Budes de Bamian

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Patrimoni de la Humanitat  · UNESCO
El paisatge cultural i els vestigis arqueològics de la vall de Bamian inclosos els Budes
El Buda més gran, abans i després de la destrucció
El Buda més gran, abans i després de la destrucció
Informació
Localització Bamiyan
Província de Bamiyan
Flag of Afghanistan.svg Afganistan
Superfície 159 ha

Tipus Cultural
Criteris (i),(ii),(iii),(iv),(vi)
ID 208
Regió * Àsia i Oceania
Inscripció 2003 (27a sessió)
Coordenades 34° 49′ 55.35″ N, 67° 49′ 36.49″ E / 34.8320417°N,67.8268028°E / 34.8320417; 67.8268028
Perill 2003 -
* Segons les regions de la UNESCO.

Els Budes de Bamian (Bamian o Bamiyan) eren unes estàtues monumentals de Buda considerades una meravella del món però que actualment ja no existeixen. Van ser tallades a la roca d’un penya-segat fa 1400 anys a la regió de Bamiyan, a l'Afganistan, i amb el seu aspecte únic captivaven els visitants. Durant els segles VI i VII, la zona de Bamiyan tenia molta estabilitat i era famosa comercialment, fet que va propiciar la implantació del budisme i la necessitat de crear noves imatges-representacions per la veneració de Buda. Al segle X, l’Islam va substituir aquesta religió pròsperament establerta fins l’arribada de les aniquilacions de Genghis Khan el 1221, que van portar un poble nou a Bamiyan. Els colossos i les roques van constituir un lloc d’establiment per a un altre grup ètnic afgà: els hazares, procedents de la ciutat més important anomenada Hazarajat. Durant el segle XIX, la zona era molt visitada pels aventurers i estudiosos, fascinats i portadors d’altres cultures, provinents de l'Índia britànica.

Recentment, durant el febrer i març del 2001, els Budes van ser destruïts per ordre del Mullah Muhammad Omar, líder dels talibans.[1] El grup havia aconseguit apoderar-se d’una bona part de l'Afganistan i ofendre l'oest amb la concessió d’un santuari dedicat a Osama bin Laden. El 9 de novembre del mateix any, Al-Qaida va suprimir el règim talibà a terres afganes. Avui en dia, la vall de Bamiyan constitueix un lloc magnífic, però els dos Budes ja no formen part del seu paisatge.

La destrucció dels Budes[modifica | modifica el codi]

Al març del 2001, a Bamiyan, el nínxol es va il·luminar per una llum taronja acompanyada d’un gran soroll. Les dinamites havien fet explotar el Buda més petit mentre ho gravava una càmera i de fons es sentien crits de celebració dels talibans. El Buda més gran va ser destruït poc després, també per la part de baix i el tronc. Les imatges van ser registrades per un periodista àrab Taisir Alluni que va ser empresonat a Espanya per col·laborció amb l’Al-Qaida. Segons Christian Frey, en el seu documental The Giant Buddhas (2005), explica que el protagonista va admetre part de la seva culpa, però també va confessar que volia obtenir imatges sensacionalistes per la seva carrera.

Motius[modifica | modifica el codi]

La intensificació de les sancions dels Estats Units contra Afganistan, va fer que els talibans pensessin que el món els havia abandonat completament. Els islamistes reivindicaven que la gent donava més importància a les dues escultures de la roca, que a la fam que passaven els nens afgans durant l’hivern 2000-2001. L’oest no va intentar entendre la complexitat del món islàmic i aquest va ser un dels moments claus que van incrementar el creixement de l'odi. Aquest tipus d’atemptats deliberats són comentats a tot el món per gent com Alluni i Frey, que busquen ser coneguts per les seves explicacions. El 1997, l’ambaixador dels talibans va insistir que el Consell Suprem refusava la destrucció d’escultures perquè elles no tenien la culpa de res. El 2000, Mullah Omar va decretar que el govern considerava les estàtues exemple d’un gran període fructífer per Afganistan i els Estats van concretar que s’havien de preservar i no destruir. Després de la demolició, el comandant del talibans, Ghulam Muhammad Hutak, va dir que les accions de Mullah Omar van ser pura maldat i vandalisme. Ara podem dir que la motivació que es troba darrere d'aquesta destrucció continua sent un interrogant.

El nínxol del Buda gran buit

Va ser la mida dels Budes la que va assegurar la seva destrucció. El 26 de febrer del 2001, Mullah Omar havia escrit un edicte on decretava que totes les estàtues no-islàmiques, localitzades en el terreny dels Emirats islàmics d’Afganistan, havien de ser destruïdes. Abans d’aquest decret, el 12 de febrer, els talibans havien entrat al Museu de Kabul per trencar estàtues i hi volien tornar el 17 de març quan els mitjans començaven a inspeccionar la seva obra. En aquesta temptativa, també havien destrossat el Buda tombat de 15m trobat pels arqueòlegs italians a Ghanzi. Era qüestió de dies que la campanya de destruccions arribés als Budes de Bamiyan.

La temptativa[modifica | modifica el codi]

La massiva operació de la demolició dels Budes va portar setmanes. El 26 de març (un mes després del decret), vint periodistes estrangers havien aterrat a Bamiyan per veure els nínxols ja buits. Els detalls del procés són incerts, però per enderrocar els colossos, es van necessitar dinamites, artilleria i armes antiaèries. Existeixen versions que conten que el grup responsable de la demolició havia trobat un magatzem antic d‘armes o que els enginyers pakistanesos i àrabs van fer forats en les escultures per inserir-hi els explosius. Però sí se sap amb seguretat, que els habitants locals van ser obligats a participar en la destrucció. Després de l’explosió, molts arqueòlegs van anar a la zona on van trobar material que no havia arribat a explotar. Al mateix temps, altres actes vandàlics van tenir lloc en el complex: el Buda assegut, amb una sèrie de particulars pintures al sostre del seu nínxol, havia sobreviscut, trobant-se a cent metres de distància del Buda més petit.

Per remarcar encara més el vandalisme, en una de les conferències que es va dur a terme el 18 de març, un dels ajudants d’Omar es va referir als grans Budes de Bamiyan com “unes estàtues de pedra”. Aquestes molt grans estàtues de pedra, havien sobreviscut a més d’un mil·lenni de terratrèmols regulars i brutals hiverns. En 1992, l’arqueòleg francès Albert Foucher, havia escrit que eren parts de la muntanya molt sòlides i molt difícils d'enderrocar.[2]

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

La destrucció dels Budes de Bamiyan va tenir efecte en un petit grup de simpatitzants, amb un sentit especial en els països budistes com Japó o Sri Lanka. A nivell mundial, va tocar més el tema de la preservació del patrimoni mundial promogut pel Congrés de la Haia de la UNESCO (1954): “el dany produït a la propietat cultural que no pertany a ningú, suposa un dany a la herència cultural de la Humanitat”. Bamiyan va ser inscrit a la Llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO l'any 2003,[3] i simultàniament, a la Llista del Patrimoni Mundial en Perill. Avui en dia, la vall de Bamiyan constitueix un lloc magnífic, però els dos Budes ja no formen part del seu paisatge. Irònicament, després de la gran crítica mundial, va ser la Societat de la Protecció del Patrimoni Cultural d’Afganistan (SPACH) la que va cridar per la protecció dels Budes i altres vestigis pre-islàmics del país. Aquesta mateixa societat en la que havia format els líders talibans conciliant-los amb el paisatge dels Budes i fins i tot, va prevaler sobre Hizb-i Wahdat (oponents dels talibans en la lluita per Bamiyan). També havien aconseguit reobrir el Museu Nacional de Kabul durant sis dies durant l’agost del 2000 mostrant la gran importància que tenen les antiguitats afganes per l’oest.

Una de les crítiques més dures que va aparèixer, el 8 de març del 2001, va ser ''The Economist'' i deia que el món donava massa importància a la destrucció de dues estàtues de pedra sense preocupar-se dels 100,000 refugiats afamats i congelats fins a la mort a Herat.[4] Una altra cosa molt interessant que s’ha observat es que a la zona on es van destruir els Budes, sempre hi ha hagut tendència d’anar renovant la seva atenció (període budista, període islàmic, mitjans del segle XIX) i sempre ha existit un irresistible impuls per posseir-los. La paradoxa de la seva destrucció el 2001, és que han inaugurat una gran època per Bamiyan, de celebritat i apoteosi per als altres monuments afgans.

Context geogràfic i històric[modifica | modifica el codi]

La zona[modifica | modifica el codi]

La Vall de Bamiyan
Vista de Bamiyan des del nínxol buit

Com era d’esperar, la posició estratègica de Bamiyan, entre Balkh i Kabul, ha fet que estigui en una permanent batalla per al control de la zona.[5]

La seva ruta comercial assegurava la rebuda de dos tipus de visitants: els karavan, comerciants perses, i els exèrcits. El 1838, Josies Harlan va passar-hi dues vegades en una expedició punitiva en contra dels traficants d’esclaus. Al nord de Hindu Kush, Harlan va brindar-hi protecció a Mazar-i Sharif que el va ajudar comercialment, però mesos després, anant en la direcció contrària, havia trobat tot un altre món; la gent no tenia suficient bestiar per subsistir fins a la primavera i amagava el gra, perquè no es parava de robar.

Aquestes dues escenes són característiques de la història de Bamiyan i les incursions violentes que sempre hi han estat presents. Geogràficament i políticament, Bamiyan ha tingut els vincles més forts amb el nord, Balkh. Aquesta gran ciutat es va convertir en un important centre del budisme, era una ciutat molt important per Bamiyan. Una mostra és que per aquesta ruta passaven els camins dels tres viatgers medievals més importants: Battuta, Marco Polo i Xuanzang. Molt abans, al 329 aC, Alexandre Magne havia conquistat Balkh i s’havia casat amb la famosa Roxana. En els últims anys, Bamiyan ha tingut més tendència a caure en les mans de Kabul (actual capital d’Afganistan).

Gràcies a la seva posició en mig de muntanyes altes, i a una autonomia efectiva, malgrat que vulnerable, ha fet que el budisme hagi sobreviscut. Com ha dit l’antropòleg Thomas Barfield, les terres altes són llocs desunits. I en època budista, també els monjos es devien queixar de les heretgies no santes que es cometien a les muntanyes.

Mostres d'una gran època[modifica | modifica el codi]

L’autor de la Beishi, Història Xinesa de les Dinasties del Nord, escrita al segle VII, parla de tots els períodes de la història afgana, però els segles III-VI són desconeguts. Fa referència que durant el primer mil·lenni, gràcies a la seva posició central, Bamiyan va ser un lloc d’interès. Gràcies al cronista xinès, veiem que a partir del segle VI, Bamiyan va guanyar protagonisme i confiança suficients per construir els Budes. Aquesta ruta sempre havia tingut una importància local, però es va desviar la ruta que creuava Pakistan cap a l’oest, a Bamiyan. Aquest desviament no representa cap comoditat per un viatger de la Xina però el més probable és que va ser causat per una sèrie de moviments sísmics.

Paral·lelament, va sorgir una potència regional, els anomenats “turcs de l’oest”. Probablement hagi estat la influència d’aquests; el comerç turc obligava a passar per les muntanyes de Bamiyan. Un document de l’any 718, escrit per Puluo, un turc de sang reial, germà del governador de la zona d'Afganistan, ens explica la complexitat de l’estructura política de Bamiyan. Puluo havia escrit sobre nombrosos reis, governadors, els més poderosos havien sigut Zubulistan i Kapisa, podien arribar a enviar un exèrcit de 200.000 soldats. Puluo es trobava en el rang quatre de la descendència i els fills del seu germà, en el rang tres. L’apogeu que va guanyar Bamiyan va ser gràcies a l'interès que va desenvolupar Xina sobre el comerç turc.[6]

Un altre element decisiu per la importància de Bamiyan, és el budisme pròpiament dit. Els monjos budistes van ser molt bons en fer diners (malgrat que es pensi el contrari). Segons Xuanzang, al 629, els monjos de la zona de Hadda a prop de Jalalabad, tenien moltes relíquies i cobraven als seus visitants. A part de fer diners d’aquesta forma mantenien un comerç amb els clergues cristians medievals.

El budisme va tenir una relació molt estreta amb la classe mercantil. El mite fundador del budisme, la història de Tapussa i Bhallika, parla d’aquests dos comerciants que es van convertir en deixebles del Buda sota l’arbre de Bodhi. Aquests germans, suposa que van ser els fundadors de la Pagoda Shwedagon a Birmània, i Bhallika va donar nom a Balkh. El mite explica que la seva religió s’havia difós al llarg de les rutes comercials de l’Índia. Es va establir una forta relació entre els missioners budistes i mercaders, i els monestirs oferien molt més que consol espiritual: eren albergs, hospitals, basars i bancs. Els fonaments budistes s’involucraven en la economia local, invertien en l'agricultura i la indústria. La mineria, sobretot el coure, era molt important ja des de l’antiguitat, a la zona de Mes Ainak, on l’any 2001, Osama bin Laden, hi construí un camp d’entrenament.[7]

Però les arrels budistes de Bamiyan, també van resultar ser una perdició amb l’aparició de l’Islam.

Creació dels Budes[modifica | modifica el codi]

Dones hazara davant del nínxol buit en el complex budista

Bamiyan és la pedrera d’Afganistan i també el lloc arqueològic més celebrat del país. Les dues imatges colossals del Buda, esculpides en la cara d’un penya-segat de pedra sorrenca vermella, estan situades al nord de la vall a dalt de les muntanyes Hindu Kush. Durant l’any 800, aquests Budes estaven plens de colors i decoracions creades per la comunitat de monjos budistes. Però al segle XX, ja havien sofert més d’un mil·lenni de degradació natural i negligència humana, però es conservaven impressionants.

Localització i datació[modifica | modifica el codi]

El Buda més gran es trobava a l’oest i feia 55m, el separaven 800m del més petit de 38m, esculpit més a l’est. El més gran era el més fotogènic dels dos: estava millor proporcionat gràcies a un elegant nínxol en comparació a l’altre menys formós. Un estudi sobre les restes de carbó extretes dels fragments orgànics corroboren que el Buda gran, més sofisticat, va ser esculpit més tard, aproximadament al 615, mentre que el primer dataria de 550.

Tècnica[modifica | modifica el codi]

Detall del Buda més petit

Les estàtues van ser esculpides en alt relleu, enganxades a la paret de darrere des del nivell dels plecs fins a arribar al cap. D’aquesta forma es facilitava el ritual de la circumval·lació: els devots podien envoltar les estàtues. Aquesta ruta al voltant del cap del Buda més petit encara existeix avui en dia, malgrat la destrucció, és un camí que facilita la baixada gradual de la part est del penya-segat. També hi ha una galeria al voltant del cap del Buda més gran, però sense accés al nínxol de la paret. Originalment, aquest Buda rebia visites a través d’un camí que portava al cim però s’havia perdut amb l'erosió i durant el segle XX, s’havia tornat a construir.

La delicada roca del penya-segat no és adequada per esculpir i només els nuclis de les estàtues es van fer amb aquesta. Els detalls com les mans, el cabell o la vestimenta van ser representats amb pintures i revestiments d’argila o de fusta. L’aspecte original de les estàtues s’ha pogut conèixer gràcies a les traces que han restat visibles el 2001. Per exemple, les dues capes d’argila que s’aplicaven sobre la pedra; una primera capa molt espessa i la segona d’acabat, més suau i llisa. Es necessitava fer centenars de forats en la superfície de la roca per obtenir una bona adhesió dels acabats.

Per a la representació dels plecs de la túnica en el Buda més gran s’utilitza l’argila. Només en la part d’entre les cames els plecs es tallen en la pedra i en el Buda més petit, tots els plecs es fan d’aquesta forma. Els vestits que porten són arquetípics d’un monjo budista tradicional. Es tracta d’una combinació monàstica composta per tres peces (tricivara): uttarasanga, la part superior, antarvasaka, la part inferior i samghati, la túnica que cobreix les espatlles fins a caure a l'altura del canell. La seva talla és d'una textura molt fina, formada per plecs regulars, enganxats hermèticament al cos del Buda fent visible la seva anatomia. En algunes parts han sobreviscut traces dels colors originals.

Els avantbraços dels dos Budes estaven projectats cap a fora de la paret, reforçats per bigues, aquesta part només s’ha conservat en trossos. Les grans seccions de les cames del Buda de la part est, han desaparegut, i el dany sofert en el canell i la cuixa esquerra són de data i causa incertes. La gran filera de forats del canell dret, generalment, es interpretada com una reparació realitzada poc després de la primera talla.[8]

L'enigma dels rostres[modifica | modifica el codi]

L’element més distintiu dels Budes de Bamiyan són les seves cares inexpressives. Per alguns observadors les cares absents són essencials per crear una impressió "d'expressar alguna cosa". En 1970, Peter Levi escrivia que les estàtues amb les cares remogudes no podien expressar valors com la justícia o la misericòrdia.

En l'actualitat, existeix un debat sobre si aquest resultat és original o és fruit de la iconoclàstia medieval islàmica. Però algunes de les seves protuberàncies cranials ens demostren la representació de la seva intel·ligència transcendent (usnisa), restes de parts de les orelles i de cabell ondulat d’influència grega, que es representava en la escultura Gandharan originada a l'Índia abans de la era cristiana. D'aquesta forma podem comprovar que el cap havia sofert modificacions.

Senyals de vandalisme[modifica | modifica el codi]

A finals de 1998, un talibà va fer volar el cap i part de l’esquena del Buda més petit. Al mateix temps, es van cremar pneumàtics a la boca de l’altre Buda. Des d’aquest moment, el poder dels talibans va ser reprimit i van tenir prohibit seguir destruint monuments budistes. Entre els dos colossos, hi ha tres petits nínxols que contenen estàtues de Budes asseguts. Tots els records d’aquestes imatges havien sigut destruïdes pels talibans durant el 2001 però s’han trobat fragments isolats d’una d’aquestes figures. S’ha de tenir en compte que la majoria de les pintures dels nínxols i de les coves també han sigut destruïdes.

Elements del complex budista[modifica | modifica el codi]

Budes de Bamiyan per Iwan Lawrowitsch Jaworski, 1885
Nínxol amb pintures

Tots els penya-segats que rodegen els Budes conviuen amb unes set-centes coves que daten de l’època budista, quan s’utilitzaven com a capella o llocs per meditar o resar. Més recentment, aquestes han servit de casa per a la població local, fins al segle XX, quan van ser designades oficialment llocs d’interès arqueològic.

Les coves i els nínxols han conservat restes de pintura religiosa molt complexa que havia estat coberta originalment.[9] En el sostre del petit nínxol trobem una figura misteriosa montada en un carro portat per cavalls. També figures d'alguns donants reials, aposentats sobre un balcó adornat amb riques catifes i fent ofrenes al Buda amb representacions de la dinastia responsable dels dos colossos. L’audàcia de la concepció d’aquestes imatges dels Budes fa que aquests homes guanyin identitat.

Hem de tenir en compte que, la construcció del complex dels Budes a Bamiyan, coincideix amb la hegemonia del poder d’un poble conegut com “els turcs de l’oest”. Aquests estaven formats per una confederació d’ètnies de tribus nòmades que, al segle VI, van portar el creixement econòmic i l’estabilitat a Bamiyan i tota l'Àsia central.

Un tercer Buda[modifica | modifica el codi]

Hi va haver molts “grans budes” a Bamiyan, però l'any 2008 es va descobrir un altre gegant; enterrat sota terra a mig camí entre els dos colossos. L’arqueòleg franco-afganès, Zemaryalai Tarzi havia estat excavant la zona des del 2003 i es va trobar amb aquesta imatge, sent una de les més complexes iconogràficament. En ella es representa, de forma tradicional, el parinirvana, el passatge de Buda fins a arribar al nirvana final. La figura apareix estirada en el seu llit, morta, i acuradament orientada cap al nord-sud. Recolzada sobre el costat esquerre, mostra una expressió extremadament serena. L’escultura s’ha trobat en fragments, però s’estima que feia uns 19m i ha sigut un descobriment capaç de renovar la moralitat budista, set anys després de la destrucció dels colossos.[10]

Descobriments en les investigacions recents[modifica | modifica el codi]

Reconstrucció i estat d'un dels nínxols, 2011

Gràcies a l’estudi dels científics japonesos, realitzat una dècada després de la demolició, es comencen a desvelar els secrets dels Budes.[11] Primer de tot, confirmen que abans que Bamiyan es convertís a l’islamisme, les estàtues eren policromades amb tonalitats brillants vermelles i blanques. Posteriorment, es van repintar diverses vegades i en diferents colors. I també han aconseguit una datació més exacta: mitjançant l’espectrometria dels materials orgànics intercalats entre les capes d’argila, determinen que el Buda més petit es va construir entre 544 i 595 i el més gran, entre 591 i 644.

Erwin Emmerling de la Universitat Tècninca de Munich, confirma en un comunicat, que els Budes de Bamiyan van estar intensament pintats. Les seves investigacions desvelen que les estàtues van ser pintades i repintades, abans de la conversió de la zona a l’Islam, i que els colors es van anar gastant. Les túniques estaven pintades de blau en el seu interior i d’un rosa-taronja per fora. El Buda gran era de color vermell i el petit, blanc. L’interior de la seva túnica era d’un blau clar, en els dos casos. Aquests detalls confirmen els relats del segle XI que parlaven d’un Buda roig i altre blanc.[12] Com ja hem vist, els ornaments es van fer separadament, amb diferents capes d’argila, això fa que les seves superfícies siguin llises com la porcellana. Emmerling diu, que dintre d’aquesta capa es posava palla o pèls d'animal que absorbien la humitat i estabilitzaven els materials i additius que evitaven l’esquerdament. La capa més interior es subjectava amb cordes amarrades i estaques de fusta. Aquesta tècnica permetia aplicar capes més grosses, de 8 cm aproximadament, que en alguns fragments, han sobreviscut fins i tot, a la explosió.

Segons l’estudi del Journal of Analytical Atomic Spectometry, gràcies als científics de tot el món, va ser possible l’anàlisi de les petites mostres de pintura amb els rajos X de la Instal·lació Europea de Radiació Sincrotrònica (ESRF) a Grenoble, França.[13] El resultat va ser la descoberta d'una decoració pictòrica a les coves que data d'entre els segles V i IX. Aquestes pintures representen els Budes vestits amb túniques vermelles, asseguts entre fulles de palma i criatures mítiques. Els científics van comprovar que en dotze de les quinze coves, va ser utilitzada la tècnica de pintura a l’oli, probablement eren olis secants de gira-sol i de noguera. Yoko Taniguchi, la cap de l’estudi, ha afirmat que es tracta de la mostra més antiga de pintura a l’oli mai realitzada al món.

Patrimoni afgà torturat[modifica | modifica el codi]

Però des de l’altre extrem del marc ideològic els ha arribat un altre enemic: el capitalisme. Les noves víctimes a l'Afganistan, són les nombroses estàtues de Budes, devates i bodhisatives (personatges de la iconografia budista), i tot el vell complex de monestirs de Mes Aynak (un espectacular jaciment trobat als anys seixanta, a 40 km del sud-est de Kabul). En aquesta ocasió, l’any 2007, amb excavadores, pics i pales, la empresa estatal xinesa, Metallurgical Group, va aconseguir la concessió de sis milions de tones de mineral (és el segon major dipòsit de coure del món). El destí ha volgut que es trobi pràcticament sota el jaciment.[14] Els xinesos han acordat deixar temps per una excavació d’emergència, que ells mateixos financen.[15]

L’arqueòleg Friedrik Hiebert, membre de la National Society diu que aquest conjunt monàstic es remunta a la Edat de Bronze, fa cinc mil anys i no coneixem els seus límits. De moment, s’han excavat 400 estàtues, són més de les que posseïa el Museu de Kabul abans de la guerra. Entre les joies del jaciment s’ha trobat una enorme stupa, un edifici circular i una estela amb la representació del Siddartha de 1600 anys d’antiguitat, on apareix abans d’iniciar el seu camí espiritual.

Els jaciments afgans estan plens de tresors; a Aï Khanum, Bactria, es va trobar una ciutat grega, a Begram, material romà i a Tillya Tepe, tombes plenes d’or en les runes d’un edifici dedicat al culte a foc. Philippe Marquis, un excavador a Mes Aynak, crida per la preservació del jaciment ja que és un dels llocs més importants de la Ruta de la Seda. A Mes Aynak, està documentada la presència d’Alexandre Magne i podria contenir informació sobre l’antiga metal·lúrgia. Es creu que fa dos mil anys, els monjos explotaven el mineral i utilitzaven la xarxa de monestirs per fer-lo arribar fins a Corea i Japó, una espècie de Ruta del Coure.[16]

El projecte xinès ha rebut moltes crítiques, tant a nivell patrimonial com a medi-ambiental. No se sap quan es trigarà en construir la mina, però està planejat fins i tot, un ferrocarril. A nivell dels arqueòlegs, per ara, només existeixen plans per a la creació d’un futur museu que pugui albergar la col·lecció de Mes Aynak. El projecte és molt important per al desenvolupament d’Afganistan i difícilment es detindria.[17]

Possible reconstrucció[modifica | modifica el codi]

Discussions sobre el futur de la zona entre el comandant provincial i un grup de reconstructors, 2011

L’ICOMOS, qui coordina tots els treballs, ha recuperat tots els fragments dels Budes i els ha albergat en magatzems i les peces més grans, estan protegides in situ. Aquesta és una solució només temporal perquè la pedra és molt porosa i fràgil i s’està plantejant la injecció d’un compost de silici en la pedra, a causa de les complicades condicions climatològiques. S’hauria de construir una petita planta a la mateixa zona o transportar els 1440 trossos a Alemanya.

Actualment, a Aquisgrà, s’està preparant una possible reconstrucció per ordinador, en 3D, de les estàtues in situ.[18] En aquest cas, la petita té més probabilitats de ser refeta.[19] La idea es basa en la recomposició de fragments més que d'una construcció nova, però avui en dia, seria molt difícil portar-la a terme a causa de la dificultat de conservació d’aquests fragments i els diferents problemes polítics que suposaria.

Diferents institucions s’han compromès a ajudar en la reconstrucció del complex budista. Emmerling va dirigir durant 18 mesos un projecte en la Presidència de Restauració, Art, Tecnologia i Ciència de la Conservació de Munich. Tot el projecte va ser presentat en una conferència a París, davant de la UNESCO i el govern afgà. Amb el desè aniversari, la Directora General de la UNESCO, Irina Bokova ha afirmat que les estàtues han suposat un testimoni de la grandesa de la Humanitat de fa 1.500 anys i que han sigut destruïdes en un context conflictiu d’Afganistan com una força de cohesió pel poble afgà. Malauradament, la decisió sempre ha estat a les mans del govern afgà.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. EFE. «Los talibán destruyen por completo los budas de Bamiyán». El Mundo, 12 de març de 2001 [Consulta: 15 novembre 2013].
  2. Llewellyn Morgan 1998, p. 15-17.
  3. UNESCO. «Cultural Landscape and Archaeological Remains of the Bamiyan Valley». UNESCO [Consulta: 10 novembre 2013].
  4. Llewellyn Morgan 2012, p. 26-28.
  5. Llewellyn Morgan 2012, p. 41-43.
  6. Llewellyn Morgan 2012, p. 43-48.
  7. Llewellyn Morgan 2012, p. 48-51.
  8. Llewellyn Morgan 2012, p. 4-10.
  9. «Revelan que óleo de Budas de Bamiyan es el más antiguo del mundo». El Universal [Consulta: 12 febrer 2014].
  10. Llewellyn Morgan 2012, p. 61-63.
  11. Alicia Rivera. «Los budas de Bamiyan estaban coloreados de rojo, blanco y azul». El País, 1 de març de 2011 [Consulta: 15 novembre 2013].
  12. ABC. «Los budas gigantes de Bamiyan estaban pintados de rojo, blanco y azul». ABC, 1 de març de 2011 [Consulta: 15 novembre 2013].
  13. «Los Budas volados de Bamiyán escondían pinturas al óleo del siglo V». La Vanguardia, 23 d'abril de 2008 [Consulta: 9 desembre 2013].
  14. «La mala suerte de los Budas». The New York Times, 2013. Traducción de Cecilia Benitez [Consulta: 12 febrer 2014].
  15. «Buda sucumbe ante la economía». El País, 28 d'abril de 2013 [Consulta: 9 desembre 2013].
  16. Llewellyn Morgan 2012, p. 156-157.
  17. Nicolás de Pedro y Gabriel Reyes Leguen. «Asia Central en las estrategias regionales para Afganistán». El País [Consulta: 12 febrer 2014].
  18. Luna Shyr. «Budas en reconstrucción». National Geographic, 1 de març de 2011 [Consulta: 20 novembre 2013].
  19. A. Ereñaga. «El Buda pequeño de Bamiyán podría ser reconstruido uniendo sus piezas». Naiz, 2 de març de 2011 [Consulta: 2 desembre 2013].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Morgan, LLewelyn. The Buddhas of Bamiyan. Harvard University Press, Cambridge, Massachusetts, 2012. 
  • Dupree, Nancy Hatch [1st Edition: 1970]. An Historical Guide to Afghanistan. Afghan Tourist Organization, 1977. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]


Coord.: 34° 49′ 55.35″ N, 67° 49′ 36.49″ E / 34.8320417°N,67.8268028°E / 34.8320417; 67.8268028