Carles Gumersind Vidiella i Esteba
Carles Gumersind Vidiella i Esteba (Arenys de Mar, 1856 - Barcelona, 1915), representa juntament amb Enric Granados, Joaquim Malats i Ricard Viñes el cim del pianisme català a finals del segle XIX i principis del segle XX.[1]
Quan tenia quatre anys, la seva família es traslladà a Barcelona, on aviat començà estudis de música, per als quals donà mostres de gran aptitud. La seva vocació era tan gran que el seu pare es va veure obligat a cedir, després d'haver intentat de totes les maneres, tòrcer aquella vocació.
El 1878, el jove Vidiella rebé una pensió que li permeté traslladar-se a París, i estudiar amb mestres de renom. Als 22 anys va tocar el piano a l'Exposició Universal de París, on rebé grans elogis i molts premis. D'altra banda, contribuí en actes de beneficència a Barcelona, com ara l'inici els concerts a favor de les víctimes d'inundacions i de terratrèmols. En diverses ocasions, fou president de la Societat de Concerts de Barcelona i d'altres societats musicals. En una d'aquestes societats presentà al Saló Bernareggi la gran pianista argentina Maria Luisa Guerra. A més de dominar l'art de piano, va compondre diverses obres musicals.
Vidiella, com Lluís Millet, encarnà l'època platònica del catalanisme, l'època del renaixement literari i artístic. Home d'una sensibilitat delicada, interpretava els autors amb una fidelitat tan extraordinària (no exempta d'íntima emoció), que fins i tot va entusiasmar Arthur Rubinstein.
Després d'una infinitat de concerts molt aplaudits, actuà al Gran Teatre del Liceu. Les seves magistrals interpretacions inspiraren poetes com ara Josep Ixart, Francesc Mateu o Joan Maragall.
Convidat per l'Ateneu Arenyenc, el 1885 actuà al Teatre Principal d'Arenys de Mar, a favor dels damnificats del còlera. De tant en tant, anava a Arenys de Mar, passejava pels carrers, s'aturava davant l'edifici que havia estat casa seva i tornava a Barcelona. També passà un parell d'anys a Valldemossa.
El 1908 donà a conèixer la seva primera composició, al Palau de la Música Catalana, i el febrer del 1914 féu la darrera actuació, al Teatre Romea.
Morí de sobte el 1915, a Barcelona i, dos anys després s'inaugurava al Palau de la Música Catalana un bust de marbre (de Josep Llimona) en memòria del gran pianista. Damunt el bust hi ha l'escut d'Arenys. D'altra banda, a Barcelona, la façana de la casa on visqué (carrer de Pau Claris, 114) hi ha una placa commemorativa. A Arenys de Mar, un carrer i l'Escola Municipal de Música porten el seu nom.
Referències [modifica]
- ↑ «Els intèrprets catalans». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Abril 2013].
Bibliografia [modifica]
- Mendoza, Cristina. Ramon Casas, Retrats al carbó. Sabadell: Editorial AUSA, 1995, p. 282pp. (catàleg). ISBN 84-8043-009-5.
