Ós negre americà

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Ós negre americà
Black bear large.jpg

Black Paw.svg Accediu al Portal:Mamífers

Estat de conservació
LR/lc[1]
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Mammalia
Ordre: Carnivora
Família: Ursidae
Gènere: Ursus
Espècie: U. americanus
Nom binomial
Ursus americanus[2]
(Peter Simon Pallas, 1780)[3]
Distribució geogràfica (en vermell)
Distribució geogràfica (en vermell)

L'ós negre americà[4](Ursus americanus) és l'ós més comú a Nord-amèrica. Es troba en una àrea geogràfica que s'estén del nord del Canadà i d'Alaska a Mèxic. És present de les costes atlàntiques al costes pacífiques de Nord-amèrica. Se'l pot trobar en 39 dels 50 estats americans i a totes les províncies canadenques. La població d'óssos negres era sens dubte de 2 milions d'individus abans. Avui, l'espècie és protegida i es considera que n'existeixen més de 600.000 a tot el continent.

Encara que el nom comú és ós negre i que indica una característica associada al color, no ha de ser considerar-se literalment per a referir-se a l'espècie Ursus americanus, ja que la coloració varia tant entre els individus i les regions, que fins i tot hi ha poblacions d'óssos "negres" i de color blanc en una illa de la Colúmbia Britànica, al Canadà.

La seva imatge s'ha popularitzat a nivell mundial a través d'innombrables històries i personatges de caricatures. És un animal bastant abundant que s'adapta millor a la presència humana que altres espècies d'óssos. Les estratègies desenvolupades pel seu estudi i conservació, han servit de model per a conèixer millor l'ecologia d'altres óssos més estranys.

A diferència del seu cosí l'ós bru, que és eurasiàtic d'origen, l'ós negre evolucionà al nord d'amèrica fa dos milions d'anys. Alguns experts creuen que l'origen nord-americà de l'ós negre pot tenir a veure amb la seva major capacitat d'adaptació respecte a la de l'ós bru, degut a una major pressió depredadora produïda durant la prehistòria a l'amèrica del nord.[5] És parent proper de l'ós tibetà, amb el que es creu que comparteix un ancestre comú europeu.[6]

Descripció[modifica | modifica el codi]

L'ós negre americà, a quatre potes, té un longitud que varia entre els 150 i 180 cm i un alçada d'entre 75 i 90 cm a l'espatlla.[7] Quan es posa dempeus, l'ós negre pot arribar a una alçada de 2.10 m.[8] Les femelles són un 30% més petites que els mascles. És un exemple de dimorfisme sexual.[9] Les femelles pesen entre 40 i 180 kg, mentre que el pes dels mascles varia entre 115 i 275 kg. Els mascles adults poden arribar fins als 300 kg, però hi ha registres de mascles d'ós negre trobats a la natura amb una longitud de fins a 240 cm i un pes de quasi 365 kg. L'ós negre americà més gran que s'ha registrat mai fou el d'un mascle de Carolina del Nord que pesava 400 kg.[10] A l'altre extrem, podem trobar óssos adults molt petits amb un pes de 39 kg en el cas de les femelles i de 47 en el dels mascles.[11] Les cries pesen habitualment entre 200 i 450 g acabades de néixer. Els adults tenen els ulls petits, les orelles arrodonides, el musell allargat, un cos gran i una cua curta. Té un excel·lent sentit de l'olfacte. Encara que generalment tenen el pèl negre, el pelatge pot variar del blanc al marró xocolata, marró cinnamon i ros (principalment a l'oest del riu Mississipí), fins al negre de l'est (el mateix que es troba a Canadà, a la frontera entre Manitoba i Ontàrio). Ocasionalment presenten una lleugera ‘'V de color blanc al pit. La cua mesura uns 12 o 13 cm de llarg.

La seva característica manera de caminar arrossegant les potes és el resultat de la manera de caminar dels plantígrads, amb les potes del darrere lleugerament més llargues que les de davant. Una altra raó de l'aparent arrossegament de les potes és que normalment camina com si estigués pasturant. A diferència de molts quadrúpedes, les cames d'un costat es mouen junts en comptes de canviar, igual que un cavall pasturant. Cada pota té cinc urpes llargues i fortes que utilitza per despedaçar, excavar i grimpar. Encara que relativament menys fort que l'ós bru, l'ós negre continua sent molt fort. En un registre, es parla d'una cria d'ós negre de 55 kg que havia aixecat una roca de 140/146 kg. Quan és necessari, pot córrer a velocitats de fins a 48 km/h i és un bon nedador.[12] Les orelles d'un ós negre són més grans i més d'aixecades que les de l'ós bru i li manca la gepa de l'espatlla.[13]

Ecologia i conducta[modifica | modifica el codi]

Ós negre es troba en una àmplia varietat d'hàbitats. Generalment prefereix les zones boscoses i d'arbustos, però també viuen a les faldes dels turons o les muntanyes, a zones pantanoses, a zones cremades, a zones riberenques, a camps de conreu, i, de vegades, a pendents d'allaus. Podem trobar l'ós negre tant en zones humides de boscos de fulla caduca o coníferes com en hàbitats més àrids de sàlvia i ginebre o als boscos de pins i cedres dels estats de l'oest. Habitualment durant l'hivern els óssos negres hibernen en caus foradats als arbres, sota trons o roques, a les riberes dels rius, a coves, a clavegueres i en depressions. Normalment els caus no són reutilitzats d'un any al següent. Si bé no mengen, beuen, defequen o orinen durant la hibernació, de fet no és com l'autèntica hibernació dels mamífers més petits, ja que la seva temperatura corporal no baixa significativament i d'alguna manera segueixen alerta i actius. Les femelles donen a llum i alleten a les cries, durant la hibernació.

Quan surten dels seus caus d'hivern als inicis de la primavera, busquen la carronya d'animals morts durant l'hivern i els nous brots de moltes espècies de plantes, especialment plantes de les zones humides. A les zones muntanyoses, busquen farratge al vessant sud de petits turons i a mesura que l'estiu avança es van traslladar als vessants nord i est de les elevacions més altes. L'ós negre aprofita el seu dens pelatge per amargar-se i com a protecció tèrmica, així com per dormir. S'enfilen als arbres per escapar del perill i utilitzen les zones boscoses i rius com a rutes de fugida.

Reproducció[modifica | modifica el codi]

Les femelles generalment arriben a la maduresa sexual cap als 3 o 4 anys i amb una nutrició adequada poden donar a llum cada 2 anys. En hàbitats de pobra qualitat, poden no madurar fins als cinc o 7 anys i saltar-se cicles de reproducció. Els mascles són sexualment madurs a la mateixa edat, però poden no ser prou grans com per guanyar-se els drets de reproducció fins que tenen 4 o 5 anys (han de ser prou grans com per guanyar baralles amb altres macles i ser acceptats per les femelles). L'aparellament es produeix generalment durant l'estiu des de mitjans juny fins a mitjans agost, amb alguna variació depenent de la latitud, però amb la diapausa embrionària, els embrions no comencen a desenvolupar-se fins que la mare entra al cau a la tardor per hibernar durant els mesos d'hivern. A causa d'aquesta demora, la gestació pot ser de 7 a 8 mesos, però el desenvolupament real és aproximadament de 60 dies. Tanmateix, si l'alimentació és escassa i la mare no ha adquirit prou greix per a mantenir-se a si mateixa durant la hibernació, així com per donar a llum i alimentar les cries, els embrions no es desenvolupen.

Les cries neixen generalment al gener o al febrer. Són molt petites, pesen al voltant de 275 i 380 grams, són cegues, gairebé no tenen pèl i estan indefenses. Les femelles acostumen a donar a llum de dos a tres cries, encara que s'han registrat casos de fins a quatre i cinc. La primera vegada les mares solen tenir una sola cria. Les mares alleten les cries amb una llet rica que fa que cap al desglaç de la primavera, quan els óssos comencen a deixar als seus caus, les cries siguin ja peludes, amb molta energia, curiositat i ganes de jugar. En aquest moment, pesen al voltant de 2 a 4 kg. Quan la mare percep el perill, esbramega a les cries perquè pugin a un arbre alt. La mare els deslleta entre juliol i setembre del seu primer any i es queden amb la mare durant el primer hivern. Les cries s'independitzen durant el seu segon estiu (quan tenen aproximadament un any i mig). En aquest moment, la mare entra en zel de nou.

La supervivència de les cries depèn totalment de l'habilitat de la mare en l'ensenyament dels hàbits alimentaris, d'on trobar menjar i on buscar refugi de la calor o del perill.

Dieta[modifica | modifica el codi]

Els óssos negres són omnívors amb una dieta que inclou plantes, carn i insectes. La seva dieta està formada aproximadament en un 10-15% per matèria animal. A l'Amèrica del Nord es troben a dalt de tot de la cadena alimentaria, amb l'excepció dels àmbits en els que conviuen amb l'ós bru. L'ós negre menja una gran varietat d'aliments, principalment herbes, nous i baies. A l'estat de Washington i altres parts del nord-oest del Pacífic, menja també una gran quantitat de cols fètides (Symplocarpus foetidus), cues de cavall i l'escorça dels arbres durant la primavera.[14] A Massachusetts[15] també s'alimenten habitualment de glans durant la primavera.

S'alimenten de carronya i els insectes (principalment per les larves), com ara les de formigues fusteres (Camponotus pennsylvanicus ), vespes, abelles i tèrmits. L'atac als rusquers, tant per les larves com per la mel, és la manera més senzilla d'obtenir d'hidrats de carboni (mel) i proteïnes (larves). També mengen petits mamífers (com els rosegadors) i ungulats, sobretot els joves. A Michigan[16] i l'estat de Nova York,[17] l'ós negre captura Cérvols de Virgínia. A més, està documentat que capturen cries de uapitís a Idaho[18] i d'ants a Alaska.[19] La captura de cries d'ant (la seva presa habitualment més gran) pot ser perillosa, especialment quan les mares, agressives i molt protectores, es troben a prop.

A més, l'ós negre menga salmons, catostòmids, truites, ous d'al·ligàtor americà, crancs de riu i també busca aliments a hortes i cultius agrícoles. És possible que amb freqüència facin incursions a deixalleries, càmpings, o s'apropiïn de menjar dels contenidors d'escombraries de les empreses o de domicilis particulars.

L'ós negre sol arrossegar la seva presa a llocs coberts, preferint alimentar-se aïllat. Sovint comença a alimentar-se de les mames de les femelles lactants, tot i que en general prefereix la carn de les vísceres. La pell de les grans preses és reduïda i es va convertint en l'esquelet que roman en gran part intacte. A diferència dels llops i coiots, l'ós negre rarament dispersa les restes de les seves preses. La vegetació al voltant del cadàver es troba normalment aixafada i els seus excrements es troben amb freqüència a prop. L'ós negre pot tractar de cobrir les restes de les preses més grans, encara que no ho fan amb la mateixa freqüència que els pumes i els óssos grizzly.[20]

Relacions predatòries interespecífiques[modifica | modifica el codi]

En algunes zones, l'ós negre comparteix el seu hàbitat amb l'ós bru. Donat que es més petit, es troba en desavantatge enfront d'ell en llocs oberts, sense o amb poca vegetació. Tot i que està documentat que l'ós negre s'ha vist desplaçat per l'ós bru, s'han registrat pocs casos de morts d'ós negre a mans d'óssos bruns. Els hàbits diürns de l'ós negre que viuen en zones de vegetació densa, oposats als hàbits nocturns de l'ós bru amb preferència pels llocs oberts, generalment assegura que les dues espècies evitin confrontacions en els llocs on hi conviuen.

L'ós negre també comparteix habitat amb els pumes i pot competir amb ells per les preses. De la mateixa manera que l'ós bru, de vegades els hi prenen preses als pumes. Un estudi descobrí que, al Parc Nacional de Yellowstone, les dues espècies d'ós assetgen un 24% de les preses dels pumes, arribant a prendre-li un 10%. Malgrat tot, els óssos negres i els pumes rarament protagonitzen baralles violentes i generalment no van més enllà de tractar d'espantar-se mútuament amenaçant d'envestir, amb grunyits, amb cops, etc.

Les trobades entre óssos negre amb llops són molt menys freqüents que amb l'ós bru, degut a les deferències quant a les preferències pels hàbitats. La majories de trobades entre ells tenen llocs entre els individus que habiten més al nord, sense que hi hagi registres de trobades a Mèxic. Malgrat que l'ós negre és molt més fort que el llop, s'han documentat nombrosos casos de grups de llops que han mort un ós negre sense arribar a menjar-se'l. Al contrari que succeeix amb l'ós bru, l'ós negre habitualment perd amb els llops en la lluita per les preses.[21] Els goluts s'han enfrontat amb l'óssos negres per les preses, pero el cós més gran i fort de l'ós negre el posa en desavantatge. De vegades, si el conflicte es torna violent, l'ós negre pot arribar a matar al golut. S'han registrat, tot i que en rares ocasions, atacs d'al·ligàtor americà a óssos negres, principalment a cadells. Sempre què els és possible, els altres depredadors eviten els enfrontament amb óssos negres (sobretot amb els grans mascles), sobretot si la confrontació es porta a terme cos a cos. De totes maneres, l'ós negre és generalment tímid i prefereix fugir en lloc de lluitar.

Subespècies[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. UICN (anglès)
  2. The Taxonomicon (anglès)
  3. Pallas, P. S., 1770-1780. Spicilegia zoologica, quibus novae imprimus et obscurae animalium species iconibus, descriptionibus atque commentariis illustrantur cura P.S. Pallas. (fasc. 11-12 imprint 1777-78; fasc. 13 imprint 1779; fasc. 14 imprint 1780). Berolini, prostant apud Gottl. August. Langed, 14 fasc in 2 volumes.
  4. Termcat
  5. «Statement by Valerius Geist pertaining to the death of Kenton Carnegie» (PDF). Wolf Crossing. [Consulta: 2008-09-17].
  6. Macdonald, David. The Encyclopedia of Mammals: 1, 1984, p. 446. ISBN 0-04-500028-x. 
  7. The American Bear Association (anglès)
  8. «Black Bear: WhoZoo». Whozoo.org. [Consulta: 2008-11-24].
  9. Brown, Gary. Great Bear Almanac, 1996, p. 340. ISBN 1558214747. 
  10. «All about the American black bear — Zoology — Helium — by P.H.Rh». Helium.com. [Consulta: 2008-11-24].
  11. «North American Mammals: Ursus americanus». Mnh.si.edu. [Consulta: 2009-03-03].
  12. «North American Bear Center — Senses & Abilities». Bear.org. [Consulta: 2008-11-24].
  13. Kindersley, Dorling. Animal. New York City: DK Publishing, 2001,2005. ISBN 0-7894-7764-5. 
  14. Efficacy of Black Bear Supplemental Feeding to Reduce Conifer Damage in Western Washington, Georg J. Ziegltrum, The Journal of Wildlife Management, Vol. 68, No. 3 (Jul., 2004), p. 470-474
  15. Effects of Spring acorn availability on Black Bear diet, milk composition, and cub survival, John E. McDonald Jr.A, B and Todd K. Fuller, Journal of Mammalogy Article: p. 1022–1028
  16. Ozoga, J. J., and R.K Clute. 1988. Mortality rates of marked and unmarked fawns. Journal of Wildlife Management 52:549-551.
  17. Mathews, N. E., and W. F Porter. 1988. Black bear predation on white-tailed deer neonates in the central Adirondacks, Canadian Journal of Zoology 66:1241-1242.
  18. Schlegal. M. 1976, Factor affecting calf elk survival in north central Idaho. Western Association of State Game and Fish Commission 56:342-355.
  19. Franzmann. A. W. C. C, Schwartz and R.O. Peterson, Moose calf mortality in summer at Kenai Peninsula, Alaska. Journal of Wildlife Management 44:764-768
  20. «Bear Predation — Description». Texnat.tamu.edu. [Consulta: 2008-11-24].
  21. L. David Mech & Luigi Boitani. Wolves: Behaviour, Ecology and Conservation, 2001, p. 448. ISBN 0226516962. 
  22. Mammal Species of the World (anglès)
  23. San Francisco State University (anglès)
  24. 24,0 24,1 24,2 FloridaNature.org (anglès)
  25. Mammal Species of the World (anglès)
  26. Mammal Species of the World (anglès)
  27. Mammal Species of the World (anglès)
  28. Wilson, Don E. i Sue Ruff, 1999. The Smithsonian Book of North American Mammals. Washington DC i Londres. Smithsonian Institution Press.
  29. FloridaNature.org (anglès)
  30. Mammal Species of the World (anglès)
  31. Mammal Species of the World (anglès)
  32. «Ursus americanus». Catalogue of Life.
  33. The Taxonomicon (anglès)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Ahlquist, D. A., R. A. Nelson, D. L. Steiger, J. D. Jones i R. D. Ellefson. 1984. Glycerol metabolism in the hibernating black bear. Journal of Comparative Physiology 155B:75–79.
  • Allen, J. A. 1910. The black bear of Labrador. Bulletin of the American Museum of Natural History 28:1–6.
  • Alt, G. L., 1983. Timing of parturition of black bears (Ursus americanus) in northeastern Pennsylvania. Journal of Mammalogy 64:305–307.
  • Alt, G. L., 1984. Black bear cub mortality due to flooding of natal dens. The Journal of Wildlife Management 48:1432–1434.
  • Alt, G. L., 1989. Reproductive biology of female black bears and early growth and development of cubs in northeastern Pennsylvania. West Virginia University.
  • Anderson, B. G., W. D. Anderson i R. J. Seguin. 1989. Arterial supply and venous drainage of the brain of the black bear (Ursus americanus): II. Intracranial microvasculature. Acta Anatomica 135:285–288.
  • Audubon, J. J. i J. Bachman. 1854. The viviparous quadrupeds of North America. V. G. Audubon, New York 1:1–389.
  • Austin, M. A., M. E. Obbard i G. B. Kolenosky. 1994. Evidence for a black bear, Ursus americanus, killing an adult moose, Alces alces. The Canadian Field-Naturalist 108:236–238.
  • Beringer, J., Seibert, S. G., Reagan, S., Brody, A. J., Pelton, M. R. i Vangilder, L. D., 1998. The influence of a small sanctuary on survival rates of black bears in North Carolina. Journal of Wildlife Management 62: 727-734.
  • Bowker, B. i Jacobson, T., 1995. Louisiana black bear Ursus americanus luteolus recovery plan. U.S. Fish and Widlife Service, Atlanta, Georgia, els Estats Units.
  • Boyer, R. H., 1949. Mountain coyotes kill yearling black bear in Sequoia National Park. Journal of Mammalogy 30:75.
  • Burton, T., D. Koch, D. Updike i A. Brody. 1994. Evaluation of the potential effects of sport hunting on California black bears. International Conference on Bear Research and Management 9:231–235.
  • Clark, J. D., Huber, D. i Servheen, C., 2002. Bear reintroductions: Lessons and challenges. Ursus 13: 335-345.
  • Côté, S. D., 2005. Extirpation of a large black bear population by introduced white-tailed deer. Conservation Biology 19: 1668-1671.
  • Dixon, J. D., Oli, M. K., Wooten, M. C., Eason, T. H. M. J. W. i Paetkau, D., 2006. Effectiveness of a regional corridor in connecting two Florida black bear populations. Conservation Biology 20: 155-162.
  • Doan-Crider, D. L., 2003. Movements and spaciotemporal variation in relation to food productivity and distribution, and population dynamics of the Mexican black bear in the Serranias Burro, Coahuila, Mexico. Ph.D. Thesis, Texas A&M University-Kingsville.
  • Doan Crider, D. L. i Hellgren, E. C., 1996. Population characteristics and winter ecology of black bears in Coahuila, Mexico. Journal of Wildlife Management 60: 398-407.
  • Fair, J. S., 1978. Unusual dispersal of black bear cubs in Utah. The Journal of Wildlife Management 42:642–644.
  • Garshelis, D. L. i Hristienko H., 2006. State and provincial estimates of American black bear numbers versus assessments of population trend. Ursus 17: 1-7.
  • Graber, D. M., 1990. Winter behavior of black bears in the Sierra Nevada, California. International Conference on Bear Research and Management 8:269–272.
  • Hellgren, E. C. i M. R. Vaughan. 1989. Denning ecology of black bears in a southeastern wetland. The Journal of Wildlife Management 53:347–353.
  • Hellgren, E. C., Onorato, D. P. i Skiles, J. R., 2005. Dynamics of a black bear population within a desert metapopulation. Biological Conservation 122: 131-140.
  • Kasbohm, J. W., M. R. Vaughan i J. G. Kraus. 1995. Food habits and nutrition of black bears during a gypsy moth infestation. Canadian Journal of Zoology 73:1771–1775.
  • Larivière, S., J. Huot i C. Samson. 1994. Daily activity patterns of female black bears in a northern mixed-forest environment. Journal of Mammalogy 75:613–620.
  • Larkin, J. L., Maehr, D. S., Orlando, M. A., Hoctor, T. S. i Whitney, K., 2004. Landscape linkages and conservation planning for the black bear in west-central Florida. Animal Conservation 7: 23-34.
  • Loker, C. A. i D. J. Decker. 1995. Colorado black bear hunting referendum: what was behind the vote? Wildlife Society Bulletin 23:370–376.
  • Maxwell, R. K., J. Thorkelson, L. L. Rogers i R. B. Brander. 1988. The field energetics of winter-dormant black bear (Ursus americanus) in northeastern Minnesota. Canadian Journal of Zoology 66:2095–2103.
  • Miller, S. D., 1990. Population management of bears in North America. International Conference on Bear Research and Management 8: 357-373.
  • Miller, S. D. et al., 1997. Brown and black bear density estimation in Alaska using radiotelemetry and replicated mark–resight techniques. Wildlife Monographs 133:1–55.
  • Oli, M. K., H. A. Jacobson i B. D. Leopold. 1997. Denning ecology of black bears in the White River National Wildlife refuge, Arkansas. The Journal of Wildlife Management 61:700–706.
  • Onorato, D. P., Hellgren, E. C., Van Den Bussche, R. A. i Doan Crider, D. L., 2004. Phylogeographic patterns within a metapopulation of black bears (Ursus americanus) in the American southwest. Journal of Mammalogy 85: 140-147.
  • Patten, B. C., 1997. Synthesis of chaos and sustainability in a nonstationary linear dynamic model of the American black bear (Ursus americanus, Pallas) in the Adirondack Mountains of New York. Ecological Modelling 100:11–42.
  • Pelton, M. R., 2003. Black bear (Ursus americanus). A: G. A. Feldhamer, B. C Thompson i J. A. Chapman (eds), Wild mammals of North America: biology, management, and conservation, p. 547-555. Johns Hopkins University Press, Baltimore, Maryland, els Estats Units.
  • Pelton, M. R. i Van Manen, F. T., 1997. Status of black bears in the southeastern United States. A: D. F. Williamson i A. L. Gaski (eds), Proceedings of the second international symposium on the trade in bear parts, p. 31-44. TRAFFIC USA, Washington DC, els Estats Units.
  • Pelton, M. R., Coley, A. B., Eason, T. H., Doan, D. L., Martinez, Pederson, J. A., van Manen, F. T. i Weaver, K. M., 1999. American black bear conservation action plan. A: C. Servheen, S. Herrero i B. Peyton (eds), Bears. Status survey and conservation action plan, p. 144-146. IUCN/SSC Bear and Polar Bear Specialist Groups, Gland, Suïssa i Cambridge, el Regne Unit.
  • Ritland, K., Newton, C. i Marshall, H. D., 2001. Inheritance and population structure of the white-phased "Kermode" black bear. Current Biology 11: 1468-1472.
  • Rogers, L. L., 1980. Inheritance of coat color and changes in pelage coloration in black bears in northeastern Minnesota. Journal of Mammalogy 61:324–327.
  • Rogers, L. L., 1987. Effects of food supply and kinship on social behavior, movements, and population growth of black bears in northeastern Minnesota. Wildlife Monographs 97:1–72.
  • Rudis, V. A. i J. B. Tansey, 1995. Regional assessment of remote forests and black bear habitat from forest resource surveys. The Journal of Wildlife Management 59:170–180.
  • Schenk, A. i K. M. Kovacs, 1996. Genetic variation in a population of black bears as revealed by DNA fingerprinting. Journal of Mammalogy 77:942–950.
  • Secretaría de Medio Ambiente, Recursos Naturales y Pesca. 1999. Programa de Conservación de la Vida Silvestre y Diversificación Productiva en el Sector Rural. Impresora Gráfica Publicitaria. Distrito Federal, Mèxic.
  • Smith, M. E., J. L. Hechtel i E. H. Follmann. 1994. Black bear denning ecology in interior Alaska. International Conference on Bear Research and Management 9:513–522.
  • Storm, G. L., G. L. Alt, G. J. Matula, Jr. i R. A. Nelson. 1988. Blood chemistry of black bears from Pennsylvania during winter dormancy. Journal of Wildlife Diseases 24:515–521.
  • Stubblefield, C. H., 1993. Food habits of black bears in the San Gabriel Mountains of southern California. The Southwestern Naturalist 38:290–293.
  • Vander Heyden, M. i E. C. Meslow. 1999. Habitat selection by female black bears in the central Cascades of Oregon. Northwest Science 73:283–294.
  • Vaughan, M. R., 2002. Oak trees, acorns, and bears. A: W. J. McShea i W. M. Healy (eds), Oak forest ecosystems: ecology and management for wildlife, p. 224-240. Johns Hopkins University Press, Baltimore, Maryland, els Estats Units.
  • Veitch, A. M. i Harrington, F. H., 1996. Brown bears, black bears, and humans in northern Labrador: an historical perspective and outlook to the future. Journal of Wildlife Research 1: 244-249.
  • Waddell, T. E. i D. E. Brown. 1984. Exploitation of two subpopulations of black bears in an isolated mountain range. The Journal of Wildlife Management 48:933–938.
  • Watts, P. D., N. A. Oritsland, C. Jonkel i K. Ronald. 1981. Mammalian hibernation and the oxygen consumption of a denning black bear (Ursus americanus). Comparative Biochemistry and Physiology 69A:121–123.
  • Weaver, K. M. i M. R. Pelton. 1994. Denning ecology of black bears in the Tensas River Basin of Louisiana. International Conference on Bear Research and Management 9:427–433.
  • Williamson, D. F., 2002. In the black. Status, management, and trade of the American black bear (Ursus americanus) in North America, North America, World Wildlife Fund, Washington DC, els Estats Units.
  • Wooding, J. B. i Maddrey, R. C., 1994. Impacts of roads on black bears. Eastern Workshop on Black Bear Research and Management 12: 124-129.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]