Esperit Sant

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Al·legoria de l'Esperit Sant a la Basílica de Sant Pere de Roma

L'Esperit Sant, per al cristianisme, és una expressió bíblica referida a una complexa noció teològica mitjançant la qual es descriu una "realitat espiritual suprema", que ha estat objecte de controvèrsies i diverses interpretacions al llarg de la història en les diferents confessions cristianes i escoles teològiques.

Se'n parla força, d'aquesta realitat espiritual, a molts passatges de la Bíblia, però sense donar-ne una definició única. Això fou el motiu d'una sèrie de controvèrsies que es produïren sobretot al llarg de tres períodes històrics: el segle IV com el segle trinitari per excel·lència, les crisis cismàtiques d'Orient i d'Occident entre els segles IX i XI i finalment les diferents revisions doctrinals nascudes de la reforma protestant.

Hi ha quatre interpretacions que sostenen la naturalesa de l'Esperit Sant:

  • Segons les interpretacions de caràcter modalista, l'Esperit Sant és una força o qualitat divina com a saviesa, bellesa, amor o bondat. L'unitarisme, si bé defensa diferències teològiques bàsiques amb el modalisme, comparteix aquesta visió d'un Esperit Sant impersonal que actua essent el Poder o la Força Activa de Déu. En qualsevol cas, tots dos corrents comparteixen la visió que l'Esperit Sant no és 'quelcom', sinó algú.
  • Segons les interpretacions de caràcter arrià, l'Esperit Sant és una entitat espiritual o naturalesa angèlica de caràcter excels, molt propera a la divinitat, però diferent per la seva condició de criatura.
  • Segons les interpretacions de caràcter triteista, l'Esperit Sant és un altre Déu, potser de caràcter inferior al Déu principal, però que comparteix amb ell la qualitat d'ésser no-creat.
  • Les interpretacions de caràcter trinitari consideren l'Esperit Sant com una persona divina, noció amb què s'assumeix la divinitat de l'Esperit Sant, tot mantenint, tanmateix, la unicitat del principi diví. Aquesta doctrina és la doctrina defensada pel cristianisme catòlic, per l'ortodox i també per algunes denominacions protestants.

Sobre la 'procedència' de l'Esperit Sant hi ha certa unanimitat entre les diferents confessions cristianes. Tret de la interpretació triteista, que assumeix l'Esperit Sant com un ésser no-creat i independent de Déu, les altres tres interpretacions consideren que procedeix de Déu, tot i que se'n diferencia en la forma. En el modalisme, procedeix com a força, en l'arrianisme com a criatura i en el trinitarisme com a persona. El trinitarisme aborda, a més a més, una qüestió addicional pròpia del seu marc teològic: distingeix entre la procedència del Pare i la procedència del Fill, qüestió coneguda com la filioque.

Quant a les qualitats de l'Esperit Sant, els teòlegs cristians assumeixen que és portador de dons sobrenaturals molt diversos que poden ser transmesos a l'home. Si bé l'enumeració dels dons pot variar d'uns autors a uns altres i fins i tot entre diferents confessions, hi ha un ampli consens quant a la seva excel·lència i magnanimitat.

Característiques[modifica | modifica el codi]

L'Esperit Sant prové de l'emanació de l'amor de Déu i de Jesús per protegir l'Església i difondre el missatge de la bona nova. Per al catolicisme, això és dogma de fe, recollit en el concili de Nicea. L'Església ortodoxa, en canvi, creu que és només una emanació de Déu Pare.

Els "fruits" o efectes es veuen en la caritat, l'alegria, la pau, la paciència, l'amabilitat, la bondat, la generositat, la gentilesa, la fidelitat, la humilitat, l'autodomini i la castedat. Són dotze perquè és una xifra simbòlica i representa la unió de totes les virtuts.

A l'Evangeli està associat al do de llengües i altres capacitats miraculoses. Ajuda els creients a viure d'acord amb els preceptes cristians i a sentir amor pel proïsme. El cristià pot rebre directament la seva força o "caràcter" mitjançant els sagraments.

Simbologia[modifica | modifica el codi]

  • Aigua: apareix en el baptisme; és aigua de vida eterna i s'usa com a símbol perquè neteja el pecat i a imatge de l'aigua que va caure de Jesús a la creu.
  • Foc: simbolitza l'energia transformadora de la fe; estava present a les llengües de foc que Jesús va manar que apareguessin sobre el cap dels apòstols a la Pentecosta.
  • Núvols: oculten la persona transfigurada i entre ells apareix Déu, que habita al cel; per això s'associen amb l'Esperit Sant.
  • Llum: il·lumina l'intel·lecte per apartar la persona de l'error i la temptació; és un raig enviat per Déu (aquest símbol té una clara influència de Plató).
  • Segell: oculta la divinitat i només hi deixa accedir els iniciats, els salvats; un símbol molt present entre els gnòstics.
  • Mans: imposades sobre els cossos pels apòstols, que sanaven i creaven els evangelis.
  • Colom: aquest animal sobrevola Jesús després del baptisme; és un dels més usats per l'art.

Els dons[modifica | modifica el codi]

Els dons de l'Esperit Sant es classifiquen en set aspectes: el primer es basa en la saviesa; el segon, en l'enteniment; el tercer, en el consell; el quart, en la fortitud; el cinquè, en la ciència; el sisè, en la pietat, i en darrer lloc hi ha el Temor de Déu.

  1. El Do de la Saviesa és concebut per l'Esperit Sant i permet apreciar el que es veu de l'obra divina.
  2. El Do de l'Enteniment és el que porta al camí de la contemplació, el camí per apropar-se a Déu.
  3. El Do del Consell permet decidir amb encert i aconsellar els altres fàcilment i en el moment necessari amb la voluntat de Déu.
  4. El Do de la Fortitud és el que l'Esperit Sant concedeix al fidel per ajudar en la perseverança; és una força sobrenatural.
  5. El Do de Ciència és el que permet accedir al coneixement, és la llum invocada pel cristià per sostenir la fe del bateig.
  6. El Do de la Pietat. El cor del cristià no ha de ser ni fred ni indiferent. La fe i l'acompliment del bé és el do de la pietat, que l'Esperit Sant vessa en les ànimes.
  7. El Do sant del Temor de Déu és el que salva de l'orgull sabent que tot es deu a la misericòrdia divina. No s'ha d'entendre com a "por" de Déu, sinó com el respecte degut a la divinitat i santedat de Déu en la relació amb Ell.

L'aspecte femení de la divinitat[modifica | modifica el codi]

En el pensament hebreu, la paraula Ruach Ha Kodesh es considerava una veu enviada des de dalt per parlar amb els Profetes. Ruach és un substantiu de gènere femení. Significa 'esperit', un principi femení, el principi creatiu de la vida.[1]

A l'Església oriental sempre es considera que l'Esperit té una naturalesa femenina. Ella va ser la vida al portador de la fe. Climent d'Alexandria diu que "ella" és una morada núvia. Entre les comunitats de l'Església oriental, l'aspecte femení de l'Esperit Sant és ben clar, com el cas dels llibres gnòstics coptes. Un d'aquests documents diu que Jesús digué: "Fins i tot ho va fer la meva mare, l'Esperit Sant, m'agafà per un cabell i em va portar lluny, a la gran muntanya de Tabor [a Galilea]."

Com a resultat dels descobriments dels Manuscrits de la mar Morta i dels textos coptes dels Manuscrits de Nag Hammadi es van descobrir una part dels escrits de l'Església cristiana primitiva.

En el segle III, sota la mística del cristianisme copte, el llibre dels Actes de Tomàs explica la història de l'Apòstol Tomàs quan viatjà a l'Índia. Aquest apòcrif conté oracions que invoquen l'Esperit Sant com "la mare de tota la creació" i "la mare compassiva", entre altres títols. Els nous descobriments de manuscrits dels darrers decennis han demostrat que els primers cristians, més del que es pensava, consideraven l'Esperit Sant com la Mare de Jesús.

Un altre text polèmic és l'Evangeli de Tomàs, que forma part dels Manuscrits de Nag Hammadi (descoberts entre 1945-1947). La major part compost al mateix temps que els evangelis bíblics en el segle I i II. També en el Llibre Secret de Sant Jaume, Jesús es refereix a si mateix com "el fill de l'Esperit Sant".

Per contra, Sant Agustí, rebutjant aquesta idea, va afirmar que l'acceptació de l'Esperit Sant com la "mare del Fill de Déu i la dona-consort del Pare" no és més que una visió pagana.

Sant Jerònim, contemporani d'Agustí, i dos pares de l'Església anteriors, Climent d'Alexandria i Orígens, citen de l'Evangeli dels Hebreus, que representa l'Esperit Sant com una "figura materna".

En un petit fresc del segle XIV que hi ha en una església catòlica al sud-est de Munic, a Alemanya, l'Esperit es representa com una dona que forma part de la Santíssima Trinitat.[2]

L'Esperit Sant en la iconografia[modifica | modifica el codi]

Les principals imatges de l'Esperit Sant es desenvoluparen en intentar representar la Santíssima Trinitat o els episodis del Baptisme de Jesús, de l'Anunciació o de la Pentecosta.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Esperit Sant

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. El centinela
  2. segons Leonard Swidler de la Universitat de Temple