Batalla dels Arapiles

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Batalla dels Arapiles
Guerra del Francès
Guerres Napoleòniques
Batalla dels Arapiles  peu_de_foto=Batalla dels Arapiles Waterloo segons von J. Clarke, Koloriert von M. Dubourg
Data 22 de juliol de l'any 1812
Localitat Arapiles, Espanya
Resultat Victòria decisiva aliada
Batalla dels Arapiles (Espanya)
Batalla dels Arapiles
Batalla dels Arapiles
Coord.: 40° 53′ 39″ N, 5° 38′ 41″ O / 40.89417°N,5.64472°O / 40.89417; -5.64472
Bàndols
França Imperi Francès Regne Unit Regne Unit
Espanya Espanya
Portugal Portugal
Comandants en cap
França Auguste Marmont Regne Unit Arthur Wellesley
Forces
47.000 50.000 aliats
Baixes
6.000 morts o ferits.
7.000 presoners
5.067 morts o ferits

La batalla dels Arapiles fou un conflicte de 1812 que forma part de la Guerra del Francès i que va suposar un triomf de les tropes espanyoles davant les pretensions franceses de dominar la península Ibèrica.

Inici[modifica | modifica el codi]

Lord Wellington estava decidit a aprofitar la circumstància favorable de trobar-se Napoleó entestat en la desastrosa campanya de Rússia, i resolgué prendre l'ofensiva. Va abandonar els seus quarters de Fuenteguinaldo el 12 de juny, avançà sobre Salamanca amb el seu exèrcit, dividit en tres columnes, d'una de les quals formava part la brigada del general Charles d'Espagnac i el guerriller Julián Sánchez. El mariscal Marmont, que ocupava Salamanca amb l'exèrcit anomenat de Portugal, evacuà la plaça la nit del 16, deixant-hi una guarnició de 800 homes i es retirà vers Toro, però penedint-se més tard d'haver cedit el camp amb tanta facilitat, retrocedí altra volta vers Salamanca, arribant ja tard per a salvar la seva guarnició, que va haver de capitular el dia 27, després de defensar brillantment els convent de la Mercè, San Caietano i San Vicente, que els francesos havien convertit en veritables fortaleses.

Nova retirada[modifica | modifica el codi]

Llavors es retirà de bell nou vers Toro i Tordesillas, perseguit pels aliats, que es detingueren a Rueda en passar els francesos a la vora dreta del riu Duero; però Marmont havia rebut el reforç de la divisió Bonnet (10.000 homes), que l'envià des d'Astúries, Caffarelli, i assabentat de què l'exèrcit espanyol de Galícia avançava per unir-se a Wellington, decidí presentar-li batalla abans que comptés amb més forces, i amb aquest objecte emprengué una sèrie de marxes i contramarxes per la vora dreta del Duero, observant a l'enemic i tractant d'atreure'l a un terreny favorable o d'aprofitar el menor descuit per batre'l.

La nit del 16 de juliol passaren per fi els francesos el Duero per Tordesillas, després d'haver amagat el pas per Toro, i l'endemà es concentrava en la Nava del Rey tot l'exèrcit francès, fort de 47.000 homes amb 3.000 cavalls, avançant de seguida sobre el Guareña, la vora esquerra del qual estava ocupada pels aliats. Llavors començaren ambdós exèrcits una nova sèrie de maniobres a que dóna lloc la proverbial circumspecció dels seus respectius cabdills, acabant per establir-se els anglesos a San Cristobal de la Cuesta, a la vora dreta del riu Tormes, mentre que els imperials passaven a la vora esquerra, travessant el riu entre Alba de Tormes, i Huerta el dia 21.

Les hosts comencen a prendre posicions[modifica | modifica el codi]

Escena de la batalla, en la qual es mostra la carrega de la 3a. divisió comanada per Sir Edward Packenham

A l'albada del dia 22 els aliats prengueren posicions, reforçant la seva banda dreta en un turó nomenat Arapil chico i l'esquerra al Tormes (Santa Marta). Per la seva part, els francesos desplegaren les seves forces, i s'assentaren a les altures de Nuestra Señora de la Peña i l'Arapil grande, excel·lent posició que els aliats van cometre la manca de no ocupar per endavant, i com que el front del combat d'aquells resultava marcadament oblic en relació al d'aquells, i les maniobres de l'exèrcit francès denunciaven amb claredat el propòsit de Marmont d'envoltar l'ala dreta dels anglesos, amenaçant la seva línia de retirada vers Ciudad Rodrigo, jutjant lord Wellington la seva situació i temerós de que fossin reforçats els imperials per l'exèrcit de Castella que s'aproximava, comandat pel rei Josep Bonaparte en persona, feu avançar sobre Aldeatejada la divisió Packenham i la brigada de cavalleria portuguesa d'Urban, que havien restat de reserva a Cabrerizo, confiant-los l'encàrrec de cobrir la retirada de l'exèrcit, que s'iniciaria a les deu del matí.

Però en advertir el general britànic que els francesos, en el seu afany d'estrenye'l, allargava massa el seu cantó esquerre, canvià sobtadament de pla i ordenà l'atac general: l'ala dreta, formada per la divisió Packenham i la brigada de cavalleria d'Urban havia d'envestir l'ala esquerra francesa, tractant d'envoltar-la per la vall de Zurguén; el centre el formaven les divisions de Leith i Cole, en primera línia, amb la brigada portuguesa de Bradford i les divisions de Clinton i Hope en segona línia, recolzades pel seu flanc dret per les forces espanyoles i una brigada de cavalleria de la divisió de Cotton i l'esquerra per la brigada portuguesa de Pack, que havia d'atacar l'Arapil grande; per últim, les divisions de Paget i Alten i la brigada de dragons de la divisió Cotton en l'ala esquerra, un xic endarrerida, venien a constituir com una espècie de reserva.

Desenvolupament del plan[modifica | modifica el codi]

Aquest plan, tan hàbilment concebut, fou executat ràpidament i amb la major decisió: l'ala esquerra francesa fou desbaratada amb pèrdues de més de 3.000 presoners; el centre oposà més gran resistència, però també començà a replegar-se en veure desfeta l'ala esquerra; només l'atac de l'Arapil grande fracassà, essent refusada amb grans pèrdues la brigada Pack, moments de desorde que aprofità admirablement la cavalleria francesa per carregar sobre la divisió Cole, deixant-la tan mal parada que tingué d'esser substituïda per la de Clinton i passar a segona línia.

Gravat de W. & A. K. Johnston, publicat per William Blackwood & Sons el 1870, que com tants mapes contemporanis tenen més fantasia que realitat

En aquesta situació es trobava el combat a les cinc de la tarda, quan el mariscal Marmont acudí en persona per tractar de restablir-lo, amb tan mala fortuna, que fou ferit en un braç i en un costat i tingué d'assignar el comandament en el general Monnet; i ferit també al cap d'una estona, va recaure aquell en el general Clausel, el qual ordenà la retirada, al possessionar-se, després d'una forta lluita, la divisió Clinton de l'Arapil. La retirada s'efectuà en bon orde, sota la protecció del flanc dret intacte, però tot i això abandonà en aquesta l'exèrcit francès nou banderes i estendards, onze canons i 7.000 presoners.

Les baixes[modifica | modifica el codi]

Les baixes dels vençuts consistiren en 1.800 morts, entre ells tres generals, i 2.500 ferits; les dels aliats ascendiren també a unes 5.000 entre morts i ferits. Els efectes d'aquesta brillant victòria foren de gran transcendència: de moment el rei Josep, que acudia auxiliar en Marmont, es veié precisat a retrocedir i evacuà per segona vegada Madrid el 10 d'agost, deixant una guarnició de 2.500 homes en el Retiro, que tingué de capitular el dia 14, entregant als anglesos un immens material de guerra, del qual en formaven part 189 peces d'artilleria; els francesos a més aixecaren el setge de Cadis (25 d'agost) i evacuaren definitivament Andalusia.

Alegria a tota Espanya[modifica | modifica el codi]

L'alegria que causà per tota Espanya la notícia d'aquesta victòria fou immensa. La Regència concedí a lord Wellington la pertinença a l'Orde del Toisó d'Or. Les Corts de Cadis acordaren aixecar un monument al voltant d'Arapiles per a perpetuar en les noves generacions el record d'aquest brillant fet d'armes i autoritzaren a la ciutat de Salamanca per a col·locar en la plaça principal de la ciutat el bust de l'afortunat cabdill, que per altra banda rebé nous honors de la seva mateixa pàtria, que li foren atorgats pel Parlament britànic.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Batalla dels Arapiles