Test de Turing

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
La prova de Turing.

El test de Turing va ser proposat el 1950 pel matemàtic Alan Turing per poder discernir si una màquina mostra un comportament intel·ligent o no. Va ser publicat en l'article Computing machinery and intelligence (Mind, vol. 59, núm. 236, p. 433-460).

Encara que originàriament a l'article es presenta una mica diferent, avui en dia el test de Turing bàsicament es realitza seguint el procediment explicat a continuació. Un humà, l'avaluador, fa preguntes a dos subjectes: una computadora dissenyada per generar respostes anàlogues a les dels humans i un humà, sense poder-hi accedir directament, sinó a través d'una interfície intermèdia. Si després d'analitzar la conversa l'avaluador no pot distingir l'humà de la màquina o considera que la màquina és un humà, aquesta superaria el test de Turing i seria considerada intel·ligent.

Una de les principals crítiques, des del punt de vista filosòfic, al test de Turing va ser la plantejada per John Searle, coneguda com el test de l'habitació xinesa. No obstant això, aquestes crítiques no són generalment acceptades.

La major crítica sobre el test de Turing no és conceptual, sinó pràctica. Actualment és un test que no s'utilitza en la pràctica en el camp de la intel·ligència artificial, ja que aquesta àrea de recerca és encara lluny de generar sistemes que puguen actuar com un humà en el sentit general, però a més perquè la implementació del test és complexa.

Existeixen concursos basats en el test de Turing, com el premi Loebner, que són més aviat un espectacle i tenen poca acceptació pels científics. Hi ha altres tests per a determinar humans de robots a la web, anomenats captchas, que es basen en les limitacions actuals de la intel·ligència artificial.

Proves paral·leles[modifica | modifica el codi]

L'habitació xinesa[modifica | modifica el codi]

Article principal: Habitació xinesa

Es tracta d'una prova semblant, proposada per John Searle i popularitzada per Roger Penrose: la "sala xinesa", per argumentar que la màquina no ha superat la prova de Turing.[1] En essència, és igual en la forma, però es realitza amb persones tancades en una habitació i es requereix que aquestes no coneguin l'idioma en què es realitza la conversa. Per a això s'utilitza un diccionari que permet confeccionar una resposta a una pregunta donada, sense entendre els símbols. Com a conseqüència, s'argumenta que per molt que una persona sigui capaç d'enviar una cadena de símbols en xinès relacionada amb una altra cadena rebuda, no vol dir que sàpiga xinès, sinó que sap aplicar un conjunt de regles que li indiquen el que ha d'enviar. Falta la semàntica en el procés i per això és molt qüestionada com intel·ligència artificial, ja que equiparà una màquina pensant amb una que sembla que pensa. Ray Kurzweil prediu que l'ordinador passarà la prova de Turing cap al 2029, basat en el concepte de singularitat tecnològica.[2]

Aplicacions[modifica | modifica el codi]

Una de les aplicacions de la prova de Turing és el control de spam. Atès el gran volum de correus electrònics enviats, l'spam és, en general, enviat automàticament per una màquina. Així la prova de Turing pot utilitzar per distingir si el correu electrònic era enviat per un remitent humà o per una màquina (per exemple per la prova Captcha).

Versions de la prova de Turing[modifica | modifica el codi]

Saul Traigner argumenta que hi ha almenys 3 versions primàries de la prova de Turing, de les quals són propostes en "Computing Machinery and Intelligence" i una altra que la descriu com "la interpretació estàndard".

Tot i que hi ha controvèrsia sobre si aquesta "interpretació estàndard" fou descrita per Turing o si està basada en la mala interpretació del text, aquestes tres versions no es classifiquen com equivalents[3] i els seus punts forts i debilitats són diferents.

Huma Shah senyala el fet que el mateix Turing estava consternat amb la possibilitat que una màquina pogués pensar i estava proporcionant un mètode simple per a examinar això a través de sessions de pregunta-resposta entre un humà i una màquina.[4] Shah argumenta que existeix un joc d'imitació que Turing va poder haver posat en pràctica de dues maneres diferents: a) una prova d'un a un entre l'interrogador i la màquina, o b) una comparació simultània entre un humà i una màquina interrogats paral·lelament per un mateix interrogador. Ja que la prova de Turing avalua la indistingibilitat en la seva capacitat de funcionament, la versió verbal naturalment generalitza tota la capacitat humana, verbal i no verbal (robòtica).[5]

Joc de la imitació[modifica | modifica el codi]

El joc original descrit per Turing proposava un joc de festa que involucrava tres jugadors. El jugador A és un home, el jugador B és una dona i el jugador C (qui té el rol d'interrogador) és de qualsevol sexe. Al joc, el jugador C no té contacte visual amb cap dels altres jugadors i es pot comunicar amb ells mitjançant notes escrites. A l'hora de fer preguntes als jugadors, el jugador C intenta determinar quin dels dos és l'home i quin la dona. El jugador A intentarà enganyar a l'interrogador fent-li escollir erròniament mentre que el jugador B ajudarà a l'interrogador a escollir al jugador correcte.[6]

Sterret es refereix a aquest doc com "La Prova del Joc Original De La Imitació".[7] Turing va proposar que el rol del jugador A el tingués una computadora perquè aquesta hagués de pretendre ser dona i tractés de guiar a l'interrogador a la resposta incorrecta. L'èxit de la computadora seria determinat en comparar el resultat del joc quan el jugador A és la computadora juntament amb el resultat del joc quan el jugador A és un home. Turing afirmà que si la computadora era capaç d'enganyar a l'interrogador tan freqüentment com quan el joc és plantejat per a un home i una dona,[8] es podrà argumentar que la computadora és intel·ligent.

La segona versió aparegué posteriorment al text de 1950 de Turing. Similarment a l'anterior, el paper del jugador A seria realitzat per una computadora. No obstant això, el paper del jugador B seria realitzat per un home i no una dona.

En aquesta versió ambdós jugadors, A (computadora) i B, provaran de guiar a l'interrogador cap a la resposta incorrecta.

Interpretación estàndard[modifica | modifica el codi]

La comprensió general dicta que el propòsit de la prova de Turing no és determinar específicament si una computadora serà capaç d'enganyar a l'interrogador fent-li creure que aquest és humà, sinó la seva incapacitat d'imitar a l'humà. Tot i que hi ha certa controvèrsia sobre quina és la interpretació a la qual Turing es referia, Sterrer creu que era aquesta[9] i, per tant, combina la segona versió amb aquesta mentre que altres, com Traiger, no ho fan.[3] Tanmateix, això no ha portat a una interpretació estàndard en realitat. En aquesta versió, el jugador A és una computadora i el sexe del jugador B és indiferent. L'objectiu de l'interrogador no és determinar quin d'ells és home i quina dona, sinó quin és computadora i quin humà. El problema fonamental amb la interpretació estàndard és que l'interrogador no pot diferenciar qui és humà i qui és màquina d'entre aquells que han donat una resposta.[3] Hi ha altres problemes en quant la duració, però la interpretació estàndard generalment considera aquesta limitació com una cosa que hauria de ser raonable.

Premi Loebner[modifica | modifica el codi]

El Premi Loebner és una competició que premia la màquina dotada d'intel·ligència artificial que superi amb més eficàcia el Test de Turing. La seva creació es remunta l'any 1990, gràcies a Hugh Loebner, el seu principal patrocinador, en col·laboració amb el centre d'Estudis de Comportament de la Universitat de Cambridge.

L'esdeveniment se celebra anualment en diverses seus que oscil·len entre Gran Bretanya i els Estats Units d'Amèrica. El procediment que segueixen per a provar les màquines és el mateix emprat al test original: l'avaluació de converses generades entre un humà i una màquina per part d'uns jutges.

És una celebració que ha rebut moltes crítiques i ha sigut acusada de controvèrsia. Un dels objectius principals de les crítiques són la condició de no experts d'alguns dels jutges que hi participen.

Test de Turing a la ficció[modifica | modifica el codi]

La rellevància d’aquesta prova en l’àmbit tecnològic ha promogut la seva aparició, menció o referència a diverses obres audiovisuals:

A Blade Runner (1982), adaptació de la novel·la Somien els androides amb ovelles elèctriques? dirigida per Ridley Scott apareix una prova basada en el Test de Turing: el test Voight-Kampff. La prova tracta de comprovar si algú és un humà o un androide mitjançant una maquinària que analitza les reaccions corporals a unes preguntes com a estímuls. Si l'individu analitzat presenta respostes emocionals es dictaminarà que és humà, mentre que si no hi ha cap mostra emocional es resoldrà que és un androide.

A.I. Artificial Intelligence (2001) de Steven Spielberg és un cas de de com es plasma a la ficció l'intent d'equiparar les màquines als humans i integrar-les a la societat. En aquest cas, mitjançant un nen robot que intenta ser un nen "normal".

El director estadounidenc Spike Jonze va realitzar Her el 2013. Un film en el que el seu protagonista s'enamora d'un sistema operatiu, Samantha, i es planteja la polèmica de si les màquines poden arribar a desenvolupar una intel·ligència semblant a la humana i sentiments.

The Imitation Game (2014) és una obra cinematogràfica dirigida per Morten Tyldum en la que trobem referències al test. Aquestes són principalment degudes al fet que aquest drama és una adaptació de la vida del seu creador, Alan Turing, i la seva labor desencriptant la màquina Enigma durant la Segona Guerra Mundial.

Ex Machina (2015) és un film de ciència-ficció dirigit per Alex Garland que ens mostra com un androide sembla ser intel·ligent i les proves que li realitza el seu creador. D'altra banda, ens presenta novament el debat de si les màquines poden tenir sentiments com els humans.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Roger Penrose. La nova ment del emperador . Barcelona: Grijalbo Mondadori. 1991. Pàgina 42
  2. Raymond Kurzweil. L'era de les màquines espirituals . 1999.
  3. 3,0 3,1 3,2 Traiger, Saul (2000), «Making the Right Identification in the Turing Test», Minds and Machines 10 (4): 561, doi:10.1023/A:1011254505902 (reprinted in The Turing Test: The Elusive Standard of Artificial Intelligence edited by James H. Moor, Kluwer Academic 2003) ISBN 1-4020-1205-5
  4. Shah, Huma (2011), Turing's Misunderstood Imitation Game and IBM's Watson Success
  5. Oppy, Graham & Dowe, David (2011) The Turing TestStanford Encyclopedia of Philosophy.
  6. Saygin, A. P.; Cicekli, I.; Akman, V. (2000), «Turing Test: 50 Years Later»Minds and Machines 10 (4): 463-518, doi:10.1023/A:1011288000451. Reprinted in Moor (2003, pp. 23–78).
  7. Saygin, A. P.; Cicekli, I.; Akman, V. (2000), «Turing Test: 50 Years Later»Minds and Machines 10 (4): 463-518, doi:10.1023/A:1011288000451. Reprinted in Moor (2003, pp. 23–78).
  8. Turing, 1950, p. 434.
  9. Moor, James, ed. (2003), The Turing Test: The Elusive Standard of Artificial Intelligence, Dordrecht: Kluwer Academic Publishers, ISBN 1-4020-1205-5

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Test de Turing Modifica l'enllaç a Wikidata