Ferran de Flandes

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Ferran de Flandes, també esmentat com Ferran de Portugal o Ferran de Borgonya[1] (en portuguès Dom Fernando) (24 de març de 1188 - † Noyon, 4 de març o 26 de juliol de 1233) fou Infant de Portugal i comte de Flandes i d'Hainaut de 1212 a 1233 pel seu matrimoni amb la comtessa Joana de Flandes i d'Hainaut, dita Joana de Constantinoble.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Era el fill del rei de Portugal Sanç I i de la princesa catalana Dolça. L'1 de gener de 1212, amb l'acord de Felip August, es va casar amb la comtessa de Flandes Joana de Constantinoble, neboda i pupil·la del rei de França.

Des del començament del seu regnat va quedar sota l'autoritat de Felip August que havia arreglat ell mateix el contracte de matrimoni, col·locant les ciutats d'Aire i de Saint-Omer, veïna de l'Artois (ja sota domini reial), en l'herència del seu fill gran Lluís. Retingut presoner a Péronne el temps que el príncep Lluís va ocupar aquestes ciutats, la parella va poder finalment pensar a fer la seva entrada a Gant, però els gantesos els tancaren les portes, ja que consideren que la seva comtessa havia estat «venuda» a Ferran per Felip August. Un tractat fou signat finalment a Pont-à-Vendin el 25 de febrer de 1212, pel qual Ferran i Joana cedien a Lluís de França les viles d'Aire i St-Omer, com drets de la seva mare Isabel d'Hainault, però a canvi de què el futur Lluís VIII renunciés a emetre pretensions sobre el comtat de Flandes. Poc després, la parella va fer finalment la seva entrada a Gant, de la qual els habitants acceptaren pagar-los una suma a títol de compensació del perjudici experimentat. Els comtes concediren a la ciutat una nova organització municipal (elecció anual dels regidors).

Ferrand no va respondre més que condicionalment a la crida feudal del rei de França contra Joan sense Terra (1212), amb el qual va signar una aliança ofensiva i defensiva, i els proveïments flamencs de llana es van fer essencials per Anglaterra. Ferran volia comprar St-Omer i d'Aire i va refusar una indemnització. Felip August va tornar llavors l'exèrcit francès contra el comte de Flandes i va envair els seus estats (22 de maig de 1213): Cassel, Ypres i tot el país fins a Bruges foren ocupats, i Gant va quedar assetjada. Ferran va cridar en ajut al seu aliat que li va enviar al comte de Salisbury, acompanyat de Renald de Dammartin, enemic del rei de França. L'expedició anglesa va desembarcar a Damme, on Ferran va jurar fidelitat al rei Joan, però es va haver de replegar; el rei va destruir el port, i després va prendre Lilla i finalment Gant.

Ferran llavors es va haver de refugiar a l'illa de Walcheren, a Zelanda, terra imperial. Les tropes franceses es van retirar i, després d'un fracàs davant el castell d'Erquinghem, tingut pel castellà de Lilla, i un altre davant Lilla mateixa, el comte va recuperar Gant, va atacar Tournai, tradicionalment fidel als francesos, i va fer finalment la seva entrada a Lilla, de la qual els habitants, desempallegats de la feble guarnició francesa, li van obrir calorosament les portes. Però el rei va reaparèixer, reprengué Lilla i, de ràbia, la va destruir en gran part deportant als seus habitants, marcant-los amb el signe dels esclaus; el comte, malalt, no va tenir més que el temps de fugir entre les flames. Ferran va fugir cap a Angleterre amb el rei Joan, acompanyat de diversos cavallers flamencs (1213). Es va formar llavors la coalició dels flamencs de Ferran, dels anglesos de Joan sense Terra i dels alemanys de l'emperador Otó IV de Brunswick. La campanya fou iniciada a les ordres d'Otó i de Ferran.

Al començament de 1214, el príncep Lluís es va apoderar de Bailleul i de Steenvoorde. Ferran, retornat a Flandre, va destrossar l'Artois i el comtat de Guînes, i va prendre Saint-Omer i Hesdin. Lluís és recordat a França per haver combatut a Joan sense Terra que pel seu costat havia desembarcat al sud i s'havia apoderat del Poitou i marxava sobre Angers. Però el rei d'Anglaterra fou vençut a La Roche-aux-Moines i es va haver de replegar.

Mentre Otó havia arribat a Valenciennes, amb el duc de Brabant, el comte de Namur i el duc de Limburg, mentre que Felip August aixecava l'oriflama a Saint-Denis i posava en branda l'exèrcit a Péronne. La trobada dels dos exèrcits va tenir lloc a Bouvines, el diumenge 27 de juliol de 1214. Fou una derrota per als aliats: esgotat, Ferran es va rendir a Hug de Marcuit; Otó va fugir.

Ferrand portat en gàbia a París

Encadenat i transportat en gàbia fins a París, fou tancat als calabossos del Louvre. No en va sortir fins al 6 de gener de 1227 després que Blanca de Castella va rebre la meitat del rescat de cinquanta mil lliures esterlines exigit per a la seva llibertat i reunit per la seva esposa Joana de Constantinoble. Va haver de deixar en penyora les ciutats de Douai, Lilla i Sluis a l'espera del pagament de la resta del rescat. Va haver de jurar igualment fidelitat al rei de França.

Des de llavors va restar fidel a aquest jurament. En el moment de la revolta del bretó Pere I Mauclerc i dels grans barons contra Blanca de Castella, va continuar sent fidel a la regenta, per a la qual va combatre en el moment de les primeres operacions de guerra, abans d'aventurar-se al Namurès, on aspirava a la seu comtal, de la qual l'emperador l'havia investit. Es va apoderar d'algunes ciutats, però després de la mediació del comte de Boulogne, es va signar un tractat a Cambrai (1232): Enric de Vianden, espòs de Margarida de Courtenay-Namur va conservar el comtat de Namur, mentre que Ferran rebia les batllies de Golzinne i de Vella-Lilla, esperant la tornada del comte legítim, l'emperador de Constantinoble Balduí II de Courtenay.

Amb Joana va reforçar els municipis, instituint sobretot el 1228 noves formes d'autoritat a Gant, Ypres, Bruges i Douai, amb un nou mode d'elecció. Va morir a Noyon, malalt de litiasi renal.[2] El seu cor i les seves entranyes foren enterrats a la catedral de la ciutat, mentre que el seu cos fou enterrat a l'abadia del Repos de Notre-Dame de Marquette prop de Lilla[3] on Joana li va fer construir un mausoleu abans de reunir-se amb ell a la seva mort.

Ascendència[modifica | modifica el codi]

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
32. Robert I de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
16. Enric de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
33. Elies de Semur
 
 
 
 
 
 
 
8. Enric de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
34. Berenguer Ramon I
 
 
 
 
 
 
 
17. Sibil·la de Barcelona
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
35. Gisela de Lluçà
 
 
 
 
 
 
 
4. Alfons I de Portugal
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
36. Ferran I de Lleó
 
 
 
 
 
 
 
18. Alfons VI de Lleó
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
37. Sança de Lleó
 
 
 
 
 
 
 
9. Teresa de Lleó
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
19. Ximena Moniz
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
2. Sanç I de Portugal
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
40. Amadeu II de Savoia
 
 
 
 
 
 
 
20. Humbert II de Savoia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
41. Joana de Ginebra
 
 
 
 
 
 
 
10. Amadeu III de Savoia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
42. Guillem I de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
21. Gisela de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
43. Estefania de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
5. Matilde de Savoia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
44. Guigó II d'Albon
 
 
 
 
 
 
 
22. Guigó III d'Albon
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
45. Adelaida de Royans
 
 
 
 
 
 
 
11. Matilde d'Albon
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
46. Roger I de Sicília
 
 
 
 
 
 
 
23. Matilde
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
47. Eremburga de Mortain
 
 
 
 
 
 
 
1. Ferran de Flandes
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
48. Ramon Berenguer I de Barcelona
 
 
 
 
 
 
 
24. Ramon Berenguer II de Barcelona
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
49. Almodis de la Marca
 
 
 
 
 
 
 
12. Ramon Berenguer III de Barcelona
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
50. Robert Guiscard
 
 
 
 
 
 
 
25. Matilde de Pulla i Calàbria
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
51. Siquelgaita de Salern
 
 
 
 
 
 
 
6. Ramon-Berenguer IV de Barcelona
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
52. Berenguer II de Millau
 
 
 
 
 
 
 
26. Gilbert del Gavaldà
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
53. Adela de Carlat
 
 
 
 
 
 
 
13. Dolça del Gavaldà
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
54. Jofré I de Provença
 
 
 
 
 
 
 
27. Gerberga de Provença
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
55. Esteveneta
 
 
 
 
 
 
 
3. Dolça de Barcelona
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
56. Ramir I d'Aragó
 
 
 
 
 
 
 
28. Sanç I d'Aragó
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
57. Gilberga de Carcassona
 
 
 
 
 
 
 
14. Ramir II d'Aragó
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
58. Hilduí IV de Montdidier
 
 
 
 
 
 
 
29. Felícia de Montdidier-Roucy
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
59. Alix de Roucy
 
 
 
 
 
 
 
7. Petronila d'Aragó
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
60. Guillem VIII de Poitiers
 
 
 
 
 
 
 
30. Guillem IX de Poitiers
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
61. Hildegarda de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
15. Agnès de Poitiers
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
62. Guillem IV de Tolosa
 
 
 
 
 
 
 
31. Felip de Tolosa
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
63. Emma de Mortain
 
 
 
 
 
 


Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ferran de Flandes Modifica l'enllaç a Wikidata
  • Edward Le Glay, Histoire des comtes de Flandre jusqu'à l'avènement de la Maison de Bourgogne, Comptoir des Imprimeurs-unis, Paris, 1843.
  • Henri Platelle i Denis Clauzel, Histoire des provinces françaises du Nord, 2. Des principautés à l'empire de Charles Quint (900-1519), Westhoek-Editions Éditions des Beffrois, 1989; ISBN 2-87789-004-X
  • Cécile i José Douxchamps, Nos dynastes médiévaux, Wepion-Namur 1996, José Douxchamps, éditeur; ISBN 2-9600078-1-6
  • Geneviève de Cant, Jeanne et Marguerite de Constantinople, Éditions Racine, Bruxelles, 1995; ISBN 2-87386-044-8

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. . Dom Fernando de Portugal a la Foundation for Medieval Genealogy
  2. Philippe Maurice Lebon Mémoires sur la bataille de Bouvines, pàg. 46
  3. François Vinchant Annales de la province et comté du Hainaut, Llibreria científica i literària, 1854, volum 6, pàg. 305