Concha García Campoy

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Radio-Tower.png
Text-x-generic with pencil.svg
Concha García Campoy
Concha García Campoy.jpg
Nom complet: Concepción García Campoy
Naixença: 28 d'octubre de 1958
Terrassa, Vallès Occidental[1]
Defunció: 10 de juliol de 2013 (als 54 anys)
València[1]
Estudis: Periodisme
Cònjuge/s: Jaime Roig Riera (1978-1988)[2]
Lorenzo Díaz Sánchez (1992-2000)[2]
Andrés Vicente Gómez (2000-2013)[3]
Web: El blog de la Campoy
Premis Ondas
1989 - Nacionals de ràdio
2001 - Nacionals de ràdio
Altres premis i reconeixements
1992 - Premi Atlántica
1996 - Premi Importante Diario de Ibiza
1996 - Premis APEI
1998 - Premi a la Comunicación de Alcatel
2009 - Mujer profesional (FEDEPE)
2012 - Premi Joaquín Soler Serrano
Fitxa sobre Concha García Campoy a IMDb

Concepción García Campoy, coneguda com a Concha García Campoy (Terrassa, Vallès Occidental, 28 d'octubre de 1958 - València, 10 de juliol de 2013),[1] fou una periodista i presentadora de ràdio i televisió catalana.[4][5]

Va començar la seva carrera professional el 1979, a l'edat de 21 anys, en un programa de ràdio de la Cadena Cope a Eivissa.[6] El 1984 es va incorporar a Radiotelevisión Española, on va iniciar la seva formació en els serveis informatius de la cadena.[7] Quan va acabar la seva etapa a TVE,[8] va passar per diferents mitjans on va alternar la seva activitat a la ràdio amb alguns treballs per a televisió i premsa.[6]

Des de setembre de 2006 va ser membre de la junta directiva i portaveu de l'Acadèmia de les Ciències i les Arts de la Televisió,[1] així com fins a gener de 2012 va dirigir i va presentar a Telecinco l'edició matinal dels seus informatius.[9] Amb diversos premis i reconeixements a la seva carrera periodística,[1] l'any 2012 va anunciar la seva retirada temporal de la televisió per dedicar temps a la seva lluita contra la leucèmia,[2] però va morir el 10 de juliol de 2013 després de no aconseguir vèncer la malaltia.[10][11]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Va néixer el 28 d'octubre de 1958 a Terrassa,[1] encara que a una edat primerenca es va traslladar amb la seva família, d'origen andalús, a Eivissa.[4][8] Allà va cursar batxillerat i, al seu retorn a Barcelona, es va matricular a la Universitat Autònoma de Barcelona per estudiar la carrera de periodisme.[10] Paral·lelament, es va iniciar en altres cursos que no va arribar a finalitzar: ciències econòmiques i filologia hispànica.[12] Després d'obtenir quatre anys després la seva llicenciatura en Ciències de la Informació, el 1984 va ingressar a l'ens públic.[8][2] En l'àmbit familiar tenia tres germans Francisco, Carlos i Asunción,[13][14] i va estar casada en dues ocasions, primer amb l'advocat eivissenc Jaime Roig i després amb el sociòleg manxec Lorenzo Díaz,[15] amb qui va tenir dos fills, Lorenzo (1992) i Berta (1998).[16] Després de separar-se d'aquest últim, l'octubre de 2000 va refer la seva vida sentimental amb el productor de cinema Andrés Vicente Gómez.[8][3][17]

Al marge de les seves tasques periodístiques, el 1995 va col·laborar amb la campanya d'Amnistia Internacional sobre la violació dels drets de la dona a la regió de Bòsnia[18] i també va treballar per a l'ONG Mensajeros de la Paz on va impulsar la seva defensa de les causes socials, la igualtat d'oportunitats i els drets humans de les persones.[19]

A principis de gener de 2012 va anunciar a través del seu compte de Twitter que deixava la televisió temporalment pel fet que se li havia diagnosticat leucèmia —un tipus de càncer que afecta el teixit que produeix les cèl·lules de la sang— durant les seves vacances de Nadal.[20] Per aquestes dates, la comunicadora va ser hospitalitzada a causa d'aquesta malaltia, que li impedia presentar l'informatiu matinal durant els pròxims mesos.[13][21] Des de llavors, va començar el seu tractament de quimioteràpia.[13][21] Després de superar el tercer cicle de medicació, el juny de 2012, va rebre un autoempelt de medul·la òssia.[22] Encara que inicialment va superar la malaltia, la periodista va recaure al gener de 2013, i va ser hospitalitzada per intensificar el tractament.[23] Més tard, a mitjans de març del mateix any va tornar a ingressar a l'Hospital Universitari de la Fe de València per sotmetre a una segona intervenció que consistia en un trasplantament de sang de cordó umbilical.[24] Des que va rebre l'alta hospitalària un mes després de l'operació, acudia periòdicament al centre mèdic per tenir un seguiment de la seva malaltia.[25]

Finalment, dinou mesos després que se li diagnostiqués una varietat de leucèmia, va morir a l'edat de 54 anys a l'Hospital La Fe, de València, després d'ingressar dos dies abans al centre clínic per un agreujament de la seva malaltia.[11] El principal motiu de la seva mort va ser una insuficiència hepàtica aguda causada per l'efecte dels medicaments al fetge,[26] el que va provocar que presentés una situació de coma irreversible.[27]

Trajectòria professional[modifica | modifica el codi]

Les periodistes Inés Ballester, Concha García Campoy i Nieves Herrero, als Premis Talento 2012.

Va començar la seva trajectòria professional el 1979, amb 21 anys, als serveis informatius de Ràdio Popular d'Eivissa, on va dirigir el programa radiofònic d'entrevistes i reportatges Antena pública.[6] Al cap d'un any va compaginar aquesta funció amb la de redactora del diari regional Última Hora.[2] fins que el 1983 va aprovar les oposicions de RTVE com la «número 1» de la seva promoció i es va incorporar immediatament a la redacció dels serveis informatius de la cadena a les Illes Balears.[7] Allà va romandre durant sis mesos a causa que la direcció d'informatius a Madrid la reclamava per presentar l'edició del Telediario.[12] El 7 de gener de 1985 va debutar amb el seu primer noticiari de sobretaula a La 1 de Televisió Espanyola, que li va permetre aconseguir la fama al costat de Manuel Campo Vidal,[2] el seu company de plató.[6][7] Durant més de dos anys va presentar el Telediario del migdia i, una mica més tard, va fer el mateix amb l'informatiu de la nit.[12] A l'estiu de 1986, mentre presentava les notícies, va compaginar el seu treball televisiu amb la direcció de Las mañanas de Radio 1, a Radio Nacional de España (RNE).[5][2][10] Així mateix, durant aquest període va col·laborar en diverses publicacions de la premsa escrita com Panorama o Vogue i en la secció de cultura del diari El Independiente.[12]

El 1987, va abandonar la televisió després de fitxar per Cadena SER i, a principis de l'any 1988, va començar a dirigir el programa A vivir que son dos días.[6][10] Ràpidament va convertir l'espai en el més escoltat del cap de setmana i va arribar a comptar amb fins a un milió d'oients, pel que va ser guardonada amb el Premi Ondas, l'Antena de Oro i el Micrófono de Oro, tots ells en 1989.[1][2][7][8] Simultàniament va col·laborar en el dominical d'El País i al suplement de cultura Babelia.[12] El 1991, durant aquesta època, va tornar a Televisió Espanyola per dirigir el programa Mira 2.[5] Després d'una baixa per maternitat el 1992, la periodista va retornar a la SER i, més endavant, va fitxar per Antena 3 Radio per posar-se al capdavant del matinal Días de radio.[28] D'aquí es va anar a Onda Cero, en què es va ocupar el 1994 de Noches de radio, i dos anys més tard va passar a La Brújula per substituir l'Ernesto Sáenz de Buruaga, on va romandre fins al 1999.[6][5] Posteriorment va compaginar l'espai de ràdio de cap de setmana Las cosas que nunca te dije amb el seu treball en altres mitjans; comentarista en Las noticias de Tele 5 i col·laboracions setmanals al programa cultural de TVE Señas de identidad i La Revista d'El Mundo.[12] També va publicar el que va ser el seu segon llibre La doble mirada el 1996, amb imatges de la fotògrafa Ouka Leele.[29] Així mateix es va encarregar de dirigir i presentar el magazine Hoy es domingo (1999-2004) amb els seus inicis a la cadena privada Telecinco, on va conduir durant tres anys el contenidor televisiu sobre cinema La gran ilusión.[6] De nou a les ones, entre setembre de 2004 i juny de 2006, es va fer càrrec de la direcció i presentació del programa vespertí Campoy en su Punto a l'emissora Punto Radio.[6][30]

A l'agost de 2006 es va unir al canal de televisió Cuatro,[30] en què des del 4 d'octubre del mateix any fins al 24 de desembre de 2010 es va encarregar de la conducció del magazine diari Las mañanas de Cuatro.[31][32] Després de la fusió de Telecinco i Cuatro el 2010, la periodista va cedir el testimoni a Marta Fernández Vázquez al programa i va passar a presentar l'edició matinal d'Informativos Telecinco des del 8 de gener de 2011.[33] Un any després, el 10 de gener de 2012, va anunciar la seva retirada temporalment de la televisió pel fet que patia leucèmia.[2][9][20]

Ràdio i televisió[modifica | modifica el codi]

Títol Emissora Dates d'emissió Gènere
A vivir que son dos días[28] Cadena SER 1988 - 1993 Radiofònic
Antena pública[8] COPE 1979 Radiofònic
Brújula, La[8] Onda Cero 1996 - 1999 Radiofònic
Campoy en su punto[34] Punto Radio 2004 - 2006 Radiofònic
Días de radio[35] Antena 3 Radio 1993 Radiofònic
Gran ilusión, La[36] Telecinco 1999 - 2002 Magazine
Hoy es domingo[8] Onda Cero 1999 - 2004 Radiofònic
Informativos Telecinco[33] Telecinco 2011 - 2012 Informatiu
Mañanas de Cuatro, Las[32] Cuatro 2006 - 2010 Magazine
Mañanas de Radio 1, Las[37] RNE 1985 Radiofònic
Mira 2[38] TVE-2 1991 Informatiu
Noches de radio[8] Onda Cero 1994 Radiofònic
Telediario[37] TVE-1 1985 - 1987 Informatiu

Col·laboracions en ficció[modifica | modifica el codi]

En aquesta llista es mostren les aparicions de Concha en pel·lícules de cinema o sèries de televisió.[39][40]

Títol Director Any Gènere
El rey del mambo[41] Carles Mira 1989 Pel·lícula
La mujer de tu vida
Episodi: «La mujer feliz»[42]
José Miguel Ganga 1990 Sèrie
La reina anónima[43] Gonzalo Suárez 1992 Pel·lícula
Los peores años de nuestra vida[44] Emilio Martínez Lázaro 1994 Pel·lícula
7 vidas
Episodi: «Hot Milk»[45]
Ricardo A. Solla[46] 2005 Sèrie
Sinfín[47] Carlos Villaverde 2005 Pel·lícula
La chispa de la vida[48] Álex de la Iglesia 2011 Pel·lícula

Amb més de trenta anys de professió a la ràdio i televisió, va ser descrita[n. 1] com «una periodista rigorosa, senzilla, de caràcter rialler i amable, tot i que no va deixar de mantenirse propera a l'oient».[49][50][51] La seva capacitat comunicativa amb què va gaudir al llarg de la seva trajectòria van ser claus perquè els mitjans de comunicació apostessin per ella.[50] Tant per la seva presència a la pantalla petita com a través d'un estudi de ràdio, va demostrar ser una renovadora de la professió que li va valer perquè es convertís en una de les més conegudes i respectades del nostre audiovisual.[51][52] Així mateix, era una dona relativament apreciada entre els seus companys de treball que, després de la seva mort, la van recordar com «una persona entranyable, càlida i una extraordinària companya per a tots els seus col·laboradors».[51][53][54]

Premis i reconeixements[modifica | modifica el codi]

Al llarg de la seva carrera periodística, García Campoy va comptar amb diversos reconeixements atorgats pel món de la comunicació als professionals més destacats de l'àmbit nacional.[1][5] Algun dels més rellevants van ser rebre el Premi Ondas, el Micrófono de Oro i diverses Antena de Oro.[7][8] A més, des que morís el juliol de 2013 i, a títol pòstum, hi va haver diferents propostes per homenatjar i rememorar el treball de la periodista catalana.[55] Primer l'Ajuntament d'Eivissa va anunciar el reconeixement de la comunicadora com a filla adoptiva de la ciutat, després l'escola de negocis en la qual ella impartia classes va llançar un programa de beques en el seu nom, més tard l'Acadèmia de les Ciències i les Arts de Televisió va comunicar la creació del premi de periodisme "Concha García Campoy", després va obtenir del MSSSI la Gran Creu de l'Ordre Civil de la Solidaritat Social que la va reconèixer per la seva defensa a les causes socials i els drets humans i, finalment, el Ministeri d'Educació, Cultura i Esport li va atorgar el Premi Nacional de Televisió l'octubre de 2013.[19][56][57]

Antena de Oro

Micrófono de Oro

Premis Ondas

Altres premis

  • 1992[8] Premi Atlántica
  • 1996[8] Premi Importante Diario de Ibiza
  • 1996[8] Premis APEI-PRTV
  • 1998[8] Premi Anual a la Comunicación de Alcatel
  • 2005[12] Premi "Siurells de plata"
  • 2006[58] Premi Ramon Llull
  • 2009[8] Premi Mujer profesional (FEDEPE)
  • 2012[12] Premi Joaquín Soler Serrano
  • 2012[19] Cruz de la Orden Civil de la Solidaridad Social
  • 2013[56] Premi Nacional de Televisión

Obres publicades[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 Redacció. «Muere Concha García Campoy» (en castellà). Barcelona: La Vanguardia, 10 juliol 2013. [Consulta: 15 febrer 2014].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 2,8 Redacció. «Concha García Campoy deja temporalmente la televisión a causa de una enfermedad» (en castellà). ¡Hola!, 10 gener 2012. [Consulta: 15 febrer 2014].
  3. 3,0 3,1 Román, Manuel. «Concha García Campoy y Carmen Rico Godoy, las dos mujeres de la vida de Andrés Vicente Gómez» (en castellà). Madrid: Libertad Digital, 13 juliol 2013. [Consulta: 17 febrer 2014].
  4. 4,0 4,1 Redacció. «Mor la periodista Concha García Campoy». Barcelona: Diari Ara, 10 juliol 2013. [Consulta: 10 juliol 2013].
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 «Concha García Campoy: Toda una luchadora hasta el final» (en castellà). Madrid: Informativos Telecinco, 10 juliol 2013. [Consulta: 16 febrer 2014].
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 6,7 Castro, Domingo. «Concha García Campoy, 33 años de carrera en la radio y la televisión» (en castellà). ABC, 10 juliol 2013. [Consulta: 15 febrer 2014].
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 Redacció. «Fallece la periodista Concha García Campoy» (en castellà). Madrid: El País, 10 juliol 2013. [Consulta: 15 febrer 2014].
  8. 8,00 8,01 8,02 8,03 8,04 8,05 8,06 8,07 8,08 8,09 8,10 8,11 8,12 8,13 8,14 8,15 8,16 Torrente, Paco. «Concha García Campoy, una vida dedicada a la información» (en castellà). Madrid: RTVE, 10 juliol 2013. [Consulta: 15 febrer 2014].
  9. 9,0 9,1 Redacció. «Concha García Campoy, sobre su enfermedad: "Inicio un segundo ciclo optimista"» (en castellà). Vanitatis, 28 gener 2012. [Consulta: 22 febrer 2014].
  10. 10,0 10,1 10,2 10,3 Europa Press. «Fallece en Valencia la periodista Concha García Campoy» (en castellà). Valencia: Público, 10 juliol 2013. [Consulta: 15 febrer 2014].
  11. 11,0 11,1 Redacció. «Mor als 54 anys la periodista Concha García Campoy a causa d'una leucèmia». València: 324.cat, 10 juliol 2013. [Consulta: 15 febrer 2014].
  12. 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 12,5 12,6 12,7 12,8 12,9 Redacció. «Concha García Campoy, Premio Joaquín Soler Serrano de Radio y Televisión» (en castellà). Madrid: ATV, 11 decembre 2012. [Consulta: 15 febrer 2014].
  13. 13,0 13,1 13,2 de la Gama, Amparo. «Campoy se enfrenta "con fuerza" a una nueva fase de su enfermedad» (en castellà). Madrid: Vanitatis, 19 març 2012. [Consulta: 15 febrer 2014].
  14. Redacció. «Andrés Vicente Gómez habla sobre la leucemia de su mujer Concha García Campoy» (en castellà). Madrid: Fórmula TV, 16 gener 2012. [Consulta: 15 febrer 2014].
  15. Redacció. «La boda de Concha García Campoy y los zapatos de Michael Jackson» (en castellà). El País, 30 novembre 1992. [Consulta: 15 febrer 2014].
  16. Verbo, Eduardo. «El hijo de Concha García Campoy que sueña con ser periodista» (en castellà). Vanitatis, 17 febrer 2013. [Consulta: 15 febrer 2014].
  17. «Concha García Campoy, arropada por su familia en la lucha contra la leucemia» (en castellà). Diez Minutos. [Consulta: 17 febrer 2014].
  18. Llata, Juan. «El Foro de las ONG consigue que las autoridades de China dejen hablar a las mujeres del Tibet» (PDF) (en castellà) p. 46. Pekin: ABC, 2 setembre 1995. [Consulta: 17 febrer 2014].
  19. 19,0 19,1 19,2 Europa Press. «Concha García Campoy, Gran Cruz de la Solidaridad Social a título póstumo» (en castellà). Madrid: telemanía.es, 14 gener 2014. [Consulta: 17 febrer 2014].
  20. 20,0 20,1 «García Campoy: "Tengo leucemia, pero también ánimo de lucha"» (en castellà). Público, 9 gener 2012. [Consulta: 17 febrer 2014].
  21. 21,0 21,1 de Diego, Sara. «Fallece la periodista Concha García Campoy víctima de una leucemia» (en castellà). Vanitatis, 10 juliol 2013. [Consulta: 17 febrer 2014].
  22. de la Gama, Amparo. «Concha García Campoy responde favorablemente al trasplante de médula ósea» (en castellà). Vanitatis, 3 juny 2012. [Consulta: 17 febrer 2014].
  23. «Concha García Campoy: "Estoy de nuevo en el hospital"» (en castellà). La Vanguardia, 29 gener 2013. [Consulta: 17 febrer 2014].
  24. Agencia EFE. «Concha García Campoy se somete en Valencia a un trasplante de sangre umbilical contra la leucemia» (en castellà). Madrid: La Voz de Galicia, 13 març 2013. [Consulta: 17 febrer 2014].
  25. EFE. «Concha García Campoy recibe el alta tras un trasplante de cordón umbilical» (en castellà). Público, 11 abril 2013. [Consulta: 17 febrer 2014].
  26. Garrido, Cristina. «La razón de la muerte de Concha García Campoy: ¿Qué es un coma hepático?» (en castellà). ABC, 11 juliol 2013. [Consulta: 17 febrer 2014].
  27. «Concha García Campoy, en coma irreversible» (en castellà). La Vanguardia, 10 juliol 2013. [Consulta: 17 febrer 2014].
  28. 28,0 28,1 28,2 28,3 28,4 Redacció. «El paso de Concha García Campoy por la SER» (en castellà). PRISA. Madrid: Cadena SER, 10 juliol 2013. [Consulta: 22 febrer 2014].
  29. EFE. «Concha García Campoy, adiós a una comunicadora nata» (en castellà). Editorial Prensa Ibérica. València: Levante-EMV, 10 juliol 2013. [Consulta: 22 febrer 2014].
  30. 30,0 30,1 Redacció. «Biografía de Concha García Campoy» (en castellà). Agència EFE. Madrid: El Imparcial, 10 juliol 2013. [Consulta: 22 febrer 2014].
  31. Redacció. «Concha García Campoy hará tándem con Ana Rosa Quintana en Telecinco» (en castellà). Lavinia Editorial. Madrid: Vertele, 20 desembre 2010. [Consulta: 22 febrer 2014].
  32. 32,0 32,1 Redacció. «Concha García Campoy estrena 'Las mañanas de Cuatro'» (en castellà). Grupo PRISA. Madrid: El País, 4 octubre 2006. [Consulta: 12 juliol 2013].
  33. 33,0 33,1 Redacció. «Concha García Campoy estrena programa en Telecinco» (en castellà). Vocento. Madrid: ABC, 7 gener 2011. [Consulta: 22 febrer 2014].
  34. Quílez, Raquel. «Punto Radio se estrena con la intención de convertirse en la segunda en el índice de audiencias» (en castellà). Unidad Editorial. El Mundo, 1 setembre 2004. [Consulta: 25 febrer 2014].
  35. «Concha García Campoy. Días de radio» (en castellà). Vocento p. 85. ABC, 21 octubre 1993. [Consulta: 25 febrer 2014].
  36. Blazquez, Yolanda. «Concha García Campoy estrena 'La gran ilusión'» (en castellà). El País, 20 novembre 1999. [Consulta: 25 febrer 2014].
  37. 37,0 37,1 Carmona, V. «El primer Telediario de García Campoy» (en castellà). Grupo Editorial Prensa Ibérica. Ibiza: La Nueva España, 10 juliol 2013. [Consulta: 25 febrer 2014].
  38. Sámano, José. «Concha García Campoy regresa mañana a TVE con un informativo» (en castellà). PRISA. Madrid: El País, 12 gener 1991. [Consulta: 25 febrer 2014].
  39. «Reacciones a la muerte de Concha García Campoy» (en castellà). La Vanguardia, 10 juliol 2013. [Consulta: 25 febrer 2014].
  40. «Fitxa de "Concha García Campoy" en IMDb» (en anglès). IMDb. [Consulta: 25 de febrer de 2014].
  41. «Repartiment d'"El Rey Del Mambo"» (en castellà). cinedor.es. [Consulta: 25 febrer 2014].
  42. «La mujer de tu vida: La mujer feliz» (en castellà). abandomoviez.net. [Consulta: 25 febrer 2014].
  43. «Repartiment "La Reina Anónima"» (en castellà). cinedor.es. [Consulta: 25 febrer 2014].
  44. «Fitxa de "Los peores años de nuestra vida" a IMDb» (en castellà). IMDb. [Consulta: 25 febrer 2014].
  45. «Argument "7 vidas": Hot milk» (en castellà). sincroguia.tv. [Consulta: 25 febrer 2014].
  46. «7 Vidas. Hot Milk». Internet Movie Database. Amazon. [Consulta: 10 març 2014].
  47. «Fitxa de "Sinfín" a decine21» (en castellà). decine21.com. [Consulta: 25 febrer 2014].
  48. Verbo, Eduardo. «Homenaje improvisado a Concha García- Campoy» (en castellà). El confidencial. Vanitatis, 13 gener 2012. [Consulta: 25 febrer 2014].
  49. Agència EFE. «Concha García Campoy, una mujer con clase» (en castellà). Madrid: Agencia EFE, 11 juliol 2013. [Consulta: 30 desembre 2013].
  50. 50,0 50,1 Afuera, Ángeles. «Concha García Campoy, la voz afable» (en castellà). Grupo PRISA, 10 juliol 2013. [Consulta: 30 desembre 2013].
  51. 51,0 51,1 51,2 G. Gómez, Rosario. «Una periodista comprometida» (en castellà). PRISA, 10 juliol 2013. [Consulta: 30 desembre 2013].
  52. Redacció. «Lorenzo Díaz, exmarido de Concha García Campoy: «Era una comunicadora excelente y una renovadora de la profesión»» (en castellà). Madrid: Vocento, 12 juliol 2013. [Consulta: 30 desembre 2013].
  53. Sosa Troya, María. «La profesión llora a Concha» (en castellà). Madrid: Grupo PRISA, 12 juliol 2013. [Consulta: 30 desembre 2013].
  54. Álvarez, José; Vega Garrandés, Cristina. «Reacciones a la muerte de Concha García Campoy». Noxvo Editorial, 10 juliol 2013. [Consulta: 30 desembre 2013].
  55. Redacció. «Premio Nacional de Televisión 2013 a Concha García Campoy» (en castellà). PRNoticias, 16 octubre 2013. [Consulta: 22 febrer 2014].
  56. 56,0 56,1 Europa Press. «Concha García Campoy, Premio Nacional de Televisión» (en castellà). Unidad Editorial. Madrid: El Mundo, 16 octubre 2013. [Consulta: 22 febrer 2014].
  57. EFE. «La Academia de Televisión crea el premio de periodismo Concha García Campoy» (en castellà). Schibsted. 20 minutos, 26 setembre 2013. [Consulta: 22 febrer 2014].
  58. Agència EFE. «El Govern manifiesta su pesar por la muerte de Concha García Campoy» (en castellà). Grupo Serra. Palma: Última Hora, 11 juliol 2013. [Consulta: 22 febrer 2014].

Nota[modifica | modifica el codi]

  1. El següent contingut mostra descripcions pòstumes que van ser abocades per companys de professió i gent de la vida pública que van lamentar la seva pèrdua.

Bibliografia addicional[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Concha García Campoy