Leto

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Johann Georg Platzer (1704 – 1761): Leto converteix en granotes als pagesos licis, 1730.

En la mitologia grega, Leto (/liːtoʊ/; del greg: Λητώ Leto; Λατώ, Lato en dialecte Dòric, l'etimologia i el significat es troba en disputa) és filla dels titans Ceo i Febe i la germana de Asteria [1]. Segons algunes fonts va néixer a l’illa de Kos. [2] En la genealogia olímpica, Zeus és el pare dels seus bessons, [3] Apol·lo i Artemis, els Letoides, que Leto va concebir amb Zeus abans que aquest es cases amb Hera.

La naturalesa primària de Leto es dedueix de la dels seus pares, que poden haver estat Titans del sol i la lluna. [Cita requerida] El seu pare el tità" Coeus ", Herbert Jennings Rose considera que el seu nom i naturalesa incertes, [13] també es troba en una font romana amb el nom de “Polus”, [14] el que pot estar relacionat amb l'esfera del cel, de pol a pol [cita requerida] el nom de la mare de Leto, "Phoebe" (Φοίβη -. literalment "pur, brillant"), és idèntic al epítet  que Homer dona alseu fill Apol·lo, Φοῖβος Ἀπόλλων.

Es coneixen pocs mites grecs clàssics sobre Leto a part del seu embaràs i la cerca d'un indret en el qual pogués donar a llum a Apol·lo i Artemis, ja que Hera per gelosia l’havia perseguit  per totes les terres, obligant-la a fugir d'elles. Finalment, arribà a l’illa flotant d’Ortigia per donar a llum[4], però Hera va voler impedir el naixement prohibint a la seva filla Ilitia, deessa dels parts, que l’atengués. Quan ja portava Leto un retràs de 9 dies, els seus dolors van commoure als déus, que va fer que nasqués primer Artemis per ajudar a la seva mare en el part d’Apol·lo. Aquesta és la seva única funció activa mítica; una vegada Apol·lo i Artemis creixen, Leto es retira, sent una tènue [5] i benvolent figura de matrona en l'Olimp. En la mitologia romana, equivalent de Leto és Latona, una llatinització del seu nom, influenciat per l’Etrusc Letun. [6]

El culte a Leto es poc conegut, però a Creta, a la ciutat de Dreros, Spyridon Marinatos va descobrir un temple post-minòic del segle VIII a.C en el qual es van trobar tres figures singulars d'Apol·lo, Artemis i Leto fetes de làmines de llautó sobre un nucli conformat (sphyrelata). [7] Walter Burkert assenyala [8] que en el jaciment de Phaistos Leta apareix en connexió amb un culte iniciàtic. A Lícia, Leto es va identificar a partir del segle IV a.C amb la principal deessa mare, després del procés d’hel·lenització que va experimentar la regiò. [9] No obstant això,  el santuari de Letoon a prop de Janto es anterior al procés d’hel·lenització de la regió però en ell s’hi troben inscripcions gregues que identifiquen els Letoides com els "déus nacionals" del país. [10] [11] que unien la confederació lícia de ciutats-estat. Més recentment, s’ha identificat un altre santuari a Leto a Oenoanda. [12] A Kos també van reclamar Leto com a propi. Hi va haver, per descomptat, un Letoon més a Delos.  

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  1. Hesíode, Teogonia 403.
  2. Herodot 2.98; Diodor Sícul 2.47.2.
  3. Píndar es refereix a Apol·lo i Artemis com a bessons; altres fonts, per contra, citen als germans com a nascuts en diferents llocs.
  4. Karl Kerenyi notes, The Gods of the Greeks 1951:130, "His twin sister is usually already on the scene."
  5. Hesíode, Teogonia 406; "dark-veiled Leto" ( Himne Orfic 35, a Leto).
  6. Bonfante and Judith Swaddling, Etruscan Myths (series: The Legendary Past) (British Museum/University of Texas Press) 2006, p. 72.
  7. Marinatos' publicacions a Dreros citades per Burkert 1985, sect. I.4 note 16 (p.365); John Boardman ,Annual of the British School at Athens 62 (1967) p. 61; Theodora Hadzisteliou Price, "Double and Multiple Representations in Greek Art and Religious Thought" The Journal of Hellenic Studies 91 (1971:pp. 48–69), plate III.5a-b.
  8. Burkert, Greek Religion 1985.
  9. The process is discussed by T. R. Bryce, "The Arrival of the Goddess Leto in Lycia", Historia: Zeitschrift für alte Geschichte321 (1983:1–13).
  10. Bryce 1983:1 i nota 2.
  11. Bryce 1983, summarizing the archaeology of the Letoon.
  12. Alan Hall, "A Sanctuary of Leto at Oenoanda" Anatolian Studies 27 (1977) pp 193–197.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Leto Modifica l'enllaç a Wikidata