Lluís II de Flandes

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Lluís II de Flandes, nascut Lluís de Dampierre, dit Lluís de Male o de Maele ( Lodewyk van Male en flamenc) (castell de Male a Bruges, 25 o 29 d'octubre de 1330 - † Saint-Omer, 30 de gener de 1384) fou comte de Flandes, de Nevers i de Rethel 1346- 1384, duc de Brabant ( 1356), comte d'Artois i de Borgonya 1382- 1384. Era el fill del comte Lluís I de Flandes (II de Nevers i Rethel) i de la comtessa de Borgonya i d'Artois Margarida I de Borgonya ( 1310- 1382).

Resum del seu govern[modifica | modifica el codi]

Fou comte després que el seu pare va morir a la batalla de Crécy (26 d'agost de 1346); va rompre amb la seva política sistemàticament profrancesa, per adoptar una actitud més propera dels seus assumptes, bordejant cínicament però lúcidament entre els interessos contradictoris dels reis de França i d'Anglaterra, llavors en guerra oberta. Va assegurar a Flandes, malgrat la pesta negra ( 1348), trenta anys de pau relativa i de retorn a la prosperitat econòmica (1349- 1379), llarg període desgraciadament emmarcat per dues grans revoltes organitzades pels teixidors de Gant. Va preparar l'adveniment de la casa de Valois de Borgonya al comtat de Flandes per les seves reformes administratives i pel matrimoni de la seva única filla amb Felip l'Intrèpid, permetent la tornada de la part valona de Flandes al comtat.

Curs detallat de la seva vida[modifica | modifica el codi]

Joventut: 1330-1346[modifica | modifica el codi]

Fill de Lluís I i de Margarida de França, va ser batejat pel bisbe d'Arras, Pierre Roger, futur papa Climent VI. Encara un nen, fou casat amb Margarida de Brabant per a segellar la reconciliació del duc Joan III de Brabant amb el seu pare. Ferit, però viu al final de la batalla de Crécy, on havia assistit a la mort del seu pare, Lluís de Male va ser armat cavaller el mateix dia per Felip VI de França, refugiat a Amiens (26 d'agost de 1346).

Començament de regnat: 1346-1349[modifica | modifica el codi]

Des de novembre, el nou comte era al Comtat de Flandes, permetent a la vella dinastia comtal de retrobar als flamencs. Però els gantesos, dominats per la poderosa corporació dels teixidors, volien imposar al comte un matrimoni anglès, garantia d'un proveïment de les llanes insulars. Retingut en guarda cortesa a la seva capital, va aprofitar una falconeria per fugir a França i després al Brabant, i casar-se amb Margarida de Brabant, filla de l'aliat del rei de França (1347). Gant es va revoltar immediatament (1347-1349)

Però el descontentament de les petites ciutats i la voluntat de Bruges Lilla i Ypres de discutir la seva hegemonia a Gant va debilitar la revolta, atès que l'espantosa epidèmia de pesta Negra va castigar a Flandes el 1348. Contra tot el que calia esperar, el comte va signar un tractat de neutralitat amb el rei d'Anglaterra (25 d'agost de 1348), i amb suport de les petites ciutats (Grammont, Termonde, Audenarde) va reprendre peu victoriosament a Flandes. Els teixidors gantesos van ser finalment atropellats pels batans i les altres corporacions ( goede maandag, dimarts 13 de gener de 1349).

Una llarga prosperitat: 1349-1379[modifica | modifica el codi]

Tal serà la política del comte: de bàscula contínua entre francesos i anglesos, apuntant a assegurar la neutralitat del comtat. Lluís de Male es va assegurar una gran popularitat refusant el 1350 l'homenatge al nou rei de França.

Joan II de França, reclamava la tornada de les ciutats valones de Flandes del comtat (Lille, Douai, Orchies). Això li va permetre recuperar la sobirania feudal directa sobre la senyoria de Termonde.

A la mort del duc Joan III de Brabant, va reclamar als seus successors Joana de Brabant i Wenceslau de Luxemburg els endarreriments dels pagaments de la venda de Malines i el pagament del dot de la seva dona, tot lo qual li fou refusat. Lluís va envair llavors el Brabant, va ocupar Brussel·les (Batalla de Scheut, 17 d'agost de 1356) i es va apoderar del ducat. Els brabançons es revoltaren (24- 29 d'octubre de 1356) però l'estratègia defensiva del comte va ser llavors efectiva: a la pau d'Ath (4 de juny de 1357), a més a més del títol de duc de Brabant que conservava a títol vitalici i honorífic i els seus drets a succeir, reprenia Malines i afegia Anvers al comtat.

Un dels grans assumptes del seu regnat va ser el matrimoni de la seva filla única i hereva Margarida. Una intensa activitat diplomàtica va ser consagrada a això, doncs l'heretatge era cobejada, tant pels anglesos com pels francesos. Margarida va ser casada una primera vegada a Felip I de Borgonya, fill de la reina de França Joana de Boulogne i que era duc de Borgonya i comte de Borgonya i d'Artois (14 de maig de 1357), matrimoni que anunciava la tornada de l'Artois a domini flamenc. La mort del jove duc (1361) va provocar la tornada inopinada de l'Artois, ja que la mare de Lluís de Male el va heretar ella mateixa. Dotada de la promesa de dues noves províncies, Margarida es va fer una vegada més el blanc dels pretendents dels dos camps. Molt de temps favorable al matrimoni anglès, Lluís de Male la va fer casar finalment amb el nou duc de Borgonya Felip II de Borgonya, germà petit del rei Carles V de França, a canvi de què el Flandes való (Lilla, Douai, Orchies) retornés al comtat (25 d'abril de 1369). Una vella reivindicació flamenca estava finalment satisfeta. El que no va impedir al comte continuar una política independent, rebent els aliats d'Eduard III d'Anglaterra o prenent partit contra el papa d'Avinyó durant el gran cisma d'Occident, que estava afavorit pel rei de França.

El 1365, en resposta a l'assassinat de Siger II d'Enghien, els seus homes d'armes van marxar a l'Hainaut i van derrotar les tropes d'Albert I d'Hainaut entre Hoves i Enghien.

Obra política[modifica | modifica el codi]

L'obra administrativa del comte va ser considerable i va preparar l'acció futura dels dinastes borgonyons: per tal d'equilibrar el poder de les ciutats, va associar als tres "Membres" de Flandre una quarta entitat representativa emanant del Franc de Bruges, el camp pla país que envoltava el port. Va escindir el consell comtal (la Cúria) en òrgans especialitzats (futura Cambra del Consell per a la vigilància dels comptes dels batlles, Audiència del Consell encarregada de l'alta jurisdicció...). El Consell es va mantenir com a òrgan en assumptes polítics, dissociat de la persona del comte. Un sobirà batlle, un recaptador general i un procurador general van ser igualment creats. El comte es va envoltar de juristes especialitzats de noblesa recent. Finalment el comte va intentar igualment una política de grans treballs, decidint l'obertura del canal entre Bruges, de la qual havia fet la seva residència principal, i el Lys.

Aspectes privats[modifica | modifica el codi]

En l'àmbit privat, Lluís II de Male va actuar com un príncep del seu temps. Portava gran tren, mantenia un zoo, estava envoltat d'una cort de saltimbanquis i de bufons, organitzava tornejos, en resum s'arruïnava en despeses sumptuàries. Se li van comptar onze bastards. Sempre en busca de diners, endeutava cada vegada més les ciutats flamenques, el que va suscitar descontentaments, sobretot a Ypres, Bruges i Gant.

Trista fi de regnat: 1379-1384[modifica | modifica el codi]

Els seus últims anys van ser marcats per la tornada sagnants dels trastorns. Que el detonant en fos un torneig del qual el pagament havia estat reclamat als gantesos, o que aquests haguessin estat irritats per l'autorització feta als brugesos de cavar el canal, la revolta de les caputxes blanques (designats així a causa del signe d'adhesió adoptat pels gantesos) va esclatar el 1379 i no es va acabar més que després de la mort de Lluís de Male. Els teixidors van reprendre el poder a Gant (agost de 1379), i després en la resta de Flandes septentrional. El comte es va refugiar a Lilla, i després de la revolta dels petits oficis de la ciutat contra els teixidors (29 de maig de 1380 a Bruges) i la victòria de Nevele sobre els gantesos (1381). Va deure la seva salvació a les seves qualitats de nadador en el moment d'un episodi digne d'una novel·la quan els gantesos, dirigits per Philippe van Artevelde, van atacar Bruges el dia de la processó del Sant Sang (batalla de la planura de Beverhout, el 3 de maig de 1382). Tornat de nou a Lilla, mentre que heretava de la seva mare l'Artois (9 de maig de 1382), va ser finalment obligat d'apel·lar a l'exèrcit reial per sufocar la revolta: Carles VI de França va aixafar els rebels a Westrozebeke (27 de novembre de 1382). Però el prestigi de la victòria va beneficiar només a Felip l'Intrèpid, que va començar des de llavors a assentar definitivament la seva autoritat sobre el comtat.

Lluís II va morir (30 gener de 1384) fins i tot abans de la submissió completa de Gant (18 de desembre de 1385). Va ser enterrat fastueusement amb Margarida de Brabant (morta el 1380) a l'església Saint-Pierre a Lilla pel seu gendre l'1 de març de 1384.

Ascendència[modifica | modifica el codi]

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
32. Guillem II de Dampierre
 
 
 
 
 
 
 
16. Guiu de Dampierre
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
33. Margarida de Constantinoble
 
 
 
 
 
 
 
8. Robert III de Flandes
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
34. Robert VII de Béthune
 
 
 
 
 
 
 
17. Mafalda de Béthune
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
35. Isabel de Morialmes
 
 
 
 
 
 
 
4. Lluís I de Nevers
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
36. Hug IV de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
18. Eudes de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
37. Violant de Dreux
 
 
 
 
 
 
 
9. Violant de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
38. Arquimbald IX de Borbó
 
 
 
 
 
 
 
19. Matilde II de Borbó
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
39. Iolanda de Châtillon-Saint-Pol
 
 
 
 
 
 
 
2. Lluís I de Flandes
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
40. Hug II de Rethel
 
 
 
 
 
 
 
20. Manassès V de Rethel
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
41. Felicitat de Broyes
 
 
 
 
 
 
 
10. Hug IV de Rethel
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
42. Gerard II d'Écry
 
 
 
 
 
 
 
21. Elisabet d'Écry
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
43. Felicitat
 
 
 
 
 
 
 
5. Joana de Rethel
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
44. Enric IV de Grandpré
 
 
 
 
 
 
 
22. Enric V de Grandpré
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
45. Maria de Garlande
 
 
 
 
 
 
 
11. Isabel de Grandpré
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
46. Erard I de Brienne
 
 
 
 
 
 
 
23. Isabel de Brienne
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
47. Filipina de Xampanya
 
 
 
 
 
 
 
1. Lluís II de Flandes
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
48. Lluís IX de França
 
 
 
 
 
 
 
24. Felip III de França
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
49. Margarida de Provença
 
 
 
 
 
 
 
12. Felip IV de France
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
50. Jaume I de Catalunya i Aragó
 
 
 
 
 
 
 
25. Isabel d'Aragó
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
51. Violant d'Hongria Arpad
 
 
 
 
 
 
 
6. Felip V de França
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
52. Teobald I de Navarra
 
 
 
 
 
 
 
26. Enric I de Navarra
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
53. Margarida de Borbó
 
 
 
 
 
 
 
13. Joana I de Navarra
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
54. Robert I d'Artois
 
 
 
 
 
 
 
27. Blanca d'Artois
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
55. Matilde de Brabant
 
 
 
 
 
 
 
3. Margarita I de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
56. Joan I de Chalon
 
 
 
 
 
 
 
28. Hug de Chalon
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
57. Matilde de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
14. Otó IV de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
58. Otó II de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
29. Alix de Merània
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
59. Beatriu II de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
7. Joana II de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
60. Robert I d'Artois
 
 
 
 
 
 
 
30. Robert II d'Artois
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
61. Matilde de Brabant
 
 
 
 
 
 
 
15. Matilde d'Artois
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
62. Pere de Courtenay
 
 
 
 
 
 
 
31. Amícia de Courtenay
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
63. Peronella de Joigny
 
 
 
 
 
 

Posteritat[modifica | modifica el codi]

Del seu matrimoni amb Margarida de Brabant (6 de juny de 1347), filla de Joan III de Brabant i de Maria d'Evreux, no va tenir més que una filla:

Fonts i bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Le Glay Edward: Histoire des comtes de Flandre jusqu'à l'avènement de la Maison de Bourgogne, Comptoir des Imprimeurs-unis, Paris, MDCCCXLIII
  • Dumont Georges-Henri: Histoire de la Belgique, Histoire Éditions Le Cri, Bruxelles 1977, ISBN 2-87106-182-3
  • Douxchamps Cécile et José: Nos dynastes médiévaux, Wepion-Namur 1996, José Douxchamps, éditeur; ISBN 2-9600078-1-6
  • Platelle Henri et Clauzel Denis: Histoire des provinces françaises du Nord, 2. Des principautés à l'empire de Charles Quint (900-1519), Westhoek-Editions Éditions des Beffrois, 1989; ISBN 2-87789-004-X
  • Bertrand Schnerb: L'État bourguignon, Editions Tempus, 1999.


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lluís II de Flandes Modifica l'enllaç a Wikidata