dialoguen entre si, ho han de fer per aconseguir un objectiu. A més aquest diàleg és un acte creador, igual que un reflex de l'amor, per la qual cosa si no s'estima el món, si no s'estima la vida, si no s'estima als homes, no és possible el diàleg.

Per a Paulo Freire, la paraula té dues fases constitutives indissolubles: acció i reflexió. Ambdues en relació dialèctica estableixen la praxi del procés transformador. La reflexió sense acció, es redueix al verbalisme estèril i l'acció sense reflexió és activisme. Amb la reflexió i l'acció, l'home podrà superar les situacions límit, podrà ser més del que se li havia limitat, en definitiva, no haurà de dependre de ningú sinó que podrà ser el mateix.[7]

Freire comença l'últim capítol reafirmant el fet que les persones són éssers de la praxi. Són "seres del quehacer" i la seva feina és l'acció i la reacció, la transformació del món, és teoria i també pràctica. Per arribar a l'objectiu, que seria l'alliberació simultània de les masses opressores i oprimides, cal fer una revolució vertadera on no es temi a les masses, on l'expressivitat de cadascú no sigui cohibida i on es pugui participar lliurement. Si es té por al poble, ja no existeix cap raó per desenvolupar una acció alliberadora.[8]

Acció dialògica[modifica]

Paulo Freire va desenvolupar una perspectiva dialògica en l'educació dels anys 60, aquesta perspectiva destaca que s'ha de treballar en la teoria dialògica, contrària a la manipulació de les classes menys afavorides per la "cultura". El diàleg és el principal canal d'alliberament de la injustícia i l'opressió present, Freire reclama que, com la divisió és una de les principals eines per a la dominació, el diàleg resultarà ser la principal arma per a la unió, per derrotar l'opressió cultural.

Per fer possible el desenvolupament de la teoria dialògica és important tenir confiança i esperança en el poble, per fer un veritable diàleg, sense imposició de l'educador, on tots dos comparteixin i s'expressin lliurement, per a la superació de les diferències de classes i aconseguir una acció alliberadora.[9]

El diàleg proposat per Freire no queda reclòs entre quatre parets sinó que abasta al conjunt de la comunitat que ensenya i aprèn incloent pares, mares, altres familiars, voluntariat, altres i altres professionals, a més de l'alumnat i del professorat. Tots influeixen en l'aprenentatge i tots i totes han de planificar conjuntament. El diàleg, en aquest context, s'entén com un procés interactiu intervingut pel llenguatge i que requereix, per ser considerat amb naturalesa dialògica, realitzar-se des d'una posició d'horitzontalitat en la qual la validesa de les intervencions es troben en relació directa a la capacitat argumentativa dels interactuats, i no a les posicions de poder que aquests ocupen.[10]

L'aprenentatge dialògic està basat en cinc principis:

Acció antidialògica[modifica]

L'acció antidialògica es caracteritza per una banda per la necessitat de conquesta. L'antidialògic, dominador per excel·lència, pretén amb les relacions amb el seu contrari conquistar-lo a través de múltiples formes, no només econòmicament, sinó culturalment, robant a l'oprimit la seva paraula, expressivitat i cultura. No existeix una realitat opressora que no sigui antidialògica, com no existeix antidialoguicitat en la que no estigui involucrat l'opressor, obstinat en la permanent conquista de l'oprimit. Les elits dominadores de l'antiga Roma ja tenien al necessitat de donar al poble "pa i circ" per a conquistar-los, "tranquil·litzar-los" amb la intenció d'assegurar la seva pau.

Dividir per a oprimir és una altra dimensió fonamental de la teoria de l'acció opressora. En la mesura que les minories, sotmetent al seu domini a les majories, les oprimeixen, dividir-les i mantenir-les dividides són condicions indispensables per a la continuïtat del seu poder. No poden permetre's la unificació de les masses populars, el qual significaria una amenaça per la seva hegemonia.[11]

Una altra característica de la teoria de l'acció antidialògica és la manipulació de les masses oprimides. La manipulació és també un instrument de conquista, en funció de la qual giren totes les dimensions de la teoria. A través de la manipulació les elits dominadores intenten conformar progressivament les masses als seus objectius. I com més immadures siguin, políticament, rurals o urbanes, més fàcilment es deixen manipular per les elits dominadores que no poden desitjar la fi del seu poder i de la seva dominació.

Finalment, en la teoria de l'acció antidialògica una altra característica fonamental seria la invasió cultural, que consisteix en la penetració que fan els invasors en el context cultural dels envaïts, imposant a aquests la seva visió del món, en la mateixa mesura que frenen la seva creativitat.[12]

Educació alliberadora[modifica]

Les persones tenen curiositat per aprendre coses noves però la rutina condiciona la realitat. Totes les persones resen curioses davant una educació problemàtica que els ajuda a ser lliures i capaços d'anar més enllà del coneixement. L'escola no és neutral, l'educació és alliberadora. Han de saber posicionar-se davant les desigualtats. Cada persona pot ser un motor de canvi. A través del diàleg es pot humanitzar a la societat.[13]

L'educació alliberadora és un concepte dual de la persona: allò que em proposo ho puc aconseguir (teoria del subjecte), és a dir, tot allò que ha creat el subjecte és el que té més valor, i no pas les estructures. Així doncs, diuen: si demà ningú pagués a hisenda aquesta desapareixeria, això demostra que el subjecte és el més important.

  • Paulo Freire: És un dels primers autors que comença a parlar de la persona com a primer concepte de canvi. A partir d'aquesta visió Freire diu que s'ha de recuperar al subjecte, però no es pot pretendre que el subjecte ho aconsegueixi tot. Per tant, s'ha d'acceptar unes estructures on el subjecte intervé.

Paulo Freire i l'Educació alliberadora: Freire tenia clar que les persones s'han de posicionar i crear un model educatiu (alfabetització). El concepte d'Educació per Freire és igual a Llibertat. "La educación como práctica de la libertad". Per a Freire, l'Educació t'havia de situar en el context: és impossible que sigui neutre. L'autor, a partir de la història d'amor explica el que sent per a l'educació, tal com estimava la seva dona també estimava l'educació. S'ha de dir, que Paulo Freire sempre es posicionava a favor i en contra d'alguna cosa.[14]

  • Crítica a la neutralitat: pots ser ingenu (penses que ets neutre i no ho ets), astuta (saps que no ets neutre fas veure que ho ets) i verdaderament crític (no sóc neutre, ho dic però respecto als altres i em relaciono amb ells sense problema).
  • Concepció bancària: les classes dominants ho volen, que qui estudi rebi la informació i no aporten res. No hauria de ser així.
  • Concepció alliberadora: com hauria de ser, tothom aprèn i aporta alguna cosa. Intercanvi de Coneixements.
  • Teoria de l'acció dialògica: tot procés educatiu havia de ser dialogat, és fonamental.

Agència Humana, Amor i Esperança, són tres característiques bàsiques per seguir la teoria de Freire, ja que l'autor explica que no podem educar si no tenim l'esperança que canviarà, l'acte educatiu no té sentit.[15]

Educació bancària[modifica]

L'educació bancària és un instrument d'opressió, ja que limita la possibilitat de creació dels nostres propis coneixements, fomentant la reproducció sense anàlisi, ni comprensió dels temes que se'ns estan ensenyant.

El subjecte de l'educació és l'educador, el qual condueix als educands a la memorització mecànica dels continguts. Els alumnes són recipients en els quals es diposita el saber. Per tant, l'educador no es comunica amb ells de forma recíproca, sinó que realitza dipòsits d'informació que els educands escolten i absorbeixen de forma mecànica, sense processar-la.[16]

Mentre més sigui la quantitat de coneixement (dipòsit) que el mestre (dipositant) aconsegueixi inserir en el cap de l'estudiant (dipositari), millor mestre serà. Així també, mentre que més informació tingui l'estudiant, memoritzi i repeteixi, millor estudiant serà.[17]

Influències[modifica]

Paulo Freire, va estar influenciat per diversos corrents filosòfics, com per exemple la Fenomenologia, l'Existencialisme, el Personalisme cristià o el Marxisme humanista. Va ser influenciat majoritàriament per Frantz Fanon i Karl Marx; Fanon va ser un autor anticolonialista[18] i Marx el creador del Marxisme. No s'entén el llibre Pedagogia de l'Oprimit si no es parteix de la influència de Marx sobre ell, perquè és on comencen a apreciar-se les bases del marxisme en els treballs de Freire.

Tampoc es pot oblidar la influència que va rebre de Gramsci sense saber-ho. Ell mateix va dir: «Leí a Gramsci y descubrí que había estado enormemente influenciado por él mucho antes de haberlo leído».[19]

Els treballs de Freire han estat influenciats per la indagació filosòfica de Dewey i les seves aplicacions pràctiques al començament del segle XX. Per exemple, tots dos introdueixen una perspectiva epistemològica, on creu que el coneixement emana de les experiències vitals. Tots dos van realitzar connexions entre educació i epistemologia, ètica i canvi social.[20]

L'autor també estava influenciat per la religió catòlica, perquè ell era creient, fet que es veu reflectit en els seus escrits, a causa de la seva preocupació per la persona humana, la seva autonomia i la seva llibertat.[21]

Biografia de l'autor[modifica]

Paulo Reglus Neves Freire va néixer el 19 de setembre de 1921 a Recife, va ser criat en una família de classe mitjana, fill d'un pare oficial de la policia militar i educat en la tradició catòlica per la seva mare.

Durant la crisi econòmica mundial de 1928-1932, Paulo Freire i la seva família es van veure obligats a traslladar-se a Jaboato, a causa de les dificultats econòmiques. En aquesta ciutat va morir el seu pare, i com a conseqüència d'aquesta sèrie de canvis va perdre dos anys d'estudis secundaris.[2]

L'any 1943, es va inscriure a la facultat de dret de la Universitat de Recife, on va estudiar filosofia i psicologia a la vegada. Encara que es va incorporar a la burocràcia estatal, mai va exercir l'advocacia, ja que, va preferir exercir de professor de portuguès a l'escola secundària. Abans d'acabar els seus estudis universitaris, l'any 1944, es va casar amb Elza Maia Costa d'Oliveira, que era professora de primària, amb la qual va tenir cinc fills.

El 1946, a l'estat de Pernambuco, va ser nomenat director del ''Departament d'Educación i Cultura del Servei Social''. En aquest càrrec, va començar a treballar principalment amb gent pobra i amb problemes d'analfabetisme, realitzant així, les seves primeres experiències abans de desenvolupar el seu mètode d'alfabetització. Llegir i escriure eren requisits per votar en les eleccions presidencials brasileres. Per tant, durant els anys seixanta Freire va tractar de portar a la pràctica els seus esforços per a l'alfabetització d'adults.[22]

El 1961, el van nomenar director del ''Departament d'extensió Cultural de la Universitat de Recife'', i un any més tard, el 1962 va tenir la primera oportunitat per aplicar les seves teories, quan va ensenyar a llegir i escriure a 300 treballadors que es dedicaven al cultiu de la canya de sucre, en només 45 dies. L'objectiu de Freire no era transmetre missatges que podien manipular als treballadors, sinó, produir un canvi en l'home i en el món que l'envolta. Com a conseqüència dels bons resultats que va aconseguir, el govern brasiler va aprovar la creació de milers de cercles culturals en tot el país.[23]

L'any 1964 es va produir un cop d'estat militar a Brasil, com a conseqüència, es va detenir el projecte que duia a terme i el qual, el va portar a la presó.

Paulo Freire va trobar protecció a l'Ambaixada de Bolívia, l'única que li va brindar asil polític. El mateix Govern bolivià va contractar els seus serveis com a assessor del Ministeri d'Educació. Però 20 dies després d'arribar a la Paz va ser testimoni del seu segon cop d'estat, en aquesta ocasió contra el Govern reformista de Paz Estensoro. A causa d'això, Freire va decidir buscar refugi a Xile. En aquest país, va treballar en un institut governamental anomenat ICIRA (Institut de Capacitació i Recerca de la Reforma Agrària) i en l'Oficina Governamental Especial d'Educació d'Adults. Posteriorment, va treballar de professor a Harvard.[17]

El 1967, Freire va publicar el seu primer llibre: Educació com a pràctica de llibertat. En aquest es parla de la participació i la integració en un sistema democràtic. A més, s'afirma que ciència i educació són relativament neutrals. Posteriorment va publicar Pedagogia de l'Oprimit. La primera edició d'aquest, es va publicar en anglès i espanyol l'any 1970, en el qual advoca a favor d'una pedagogia revolucionària, que té com a objectiu l'acció i reflexió conscient i creativa de les masses oprimides sobre el seu alliberament. A causa del conflicte polític entre les successives dictadures militars autoritàries el llibre no va ser publicat a Brasil fins a 1974, quan el general Ernesto Geisel va prendre control de Brasil i va iniciar el seu procés d'alliberament cultural.[10]

L'any 1980, va tornar a Brasil, després que li donessin permís per tornar un any abans i es va unir al Partit dels Treballadors (PT) a la ciutat de São Paulo.

La classe mitjana (que registrava considerables pèrdues d'ingressos) va tornar a radicalitzar-se i es va unir a la classe treballadora, arribant a ser el sector més actiu en el procés de recuperació de la democràcia. Finalment, el Partit dels Treballadors va guanyar les eleccions municipals del 1988. La Universitat Catòlica de São Paulo i la Universitat de l'Estat de São Paulo en Campinas van oferir a Freire un lloc de professor en els seus respectius departaments d'educació.[24]

Després de morir la seva dona, el 1986, Paulo Freire es va casar amb Maria Araújo Freire, que impulsava el seu mètode radical d'educació. L'any 1922 va començar a impartir classes en la Universitat de São Paulo, fins que el 2 de maig del 1997 Freire va morir d'un infart miocardíac.

Referències[modifica]

  1. Freinberg, W. (2001). John Dewey y Paulo Freire. Educational Practice and Theory, 23(1), 35-36. DOI: http://dx.doi.org/10.7459/ept/23.1.03
  2. 2,0 2,1 Gerhardt, H-P. (1999). Perspectivas: revista trimestral de educación comparada, 20, 463-484.
  3. Freire, P. (1968). La educación como práctica de la libertad. (6a ed.). Chile: Tierra Nueva.
  4. 4,0 4,1 Freire, P. (1968). Pedagogia del oprimido (8a ed.). Chile: Tierra Nueva.
  5. Publisher's Foreword in Freire, Paulo. (2000). Pedagogia del oprimido. New York: Continuum, p. 9.
  6. Silva, R. F. & Almeida, C. (2018). Acción antidialogia en Sistema Único de Asistencia Social. Interaçoes, 19(2), 265-276. DOI 10.20435/inter.v0i0.1635
  7. Syamprasad, K. (2018). Dialogue in silence. Journal for critical education policy studies, 16(1), 59-103.
  8. Freire, P. (2000). Pedagogy of the Oppressed (30th anniversary ed.). New York: Bloomsbury.
  9. Aubert, A., Garcia, C., & Racionero, S. (2009). El aprendizaje dialógico. Fundación Infancia y aprendizaje, 21(2), 129-139.
  10. 10,0 10,1 Cabaluz, J., & Ojeda, P. (2011). Politicidad, acción dialógica y luchas por el currículum: Notas para reflexionar sobre los usos pedagógicos de los archivos de memoria. Aletheia, 2(3).
  11. Mattalini, M. (2013) Revolución, diálogo y liberación: Una pedagogía de la libertad y la esperanza que aún hoy puede decir su palabra. FAIA, 2(11), 1-18.
  12. Vila-Merino, E. (2011, Octubre 15). Racionalidad, diálogo y acción. Revista Iberoamericana de Educación, 56(3), 1-15.
  13. Paiva, A. (2004, Maig 14). La educación liberadora de paulo Freire y el desarrollo del pensamiento. Ciencias de la educación, 2(26), 133-142.
  14. Gómez-Martínez, J. L. (2003). La pedagogía liberadora del brasileño Paulo Freire y el hipertexto. Hispania, 86(1), 9-16.
  15. Carreño, M. (2010). Teoría y práctica de una educación liberadora. Cuestiones Pedagógicas, 20, 195-214.
  16. Ocampo, J. (2008). Paulo Freire y la pedagogía del oprimido. Rhela, 10, 57-72.
  17. 17,0 17,1 Gadotti, M. (1997). La experiencia de Paulo Freire en la secretaría de educación de la ciudad de San Pablo. Siglo XXI. p. 720.
  18. Crowell, J. (2013). Marxism and Frantz Fanon's Theory of Colonial Identity. Scientific Terrapin. Tret de http://www.scientificterrapin.umd.edu/Fall2011/articles/Marxism.php
  19. Mayo, P. (2005, Març). Antonio Gramsci y Paulo Freire: algunas conexiones y contrastes. Universidad de Malta, 41. Tret de https://www.um.edu.mt/library/oar/bitstream/handle/123456789/1469/41-Dialogos.pdf?sequence=3
  20. Freinberg, W. (2001). John Dewey y Paulo Freire. Educational Practice and Theory, 23(1), 35-36. DOI: http://dx.doi.org/10.7459/ept/23.1.03
  21. Arcila, S., Gómez M., Gómez, K., Gómez, R., Urrego, M. (2004, Octubre 30). La influencia de la teología de la liberación en el pensamiento de Paulo Freire y de Luis Oscar Londoño Zapata, 291-305. Tret de http://www.scielo.org.co/pdf/agor/v15n1/v16n1a16.pdf
  22. Stern, S. (2009). Pedagogy of the Oppressor, City Journal, 19(2).
  23. Altamirano, A. (2016). Where is Paulo Freire?. International communication gazette, 78(7). DOI: 10.1177/1748048516655722
  24. Ernani, M. (1969). Aprender a decir su palabra. Cristianismo y sociedad. Montevideo: ISAL. 95-103.