Blastomicosi
 Blastomyces dermatitidis, l'agent causal de la blastomicosi.  | |
| Tipus | micosi sistèmica primària i malaltia |
|---|---|
| Especialitat | infectologia |
| Clínica-tractament | |
Medicació | |
| Classificació | |
| CIM-11 | 1F22 |
| CIM-10 | B40 |
| CIM-9 | 116.0 |
| Recursos externs | |
| Enciclopèdia Catalana | 0084944 |
| DiseasesDB | 1439 |
| MedlinePlus | 000102 |
| eMedicine | med/231 |
| MeSH | D001759 |
| UMLS CUI | C0005717 i C0005716 |
| DOID | DOID:12663 |
La blastomicosi,[1] malaltia de Gilchrist o blastomicosi nord-americana és una malaltia piogranulomatosa poc freqüent que afecta els humans, els gossos i els gats, produïda pel fong dimorf anomenat Blastomyces dermatitidis, trobada sovint al sòl i sobre fustes. És endèmica de regions d'Amèrica del Nord i causa símptomes similars a la histoplasmosi.[2] La blastomicosi va ser descrita per primera vegada per Thomas Casper Gilchrist el 1894, i d'aquí ve l'epònim de malaltia de Gilchrist.[3]
Etiologia[modifica]
Blastomyces dermatitidis és l'anamorf d'Ajellomyces dermatitidis, família onygenaceae, ordre onygenales, divisió ascomycota. La forma infectant són les conidiòspores ovals o piriformes, de 2 a 7 micres, de paret prima i llisa, que formen sèssils o pediculats sobre les hifes de la fase miceliana, cotonosa i blanquinosa, tot i que s'enfosqueix amb l'edat. Per cultiu de l'agar BHI amb cisteïna, un 5% sang i a 37 °C es produeix el canvi a la fase patògena, amb blastospores multinucleades de paret gruixuda, gemmació generalment simple de base àmplia i 8-15 micres, en colònies morenes, arrugades i mantegoses. El cultiu de conidiòspores o de blastospores a 24 °C en agar sabouraud glucosat (SDA) origina les colònies blanquinoses, cotonoses i circumscrites pròpies de la forma miceliana.
Epidemiologia[modifica]
La infecció té una incidència entre 1 i 2 casos per cada 100.000 persones que viuen en àrees on el fong es presenta amb més freqüència, i és molt menys freqüent fora d'aquestes àrees.[4]
La fase miceliana saprofítica del fong en el medi ambient produeix abundants conidiòspores, que és la forma infectant de la malaltia. L'hàbitat ideal per a la presència d'aquesta forma miceliana són els sòls humits amb abundància de matèria orgànica (restes vegetals), ombrívols, amb un pH <6, sobretot si el terreny fa poc que s'ha remogut. Aquestes condicions es localitzen als marges de rius i llacs amb arbres caiguts, i molt freqüentment s'associa a obres de construcció de cabana sobre molls en aquestes zones. La malaltia és molt freqüent en riberes i zones lacustres del centre i nord-est dels Estats Units i el Canadà. La incidència més important registrada als Estats Units es troba en estats com Wisconsin, on des del 1986 fins al 1995 n'hi havia 1,4 casos per cada 100.000 habitants.[5]
Al Canadà, la majoria dels casos de blastomicosi tenen lloc al nord-oest d'Ontario, en particular al voltant de l'àrea de Kenora, a causa dels seus sòls humits i acídics. La blastomicosi té distribució mundial; alguns casos també s'han trobat a l'Àfrica.[6]
Caçadors, pescadors fluvials i piragüistes estan exposats a la malaltia en les àrees afectades. La forma d'aparició més habitual és la pulmonar, seguida de la cutània. La resta de formes d'extensió són molt més rares i no sol haver-hi lesions oculars. Sovint és mal diagnosticada com a pneumònia bacteriana i el tractament antibiòtic l'agreuja. Un cop produïda la infecció, el procés no és contagiós. Hi són especialment sensibles els humans, les races de gossos llebrers, retrievers i pinschers i els gats. La presentació en cavalls és excepcional.
Patogènia[modifica]
La penetració via respiratòria, més freqüent, pot donar lloc a una infecció abortiva (es cura sola) o subclínica, si la immunitat cel·lular és eficaç. En cas contrari, les blastospores, defensades per una gruixuda paret cel·lular, produeixen lesions progressives granulomatoses o piogranulomatoses (amb pus), i vehiculades per macròfags, metàstasi ganglionar, cutània, òssia, ocular, i més rarament, nerviosa i genital. La malaltia clínica tendeix a ser mortal sense tractament. La infecció determina una intensa sensibilització al·lèrgica. També pot penetrar a la pell per traumatisme.
Es produeix una pneumònia febril, amb tos, astènia i dispnea (dificultat respiratòria), primer amb esforç i després contínua i progressiva, i sovint també apareix congestió i induració dels ganglis cervicals i submandibulars. En una radiografia els ganglis mediastínics es mostren com una massa densa en la bifurcació de la tràquea i solen produir disfàgia (dificultat per empassar). També, poden produir furóncols, abscessos i úlceres cutànies, de vegades amb adenopatia regional; hipopi, panoftàlmia o ceguesa no són rars, acompanyats de descàrrega oculonasal.
El procés, un cop declarat, sol ser ràpidament debilitant i mortal.
La pneumònia pot ser focal, amb poques lesions piogranulomatoses de grans dimensions, o difusa, amb multitud de granulomes.
La lesió elemental és un granuloma de centre necròtic, ric en blastospores, embolcallat en una capa de cèl·lules epitelioides, i perifèria amb abundants limfòcits, alguns macròfags i cèl·lules gegants de cos estrany, i amb poca tendència a l'encapsulació o a la caseïficació. En les lesions supuratives, predominen els polimorfonuclears i macròfags.
Diagnòstic[modifica]
- Clinicoepidemiològic-lesional: l'associació de quadre respiratori amb infart ganglionar, alteracions oculars i lesions cutànies resulta suggestiva en zones enzoòtiques, però recorda també la criptococcosi i altres micosis sistèmiques.
- Micològic: els abundants blastòpors arrodonits de grans dimensions i paret gruixuda en els teixits no tenen càpsula hialina, però es podrien confondre amb criptococcus. Es veuen molt bé amb blau de metilè o Giemsa. El cultiu a 37 °C en agar BHI-cisteïna-sang mostra el típic creixement dels llevats, amb grans blastòpors multinucleats encapsulats, de paret gruixuda i gemmació de base àmplia, que en ressembrar-se en SDA a 25-30 °C creen un miceli cotonós amb conidiòfors simples i petits conidis, propi dels Blastomyces.
- Immunològic: serològic per ELISA o contraimmunològic per electroforesi, ha de mostrar la seroconversió en àrees enzoòtiques, al·lèrgic per inoculació intradèrmica amb blastomicina (filtrat estèril de cultius en medi líquid); produeix reaccions creuades amb histoplasmosi i altres micosis sistèmiques.
Tractament[modifica]
El traconazol administrat per via oral és el tractament de preferència en la majoria dels casos de blastomicosi. Les taxes de cura són elevades i, tot i que el tractament, com en la majoria de les micosis, dura un període de diversos mesos, és una teràpia tolerada pels pacients. L'amfotericina B es considera més tòxica, de manera que només es reserva per a casos crítics i aquells que tinguin afeccions del sistema nerviós central.
Prevenció[modifica]
El desconeixement del seu reservori natural impedeix evitar-lo o controlar-lo. Les úniques possibilitats de lluita consisteixen en el diagnòstic precoç i en el tractament, que es basa en els imidazoles sistèmics o, si s'escau, l'amfotericina B parenteral, sempre sota l'estricte monitoratge renal.
Referències[modifica]
- ↑ «Blastomicosi». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia.
- ↑ Ryan KJ; Ray CG (editors). Sherris Medical Microbiology. 4a ed.. McGraw Hill, 2004, p. 676-8. ISBN 0-8385-8529-9.
- ↑ WhoNamedIt.com (en anglès). Thomas Casper Gilchrist - Malaltia de Gilchrist
- ↑ http://www.umm.edu/esp_ency/article/000102.htm Arxivat 2012-09-27 a Wayback Machine. Universitat de Maryland Medical Center (juliol de 2006). (en espanyol)
- ↑ «Blastomycosis - Wisconsin, 1986-1995». Morbidity and Mortality Weekly Report (MMWR). CDC, 45, 28, 1996, p. 601-3.
- ↑ Alvarez G, Burns B, Desjardins M, Salahudeen S, AlRashidi F, Cameron D. Blastomycosis in a young African mantenir presenting with a pleural effusion. 13, 2006, p. 441-4.