Guiu I de Flandes

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Guiu o Guy de Dampierre, nascut vers 1226, mort a Compiègne el 7 de març de 1305, fou comte de Flandes proclamat el 1253 per la seva mare i es va fer comte efectiu a la mort d'aquesta última el 1279 fins al 1305. Va ser igualment comte de Namur de 1264 a 1305. Era el segon fill de Guillem II de Dampierre i de Margarida de Constantinoble.

Biografia[modifica | modifica el codi]

La seva joventut va ser marcada per la lluita fratricida entre la casa de Dampierre (ell i els seus cosins germans) i la casa d'Avesnes (els seus germans uterins, majors) per a la possessió dels comtats de Flandes i d'Hainaut. Després de deu anys de guerra, el compromís proposat pel rei Lluís IX de França el 1246 va ser finalment aprovat (1256), però els conflictes ja havien costat tres anys de la seva llibertat a Guiu, presoner dels calabossos holandesos després de la batalla de Westkapelle, a l'antiga illa de Walcheren, el juliol ( 1253). Guiu, proclamat comte per la seva mare Marguerida de Constantinoble el mateix any, ho va ser efectivament a l'abdicació d'aquesta (1279) morta poc després.

El 1263, va comprar a Balduí II de Courtenay els drets d'aquest sobre el marquesat de Namur. Enric V de Luxemburg havia conquerit el feu de Namur, i Guiu va intentar reconquerir-lo. Finalment, un tractat de pau va reconciliar els dos enemics: Guiu es va casar amb la filla d'Enric, a qui aquest últim cedia tots els seus drets sobre Namur.

Va acompanyar a sant Lluís a l'Àfrica (1270).

Afavorint com els seus predecessors la indústria flamenca (textil) i el comerç vital de la llana amb Anglaterra, intentant controlar les finances locals, va xocar amb el patriciat urbà, que es va fer recolzar de manera cada vegada més directa pels reis de França, Felip III, i després sobretot Felip IV. De rebot, el comú de les ciutats es va mostrar un aliat fidel de Guiu de Dampierre i de la seva dinastia.

La temptativa de casar la seva filla Filipina amb Eduard, fill del rei d'Anglaterra, va servir de pretext a la intervenció militar dels Capets i a la conquesta (batalla de Furnes 1297) i l'ocupació de Flandes per Felip IV (1300- 1302), el seu senyor feudal.

Guiu de Dampierre va ser empresonat. Però la reacció patriòtica dels comuns (el de Bruges sobretot dirigit per Pieter de Coninck, amb suport dels nombrosos fills de Guiu, va expulsar als francesos ("La Matinada de Bruges", divendres 18 de maig de 1302). La cavalleria francesa va ser aixafada per la "piétaille" flamenca a Courtrai (batalla dels Esperons d'Or 11 de juliol de 1302).

Felip IV el Bell va prendre la seva revenja a la batalla de Mons-en-Pévèle (18 d'agost de 1304), però Guiu de Dampierre, alliberat, havia deixat ja la realitat del poder al seu fill gran Robert.

Per honorar una paraula donada, Guiu es va constituir de nou presoner[1] i va morir captiu a Compiègne (1305).

Balanç històric[modifica | modifica el codi]

Vesc de Dampierre deixa el record d'un comte ancorat en el feudalisme, en la seva accepció ideal, realista quant al seu intervencionisme en el comerç i la indústria, que fonamentaven la prosperitat del comtat, però incapaç d'oposar-se al pragmatisme dels Capets, que jugaven hàbilment al seu avantatge els principis feudals per estendre la seva potència.

Gran guerrer i model de cavaller, aquest comte de Flandes és honorat i aplaudit per Jacques Bretel en el seu "Torneig de Chauvency".

Ascendència[modifica | modifica el codi]

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
32. Teobald II de Dampierre
 
 
 
 
 
 
 
16. Guiu I de Dampierre
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
33. Isabel de Monthlery
 
 
 
 
 
 
 
8. Guillem I de Dampierre
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
34.
 
 
 
 
 
 
 
17. Helvida de Baudémont
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
35.
 
 
 
 
 
 
 
4. Guiu II de Dampierre
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
36.
 
 
 
 
 
 
 
18. Dreux de Mouchy
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
37.
 
 
 
 
 
 
 
9. Ermengarda de Mouchy
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
38.
 
 
 
 
 
 
 
19.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
39.
 
 
 
 
 
 
 
2. Guillem II de Dampierre
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
40. Aimó II de Borbó
 
 
 
 
 
 
 
20. Arquimbald VII de Borbó
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
41. Adelinda de Nevers
 
 
 
 
 
 
 
10. Arquimbald de Borbó
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
42. Humbert II de Savoia
 
 
 
 
 
 
 
21. Agnès de Savoia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
43. Gisela de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
5. Matilde I de Borbó
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
44. Hug II de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
22. Eudes II de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
45. Matilde de Mayenne
 
 
 
 
 
 
 
11. Alix de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
46. Teobald IV de Blois
 
 
 
 
 
 
 
23. Maria de Blois
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
47. Matilde de Caríntia
 
 
 
 
 
 
 
1. Guiu de Dampierre
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
48. Balduí III d'Hainaut
 
 
 
 
 
 
 
24. Balduí IV d'Hainaut
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
49. Iolanda de Wassemberg
 
 
 
 
 
 
 
12. Balduí V d'Hainaut
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
50. Godofreu I de Namur
 
 
 
 
 
 
 
25. Alix de Namur
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
51. Ermesinda de Luxemburg
 
 
 
 
 
 
 
6. Balduí VI d'Hainaut
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
52. Teodoric II de Lorena
 
 
 
 
 
 
 
26. Teodoric d'Alsàcia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
53. Gertrudis de Flandes
 
 
 
 
 
 
 
13. Margarida d'Alsàcia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
54. Folc V d'Anjou
 
 
 
 
 
 
 
27. Sibil·la d'Anjou
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
55. Eremburg del Maine
 
 
 
 
 
 
 
3. Margarida de Constantinoble
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
56. Esteve II de Blois
 
 
 
 
 
 
 
28. Teobald IV de Blois
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
57. Adela de Blois
 
 
 
 
 
 
 
14. Enric I de Xampanya
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
58. Engilbert III de Caríntia
 
 
 
 
 
 
 
29. Matilde de Caríntia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
59. Utta de Passau von Putten
 
 
 
 
 
 
 
7. Maria de Xampanya
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
60. Lluís VI de França
 
 
 
 
 
 
 
30. Lluís VII de França
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
61. Adela de Savoia
 
 
 
 
 
 
 
15. Maria de França
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
62. Guillem X de Poitiers
 
 
 
 
 
 
 
31. Elionor d'Aquitània
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
63. Aenor de Châtellerault
 
 
 
 
 
 

Matrimonis i fills[modifica | modifica el codi]

El va casar el 1246 amb Matilde de Béthune († 1264), filla i hereva de Robert VII de Béthune, senyor de Béthune, de Termonde, de Richebourg i de Warneton, i d'Elisabeth de Morialmez. Van tenir:

  • Robert III dit Robert de Béthune (1249 † 1322), comte de Flandes
  • Guillem de Crèvecœur († 1311), senyor de Termonde, de Richebourg i de Crèvecœur, casat el 1286 a Alix II de Clermont de Nesle, vescomtessa de Châteaudun († 1320). Une de les seves nétes es va casar amb Joan I de Luxembourg-Ligny, senyor de Ligny.
  • Balduí († 1296).
  • Felip (1263 † 1308), comte de Chieti (Thiette o Teano) i de Lorette, casat el 1284 amb Mafalda o Matilde de Courtenay († 1303), comtessa de Thiette, després el 1304 amb Perenella de Milly († 1335), comtessa de Lorette. El 1285, aquest cinquè fill del comte de Dampierre estava present en el torneig de Chauvency-le-Château, prop de Montmédy, segons Jacques Bretel.
  • Maria de Dampierre († 1297), casada el 1273 amb Guillem, fill de Guillem IV comte de Juliers o Jülich († 1278), i després el 1285 amb Simon de Château-Vilain, senyor d'Arc († 1305).

Vidu, es va casar en segones noces el 1264 amb Isabel de Luxemburg († 1298), filla d'Enric V de Luxemburg, duc de luxemburg i de Margarida de Bar. Van tenir:

  • Enric de Dampierre († 1337), comte de Lodi, casat el 1309 amb Margarida de Clèveris (Cleveris), i van tenir a Enric II de Lodi († 1366) i a Margarida.
  • Felipa o Filipina, promesa amb el príncep de Gal·les (futur Eduard II d'Anglaterra), morta presonera a Blois el 1306.
  • Isabel († 1323), casada el 1307 amb Joan de Fiennes, castellà de Bourbourg, baró de Fiennes i de Tingry.

Fonts i bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guiu I de Flandes
  • Le Glay Edward: Histoire des comtes de Flandre jusqu'à l'avènement de la Maison de Bourgogne, Comptoir des Imprimeurs-unis, Paris, MDCCCXLIII
  • Platelle Henri & Clauzel Denis: Histoire des provinces françaises du Nord, 2. Des principautés à l'empire de Charles Quint (900-1519), Westhoek-Editions Éditions des Beffrois, 1989; ISBN 2-87789-004-X
  • Douxchamps Cécile & José: Nos dynastes médiévaux, Wepion-Namur 1996, José Douxchamps, éditeur; ISBN 2-9600078-1-6

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Segons una font del segle XIXe, el Dictionnaire universel d'histoire et de géographie (Bouillet et Chassang), Guiu de Dampierre va anar a París el 1305 a implorar la clemència del rei, però Felip IV el va retenir pres.