Ç

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Signes diacrítics

accent

accent agut ( ´ )
accent agut doble ( ˝ )
accent greu ( ˋ )

breu ( ˘ )
circumflex ( ˆ )
anticircumflex / "hàtxek" ( ˇ )
trencat ( ¸ )
dièresi o trema ( ¨ )
punt volat ( · )

anunaasika / punt superior ( ˙ )
anusvaara / punt inferior (  ̣ )

croc / dấu hỏi (  ̉ )
màcron ( ˉ )
ogonek / "Croc polonés" ( ˛ )
anell / kroužek ( ˚ )
dàsia ( ʽ )
psili (  ʼ )
dièresi ( ¨ )

Signes de puntuació i tipogràfics emprats com a diacrítics:

apòstrof ( )
barra ( | )
dos punts ( : )
coma ( , )
guionet ( ˗ )
titlla ( ˜ )
titlo (  ҃ )

Ç ç

La ç, anomenada ce trencada, continua sent la tercera lletra de l'alfabet llatí però amb una variació que fa que es pronunciï /s/ davant de a, o, u, o a final de mot. Es pronuncia /z/ si es troba a final de mot i la següent lletra és una vocal, i si la següent lletra dins o fora de la paraula és una consonant sonora.

Història[modifica | modifica el codi]

Evolució de la grafia de la Z visigòtica a la Ç.

És una lletra originada durant l'edat mitjana al castellà antic per arquejament superior de la zeta i amb un següent canvi cap avall de la posició. Els primers escrits que es coneixen on apareix aquesta grafia són castellans. Amb el pas del temps es van invertir els caràcters posant la z sota la c, d'aquí que s'anomenés petita zeta o cedilla. Aquest fenomen responia a la necessitat d'indicar que la c rebia una pronúncia diferent del llatí i més semblant a la de la 'z'. A més a més es distingia el so sord de la c/ç ([ts]) del sonor de la z ([dz]). En els primers escrits es col·locava davant de qualsevol de les cinc vocals.

Nogensmenys, hui en dia és considerada una variant de la lletra c a la qual se li afegeix una coma inferior. Per això mateix si es busca una paraula al diccionari que la contingui s'ha de cercar com si tingués una c normal i només se situarà després d'aquesta en cas que sigui l'únic caràcter que diferencia una paraula. Serveix perquè la c adopti el so /s/ que normalment ja té davant de e i i quan es troba en qualsevol altra posició. A la pràctica això vol dir davant de a, o i u i a final de síl·laba. És interessant de veure que les úniques paraules en català que comencen per aquesta lletra són els monosíl·labs ça (antiga forma adverbial amb el significat d'"ací") i ço (pronom, variant d'"açò"), ben poc usats.

Quan en el castellà es van neutralitzar els sons de la c/ç i la z, es va simplificar l'ortografia, i en conseqüència l'alfabet, fent desaparèixer l'ús de la ç al segle XVII.

Ús de la Ç en diferents llengües[modifica | modifica el codi]

Aquesta lletra també és utilitzada en l'occità, el francès, el portuguès, el gallec reintegracionista i en alguns dialectes del friülès, i ho era en castellà antic, galaicoportuguès i en basc prenormatiu, amb una funció idèntica a la del català. En canvi, en el turc, el kurd, l'albanès, el turcman, el tàtar, l'àzeri i en alguns dialectes del friülès, serveix per representar el so /tʃ/. També és utilitzat per a la transcripció romanitzada de l'àrab. En el turc és considerada una lletra de ple dret i no una variació.

Altres llengües com l'anglès utilizen la ce trencada en els diccionaris per als préstecs lingüístics de mots que originàriament en duien, tot i que és exclosa dels seus teclats. Un dels més populars seria per exemple "façade".

Funcions[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ç Modifica l'enllaç a Wikidata