Vés al contingut

Regne Franc

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Rei dels francs)
Regnum francorum
Regne Franc
← Bandera
←
← Bandera
← Bandera
 Segle V – 987 Bandera →

Ubicació de Regne Franc, Regne dels Francs
Informació
CapitalTournai, Bèlgica (431-508)
París, França (508-768)
Idioma oficialLlatí
Altres idiomesLlatí vulgar, fràncic, occità, gòtic
Religiócatolicisme
Monedadiner Modifica el valor a Wikidata
Període històric
EstablimentSegle V
Clodoveu I esdevé rei dels francs salis481
Fi dels merovingis, Pipí I el Breu funda la Dinastia carolíngia751
Carlemany és coronat emperador d'Occident, formalització de l'Imperi Carolingi800
El Regne de Francia Occidentalis se separa del Regne de Lotaríngia (Alemanya) i del Regne d'Itàlia843
Accés al tron d'Hug Capet987
Política
Forma de governMonarquia electa
Rei dels francs
 • 481-511:Clodoveu I
 • 613-629:Clotari II
 • 629-639:Dagobert I
 • 751-768:Pipí el breu
 • 768-814:Carlemany

Els regnes francs foren regnes germànics que proliferaren en el territori de l'actual França, l'actual Bèlgica, els Països Baixos i part d'Alemanya, en l'antiguitat tardana després de la desaparició de la Imperi Romà d'Occident i l'establiment al territori pel poble dels francs durant el segle v. Aquests regnes, units al Regne dels Francs (Regnum Francorum en llatí), persistiren durant l'alta edat mitjana entre els segles v i ix.[1]

El seu fundador va ser el rei Clodoveu I, que va unir les tribus franques i va expandir el regne franc a la Gàl·lia romana. Durant l’alta edat mitjana, el regne va ser governat per les dinasties merovíngia i carolíngia. L'any 800, va evolucionar cap a l’Imperi Carolingi, convertint-se així en el regne germànic més llarg de l'època de les Grans Migracions.[2][3]

La partició del regne franc entre els quatre fills de Clodoveu amb Clotilde presidint, Grandes Chroniques de France (Bibliothèque municipale de Toulouse)

Orígens

[modifica]

El terme francs va sorgir al segle III dC com a terme per a diverses tribus germàniques que es van establir a la frontera nord del Rin de l’Imperi Romà, incloent-hi els bructeris, ampsivaris, camavis, chattuaris i salis. Tot i que tots tenien la tradició de participar en l'exèrcit romà, als salis se'ls va permetre establir-se dins de l'Imperi Romà. L'any 358, després d'haver estat vivint ja durant un temps a la civitas de Batavia, l'emperador Julià va derrotar els camavis i els salis, permetent a aquests últims establir-se més lluny de la frontera a Toxandria.[4]

Alguns dels primers líders francs, com Bautó i Arbogast, estaven compromesos amb la causa dels romans, però altres governants francs, com Mel·lobaudes, van ser actius en sòl romà per altres motius. Després de la caiguda d'Arbogastes, el seu fill Arigi va aconseguir establir un comtat hereditari a Trèveris, i després de la caiguda de l'usurpador Constantí III, alguns francs van donar suport a l'usurpador Joví.

Cap al 428, el rei Clodió, el regne del qual podria haver estat a la civitas Tungrorum (amb la capital a Tongeren), va llançar un atac contra territori romà i va estendre el seu regne fins a Camaracum (Cambrai) i el riu Somme. Tot i que el poeta gal Sidoni Apol·linar relata que Flavi Aeci va derrotar un grup de noces del seu poble cap al 431, aquest període marca l'inici d'una situació que perduraria durant molts segles: els francs germànics governaven sobre un nombre creixent de súbdits gal·loromans.

Història

[modifica]
Territoris sota domini franc.

Els francs, poble germànic amb diverses tribus, començaren a efectuar incursions de saqueig i pillatge a l'interior de l'Imperi Romà d'Occident ja durant el segle iii. El general Aeci (s. IV) els derrotà i fins i tot algunes tribus s'incorporaren com a tropes mercenàries a l'exèrcit romà. Cap al segle V se'ls permet establir-se com a federats en una regió fronterera a la Gàl·lia Belga limitada pels rius Escalda, Mosa, Mosel·la i Rin.[5]

Després de la caiguda de l'Imperi Romà, Clodoveu I, fill de Khilderic I i net de Meroveu, tots reis dels francs, fou escollit rei dels francs, el primer que presentava una certa unificació de les tribus, i engrandí substancialment els dominis mitjançant l'ús de l'estratègia militar i un ferri control intern (executant ràpidament qualsevol que s'oposés al seu poder). Durant el seu regnat els francs s'estendrien cap al sud dominant Nèustria, Aquitània i la Gascunya fixant la frontera sud amb el Regne visigòtic de Toledo, amb el que mantingué durant dècades disputes sobre el territori gascó i fou derrotat en la batalla de Vouillé el 507;[6] A l'oest s'establí la frontera amb el Regne de Borgonya, finalment col·lapsat al segle vi i incorporat sota domini franc. I al nord amb els territoris de turingis, frisons, saxons, alamans i eslaus. Amb Clodoveu s'afermà la dinastia merovíngia que pervisqué fins a l'adveniment de la dinastia carolíngia quan es deposà el darrer dels “reis mandrosos”. També fou en època de Clodoveu quan els francs es convertiren al catolicisme.

En la tradició germànica, el mode de successió dels reis al tron, la tanisteria (nom celta que designa la successió pel petit i no pel fill), és entre germans, del més gran al més petit, després als oncles i nebots,[7] però des del regnat de Clodoveu I, la llei sàlica imposa la divisió del regne entre els fills del rei. A diferència del mode de successió per primogenitura que regeix la successió al tron de pare a fill gran, com sota la dinastia dels Capets, el regne es divideix entre tants fills com tingui el rei, de manera que cadascú pugui regnar. La divisió del Regne Franc engendra diferents estats separats,[8] permetent a cada príncep exercir la totalitat de la reialesa en el subregne assignat, en lloc de dividir l'exercici del poder amb els altres prínceps sobre el conjunt del territori.[9]

La invasió àrab del Regne visigòtic de Toledo i la posterior invasió de les Gàl·lies seria frenada per Carles Martell a la batalla de Tours (732). Pipí I el Breu, que fou majordom de palau i dominava Austràsia, Nèustria i Borgonya posà fi al domini merovingi i establí el domini carolingi que acompanyat de conquestes culminarien els seus descendents amb l'establiment de l'Imperi Carolingi. Pocs anys més tard, Carlemany fou investit emperador a Aquisgrà pel mateix papa, i dirigí esforços militars francs cap al sud conquerint en nom de la cristiandat els territoris de la Septimània, però no va reeixir en la intenció de fer fora els àrabs de la península Ibèrica, i s'hagueren de conformar a establir una sèrie de comtats, dels quals, a partir del segle x, només controlaven els més orientals.

Societat

[modifica]

Els francs proliferaren apropiant-se de les restes de l'Imperi Romà d'Occident sustentada en l'imperialisme i l'esclavatge. Aquesta es basava en una societat piramidal culminada per l'emperador romà i recolzada per un potent engranatge de funcionaris i exèrcit, que requeria fortes taxes impositives, tant impostos directes i indirectes, per al seu manteniment. La manca de conquestes i l'excés de funcionaris s'apunten com a causes de l'esfondrament econòmic i de poder del baix imperi romà. L'establiment d'estats bàrbars europeus anà acompanyada d'un procés de feudalització i, per tant, del pas de funcions públiques, pròpies de l'estat, a mans privades. Els francs, poc més de cinc mil homes al segle vi segons estima Gibbon,[5] no disposaven d'aquestes estructures socials ni de recursos humans per mantenir-la, pel que en un inici els territoris que passaren al seu domini eren abundosos en explotacions agrícoles gestionades per esclaus i colons (colonii), però la manca d'aquest control efectiu davant la fuga segurament conduí a les aristocràcies locals a fer casaments és a dir a dotar als serfs de la propietat de les terres de cultiu i, per tant, d'una certa independència econòmica, bé que sota càrregues impositives d'arrendament menors que en època baix-imperial. Els francs serien certament l'elit dirigent d'aquests territoris llatinitzats, que basarien el seu control per la contraprestació d'una protecció militar envers possibles invasions foranes o intromissions d'altres senyors feudals.[10]

Cultura

[modifica]

Dret

[modifica]

Les diferents tribus franques —com els salis, els ripuaris i els camavis— tenien tradicions jurídiques diferents que només es van codificar més tard, principalment sota Carlemany. Les Leges Salica, Ribuaria i Chamavorum eren creacions carolíngies, i la seva base en la realitat franca anterior és difícil de discernir per als estudiosos a la distància actual. Sota Carlemany també es van fer codificacions del dret saxó i del dret frisó.

També va ser sota l'hegemonia franca que les altres societats germàniques a l'est del Rin van començar a codificar el seu dret tribal, en compilacions com la Lex Alamannorum i la Lex Baiuvariorum per als alamans i els bavars, respectivament. Al llarg dels regnes francs hi va haver gal·loromans subjectes al dret romà i clergat subjecte al dret canònic. Després de la conquesta franca de Septimània i Catalunya, les regions que anteriorment havien estat sota control gòtic van continuar utilitzant el codi legal visigòtic.

Durant el primer període, la llei franca va ser preservada pels rachimburgs, funcionaris entrenats per recordar-la i transmetre-la. Els merovingis van adoptar el capitulari com a eina per a la promulgació i preservació de les ordenances reials. El seu ús va continuar sota els carolingis i fins i tot amb els posteriors emperadors spoletans Guiu i Lambert sota un programa de renovació regni Francorum (renovació del regne franc).

L'últim capitulari merovingi va ser un dels més significatius: l’Edicte de París emès per Clotari II el 614 en presència dels seus magnats s'havia comparat amb una Carta Magna franca que consolidava els drets de la noblesa, però en realitat pretenia eliminar la corrupció del poder judicial i protegir els interessos locals i regionals. Fins i tot després de l'últim capitulari merovingi, els reis de la dinastia van continuar exercint de manera independent alguns poders legals. Childebert III fins i tot va presentar casos contra els poderosos Arnulfings i es va fer famós entre el poble per la seva justícia. Però la llei a França experimentaria un renaixement sota els carolingis.

Entre les reformes legals adoptades per Carlemany hi havia les codificacions del dret tradicional esmentades anteriorment. També va intentar posar controls al poder dels poders judicials locals i regionals mitjançant el mètode de nomenar missi dominici per parelles per supervisar regions específiques durant períodes curts de temps. Normalment, els missi se seleccionaven de fora de les seves respectives regions per tal d'evitar conflictes d'interessos. Un capitulari de 802 dona una idea de les seves funcions. Havien d'executar justícia, fer respectar els drets reials, controlar l'administració dels comtes i ducs (que eren nomenats reialment), rebre el jurament de lleialtat i supervisar el clergat.

Església

[modifica]

L'Església franca va sorgir de l’Església de la Gàl·lia durant el període merovingi, que va experimentar un desenvolupament particularment germànic en diversos sínodes francs al llarg dels segles VI i VII, i amb el Renaixement carolingi, l'Església franca es va convertir en una influència substancial de l’Església medieval occidental.

Al segle VII, el territori del regne franc va ser (re)cristianitzat amb l'ajuda de missioners irlandesos i escocesos. El resultat va ser l'establiment de nombrosos monestirs, que es convertirien en el nucli de l'alfabetització en alt alemany antic a l'Imperi carolingi. El missioner irlandès Columbà va estar actiu a les terres franques des del 590, establint monestirs fins a la seva mort a Bobbio el 615. Va arribar al continent amb 12 companys i va fundar Annegray, Luxeuil i Fontaines a França i Bobbio a Itàlia. Durant el segle VII, els deixebles de Columbà i altres missioners escocesos i irlandesos van fundar diversos monestirs o schottenklöster. La influència irlandesa en aquests monestirs es reflecteix en l'adopció de l'estil insular en la producció de llibres, visible en obres del segle VIII com el Sacramentari Gelasià. La influència insular en l’escriptura uncial del període merovingi posterior finalment va donar pas al desenvolupament de la minúscula carolíngia al segle IX.

A finals del segle VIII, sota la influència d'algunes pràctiques visigòtiques anteriors, diversos líders de l'Església a França van desenvolupar la idea errònia que la clàusula del Filioque era una part autèntica del Credo nicen original, i aquests punts de vista van ser ampliats encara més pels Libri Carolini, cosa que va provocar que els papes romans d'aquella època (Adrià I i Lleó III) intervinguessin contra la interpolació del Filioque, però sense cap resultat, i així el Credo interpolat es va fer comú a tots els regnes francs.[11]

Societat

[modifica]

Immediatament després de la caiguda de Roma i durant la dinastia merovíngia, es van restablir les ciutats comercials a les ruïnes de les ciutats antigues. Aquestes es van especialitzar en l'intercanvi de béns, l'artesania i l'agricultura, i eren majoritàriament independents del control aristocràtic.[12] La França carolíngia va rebre patrocini reial per a la construcció de ciutats monàstiques, construïdes per mostrar un renaixement de l'arquitectura de l'antiga Roma.[13] L'administració va ser duta a terme pels bisbes. Els antics aristòcrates gal·loromans havien sobreviscut en prestigi i com a institució assumint els càrrecs episcopals, i ara estaven a càrrec de camps com la justícia, les infraestructures, l'educació i els serveis socials. Els reis es van legitimar pels seus vincles amb les institucions religioses. Les eleccions episcopals van passar a ser supervisades pels reis, i la confirmació reial també va ajudar a enfortir l'autoritat dels bisbes. Hi va haver millores en l'agricultura, en particular l'adopció d'una arada pesada i l'ús creixent del sistema de tres camps.

Moneda

[modifica]

L'encunyació bizantina ja s'utilitzava a França abans que Teodebert I comencés a encunyar la seva pròpia moneda a l'inici del seu regnat. El successor de Teodebert va restaurar la imatge de l'emperador bizantí a les monedes, i els emperadors bizantins van continuar representant-se en algunes monedes franques fins al regnat de l'emperador Heracli abans de desaparèixer el 613.[14] El solidus i el triens es van encunyar a França entre el 534 i el 679. El denari (o denier) va aparèixer més tard, en nom de Childeric II i diversos membres no reials cap al 673-675. Un denari carolingi va substituir el merovingi, i el penning frisó es va utilitzar a la Gàl·lia des del 755 fins al segle XI.

Posteriorment, el denari va aparèixer a Itàlia emès en nom de monarques carolingis després del 794,[15] més tard pels anomenats reis "natius" al segle X, i més tard encara pels emperadors alemanys a partir d’Otó I (962). Finalment, els denaris es van emetre a Roma en nom de papa i emperador des de Lleó III i Carlemany fins a finals del segle X.[16]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Cartes sur les royaumes mérovingiens». www.castlemaniac.com. Arxivat de l'original el 2011-07-27. [Consulta: 9 abril 2011]. (francès)
  2. ↑ Griffith, Michael. «Carolingian Dynasty» (en anglès). World History Encyclopedia, 19-05-2021. [Consulta: 15 desembre 2023].
  3. ↑ Mark, Harrison W. «Merovingian Dynasty» (en anglès). World History Encyclopedia, 13-03-2023. [Consulta: 15 desembre 2023].
  4. ↑ Bijsterveld, Arnoud-Jan A.; Toorians, Lauran (en anglès) Rural Riches & Royal Rags?: Studies on Medieval and Modern Archaeology, Presented to Frans Theuws, 29-06-2018, pàg. 35.
  5. ↑ 5,0 5,1 Gibbon, Edward. The history of the decline and fall of the Roman empire, pàg. 589. 
  6. ↑ Wolfram, Herwig. History of the Goths (en anglès). University of California Press, 1990, p. 243. ISBN 0520069838. 
  7. ↑ Rouche, 1979, p. 233.
  8. ↑ Ewig, Eugen. «Die fränkischen Teilungen und Teilreiche (511-613)». A: Spätantikes und frankisches Gallien (en alemany), 1976. 
  9. ↑ Armand, 2008, p. 72.
  10. ↑ Salrach, Josep Maria. «La formació de la societat feudal. Segles VI - XII». A: Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans. 1a edició. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1998. ISBN 8477399808 [Consulta: 9 abril 2011]. 
  11. ↑ Siecienski, 2010, p. 90-93.
  12. ↑ Joachim Henning. Post-Roman Towns, Trade and Settlement in Europe and Byzantium: The heirs of the Roman West. Walter de Gruyter, 2007, p. 29. ISBN 978-3110183566. 
  13. ↑ Hendrik W. Dey. The Afterlife of the Roman City. Cambridge University Press, 2015, p. 219–222. ISBN 978-1107069183. 
  14. ↑ Herman Fischer The Catholic Historical Review, 10, 4, 1925, pàg. 536–553.
  15. ↑ «Charlemagne and the Carolingian coinages». A: . 
  16. ↑ Spufford, Peter. «Appendix I». A: Money and its use in medieval Europe. Cambridge: Cambridge University Press, 1989, p. 398, 400–402. ISBN 978-0-521-30384-2. 

Bibliografia

[modifica]
  • Armand, Frédéric. Chilpéric Ier, le roi assassiné deux fois (en francès). La Louve édition, 2008. 
  • Rouche, Michel. L'Aquitaine des Wisigoths aux Arabes, 418-781 : naissance d'une région (en francès). París: École des Hautes Études en Sciences Sociales, Jean Touzot, 1979. ISBN 978-2-7132-0685-6. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Regne Franc
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Regne_Franc&oldid=36794049»