Ginjoler
 |
||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 |
||||||||||||||
|
|
||||||||||||||
| Classificació científica | ||||||||||||||
|
||||||||||||||
|
|
||||||||||||||
| Ziziphus ziziphus Lam. |
||||||||||||||
El ginjoler (Ziziphus ziziphus, sinònim:Ziziphus jujuba) és un arbust o petit arbre de la família de les Rhamnaceae. Hom pensa que és originari de l'Àfrica del Nord o Síria i es conrea a diversos països de la conca mediterrània des de temps molt antics. Fou introduït posteriorment a l'Índia i la Xina, on es conrea des de fa més de 4000 anys.
Taula de continguts |
[modifica] Particularitats
És una planta caducifòlia que pot arribar a fer uns 10 m d'altura, amb tronc dret amb grops i escorça molt clivellada. Les fulles, de 2 a 6 cm, són oval-lanceolades amb el marge finament dentat i d'un color verd clar brillant, alternes i poc peciolades, amb tres nervis principals longitudinals, presenten dues estípules espinoses a la base. Les flors, que apareixen entre abril i maig, són petites, pentàmeres, verdoses i situades en grups, inflorescències cimoses, de 2 a 5 sobre un petit peduncle comú a l'axil·la de les fulles.
La fusta del ginjoler s'utilitza per fer instruments musicals com gralles i tenores.
[modifica] Fruit
El fruit és el gínjol, una drupa comestible de forma el·lipsoïdal o globosa, de color rogenc o marronós quan és madur, que es produeix cap al setembre, i amb un sol pinyol. És molt similar a una pruna d'aspecte, però el seu gust recorda més aviat al de la poma.
Els gínjols són rics en sucres i mucílags i contenen una important quantitat de vitamina C. Són apreciats pel seu valor nutritiu com a fruita, natural o assecada. La manera de fer preparacions culinàries amb gínjols és similar a les que es fan amb la poma[1] i també les prunes. És un dels fruits de la dieta mediterrània tradicional, havent estat mencionat per Herodot. El gínjol fou el símbol del silenci a l'antiga Roma i es feia servir als temples de la Prudència. A la regiò de la Emília-Romanya es plantava un ginjoler a la zona exposada al sol per portar fortuna. Segons Plini[2] els gínjols eren molt apreciats com a laxatiu lleuger i es conservaven a l'abric de l'aire dins de caixes de fusta de faig o de til·ler.
Tot i que actualment el seu consum és molt reduït a les zones urbanes, encara és costum menjar gínjols a la tardor al Baix Ebre i Montsià, a molts llocs rurals del País Valencià i a la regió de Múrcia. Amb el gínjol es pot preparar l'allioli de gínjol, molt adient per acompanyar verdures bullides.
Actualment al Mediterrani els gínjols es mengen preferentment al Líban, Egipte, Tunísia, Grècia i a Itàlia. Hi han molts horts plantats amb ginjolers a Arquà Petrarca, municipi de la zona del Vèneto, on els gínjols es fan servir per la preparació de melmelades, xarops i un antic licor local, el brodo di giuggiole.
[modifica] Ús medicinal
El gínjol també s'ha utilitzat com a expectorant i com a remei contra afeccions respiratòries, de la gola, faringitis i traqueïtis. Té propietats pectorals, emol·lients i demulcents.
Les arrels del ginjoler s'han utilitzat contra la febre.
[modifica] Cultura popular
El gínjol ha donat lloc a les següents expressions en català:
- "Més content (o trempat o eixerit) que un gínjol"[3]
[modifica] Referències
- ↑ Eliana Thibaut i Comalada, La cuina de la poma: 250 receptes, Cossetània Edicions
- ↑ Plini 15, 65
- ↑ Entrada gínjol a diccionari.cat
- Rushforth, K. Trees of Britain and Europe. Collins 1999. ISBN 0-00-220013-9.
[modifica] Enllaços externs
|
|||||
