Carles Hug de Borbó i Parma
Carles Hug de Borbó-Parma (París, 8 d'abril de 1930 - Barcelona, 18 d'agost de 2010) duc de Parma i Piacenza, comte de Montemolín, i cap de la casa de Borbó-Parma, va ser un pretendent carlí al tron d'Espanya, amb el nom de Carles Hug I.
Biografia
Carles Hug de Borbó-Parma era fill de Xavier de Borbó-Parma i de Magdalena de Bourbon-Bousset. Es va llicenciar en Ciències Econòmiques a la Universitat d'Oxford. En acabar els seus estudis, treballà al Deutsche Bank, en plena reconstrucció econòmica alemanya.
El 1956, el seu pare el va enviar a Espanya per a reconstruir l'organització de la Comunió Tradicionalista i aprendre espanyol. Va realitzar nombrosos viatges per Espanya, unes vegades tolerats pel règim franquista i d'altres no. Per a conèixer de primera mà la realitat de la classe treballadora espanyola, va treballar durant l'estiu de 1962 en la mina asturiana El Sotón. Durant aquests anys connecta amb els sectors més progressistes del carlisme agrupats majoritàriament al volant de l'AET i el MOT, iniciant-se la renovació ideològica del Partit Carlí cap a postures de nova esquerra socialista autogestionària i federalista, renovació molt influïda per les noves idees del Concili Vaticà II.
El 29 d'abril de 1964 es casà amb la princesa Irene dels Països Baixos. Les noces es va celebrar a la basílica de Santa Maria la Major de Roma (Itàlia). D'aquest matrimoni en van néixer quatre fills: Carles Xavier, príncep de Piacenza i duc de Madrid (1970); Margarida, comtessa de Colorno; Jaume, duc de Sant Jaume i comte de Bardi (1972) i Carolina de Borbó-Parma, duquessa de Guernica i marquesa de Sala (1974). Es van divorciar el 1981.
El 1968, el règim franquista el va expulsar d'Espanya. Després d'una entrevista amb un periodista famós, el periodista va comentar: Ara entenc perquè Franco escollí Joan Carles com a successor. El 8 d'abril de 1975 en abdicar el seu pare, Xavier, als drets a la Corona espanyola, es va convertir en el pretendent carlí a la Corona, a més de retenir la presidència del Partit Carlí.
El març de 1976 va intentar entrar a Espanya però les autoritats no li van donar autorització i no va poder sortir de l'aeroport de Madrid-Barajas. Va tornar clandestinament per a presidir el romiatge de Montejurra, prenent una ruta diferent a la del seu germà Sixte de Borbó (tradicionalistes i extrema dreta), i convidant a més al romiatge a tota classe de partits d'esquerra. La jornada va acabar amb la mort de dos seguidors de Carles Hug a mans d'ultradretans espanyols, italians i argentins.
Va poder tornar definitivament a la fi de 1977 i el 1979 se li va atorgar la nacionalitat espanyola. A les eleccions generals espanyoles de 1979 va encapçalar la candidatura del Partit Carlí a Navarra, on va aconseguir el 7,7% dels vots però sense escó. Després del fracàs electoral, el novembre de 1979 va renunciar a la presidència del partit i l'abril de 1980 va deixar l'organització, abandonant així la política activa. El 1981 va marxar als Estats Units, on va exercir com a professor a la Universitat Harvard. En 1999 es va traslladar a viure a Brussel·les. Habitualment participà en actes propis de la seva titularitat com a cap de la Casa de Borbó-Parma i com a pretendent carlí. L'única organització política que reconeixia Carles Hug de Borbó i Parma com a cap carlí i legítim continuador del carlisme històric és el Partit Carlí, i a la seva mort el succeí el seu fill Carles Xavier de Borbó i Parma.[1]
Obres
- Qué es el Carlismo (1976)
- La vía carlista al socialismo autogestionario (1977)
- Algunas reflexiones sobre el socialismo del siglo XXI (2004)
Referències
- ↑ «Nuevo pretendiente carlista a la corona de España» (en castellà). Europa Press, 05-05-2011. [Consulta: 2 juliol 2013].
Enllaços externs
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Carles Hug de Borbó i Parma |
| Precedit per: Xavier I |
Pretendent carlí al tron d'Espanya Carles Hug I 1975–2010 |
Succeït per: Carles Xavier de Borbó i Parma |
| Precedit per: Xavier de Parma |
Duc Titular de Parma 1977–2010 |
Succeït per: Carles Xavier de Borbó i Parma |