Pitó verd

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Pitó verd
Morelia-viridis.jpg
GreenTreePython2010.jpg
Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Sauropsida
Subclasse: Diapsida
Ordre: Squamata
Subordre: Serpentes
Família: Pythonidae
Gènere: Morelia
Espècie: M. viridis
Nom binomial
Morelia viridis
(Schlegel, 1872)[2]
Distribució geogràfica
Distribució geogràfica
Sinònims
  • Chondropython azureus (Meyer, 1874)
  • Chondropython pulcher (Sauvage, 1878)
  • Chondropython viridis (Boulenger, 1893)
  • Python viridis (Schlegel, 1872)[3]
Exemplar jove
Dos exemplars al zoo de Berlín. Les femelles tenen sovint un color blavós quan estan embarassades.
Exemplar juvenil
Detall de les fosses labials
Pitó verd al terrari d'Oslo
Pitó verd durant el canvi de color
Pitó verd

El pitó verd (Morelia viridis) és una espècie de pitó de la família dels pitònids.[4]

Descripció[modifica | modifica el codi]

  • Cos de secció triangular i amb el cap clarament diferenciat del tronc.
  • Pot assolir els 200 cm de llargària màxima, tot i que la mitjana és de 120 (100 el mascle i 129 la femella).[5]
  • És molt prima i, en general, de color verd brillant amb una línia vertebral sovint discontínua de color blanc o groc, tot i que n'hi ha adults de color blau (cianomorfs) o groc. Les cries són extremadament variables pel que fa a la coloració ja que poden ésser des del color vermell teula fins al groc llimona o el marró (fins i tot, dins de la mateixa posta), i tenen la línia vertebral més marcada i contínua. La coloració juvenil es manté aproximadament uns tres anys amb una lenta transició cap al color verd de força setmanes.
  • Presenta una sèrie de taques dorsals o laterals de color blanc o blau.
  • Ulls amb les pupil·les verticals i l'iris marró.
  • Té fossetes termoreceptores al llarg dels llavis superior i inferior.
  • Les dents assoleixen una gran mida i es troben corbades fortament cap enrere.
  • Escates del cap irregulars i petites.
  • Cua prènsil, amb la punta molt prima i de color blau, tot i que la part ventral és de color crema o groc brillant.
  • Els adults no presenten dimorfisme sexual, encara que les femelles juvenils tenen el cap més ample i llarg en comparació amb els mascles de grandària similar.[6][7][8][9]

Subespècies[modifica | modifica el codi]

Reproducció[modifica | modifica el codi]

És ovípar, la seua temporada de reproducció s'estén des de finals de l'agost fins a finals del desembre, els ous (entre 6 i 30) son postos des del novembre fins al febrer en els buits dels arbres o entre les plantes epífites i el període d'incubació és de 39-65 dies. Les cries fan 30 cm en néixer.[5][6] Els mascles assoleixen la maduresa sexual al voltant dels 2,4 anys de vida i les femelles als 3,6.[11][12]

Alimentació[modifica | modifica el codi]

Es nodreix d'aus, ratpenats i petits rosegadors (com ara, Rattus leucopus i Melomys capensis a la península de York), els quals acostuma a sorprendre amb un ràpid atac en què la serp queda subjecta a la branca mitjançant la seua cua forta i prènsil.[13][6]

Depredadors[modifica | modifica el codi]

És depredat per Cracticus quoyi, l'astor variable (Accipiter novaehollandiae), Henicopernis longicauda, Megatriorchis doriae, Accipiter meyerianus, Harpiopsis novaeguineae, Accipiter poliocephalus, Accipiter melanochlamys, Accipiter buergersi, Ninox rufa, el varà dels manglars (Varanus indicus), el dingo (Canis lupus dingo) i el gat marsupial de Nova Guinea (Dasyurus albopunctatus).[14][15][6]

Hàbitat i distribució geogràfica[modifica | modifica el codi]

Viu a les regions tropicals humides i càlides (des del nivell del mar fins als 1.850 m d'altitud)[6] de l'extrem nord d'Austràlia (la península del Cap York a Queensland),[16] Indonèsia (Papua Occidental), Papua Nova Guinea i les Illes Salomó.[17][3][18][19][20][14][21][22][23]

Costums[modifica | modifica el codi]

És l'espècie de pitó més arborícola (tot i que també baixa al terra de tant en tant) i és molt característica la postura que adopta quan descansa: completament enrotllada sobre una branca i amb el cap sobre el cos. Com a adult, és nocturn (dorm de dia) i caça principalment de nit.[24][6] Les femelles són més actives durant el febrer i els mascles entre el gener i el març. No obstant això, des de l'abril fins al començament de la temporada de cria a l'octubre, ambdós sexes són sedentaris i inactius.[25][24]

Longevitat[modifica | modifica el codi]

Pot viure com a mínim 15 anys i com a màxim 19. En captivitat, pot arribar als 20.[18]

Confusió amb altres espècies[modifica | modifica el codi]

Aquesta espècie és un excepcional exemple de convergència evolutiva amb la boa maragda (Corallus caninus) ja que ambdues espècies comparteixen un hàbitat (la selva tropical) i una forma de vida pràcticament iguals (són arborícoles depredadores, tenen dietes similars, canvien d'un estil de vida diürn durant l'etapa juvenil a un altre de nocturn en l'edat adulta i, curiosament, pateixen un canvi ontogenètic del color vermell o groc juvenil al verd brillant adult) i, per tant, llurs aparença és molt semblant. No obstant això, hi ha diferències significatives entre totes dues: les fossetes termoreceptores són molt prominents a la boa i ocupen tota la mandíbula superior, mentre que al pitó verd només són presents a les escates supralabials anteriors. A més, les boes pareixen les cries ja desenvolupades, mentre que la femella del pitó verd pon ous.[26][8][7][14][24]

Amenaces[modifica | modifica el codi]

És cada vegada més popular en el comerç d'animals de companyia, la qual cosa ha resultat en la captura constant d'espècimens silvestres. A més, els pobles indígenes de Nova Guinea la fan servir com a aliment.[1]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 UICN (anglès)
  2. uBio (anglès)
  3. 3,0 3,1 3,2 Catalogue of Life (anglès)
  4. The Taxonomicon (anglès)
  5. 5,0 5,1 AROD (anglès)
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 ZipCodeZoo (anglès)
  7. 7,0 7,1 Bartlett, R., 1995. Popular Pythons and Boas: Complete guide for owners of larger snake species. Mission Viejo, Califòrnia: Bowtie Press.
  8. 8,0 8,1 Torr, G., 2000. Pythons of Australia: A Natural History. Malabar, Florida: Krieger Publishing Company.
  9. Zoo de Barcelona (català)
  10. Biolib (anglès)
  11. O'Shea, M., 2007. Boas and Pythons of the World. Princeton, Nova Jersey: Princeton University Press.
  12. Ross, R., G. Marzec, 1990. The Reproductive Husbandry of Pythons and Boas. Des Moines, Iowa: Garner Printing, Inc.
  13. Cogger, H., 1983. Reptiles and Amphibians of Australia. Sanibel, Florida: Ralph Curtis Books.
  14. 14,0 14,1 14,2 Wilson, D., R. Heinsohn, J. Endler, 2007. The adaptive significance of ontogenetic colour change in a tropical python. Biology Letters, 3: 40-43.
  15. Wilson, D., 2007. Foraging ecology and diet of an ambush predator: the green python Morelia viridis. Pp. 141-150. A: R Henderson, R Powell, eds. Biology of the Boas and Pythons. Eagle Mountain, Utah: Eagle Mountain Publishing.
  16. Winchell, S., 2009. Pythons Australiens. Reptilia (Münster) 14 (5): 16-27.
  17. McDowell, S., 1975. A Catalogue of the Snakes of New Guinea and the Solomons, with Special Reference to Those in the Bernice P. Bishop Museum. Part II. Anilioidea and Pythoninae. Journal of Herpetology, 9/1: 1-79.
  18. 18,0 18,1 Wilson, David; Heinsohn, Robert, 2007. Geographic range, population structure and conservation status of the green python (Morelia viridis), a popular snake in the captive pet trade. Australian Journal of Zoology 55 (3):147-154.
  19. The Reptile Database (anglès)
  20. Rawlings, L., S. Donnellan, 2003. Phylogeographic analysis of the green python, Morelia viridis, reveals cryptic diversity. Molecular Phylogenetics and Evolution, 27: 36-44.
  21. Wilson, D., R. Heinsohn, 2007. Geographic range, population structure and conservation status of the green python (Morelia viridis), a popular snake in the captive pet trade. Australian Journal of Zoology, 55: 147-154.
  22. GBIF (anglès)
  23. Iskandar, D.T. i Colijn, E., 2001. Checklist of Southeast Asian and New Guinean Reptiles. Part I: Serpentes. Binamitra, Jakarta.
  24. 24,0 24,1 24,2 Wilson, D., R. Heinsohn, J. Wood, 2006. Life-history traits and ontogenetic colour change in an arboreal tropical python, Morelia viridis. Journal of Zoology, 270: 399–407.
  25. Wilson, D., R. Heinsohn, S. Legge, 2006. Age- and sex-related differences in the spatial ecology of a dichromatic tropical python (Morelia viridis). Australian Ecology, 31: 577-587.
  26. Myers, P., R. Espinosa, C. S. Parr, T. Jones, G. S. Hammond i T. A. Dewey, 2012. The Animal Diversity Web (en línia) (anglès)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Arth, Steven i Sandra Baus, 2006. Der Grüne Baumpython (Morelia viridis) Natur und Tier Verlag (Münster), 64 pp.
  • Boulenger, G. A., 1879. Observations sur le genre Chondropython. Bull. Soc. Zool. France 1879: 146-147.
  • Boulenger, G. A., 1893. Catalogue of the snakes in the British Museum (Nat. Hist.) I. Londres (Taylor & Francis), 448 pp.
  • De Rooij, N. de, 1917. The Reptiles of the Indo-Australian Archipelago. Il. Ophidia. Leiden (E. J. Brill), xiv + 334 S.
  • Hoffmann, M. & Motz, M., 2011. Grüner Baumpython - Morelia viridis. Natur und Tier-Verlag, 263 pp.
  • Hoser, R., 2003. Five new pythons. Macarthur Herpetological Society Newsletter, 40: 4-9.
  • Kivit, R. & Wiseman, S., 2000. The Green Tree Python & Emerald Tree Boa. Kirschner i Seufer Verlag, Keltern-Weiler, 126 pp.
  • Kivit, R. & Wiseman, S., 2005. Grüner Baumpython und Grüne Hundskopfboa. Kirschner und Seufer Verlag, Keltern-Weiler, 174 pp.
  • Kroneis, Michèl, 2010. Der Grüne Baumpython – durch Naturbrut zum Erfolg Draco 11 (44): 38-59.
  • Maxwell, G., 2006. Morelia viridis. Reptilia (GB) (44): 39-42.
  • Maxwell, G., 2007. Die häufigsten Haltungsprobleme beim Grünen Baumpython (Morelia viridis). Reptilia (Münster) 12 (5): 77-81.
  • McDiarmid,R.W.; Campbell,J.A. & Touré, T. A., 1999. Snake species of the world. Vol. 1. Herpetologists’ League, 511 pp.
  • Meyer, A. B., 1874. (Eine Mittheilung von Hrn. Dr. Adolf Meyer) über die von ihm auf Neu-Guinea und den Inseln Jobi, Mysore und Mafoor im Jahre 1873 gesammelten Amphibien. Monatsber. K. Preuss. Akad. Wiss. Berlin 1874: 128-140.
  • Sauvage, H. E., 1878. Eassai sur la faune herpetologique de la Nouvelle-Guinee, suivi de la description de quelques especes nouvelles ou peu connues. Bulletin des Sciences, par la Sociétè Philomathique de Paris 2: 25-44.
  • Schlegel, H., 1872. De direntium van het Koninklijk zoologisch Genootschap Natura Artis Magistra te Amsterdam, Reptilia. Amsterdam, 64 pp.
  • Schleip, Wulf D & O’Shea, M., 2010. Annotated checklist of the recent and extinct pythons (Serpentes, Pythonidae), with notes on nomenclature, taxonomy, and distribution. ZooKeys 66 (2010) : 29-79.
  • Schröder, H., 1982. Ein ergänzender Nachweis zum Vorkommen von Chondropython viridis (Reptilia: Serpentes: Boidae). Salamandra 18 (3/4): 359-360.
  • Switak, Karl H., 1995. The emerald serpents of New Guinea (Part 1) Reptiles 2 (6): 76-99.
  • Switak, Karl H., 1996. Die Lebensgewohnheiten des Grünen Baumpythons TI Magazin (129): 48-51.
  • Switak, Karl H., 2006. Adventures in Green Python Country. Natur und Tier Verlag (Münster), 364 pp.
  • Weier, M., 2005. Naturbrut mit 100 Prozent Schlupfrate bei Morelia viridis (Schlegel, 1872). Elaphe 13 (1): 31-40.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pitó verd
Wikispecies-logo-en.png
Podeu veure l'entrada corresponent d'aquest tàxon, clade o naturalista dins el projecte Wikispecies.