Bomba de dispersió

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Una bomba de dispersió CBU Mark 20 «Rockeye II»

Una bomba de dispersió o bomba clúster és una bomba de caiguda lliure, o dirigida, llançada des de l'aire o des de la superfície, que en assolir una alçada concreta, mesurada per un altímetre, s'obre deixant caure centenars de submunicions o bombetes de diversos tipus, d'alt poder explosiu, antipàs, antipersona, perforants, incendiàries, etc.

Desenvolupament[modifica | modifica el codi]

Aquest tipus de municions es troben en els arsenals de la majoria dels exèrcits. Alguns governs i organitzacions civils, com Greenpeace, van concertar el maig de 2008 un acord on es prohibeix l'ús de bombes de dispersió, realitzat a Dublín per més de cent països, esperant aconseguir deposar la tendència dels països no signants, com Estats Units, per respectar la prohibició d'aquestes terribles armes explosives, la Convenció sobre Bombes de Dispersió[1] disposa que cada Estat signant «es comprometi a no utilitzar aquestes armes, sota cap circumstància».

A causa de la seva amplitud i al gran nombre de submunicions, fins a 300, aquesta arma és usada per atacar objectius militars dispersos, com concentracions de tropes, columnes de blindats, o per negar l'ús d'una zona o instal·lacions com el cas d'aeròdroms. Però també a causa d'aquestes característiques, sovint fereix i mata a civils, especialment quan és usada en zones urbanes.

Els efectes de les bombes de dispersió en la població civil[modifica | modifica el codi]

Un B-1 Lancer nord-americà saturant una àrea amb munició de dispersió

Les submunicions escampades poden quedar bombes enterrades sense explotar sent perilloses temps després d'acabada la guerra, especialment als nens per les seves formes cridaneres, com pilotetes de tennis o llaunes de refrescos. Diversos països han utilitzat aquest tipus d'arma en conflictes diferents tot i causar problemes molt seriosos amb el dret humanitari internacional. Rússia les usa en Txetxènia, el Regne Unit les va usar en Kosovo i Iraq, Israel al Líban l'any 2006 i Gaza a 2009,[2] Estats Units va utilitzar aquestes bombes en Afganistan, Kosovo, Laos i l'Iraq, entre altres. A l'Iraq s'estima que entre els Estats Units i el Regne Unit ja s'han llançat prop d'un milió. A Laos hi ha moltes bombes de dispersió sense explotar que representen un perill continuat per la població civil.[3]

Degut a la pressió internacional els fabricants d'aquestes armes han desenvolupat importants esforços en els darrers anys per minimitzar els perills de les municions no explotades, incorporant mecanismes d'autodestrucció passat un lapse de temps i augmentant els controls de qualitat per reduir el percentatge de municions defectuoses.

Al Líban[modifica | modifica el codi]

Amnistia Internacional (AI) ha demanat al Govern Israel que lliuri els mapes detallats amb les coordenades precises de les zones del sud de Líban que les seves forces van llançar les bombes de dispersió[4][5] en els mesos de juliol i agost de 2006, provocant greus estralls en la població civil d'aquest país.

Revolució líbia de 2011[modifica | modifica el codi]

L'abril de 2011 la bomba de dispersió MAT-120 va assolir notorietat internacional després que el diari estatunidenc The New York Times publiqués una notícia[6] en què assegurava que Moammar al-Gaddafi estava utilitzant armament d'aquest tipus (fabricat a l'Estat espanyol presumptament per l'empresa Instalaza) contra població civil durant la Revolució de Líbia de 2011[7]

Àrees amb importants submunicions de bombes de dispersió sense esclatar[modifica | modifica el codi]

Tractats internacionals[modifica | modifica el codi]

Altres armes, com les Mines, han estat prohibits en molts països per instruments legals, com el Tractat d'Ottawa i la Convenció en certes armes convencionals. Les bombes de dispersió, però no estan prohibides per cap tractat internacional, i són considerades legítimes per alguns governs. Deliberacions governamentals internacionals en la Convenció en certes armes convencionals han tornat a posar en la taula de la discussió el tema dels explosius romanents post bèl·lics, un problema al que les bombes de dispersió tenen un important contribució. No obstant això, malgrat els anomenats de les organitzacions humanitàries i d'almenys 30 governs, negociacions internacionals no han estat viables per la quantitat d'interessos econòmics en joc.

Contra aquest rerefons, un nou procés multilateral flexible semblant al procés que va conduir a la prohibició mundial de les mines antipersones a 1997 (el Tractat d'Ottawa) es va anunciar el novembre de 2006[8]

Així la Coalició contra les Bombes de Dispersió, creada el 2003, va iniciar el 2008 una campanya internacional per aturar l'ús, la producció, la transferència i l'emmagatzematge d'aquestes armes. El maig de 2008, més de 109 països signen la Convenció sobre Bombes de Dispersió per prohibir l'ús i la fabricació d'aquest armament. Entre els absents hi havia els grans fabricants i comerciants que són Xile (Creador d'aquesta bomba), Estats Units, Xina, Rússia, Israel, Índia i Pakistan.[9]

Amb la presència de delegats de 14 països, Colòmbia va destruir el dia 24 de novembre de 2009 les últimes 31 bombes tipus dispersió que tenia en el seu poder, complint d'aquesta manera el tractat d'Oslo, L'operació es va realitzar a Vichada, específicament a la base militar de Marandu.[10]

Avui en dia, més de 160 ONG de tot el món s'estan dedicant a l'educació, la investigació, i la pressió a diferents governs per canviar les seves polítiques sobre aquestes armes.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bomba de dispersió Modifica l'enllaç a Wikidata