Joan Manén i Planas

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Manén vist per Ramon Casas (MNAC).

Joan Manén i Planas (Barcelona, 14 de març de 188326 de juny de 1971) fou virtuós del violí i compositor d'una obra molt important i molt extensa: òperes, obres orquestrals, obres escèniques, sardanes, cançons... i també nombroses transcripcions musicals. Mostrà el seu vessant literari escrivint literatura musical, en diverses obres i articles, i llibrets d'òpera. Nen prodigi,[1] el seu virtuosisme amb el violí l'hi atorgà des de ben jove un ample reconeixement internacional.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Als tres anys, al seu domicili natal del carrer dels Mercaders, va començar els estudis de solfeig i piano de la mà del seu pare, un comerciant aficionat a la música, i als cinc va iniciar-se en el violí. Va prosseguir-los amb Clemente Ibarguren, que havia estat deixeble de Delphin Alard, i amb Frederic Balart, aleshores director del Conservatori de Barcelona. Arran dels estudis amb Ibarguren va oferir els primers recitals públics en diverses ciutats espanyoles. Se'l considera nen prodigi ja que als set anys ja féu amb gran èxit un concert públic de violí, instrument del qual, més endavant, seria considerat un dels grans virtuosos.

El 1892, amb nou anys, va realitzar una gira com a concertista per Llatinoamèrica. L'any següent va dirigir per primera vegada un concert simfònic a Argentina amb un cor de dos-cents homes. Amb tretze anys va escriure les primeres composicions, que serien publicades un parell d'anys després. El 1897 debutà al Carnegie Hall de Nova York. A partir de 1898 va començar a donar recitals per tot Europa i va realitzar duets musicals amb artistes de la talla d'Enric Granados i Pau Casals, entre altres músics rellevants.[2]

A Alemanya, on va ser fins i tot comparat amb Richard Strauss, la seva música fou reconeguda ben aviat, i no únicament per aquella presentació juvenil a Frankfurt, sinó per altres concerts que va fer en aquell país, pel qual tenia molta tirada. De fet, va ser arrel la seva relació el 1904 amb la Hochschule (institució d'estudis superiors) de Berlín, quan tenia vint anys, que va ser aclamat com un dels més destacats instrumentistes del moment, i assolí una fama imparable arreu d'Europa. El prestigiós compositor i organista Alex Winterberger (1834-1914) va escriure al diari Leipziger Nueste Nachrichten, després d'haver assistit a un concert de violí de Manén:

« La suavitat del seu so, d'una bellesa i una densitat gairebé insòlites, fa que hom es lliuri captivat a la seva personalitat i a la peculiar execució de l'instrument, i l'escolti amb delectació, seduït per la sonoritat i l'exclusivitat del seu timbre, de la més alta claredat i puresa, i per la màgia del seu virtuosisme. »

La carrera de Manén, intuïtiu i autodidacte, com a virtuós del violí i com a compositor va ser sorprenent: entre els més aclamats directors d'orquestra, Felix Weingartner, Willem Mengelberg, Bruno Walter, Clemens Krauss, Fritz Reiner o Ernst von Schuch, entre d'altres, van dirigir-lo en les seves actuacions o van estrenar algunes de les seves obres. Oimés de les col·laboracions musicals amb els esmentats Granados i Casals, foren molt aclamades les interpretacions que oferí amb les participacions al piano de Richard Strauss, Max Bruch, Camille Saint-Saëns i Antonín Dvořák. Exercí de director d'orquestra en diverses actuacions.

Com Pablo Sarasate, Manén va ser l'únic violinista espanyol de l'època que va aconseguir interpretar totes les obres de Niccolò Paganini, fins i tot les considerades "inexecutables" per molts violinistes; i, rere l'insigne mestre pamplonès, van ser els únics d'entre els espanyols que assoliren fama internacional i contractes amb les principals sales de concerts de l'època. Va oferir gairebé cinc-mil concerts durant una llarga carrera com a instrumentista que finalitzà amb setanta-sis anys el 1959. No s'aturà, però, la seva activitat com a compositor.

El 1930 fundà y presidí la Societat Filarmònica de Barcelona, entitat influent en l'ambient musical barceloní que programà diversos concerts. El seu caràcter fort i exigent, el seu "donjoanisme" i la seva actitud indolent davant el franquisme, el van fer, alhora, estimat i odiat per la societat de la seva època; les imposicions de la dictadura l'empenyeren a substituir el català de tota la vida pel castellà i a apropar-se tímidament al règim franquista per sobreviure, com va haver de fer molta gent.

Obra musical[modifica | modifica el codi]

La seva producció inclou cinc òperes, dos ballets, dues simfonies, diversos poemes simfònics, concerts per a violí, piano, violoncel i oboè, música de cambra, obres corals, cançons, sardanes i nombroses transcripcions; moltes d'elles han estat interpretades a diversos països europeus i americans. L'obra compositiva de Manén es típicament romàntica, amarada de lirisme, amb pinzellades nacionalistes i influències de Richard Wagner.

Les òperes Giovanna di Napoli (1902) i Acté (1903) van ser estrenades al Liceu. A Frankfurt estrenà l'obra escènica Der Fackeltanz (La dansa de les atxes, 1909). També va escriure obres orquestrals, com Miniatures, Suite, Juventus, obres per a violí i orquestra, el poema simfònic Nova Catalònia, i diferents concerts per a instrument solista i orquestra. Va compondre l'escena el monodrama Medea i drames musicals, com El camí del sol (1926), Neró i Acté (1928),[3] la trilogia en vuit actes Don Joan —una de les composicions més estimades per l'autor, finalitzada el 1963, no estrenada—, Soledad (1952), una obertura i dos ballets: Rosario la Tirana (1953) i El retrat de Dorian Gray.

En el terreny de la música de cambra destaquen la composició per a flauta i piano Belvedere (1949) i Mobilis in mobili per a quartet, basada en la novel·la de Jules Verne Vint mil llegües de viatge submarí.

En el camp de la sardana el seu nom ha destacat quasi només per dues sardanes: El cavaller enamorat i Camprodon, obres que han estat d'una incidència extraordinària, seguides de prop per un altre títol, Manresana; ja més lluny, L'alegre companyia, Esperançant, Cap a Núria falta gent, Joia d'infants, La font dels pastors, Pàtria, Sardana tràgica, Gironina. Segons paraules d'Oriol Martorell:

« Les sardanes de Joan Manén respiren noblesa de sentiments, una equilibrada estructura formal i un gust quasi sensual per les combinacions tímbriques i colorístiques. »

Són notables les transcripcions que feu d'obres de Johann Sebastian Bach, Ludwig van Beethoven, Robert Schumann, Giuseppe Tartini i Paganini.

Obra literària[modifica | modifica el codi]

Ajudat pel seu secretari Artur Menéndez Aleyxandre (1899-1984), va escriure una autobiografia i nombroses obres, com els llibrets de les seves òperes, un tractat de violí El violín (Editorial Labor, Barcelona 1958) i Mis experiencias (en tres volums, Editorial Juventud, Barcelona, 1944-1957). Altres són: Variaciones sin tema, Relatos de un violinista, Diccionario de celebridades musicales.

Va ser fundador i director de la revista Música. Va col·laborar amb interessants articles a la Revista Musical Catalana, un butlletí periòdic que la Institució Catalana de Música va crear amb l'objectiu de donar informacions musicals que tenien força interès per copsar l'ambient musical de l'època modernista, publicat a partir de 1904. També en altres, de manera destacada a La Vanguardia.

L'Auditòrium Manén[modifica | modifica el codi]

Manén ideà l'ambiciós projecte de crear un auditori a la capital que complementés els altres dos grans temples musicals de la ciutat: el Liceu i el Palau de la Música Catalana. El 1954 es posava la primera pedra de l'Auditòrium Manén al barri del Putxet; però les subvencions esperades no arribaven amb la solvència necessària i els ingressos familiars, que provenien principalment de negocis i propietats a Cuba, patiren un daltabaix a conseqüència de la revolució castrista: el músic, enfrontat a problemes econòmics, va haver de vendre el terreny amb la part de l'edifici que s'havia començat a construir. Mentrestant, l'administració municipal de l'època, presidida pel cèlebre alcalde franquista José María de Porcioles, li girava l'esquena.

La propietat, situada a la confluència Balmes/Castenyer, va ser adquirida per una empresa vinculada al món de l'espectacle. Durant mig segle, alguns més si es té en compte el començament de les obres encarregades pel mestre Manén, la fantasmagòrica construcció va restar inacabada fins que el 2010 es va anunciar la construcció d'un complex de cinemes.

Disc de goma laca (disc de pedra de 70 rpm) amb Els Segadors. Fons Joan Manén del Museu de la Música.

El Fons Joan Manen[modifica | modifica el codi]

Després de la mort del músic, l'any 1971, els hereus del músic feren donació d'un llegat al Museu de la Música de Barcelona, conservat en l'arxiu de la institució com a Fons Joan Manén. Comprèn una partituroteca amb manuscrits autògrafs d'obres del músic, així com algunes partitures impreses com Juventus, Miniatures i el Concert per a oboè. Entre el llegat es troba, obra única, el primer enregistrament fet d'Els Segadors en disc de goma-laca.

A més, la col·lecció d'instruments del Museu conserva el violí donat pel mateix Joan Manén l'any 1964, amb el qual havia inaugurat la seva carrera internacional de concertista el 1904, un Guarneri construït el 1702 i que havia pertangut a Felix Mendelssohn, una de les personalitats de major influència en la vida musical de l'Europa de la primera meitat del segle XIX.

Reconeixements[modifica | modifica el codi]

Manén va ser membre de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando i de la Reial Acadèmia de Música d'Estocolm. Va rebre moltes distincions, entre les quals la de Caballero de la Real Orden de Carlos III, la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona al Mèrit Artístic i la de Comendador de número de la Orden Civil de Alfonso XII.

L'Ajuntament de Barcelona va dedicar-li un carrer, en el districte d'Horta-Guinardó, substituint l'anterior nom, "c/ del Maestro Joan Manén", per l'actual, "c/ de Joan Manén" el 1981.

El febrer de 2011 es presentà a l'Ateneu de Barcelona l'Associació Joan Manén, fundada amb motiu del 40è aniversari de la mort del músic per músics i promotors, amb l'objectiu de divulgar —concerts, enregistraments, web, conferències... a nivell internacional—, conservar el seu important llegat musical, sòlid i extens, i fer tasques de recerca.

El 2013, Actio Visual amb la col·laboració de l'Associació Joan Manen, produeix el documental "Joan Manén, el geni oblidat", estrenat a l'ateneu barcelonès. S'hi analitza la figura des de la seva infància, fonamentada amb les seves memòries, les entrevistes que concedí i articles publicats, que s'acompanyen de fragments de la seva obra.

Discografia[modifica | modifica el codi]

  • 2012: "Obres per a violí i piano. 1". Kalina Macuta, violí; Daniel Blanch, piano. Joan Manén Collection.
  • 2013: "Sardanes per a cobla". Cobla de cambra de Barcelona, direcció Jordi Molina.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Els intèrprets catalans, s. XIX dC - s. XX dC». Generalitat de Catalunya. [Consulta: 24/02/2014]. «Nen prodigi i compositor, Joan Manén va ser un dels millors violinistes de la primera meitat del XX.»
  2. «Joan Manén, d’infant prodigi a músic oblidat». [Consulta: 24/02/2014].
  3. Manuwald, Gesine. Nero in Opera: Librettos as Transformations of Ancient Sources. (Tranformationen der Antike ; 24). Berlin: De Gruyter, 2013, p. 233-239.. ISBN 9783110317138. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Mendoza, Cristina. Ramon Casas, Retrats al carbó. Sabadell: Editorial AUSA, 1995, p. 282 (catàleg MNAC). ISBN 84-8043-009-5. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Descàrrega en pdf del Fons Joan Manen