Discurs Secret

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'anomenat discurs secret, oficialment «Sobre el culte a la personalitat i les seves conseqüències» (en rus, О культе личности и его последствиях), va ser una famosa intervenció del polític soviètic Nikita Khrusxov durant el XX Congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica, el 25 de febrer de 1956. En aquest discurs es denuncien el culte a la personalitat i les seves conseqüències, i els crims de Stalin i la repressió durant l'anomenada Gran Purga en els anys anteriors a la Segona Guerra Mundial.

Aquest discurs va significar el trencament de la línia oficial del Partit amb els postulats reflectits en l'estalinisme, de manera que s'intenta tornar al PCUS al seu leninisme oficial i inicial, repudiant el culte a la personalitat.

El seu nom l'adquireix de la sessió en la qual va ser pronunciat, ja que era una sessió reservada en la qual no van participar els convidats estrangers del Congrés. A més el seu text original només va ser publicat en la seva totalitat a la gaseta oficial del Comitè Central del Partit el 3 de març de 1989, com a producte de l'obertura realitzada per Mikhaïl Gorbatxov en el procés conegut com a glasnost

Història[modifica | modifica el codi]

Al contrari del que es creu, el discurs secret no va significar el primer trencament dels nous governants de l'URSS amb Stalin. Abans del discurs ja s'havien fet els primers passos cap al final de l'estructura repressiva que regnava al país. De fet, el discurs mateix es basa en part en les conclusions obtingudes pel grup conegut com a «Comissió Shvernik». Aquesta comissió especial del Comitè Central del PCUS havia estat creada el 31 de gener de 1955, a fi d'investigar la repressió exercida en contra dels delegats del XVII Congrés del Partit de 1934. Aquesta va aconseguir reunir suficients proves per denunciar que en el període entre els anys 1938 i 1939, durant els moments més àlgids de la Gran Purga, més d'un milió i mig de membres del Partit havien estat acusats de realitzar «activitats antisoviètiques», dels quals almenys 680.000 van ser executats. Aquesta macabra xifra, tanmateix, és considerada en l'actualitat com el pis mínim de morts en el període, ja que estudis contemporanis han elevat aquesta xifra almenys a més del doble. De fet, aquesta xifra va ser confeccionada amb les llistes que havien estat firmades pel mateix Stalin.

Per a l'any 1956, la nova fornada de dirigents de l'estat comunista s'enfrontaven a un lent procés de rehabilitació dels «vells bolxevics», mentre que el procés d'alliberament dels interns dels camps de treball forçats era massa pausat. Malgrat els èxits anteriors, les víctimes que pertanyien al grup conegut com a «processos de Moscou» de nou van ser rehabilitats en plenitud en 1988.

Notícies del discurs[modifica | modifica el codi]

Poc després que el discurs fos pronunciat en el Congrés del Partit, van arribar a Occident notícies de la seva existència per mitjà d'un periodista de l'agència Reuters anomenat John Rettie, que va saber de la seva existència en un breu lapse de temps, ja que se li va informar d'ell abans de disposar-se a viatjar a Estocolm. D'aquesta forma la seva existència era coneguda als països capitalistes des de mitjans de març. Rettie per la seva part creia que es tractava d'un discurs redactat per Khrushchev però llegit per un altre mitjancer.

El 5 de març de 1956, el Presidium del PCUS va ordenar a totes les organitzacions del partit, així com als membres del Komsonmol, que l'informe de Khrushchev fos llegit en totes les reunions, tant en presència dels militants com dels no membres. Així el contingut del discurs era conegut ja per gairebé tota la població soviètica el mateix any en què va ser pronunciat. Per tant, el terme discurs secret ha de ser considerat inadequat, ja que mai no ho va ser per a la població russa. Malgrat això, el text complet del discurs de nou es va publicar fins a 1989.

Poc després d'efectuat el discurs, es van remetre còpies als principals dirigents dels partits Comunistes d'Europa Oriental. Als dirigents o militants d'altres partits no els van informar de la seva existència fins que va ser conegut públicament en ser publicat per la premsa nord-americana.

La forma en la qual va arribar a ser conegut el seu text fora de l'òrbita soviètica va ser curiosa. Com s'havia dit, el document va ser rebut pels líders dels països comunistes europeus. En el cas de Polònia, va ser rebut també pel primer secretari del Partit Comunista, Edward Ochab. Una de les seves secretàries, de nom Lucia Baranowski li va deixar al seu xicot jueu Viktor Grayevsky. Aquest últim era periodista i li havien arribat rumors de la seva existència. En tenir el discurs a les seves mans, el va portar a l'ambaixada d'Israel en Varsòvia on li va deixar, sense saber-ho, a un agent de la intel·ligència hebrea de nom Yaakov Barmor, que el va fotografiar i va remetre els negatius a Jerusalem, a on van arribar el 13 d'abril de 1956. Els serveis secrets israelians tenien un pacte secret de col·laboració amb la intel·ligència nord-americana i davant dels importants documents, li van remetre una còpia a Allen Dulles, director de la CIA, qui -una vegada comprovada la seva autenticitat- va informar el president dels Estats Units Eisenhower del text titulat "XX Congrés del Partit, el discurs del camarada Khrushchev", qui va autoritzar que la informació fos transferida al New York Times.

Estructura del discurs[modifica | modifica el codi]

L'estructura (parcial) del discurs és la següent:

  • Denúncia del culte a Stalin.
    • Cites dels texts clàssics de marxisme-leninisme pels que s'ataca el culte a l'individu.
    • Cites del testament de Lenin i d'escrits de Nadezhda Krupskaya en els quals s'ataca el caràcter de Stalin.
    • Abans de Stalin la disputa ideològica amb el trotskisme era purament intel·lectual, i va ser ell qui va introduir el concepte d'«enemic del poble».
    • Violació per part de Stalin de les normes respecte al lideratge col·lectiu.
      • Repressió en contra dels «vells bolxevics» i dels delegats al XVII Congrés. Dels 1.966 delegats, 1.108 van ser acusats de ser contrarevolucionaris, sent executats 848 d'ells. Dels 139 membres i candidats al Comitè Central, 98 van ser declarats «enemics del poble».
      • Després de la brutal repressió, Stalin va deixar de considerar les opinions col·lectives.
    • Exemples de la repressió estalinista:
      • Creació de proves falses per acusar els seus enemics.
      • Exageració del seu rol durant la Gran Guerra Patriòtica.
      • Deportació de les nacionalitats.
      • Complot dels doctors
      • Creació de pintures, cançons, etcètera per lloar el líder.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal de l'URSS

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]