Cilici

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Cilici de Lluís IX de França, conservat a l'església de Sant Aspais a Melun
Cilici de ferro de la segona meitat del segle XIX
Museu Soler Blasco (Xàbia)

Un cilici és una camisa aspra o un cinyell de ferro amb garfins.[1] Els garfins o el teixit hirsut causen molèstia i dolor auto-infligit, utilitzat per certs catòlics com eina de mortificació.[2] El nom prové dels crins rasposos de les cabres de Cilícia que solien utilitzar-se per la seva fabricació. Ja se'n parla al Levític i a l'Èxode.[3]

Història[modifica | modifica el codi]

Sol usar-se com eina de mortificació a l'Església Catòlica Romana per tal d'expiar els seus pecats propis o els dels altres, com expiació faç al seu Déus. Els creients hi veuen una manera de participar voluntàriament a la passió de Jesús. El costum origina al segle IV. Quan Constantí I el Gran va legitimar el cristianisme i fer-ne una religió d'estat les vies vers el martiri i la santedat immediata com mostra de devoció van desaparèixer, els devots van cercar altres maneres per demostrar la seva dedicació, com l'ascetisme extrem, l'auto-flagel·lació i diverses formes de mortificació, com el port del cilici.[4] El seu port per homes i per dones era molt generalitzat a Catalunya del XIII al XV segle.[5]

El jurista i escriptor valencià Vicent Blasco Ibáñez va ser un dels primers per criticar les idees de mortificació del catolicisme espanyol de la seva època que depreciava les ciències positives i que considerava tots els avenços mèdics com bagatel·les per tenir la gent boja i lluny de la fe.[6] A la seva novel·la El intruso (1904) cita el cas d'una dona que descuidava la seva higiene personal i que cada vegada portava amb més retard la seva roba a rentar, amb esquitxos de sang. Ningú no ho entenia fins que van trobar al seu llit «un horrible cinturón de esparto, un cilicio de los más sencillos que fabricaban ciertas monjitas de Begoña».[7] Nietzsche escriví al Crepuscle dels ídols: «Però atacar les passions per la seua arrel significa també atacar per l'arrel la vida mateixa: la pràctica de l'Església és hostil a la vida ...»[8]

Avui dia[modifica | modifica el codi]

Encara avui dia és portat per certs ordes, pels afiliats d'Opus Dei[9] però menys freqüentment pels laics. Entre el catòlics devots que van portar el cilici hom cita, entre altres, Thomas More, John Henry Newman i més recentment Teresa de Calcuta, Pau VI i Joan Pau II.[10][11]

Jordi Petit testimoneja que el 1967 un guia espiritual de l'Opus Dei li va imposar el port del cilici i xapes d'ampolles dins de les sabates per expiar el seu "pecat", quan als tretze anys va confessar-li que era homosexual i es posa la qüestió quant de nois van haver de sofrir aquest maltractament durant el franquisme.[12]

Del punt de vist psiquiàtric l'automutilació no-suïcidal segons el Manual Diagnòstic dels Trastorns Mentals (DSM IV)[13] sovint és un símptoma d'una greu afecció subjacent tot i pot presentar-se també amb persones sense manifesta diagnosi clínica.[14]

El cilici a la literatura catalana[modifica | modifica el codi]

  • La novel·la Pell de Cilici (2003) de Josep Pastells[15] s'inspira de les pràctiques d'Opus Dei.
  • Cilici (2009), poemes de Jaume Cristòfol Pons Alordo[16]
  • «Ara i aquí, voler cantar és un vici
però d'aquells que donen poc plaer i massa dolor.
És com portar un cilici
arran de cor, arran de veu i de cançó.» (Miquel Pujadó)[17]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «cilici de tèxtil». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana. i «cilici de ferro». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. "Hairshirt"(anglès), a la Catholic Encyclopedia
  3. Jaume Riera i Sans i altres, «Glossari», Bíblia del segle XIV: Èxode. Levític, Barcelona, Editorial de l’Abadia de Montserrat, 2004, pàgines LXXXVII, ISBN 9788484156420
  4. Christopher Beam, «L'église préconise-t-elle l'autoflagellation? Petite histoire de la mortification.» (francès), Slate, 1 de febrer 2010 (en català: «L'església, preconitza l'auto-flagel·lació?»)
  5. Isidra Maranges i Prat, La Indumentaria Civil Catalana: Segles XIII-XV, Barcelona, Institut d'Estudis Catalans, 1991, pàgines 40-41, ISBN 9788472831896
  6. Amparo Estelles «La medicina en las novelas sociales y valencianes de Blasco Ibañez» (castellà) a Medicina & Historia n°2, maig de 1971, pàgina XIII (en català: La medicina a les novel·les socials i valencians de Vicent Blasco Ibáñez)
  7. Vicent Blasco Ibañez, citat per Amparo Estelles, ibídem; Fragment a Google Llibres
  8. Friedrich Wilhelm Nietzsche NIETZSCHE, El crepuscle dels ídols (La moral com a contranaturalesa, tom 1)
  9. Enric Gonzàlez, «El estricto internado del Opus (castellà)», El País, 7 de març de 2007
  10. Xavier Accart, «Jean-Paul II se flagellait», La vie , 27 de gener de 2010
  11. «Johannes Paulus II deed aan zelfkastijding» (neerlandès), rkk.net, Hilversum, 24 de novembre de 2009 (en català: «Joan Pau practica l'auto-càstig)
  12. R.J., «Jordi Petit: "L'Opus Dei em va induir a mortificar-me amb un cilici"», El Periódico, 4 de novembre de 2010
  13. "Non suicidal self injury" (anglès) (en català: «Automutilació no-suïcidal»)
  14. Ed. Klonsky, "Non-suicidal self-injury: an introduction."in: Journal of Clinical Psychology, 2007, novembre, pàgines 1039-1043
  15. Barcelona, Editorial Empúries, 2003, Josep Pastells Mascort, 160 pàgines, ISBN 9788475965956
  16. Col·lecció Balenguera de poesia, Palma de Mallorca, Moll Editorial, 2009, 98 pàgines, ISBN 9788427351486
  17. «Mel i vinagre»