Balduí I de Flandes

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Estàtua de Balduí I de Flandes a l'ajuntament de Bruges

Balduí I de Flandes, dit també Balduí I Braç de Ferro, o Balduí I el Bó[1] (Laon ? - † abadia de Saint-Bertin, 879), fou marquès o comte de Flandes del 863 al 879.[2] Segons la tradició, Balduí era el fill del "forestier"[3] Odacre (Odoacre, Odoscer, Audacer) al seu torn el fill d'Ingelram (Enguerrand). Va succeir al seu pare com a "forestier" a la seva mort el 837, i es va distingir com un guerrer formidable, el que li va valer el seu sobrenom.

Biografia[modifica | modifica el codi]

La seva acció no és ben coneguda. Va prendre part en la batalla de Fontenoy-en-Puisaye el 841, en ​​el camp de l'emperador Lotari que fou derrotat pel seu germà Lluís el Germànic i pel germanastre Carles el Calb. Comte del Flandrensis Pagus, va lluitar activament contra els normands, que van devastar la regió de la que estava encarregat des de 810. Es diue que etra de bona alçada, de pell morena, cos i extremitats forts i nerviosos, àgil a cavall. La tradició fa d'ell, de jove, el guanyador d'una baralla contra un ós de la que va sortir victoriós; aquesta gesta el va fer destacar davant el rei Carles el Calb.[4]

L'investitura de Balduí Braç de Ferro, primer comte de Flandes, per Carles el Calb

Durant una estada a la cort real a Senlis el 862, Balduí es va emportar a la princesa Judit (vers 843 - † 870), filla del rei Carles el Calb i d'Ermentruda d'Orleans. Judit encara no tenia vint anys, però ja era la vídua de dos reis anglosaxons, Ethelwulf († 858) i el fill d'aquest Ethelbald de Wessex († 860), reis de Wessex. Per cometre el segrest, Balduí es va assegurar l'ajuda del germà de Judit, el príncep Lluís, futur Lluís el Tartamut. Amor o càlcul polític?. El fet és que Judit sembla haver-lo seguit voluntàriament, convenientment disfressada. Balduí s'hi va casar en secret a Harelbeke, i llavors la parella, per por a les conseqüències de les seves accions, es va refugiar amb Lluís II el Jove, mentre que Lluís el Tartamut es va posar en seguretat a Bretanya (?). D'antuvi el rei es va oposar al matrimoni, i per això envià cartes al cap víking Rorik de Dorestad i al bisbe Hunger, demanant que no li donessin aixopluc, i fins i tot convencé els seus bisbes per tal que els excomuniquessin. L'excomunió fou pronuncia per una assemblea de bisbes celebrada a Soissons.[5] Balduí i Judit van anar llavors a Roma a defensar la seva causa davant el Papa Nicolau I. El pontífex va intercedir llargament amb el rei de França Occidental, al que finalment va convèncer. El matrimoni fou solemnement ratificat a Auxerre, d'acord a les fonts el 862 o 863,[6][7] però, en absència del rei.

Aquest episodi és l'origen d'una llegenda d'Artois, amb el suport de les cròniques de l'abadia de Mont Saint-Eloi, que atribueix a Balduí la presència de dos megàlits anomenats "Les Pedres Bessones" o "Pedres d'Acq" al llogaret d'Ecoivres, prop d'Arras.

Carles el Calb va atribuir a Balduí a més a més dels boscos, la marca de Flandes (és a dir el territori entre l'Escalda occidental i l'Yser del sud que defensava el nord del territori franc) a benefici dotal 866. El 870 va adquirir el territori corresponent a l'abadia de Sankt Peter de Gant; va defensar els seus territoris de les incursions dels víkings. Balduí I va fortificar Gant, Arras, i Bruges, la capital, on va fundar, segons la llegenda, l'església de Sant Donat, al lloc d'una antiga capella dedicada a la Verge. El cos de Donat, vuitè bisbe de Reims i fou traslladat. L'any 870, el marquès també va construir un convent benedictí a Furnes, que rebé les relíquies de Santa Walburga (Walpurgis).

Balduí Braç de Ferro fou en realitat l'últim comte funcionari[8] de la província de Bèlgica Segona (Belgica Secunda).[9] El 877 (a la mort de Carles el Calb), va donar suport Lluís II de França; el càrrec va esdevenir hereditari en la casa de Balduí i el comtat de Flandes va entrar a l'època feudal, sent un dels principals senyors de la Francia Occidentalis.

Balduí I va morir el 879 a Sithiu (després de Saint-Omer), després que havia agafat l'hàbit monàstic a l'abadia de Saint-Bertin. Està enterrat a l'abadia, mentre que el cor i els intestins foren portats a l'església de Sant Pere a Gant.[10]

Descendència[modifica | modifica el codi]

Del seu matrimoni amb la carolíngia Judit va tenir tres fills:



Precedit per:
no existia
Comtes de Flandes
Nord-Pas-de-Calais

865879
Succeït per:
Balduí II el Calb


Fonts i bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Balduí I comte de Flandes a la Biographie nationale de Belgique
  • Le Glay Edward : Histoire des comtes de Flandre jusqu'à l'avènement de la Maison de Bourgogne, Comptoir des Imprimeurs-unis, París, MDCCCXLIII
  • Dumont Georges-Henri : Histoire de la Belgique, Histoire/le cri, Bruxel·les 1977, ISBN 2-87106-182-3
  • Douxchamps Cécile et José : Nos dynastes médiévaux, Wepion-Namur 1996, José Douxchamps, editor; ISBN 2-9600078-1-6
  • Desmulliez Janine et Milis Ludo : Histoire des provinces françaises du Nord (dir. Alain Lottin), volum 1 De la Préhistoire à l'an Mil, Westhoek Éditions des Beffrois, 1988, ISBN 2-903077-71-1

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Baldouí, fill d'Odacre al lloc web de la Fundació de genealogia medieval
  2. La data de 879 la donen Le Glay, Desmulliez et Milis, Douxchamps, Carson, Miroir de la Flandre, Éd. Lanoo, ISBN 90-209-2714-0; algunes fonts inicien el govern el 861 o 862
  3. el forestier, avui dia forestal, aleshores era un funcionari equivalent a castellà, encarregat de l'administració dels boscos reials
  4. Michel Pastoureau, L'ours - Histoire d'un roi déchu, Seuil Librairie du XXIe siècle, ISBN 978-2-02-021542-8, pàg. 61
  5. Louis Victor Pécheur, Annales de Soissons, 1863, pàg. 440
  6. Georges Henri Dumont Histoire de la Belgique 1999, pàg. 57 dona la data de desembre del 862; Desmulliez et Milis com Le Glay donen 863.
  7. Micheline Dupuy Françaises, reines d'Angleterre 1968, pàg. 43
  8. Janine Desmulliez et Ludo Milis, in Histoire des provinces françaises du Nord, sota la direcció d'Alain Lottin, volum 1. De la Préhistoire à l'an Mil - Collection "Histoire", Westhoek Éditions des Beffrois, 1988, ISBN 2-903077-71-1, Conclusion, pàg. 234
  9. Le Glay, Histoire des comtes de Flandre volum 1 pàg. 41, segons Chronicon Sancti Bavonis (any 867) i Chronicon Sithii Sancti Bertini apud Bouquet. La Belgica Secunda es tanmateix definida: Præceptores Ludovici Pii, de divisione regni sui inter filios; apud Chesnium, script. franc. a Histoire... volum 1, pàg. 34: «...les noms de cantons dont se composait la seconde Belgique. Il y en avait treize: la Hesbaie, le Brabant, la Flandre, le pays des Ménapiens, le Mélantois, le Hainaut, l'Ostrevant, l'Artois, le pays de Térouane, le Boulonnais, Quentovic, le Cambrésis, le Vermandois.»
  10. Le Glay, op. cit., pàg. 44.
  11. Raül tercer fill de Balduí I el Bo

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Balduí I de Flandes