Guerra Boshin
| Aquest article s'està elaborant i està inacabat. Un viquipedista (o més) hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Podeu ajudar i editar però, si us plau, comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal. Es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat. Fou afegit el març del 2012 o abans. |
| Guerra Boshin | |||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|
Mapa de la campanya de la Guerra Boshin (1868-1869). Els dominis del sud com Satsuma, Chōshū i Tosa (en vermell) es van unir per derrotar a les forces del Shogunat a Toba-Fushimi, i així tenir el control progressiu de l'illa de Hokkaidō, al nord. |
|||||||
|
|||||||
| Bàndols | |||||||
| Comandants | |||||||
| Baixes | |||||||
| 1.000 | 3.000 | ||||||
La Guerra Boshin (戊辰戦争 , Boshin Sensō?, "Guerra de l'Any del Drac")[1] va ser una guerra civil que va tenir lloc entre 1868 i 1869 al Japó entre els partidaris del govern del shogunat Tokugawa al poder i la facció que pretenia la devolució del poder polític a la cort imperial. La guerra va tenir el seu origen en la insatisfacció existent entre molts nobles i joves samurais amb el tracte als estrangers per part del govern com a conseqüència de l'obertura del Japó a la dècada precedent. L'aliança entre clans del sud, especialment de dominis com Chōshū i Satsuma, i funcionaris de la cort va aconseguir assegurar el control de la cort imperial i va influir el jove emperador Meiji. Tokugawa Yoshinobu, el shogun governant, en adonar-se la futilitat de la situació va decidir abdicar del poder a favor de l'emperador. Yoshinobu esperava que amb això el clan Tokugawa pogués preservar i tingués l'oportunitat de participar en el futur govern. No obstant això, moviments militars de les forces imperials, violència partidària a Edo i un decret imperial promogut per Satsuma i Chōshū que abolia el govern del clan Tokugawa, va portar a Yoshinobu a llançar una campanya militar amb l'objectiu de prendre la cort de l'emperador a Kyoto.[2] L'avantatge militar ràpidament va estar del costat del bàndol imperial, el qual estava relativament modernitzat. Després d'una sèrie de batalles que van culminar amb la rendició d'Edo,[3][4] Yoshinobu es va rendir personalment, tot i que alguns dels seus seguidors es van replegar cap a Honshū i posteriorment a Hokkaidō, on van fundar la República d'Ezo. La derrota durant la batalla de Hakodate va acabar amb aquest últim focus de resistència, amb el que el govern suprem de l'emperador es va estendre a tot el país, completant la fase militar de la Restauració Meiji.[5]
Al voltant de 120.000 soldats van ser mobilitzats durant el conflicte, dels quals prop de 3.500 van morir en combat. Al final, la victoriosa facció imperial va abandonar el seu objectiu d'expulsar els estrangers del Japó i en el seu lloc va adoptar una política de contínua modernització amb el objectiu de eventualment renegociar amb les potències occidentals els tractats desiguals. Gràcies a la persistència de Saigō Takamori, prominent líder de la facció imperial, els partidaris del Tokugawa van rebre clemència i a molts líders del shogunat se'ls van concedir posicions de responsabilitat dins del nou govern.
La guerra Boshin dóna testimoni del avançat estat de modernització assolit pel Japó tot just catorze anys després de la seva obertura a Occident, l'elevat nivell d'involucrament de països occidentals (especialment el Regne Unit i França) en la política del país, i la força turbulenta instal·lació del poder imperial. Amb el temps, el conflicte ha estat idealitzat pels que consideren a la Restauració Meiji com una «revolució sense sang» pel nombre relativament moderat de baixes registrades. Al Japó a més s'han realitzat una gran quantitat de recreacions, per exemple alguns dels elements del conflicte es van incorporar a la pel·lícula del 2003 L'últim samurai.
Taula de continguts |
Context polític [modifica]
Descontentament contra el shogunat [modifica]
Durant els dos segles que van precedir el 1854, el Japó havia limitat severament el comerç estranger -principalment amb nacions europees-, amb excepció de Corea (a través de Tsushima), la Xina de la dinastia Qing (a través de les illes Ryukyu) i Holanda (a través del lloc comercial de Dejima).[6] El 1854, el Comodor Matthew Perry, sota l'amenaça implícita de l'ús de la força, va obrir Japó al comerç global, iniciant d'aquesta manera un període de ràpid desenvolupament del comerç exterior i de la occidentalització del país. Degut en gran part als termes humiliants dels «Tractats Desiguals» imposats pel Comodoro Perry, el shogunat va tenir aviat de fer front al descontent intern que es va materialitzar en un moviment xenòfob i radical: el Sonnō jōi (尊王攘夷 «Reverenciar a l' Emperador, expulsar els bàrbars »).[7]
L'emperador Kōmei simpatitzava amb aquests sentiments, i -trencant amb segles de tradició imperial- va començar a prendre un paper actiu en assumptes d'estat: a quan va tenir l'oportunitat va denunciar els tractats i va intentar influir en la successió del shogun. Els seus esforços van culminar el març de 1863, amb la seva «Ordre d'expulsar els bàrbars». Tot i que el shogunat no tenia la més mínima intenció de fer-la complir, l'ordre però va inspirar atacs contra aquest shogunat i contra estrangers a Japó. L'incident més famós va ser l'assassinat del comerciant anglès Charles Lennox Richardson, per la seva mort el govern Tokugawa va haver de pagar una indemnització de cent mil lliures esterlines.[8] Un altre atac notable va ser el bombardeig de vaixells estrangers a Shimonoseki.[9]
Durant 1864, els actes xenòfobs van ser resposts amb èxit per les potències estrangeres mitjançant represàlies, com el bombardeig de Kagoshima per part dels britànics i el multinacional bombardeig de Shimonoseki. Alhora, les forces de Chōshū, juntament amb els ronins xenòfobs, van desencadenar la revolta de Hamaguri amb l'objectiu de prendre el control de la ciutat de Kyoto, on estava establerta la cort imperial, però el futur shogun Tokugawa Yoshinobu va dirigir una expedició de càstig i els va derrotar. En aquest punt, la resistència dels líders de Chōshū i la cort va disminuir, però al llarg del següent any els Tokugawa es mostrarien incapaços de mantenir el control del país, ja que molts dàimios començar a ignorar les ordres i les reclamacions d'Edo.[10]
Assistència estrangera militar [modifica]
Referències [modifica]
- ↑ Boshin (戊辰?) és la designació del cinquè any del cicle sexagenari en els calendaris orientals asiàtics. 戊辰 també es pot llegir com "tsuchinoe-tatsu" en japonès, literalment "Germà més vell del Drac de la Terra". En la terminologia xinesa, es va traduir com "Drac de la Terra Yang", que s'associa amb aquest any en particular en el cicle sexagenari. Etimològicament, 戊 i 辰 no tenen res a veure amb "drac" o "germà més gran de la Terra", així dons, la lectura "tsuchinoe-tatsu" s'ha de considerar com un tipus de kun'yomi associatiu. En termes de l'era, el conflicte va començar el quart any de Keiō, que també es va convertir en el primer any de Meiji l'octubre d'aquell any, i va acabar el segon any de Meiji.
- ↑ Yamakawa Kenjirō. Aizu Boshin Senshi. Tokyo: Tokyo Daigaku Shuppankai, 1933, pp. 89-90
- ↑ Japan Goes to War Dorothy Perkins, p.8
- ↑ The making of modern Japan Marius B. Jansen, p.342
- ↑ Hillsborough, Romulus. Shinsengumi: The Shogun's Last Samurai Corps. Tuttle Publishing, 2005.
- ↑ Gràcies a la interacció amb els holandesos, l'estudi de les ciències occidental continuà durant aquest període durant aquest període sota el nom de Rangaku, permetent al Japó estudiar i seguir la major part dels pasos de les revolució científiques i industrials. Discutit en «La tecnologia d'Edo» (見て楽しむ江戸のテクノロジー), 2006, ISBN 4-410-13886-3 (japonès) i «El món intel·lectual d'Edo» 江戸の思想空間) Timon Screech, 1998, ISBN 4-7917-5690-8 (japonès).
- ↑ Hagiwara, pág. 34.
- ↑ Jansen, pgs.314-5.
- ↑ Hagiwara, pág. 35.
- ↑ Jansen, pgs. 303-5
Enllaços externs [modifica]
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guerra Boshin |
- La Guerra Boshin (japonès)
- La Batalla de Ezo (japonès)