Leto

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Johann Georg Platzer (1704 – 1761): Leto converteix en granotes als pagesos licis, 1730.

En la mitologia grega, Leto (/liːtoʊ/; del grec: Λητώ Leto; Λατώ, Lato en dialecte Dòric, l'etimologia i el significat es troba en disputa) és filla dels titans Ceo i Febe i la germana d'Astèria [1]. Segons algunes fonts, va néixer a l’illa de Kos. [2] En la genealogia olímpica, Zeus és el pare dels seus bessons, [3] Apol·lo i Àrtemis, els Letoides, que Leto va concebir amb Zeus abans que aquest es casés amb Hera.

La naturalesa primària de Leto es dedueix de la dels seus pares, que poden haver estat titans del sol i la lluna. [Cita requerida] El seu pare, el tità Coeus -Herbert Jennings Rose considera el seu nom i naturalesa incertes-, [13] també es troba en una font romana amb el nom de “Polus”, [14] fet que pot estar relacionat amb l'esfera del cel, de pol a pol [cita requerida] el nom de la mare de Leto, "Phoebe" (Φοίβη, literalment "pur, brillant"), és idèntic a l'epítet que Homer dóna al seu fill Apol·lo, Φοῖβος Ἀπόλλων.

Es coneixen pocs mites grecs clàssics sobre Leto, a part del seu embaràs i la cerca d'un indret en el qual pogués donar a llum Apol·lo i Artemis, ja que Hera, per gelosia, l’havia perseguida per totes les terres, obligant-la a fugir-ne. Finalment, arribà a l’illa flotant d’Ortígia per donar a llum, però Hera va voler impedir-ne el naixement i prohibí a la seva filla Ilitia, dea dels parts, que l’atengués. Quan ja portava Leto un retard de 9 dies, els seus dolors van commoure els déus, que van fer que nasqués primer Àrtemis per ajudar la seva mare en el part d’Apol·lo. Aquesta és la seva única funció activa mítica; una vegada Apol·lo i Àrtemis creixen, Leto es retira, i és una tènue [5] i benvolent figura de matrona en l'Olimp. En la mitologia romana, l'equivalent de Leto és Latona, una llatinització del seu nom, influenciat per l’etrusc Letun.

El culte a Leto es poc conegut, però a Creta, a la ciutat de Dreros, Spyridon Marinatos va descobrir un temple postminoic del segle VIII aC, en el qual es van trobar tres figures singulars d'Apol·lo, Àrtemis i Leto fetes de làmines de llautó sobre un nucli conformat (sphyrelata). [7] Walter Burkert assenyala [8] que, en el jaciment de Phaistos, Leto apareix en connexió amb un culte iniciàtic. A Lícia, Leto es va identificar a partir del segle IV aC amb la principal dea mare, després del procés d’hel·lenització que va experimentar la regió. [9] No obstant això, el santuari de Letoon a prop de Xanthos és anterior al procés d’hel·lenització de la regió però s’hi troben inscripcions gregues que identifiquen els letoides com els "déus nacionals" del país, [10] [11] que unien la confederació lícia de ciutats estat. Més recentment, s’ha identificat un altre santuari a Leto, a Oenoanda. [12] A Kos, també van reclamar Leto com a pròpia. Hi va haver, per descomptat, un Letoon més a Delos.  

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  1. Hesíode, Teogonia, 403.
  2. Heròdot 2.98; Diodor Sícul 2.47.2.
  3. Píndar es refereix a Apol·lo i a Àrtemis com a bessons; altres fonts, per contra, citen els germans com a nascuts en diferents llocs.
  4. Karl Kerenyi, notes, The Gods of the Greeks 1951:130, "His twin sister is usually already on the scene."
  5. Hesíode, Teogonia, 406; "dark-veiled Leto" (Himne Òrfic 35, a Leto).
  6. Bonfante and Judith Swaddling, Etruscan Myths (series: The Legendary Past) (British Museum/University of Texas Press), 2006, p. 72.
  7. Marinatos' publicacions a Dreros citades per Burkert 1985, sect. I.4 note 16 (p.365); John Boardman,Annual of the British School at Athens 62 (1967) p. 61; Theodora Hadzisteliou Price, "Double and Multiple Representations in Greek Art and Religious Thought" The Journal of Hellenic Studies 91 (1971:pp. 48–69), plate III.5a-b.
  8. Burkert, Greek Religion 1985.
  9. The process is discussed by T. R. Bryce, "The Arrival of the Goddess Leto in Lycia", Historia: Zeitschrift für alte Geschichte321 (1983:1–13).
  10. Bryce 1983:1 i nota 2.
  11. Bryce 1983, summarizing the archaeology of the Letoon.
  12. Alan Hall, "A Sanctuary of Leto at Oenoanda" Anatolian Studies 27 (1977) pp 193–197.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Leto Modifica l'enllaç a Wikidata