Exèrcit imperial japonès

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Emblema de l'Exèrcit Imperial.

L' Exèrcit Imperial Japonès (Kyūjitai: 大日本帝國陸軍, Shinjitai: 大日本帝国陸軍, Romaji: Dai-Nippon Teikoku Rikugun) literalment "Exèrcit del Gran Imperi Japonès", fou la força terrestre oficial de l'Imperi del Japó del 1867 al 1945.

Origen i ús del terme[modifica | modifica el codi]

Si bé el seu nom oficial era Exèrcit del Gran Imperi del Japó (大日本帝國陸軍 , Dai-Nippon Teikoku Rikugun?), fou conegut col·loquialment amb altres noms, com ara Exèrcit japonès (日本陸軍 , Nippon Rikugun?), Exèrcit Imperial (帝国陸軍 , Teikoku Rikugun?) o simplement Exèrcit (陸軍 , Rikugun?). Donat que fou desarticulat després de la rendició japonesa, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, actualment se li ha afegit el kanji (antic o passat), raó per la qual en l'actualitat també és conegut al Japó com a Antic exèrcit japonès (旧日本陸軍 , Kyū-Nippon rikugun?).

Història[modifica | modifica el codi]

Fundació[modifica | modifica el codi]

Article principal: Guerra Boshin

Durant la Restauració Meiji, les forces militars lleials a l'Emperador del Japó van ser samurais que provenien principalment dels han de Satsuma i Chōshū. Després del destronament del shogunat Tokugawa i l'establiment de l'era Meiji, el govern fou modelat a l'estil europeu, i va sorgir un exèrcit més formal, lleial al govern central i que no pertanyia a dominis individuals, ja que es reconeixia que calia preservar la independència de Japó davant de l'imperialisme occidental.

Entrenament de les tropes del shogunat Tokugawa per a la Missió Militar Francesa al Japó en 1867, poc abans de la Guerra Boshin (1868-1869) i que va conduir a la Restauració Meiji.

Aquest exèrcit central, l'Exèrcit Imperial Japonès, es va tornar essencial després de l'abolició del sistema han a 1871. Per reformar les forces militars, el govern va imposar el reclutament forçós en tot el país en 1873, i ordenà que tot home major de 21 anys servís en les forces armades durant tres anys. Una de les diferències entre els samurais i la classe camperola era el dret a portar armes; aquest antic privilegi es reconeixeria ara a tot home japonès.

Això va originar una sèrie de disturbis provocats per samurais descontents. Un dels més importants va ser el que va liderar Saigō Takamori amb la Rebel·lió de Satsuma, que va acabar derivant en una guerra civil. Aquesta rebel·lió va posar a prova als reclutes del recentment format exèrcit imperial, que estaven entrenats amb armes i tàctiques occidentals, encara que el nucli del nou exèrcit fos la força policial de Tòquio, que consistia en antics samurais.

Assessorament estranger[modifica | modifica el codi]

L'Exèrcit Imperial japonès es va desenvolupar amb l'ajuda d'assessors francesos, a través de la Segona missió militar francesa al Japó (1872-1880) i la Tercera Missió Militar francesa al Japó (1884-1889). No obstant això, la victòria alemanya a la Guerra francoprussiana va fer que el Govern japonès dirigís les seves mires al model prussià, i contractés dos assessors alemanys, el Major Jacob Meckel (reemplaçat per von Wildenbrück en 1888) i el Capità von Blankenbourg, per entrenar els oficials de l'Estat Major des de 1886 fins a abril de 1890. L'Estat Major de l'Exèrcit Imperial Japonès, creat seguint el model del Generalstab prussià, es va establir el 1878 directament sota comandament de l' Emperador, i se li va donar amplis poders per a la planificació i estratègia militar.

Un altre assessor militar estranger de renom due el Major italià Pompeo Grill, que va treballar a la foneria d'Osaka des de 1884 al 1888, seguit del Major Quaratezi (1889-1890) i el capità neerlandès Schermeck, que va assessorar en la millora de les defenses costaneres des de 1883 a 1886. Japó no va utilitzar assessors militars estrangers des del 1890 a 1918, fins a una nova missió militar francesa (1918-1919), liderada pel comandant Jacques-Paul Faure, en què va sol·licitar assessorar en el desenvolupament de la força aèria japonesa.[1]

Expedició a Taiwan[modifica | modifica el codi]

L'Expedició a Taiwan d'1874 va ser una expedició punitiva per part de les forces armades japoneses en resposta a l'assassinat de 54 tripulants d'un vaixell mercant de Ryūkyū naufragat, comès per aborígens Paiwan a l'extrem sud-oest de Taiwan al desembre de 1871. Va ser el primer desplegament a l'estranger de l'Exèrcit i l'Armada Imperial japonesa. [2]

Estructura de comandament[modifica | modifica el codi]

Era controlat pel Quarter General de l'Exèrcit Imperial Japonès ( 参谋 本部 , Sanbo Honbu?) i pel Ministeri de Guerra ( 陆军 省 , Rikugunshō?), tots dos subordinats a l'Emperador del Japó per la seva condició de comandant suprem de l'Exèrcit i l'Armada. Posteriorment, la Inspecció General d'Aviació de l'Exèrcit es convertiria en la tercera agència encarregada de supervisar l'acompliment de l'exèrcit. Durant temps de guerra o d'emergència nacional, les funcions de comandament a nivell pràctic l'Emperador se centralitzaven al Quarter General Imperial, un cos ad hoc format pel cap i el sotscap de l'Estat Major de l'Exèrcit, el Ministre de la Guerra, el cap i el sotscap de l'Estat Major d'Armada, l'Inspector General d'Aviació de l'Exèrcit i l'Inspector General d'Entrenament Militar.

Comandants famosos[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Harries & Harries , p. 363.
  2. Harries & Harries, pàg. 28.

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Drea, Edward J. In the Service of the Emperor: Essays on the Imperial Japanese Army. Nebraska: University of Nebraska Press, 1998. ISBN 0-8032-1708-0.
  • Harries, Meirion; Susie Harries. Soldiers of the Sun: The Rise and Fall of the Imperial Japanese Army. Nova York: Random House, 1994. ISBN 0-679-75303-6.