Trial Indoor de Barcelona
 | |
| Categoria | Trial indoor |
|---|---|
| Lloc | Palau Sant Jordi, Barcelona |
| Coordenades | 41° 21′ 48″ N, 02° 09′ 08″ E / 41.36333°N,2.15222°E |
| Data | Cap al febrer |
| Espònsor | La Caixa |
| Organitzador | R.P.M. Racing |
| Puntuable | Campionat del Món |
| Web oficial | trialindoorbarcelona.com |
| Historial | |
| 1a Edició | 1978 |
| Total d'edicions | 47 (2024) |
| 1r guanyador | Jaume Subirà |
| Darrer guanyador | Toni Bou |
| Rècord victòries (17) | Toni Bou |
| Darrera revisió: 10/04/2024 | |
El Trial Indoor de Barcelona és una competició esportiva de trial indoor que se celebra anualment, durant el mes de gener, al Palau Sant Jordi de Barcelona. És la prova més veterana de totes les puntuables per al Campionat del Món de trial indoor, la que aplega més quantitat de públic i la que compta amb més zones non-stop. Segons l'opinió de molts crítics és la prova d'aquesta modalitat de trial més difícil i espectacular del món.[1]
Història
[modifica]La prova va ser creada el 1978 per la revista barcelonina Solo Moto, concebuda com un esdeveniment puntual i de caràcter promocional de la publicació. De fet es tractava d'afegir interès i d'atraure més públic a l'acte de lliurament dels premis als "Pilots de l'any" que organitzava anualment la revista.[2]
La prova fou concebuda inspirant-se en les de Supercross, modalitat de motocròs "indoor" (en recinte cobert) molt popular als EUA i que aleshores començava a ser coneguda a Europa. Com que en aquella època el trial era molt popular a Catalunya es va decidir de bon començament fer una prova indoor d'aquest esport. A banda, es donà la coincidència que, poc abans d'idear aquest esdeveniment, el director de la revista, Jaume Alguersuari, s'havia assabentat que en un pavelló esportiu dels Països Baixos s'hi havia organitzat recentment una mena de trial amb motocicletes per damunt de palets i decidí de millorar la idea.[3]
La primera edició
[modifica]El I Trial Indoor Solo Moto (o Indoor Trial Solo Moto), nom que rebia la prova en les primeres edicions, es disputà el 24 de gener de 1978 al Palau dels Esports de Barcelona (actual Barcelona Teatre Musical) al carrer Lleida, amb el recinte ple de gom a gom amb 9.000 espectadors.[4] El vencedor fou Jaume Subirà amb Montesa, seguit d'Yrjö Vesterinen amb Bultaco i Quico Payà amb OSSA.
El disseny de les zones fou responsabilitat de Joan Bordas, expert en jardineria i motociclisme i Pere Pi (en aquells moments, directiu de Montesa), ajudats per Josep Isern i amb el suport del Motoclub Mollet.[4]
Evolució de la prova
[modifica].jpg)
Durant les primeres edicions, per accedir a l'esdeveniment n'hi havia prou amb mostrar un exemplar de la revista Solo Moto a l'entrada.[2] Després l'acte passà a ser de pagament, i a l'edició de 1982, per exemple, una entrada costava 500 pessetes d'aleshores (3 euros actuals). Durant aquells primers anys, el públic era un dels protagonistes de l'espectacle, s'hi lliurava al 100%.[3] L'esdeveniment tenia tant d'èxit que, en acabar la prova, els espectadors baixaven a trepitjar les zones i a veure de prop per on havien passat els pilots.[3]
Les zones
[modifica]Durant els primers 13 anys, Pi i Bordas no varen repetir mai cap zona d'una edició a l'altra, per més èxit que hagués tingut. L'esperit era mirar de respectar l'essència del trial clàssic, de manera que les zones eren com més naturals millor.[5] A causa d'això, la seva confecció era complicada (en una edició, es varen entrar al Palau dels Esports 43 camions de material).[3]
Una de les zones més espectaculars que s'hi varen fer consistia a muntar una "piràmide" amb dos gran taulons col·locats damunt d'una piscina. D'altres d'espectaculars foren una gran "cascada" amb roques i aigua, una zona muntada dalt d'un "quadrilàter" (tipus ring de boxa), la "torre de Babel" amb unes travesses de tren, d'altres amb grans arrels d'arbre, amb troncs de palmera, etc.[3] També era habitual que, a cada edició, es marqués alguna zona aprofitant les escales que porten a les graderies, per on havien de pujar i baixar els pilots, enmig dels espectadors.
Com a anècdota, l'any que es muntà la piràmide amb piscina s'acabava de canviar el parquet del Palau (havia costat 14 milions de pts d'aleshores, uns 84.000 €). Durant la prova, una moto va caure de dalt de tot de la piràmide a la piscina amb tan mala sort que va foradar-ne la lona amb l'estrep. El mal no es va veure fins a l'endemà, quan l'equip de Joan Bordas va anar a desmuntar les zones i es va trobar amb tota l'aigua de la piscina escampada pel Palau. Es va haver de canviar tot el parquet de nou.[3]
La col·laboració del tàndem Pi-Bordas amb Jaume Alguersuari s'acabà després de l'edició de 1990, ja que el primer es trobava en ple desenvolupament de la seva empresa, Monty, i no donava l'abast.[3] Alguersuari aprofità l'avinentesa per a canviar la filosofia del tipus de zones muntades, ja que li va interessar muntar-ne de menys costoses, menys naturals, però més adients per a col·locar-hi la publicitat.[3]
Consolidació internacional
[modifica]
En poc temps l'esdeveniment va guanyar un gran prestigi, en comptar amb la participació dels millors especialistes del món. Ja durant els anys 80 el Trial Indoor de Barcelona era considerat com el millor espectacle Indoor del món pel seu ambient, organització i espectacle. De fet, aquesta prova fou l'embrió de la modalitat Indoor de trial, escampant-se per Europa ràpidament i originant anys a venir l'actual Campionat del Món de l'especialitat.[6]
A començament dels anys 90 la prova va canviar d'escenari i va passar al seu emplaçament actual, el Palau Sant Jordi acabat d'estrenar aleshores, que ateses les seves dimensions va permetre ampliar l'espai de les zones i donar cabuda a més de 18.000 espectadors, que van consolidar encara més l'esdeveniment.
A partir de l'any 2006 la prova s'anomenà oficialment Trial Indoor Movistar de Barcelona, fins al 2010 en què recuperà la seva denominació tradicional. Per a les edicions del 2024 i 2025, la denominació oficial passà a ser Universae Trial Indoor de Barcelona, ja que aquesta entitat n'esdevingué el principal patrocinador.[7] Entre el 2011 i el 2015, totes les edicions es van fer conjuntament amb l'Enduro Indoor, tal com ja s'havia fet l'any 2000.
Palmarès
[modifica]
- A 9 de febrer de 2024
Women's Trophy
[modifica]Des del 2021 se celebra com a prova complementària el Women's Trophy per a pilots femenines, l'única prova internacional de trial indoor per a dones.[11][12] La llista de guanyadores és la següent:
| Edició | Any | Guanyadora | |
|---|---|---|---|
| I | 2021 |  Emma Bristow |
Sherco |
| II | 2022 | Emma Bristow |
Sherco |
| III | 2023 | Emma Bristow |
Sherco |
| IV | 2024 |  Berta Abellán |
Scorpa |
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ «Passió pel Trial». trialindoorbarcelona.com, 17-12-2008. [Consulta: 18 gener 2010].[Enllaç no actiu]
- ↑ 2,0 2,1 «Trial Indoor Internacional de Barcelona». rpmracing.es. Arxivat de l'original el 12 de desembre 2009. [Consulta: 18 gener 2010].
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 Pi 2012: «133. L'Indoor Solo Moto» p. 189-192
- ↑ 4,0 4,1 Porcar, Joan «El sueño de una noche de invierno» (en castellà). SOLO MOTO. Garbo Editorial, S.A. [Barcelona], núm. 126, 02-02-1978, p. 22-23.
- ↑ Pi 2012: «L'opinió de Joan Bordas» p. 23
- ↑ «Quiénes somos» (en castellà). rpmracing.es. Arxivat de l'original el 8 de gener 2010. [Consulta: 18 gener 2010].
- ↑ «UNIVERSAE se vincula al Trial Indoor de Barcelona» (en castellà). trialindoorbarcelona.com, 11-05-2023. [Consulta: 10 abril 2024].
- ↑ «Resultats». trialindoorbarcelona.com. [Consulta: 18 gener 2010].[Enllaç no actiu]
- ↑ Pi 2012: «Resultats dels 34 anys històrics del Trial Indoor Solo Moto de Barcelona» p. 192
- ↑ Simon, Lluís. «El Palau Sant Jordi dona ales a Toni Bou, que conquereix el seu 30è títol mundial». L'Esportiu, 21-11-2021. [Consulta: 21 novembre 2021].
- ↑ Jordà, Laia. «La única competición de trial indoor femenina del mundo se celebra en Barcelona este fin de semana» (en castellà). timeout.es. Time Out, 01-02-2024. [Consulta: 10 abril 2024].
- ↑ «Emma Bristow: “Competir contra la Berta Abellan dona molt valor a les meves tres victòries al Palau”». trialindoorbarcelona.com, 03-02-2024. [Consulta: 10 abril 2024].
- Bibliografia
- Pi, Pere. No tinc 200 anys. Les vivències de Pere Pi. Barcelona: Autoeditat (Service Point), juliol 2012. ISBN 9788461590353.
Enllaços externs
[modifica]
