Segona Guerra Macedònica

De Viquipèdia

L'article necessita algunes millores quant a la seua estructura. (Col·laboreu!) Tot article hauria de tenir una estructura en seccions, també podria necessitar infotaules o pot ser que alguns elements quedin desplaçats o sobreposats en funció de la resolució de la pantalla i del navegador utilitzat. Hi falta taula de guerra

La Segona Guerra Macedònica (200 aC–197 aC) es va lluitar entre el Regne de Macedònia, liderat per Filip V de Macedònia i la República de Roma, aliada amb Rodes i Pèrgam. El resultat fou la derrota dels macedonis, que es van veure forçats a retirar-se de totes les posessions a Grècia.

[edita] Antecedents

Durant la Segona Guerra Púnica, Rodes i Pèrgam van reforçar les seves flotes construint nous vaixells. Filip V de Macedònia, davant el domini de la mar pels seus enemics, va passar el hivern a Cària i l'any següent (200 aC) va aconseguir eludir la vigilància enemiga i retornar a Europa on calia la seva presència. Àtal de Pèrgam i el govern de Rodes van portar la seva flota a Egina i van aconseguir l'aliança d'Atenes, hostil al Regne de Macedònia, que va declarar la guerra a Filip.

La República de Roma havia quedat lliure del seu enemic cartaginès i podia tornar a ajudar als seus aliats grecs i als Ptolomeus d'Egipte. El 200 aC Roma va trencar el tractat de pau i va declarar la guerra al Macedònia, encarregant la seva direcció al cònsol Publi Sulpici Galba.

[edita] La Guerra

Les forces romanes van arribar molt tard, i després d'enviar una petita força a Atenes dirigida per Gai Claudi Centó, Publi Sulpici Galba va establir els quarters de hivern a Apol·lònia. Àtal i Rodes van renunciar a seguir la guerra esperant que els romans fessin la feina. Filip va aprofitar i va enviar a Nicànor l'Elefant a envair l'Àtica mentre ell mateix anava a Tràcia on va conquerir Enos i Maronea, va avançar cap al Quersonès traci, i va assetjar Abidos. Ni Àtal ni els rodis van fer res per ajudar a aquesta ciutat, tot i que la seva obstinada resistència els donava temps de sobra, i finalment fou conquerida quan ja la major part dels seus habitants havia mort.

Una mica després va arribar Sulpici a l'Epir però Filip no va prendre cap mesura. Mentre el contingent de Centó enviat a Atenes va atacar Calcis que va sorprendre i saquejar, retirant-se després. Filip va intentar aprofitar la seva absència per ocupar Atenes, però no ho va aconseguir i en revenja va assolar l'Àtica incloent cementiris i llocs sagrats. Llavors va anar a Corint i va prendre part a l'assemblea dels aqueus, aconseguint la declaració de guerra de la Lliga Aquea contra Roma. De tornada a Macedònia va assolar altre cop l'Àtica.

El 199 aC el cònsol Sulpici estava a punt per iniciar la guerra. El seu lloctinent Luci Apusti ja havia fet alguns atacs victoriosos aliat a l'il·liri Pleurat, al rei Aminandre d'Atamània i al rei Bató de Dardània. Els etolis en canvi van declinar prendre part a la guerra a favor de cap bàndol. Sulpici va avançar cap a la Dassarètia i Filip li va sortir al pas amb el seu exèrcit principal; es van produir diversos petits combats parcials, el més fort dels quals fou el d' Octolophus, amb victòria romana, que va decidir als etolis a abraçar el partit romà i van enviar les seves forces cap a Tessàlia on es van unir a Aminandre mentre Bató entrava a Macedònia pel nord. Filip va abandonar les seves posicions ben protegides i es va retirar cap a Macedònia eludint al cònsol romà.

Llavors va enviar a Atenàgores contra els dardanis i ell mateix va atacar als etolis i atamans a Tessàlia; va atacar als etolis per sorpresa i va fer una gran matança i els hauria aniquilat si no hagués arribat Aminandre d'Atamània al darrer moment. Mentre Sulpici va avançar cap Eòrdia i Orèstia (o Orestis) on va ocupar Celetrus, i va retornar cap a l'Epir sense fer res més important. Atenàgores va poder rebutjar als dardanis i la campanya es va tancar per aquell any.

A l'any següent va arribar el nou cònsol roma Publi Vil·li Tapul però un motí al seu exèrcit va impedir fer res. Pel seu costat Filip va assetjar Thaumaci a Tessàlia, però la ciutat va resistir ferotgement i a final d'any Filip va abandonar el setge.

El 198 aC es va reprendre la lluita. Filip va agafar posicions prop d'Antigònia que dominava l'accés a Macedònia i Vil·li es va acostar a les posicions reials però no va aconseguir res i llavors va arribar el seu successor Flaminí que el va substituir.

Flaminí va optar per assaltar el pas d'Antigònia i va demanar l'ajut del partit romà de l'Epir dirigit per Carops el vell (Charops). Durant 40 dies va lluitar amb els macedonis. Filip V de Macedònia va començar a negociar amb la mediació dels epirotes i Flaminí va exigir l'evacuació de Grècia i Tessàlia; mentre es va descobrir un pas amagat de muntanya que evitava Antigònia i els romans van creuar i es van presentar al darrera de les línies macedònies: Antigònia, atacada per dos costats, ja no va oferir resistència i els defensors van fugir cap a Tessàlia després de perdre dos mil homes. Epir es va sotmetre a Flaminí i va rebre un tractament suau.

El cònsol va avançar per Tessàlia i Filip va fer una política de terra cremada. Flaminí va assetjar Falòria i va trobar resistència però fou conquerida amb un càstig que havia de servir d'exemple a altres ciutats; però com que les principals ciutats tenien guarnicions macedònies, la mesura no fou efectiva. L'exèrcit macedoni estava a Tempe des de on podia enviar ajut a qualsevol ciutat. Flaminí va assetiar Carax (Charax) al Peneu, però els atacs foren rebutjats i el setge es va haver d'aixecar.

Llavors Flaminí va anar a la Fòcida i va ocupar diverses ciutats incloent alguns ports que li van permetre comunicar amb el seu germà Luci Quinti Flaminí, cap de la flota. La principal ciutat Elateia o Elatea o Elàtia va resistir i va aturar el seu progrés. Mentre Luci va aconseguir l'aliança de la Lliga Aquea, dirigida llavors per Aristenet de Dimes; però Megalòpolis, Dime i Argos van romandre lleials al Regne de Macedònia.

Després d'ocupar Elàtia, Flaminí va establir els seus quarters de hivern a Fòcida i Lòcrida; una revolta a Opus va foragitar a la guarnició macedònia i una part dels revoltats va cridar als etolis i uns altres als romans que finalment van prendre possessió de la ciutat cosa que va molestar al etolis. La guarnició macedònia s'havia refugiat a l'acròpoli però no fou atacada i mentre Filip V va fer noves propostes de pau que foren acceptades per Flaminí que aspirava a romandre en el comandament un altra any, i es va pacta una treva de dos mesos.

A una reunió al golf Malic prop de Nicea de Bitínia, que va durar tres dies, Filip i Flaminí (i els seus aliats especialment els etolis) van discutir l'afer; la principal petició romana i etòlia era la retirada de totes les guarnicions macedònies de Grècia. Flaminí volia demorar la resposta i va actuar molt políticament. De moment va permetre enviar ambaixadors macedonis a Roma a canvi de la evacuació de les posicions que li quedaven a Lòcrida i Fòcida; Flaminí ja havia informat al senat de què calia exigir la retirada de les guarnicions macedònies de Grècia (especialment les més importants a Demetries, Calcis i Corint) i els ambaixadors macedonis es van trobar amb aquesta exigència també a Roma. Els ambaixadors van sortir de la capital, i el senat va prorrogar el poder a Flaminí per un període indefinit.

Aconseguit el seu objectiu Flaminí va declarar que ja no hi hauria més converses de pau. Filip V llavors es va intentar aliar a Nabis d'Esparta, que per traïció s'havia apoderat d'Argos, el qual va convidar a Flaminí a una conferencia en aquesta ciutat on finalment es va acordar que Nabis seria aliat romà i hauria de deixar de fer la guerra a la Lliga Aquea, però conservaria Argos (encara que el tractat va evitar aquesta clàusula). Llavors Flaminí va anar contra Corint on el tirà Filocles, amic de Nabis, s'esperava que també es passaria al camp romà, però fou en debades.

Flaminí va passar per Beòcia que va haver de renunciar a l'aliança macedònia i unir-se als romans, però la majoria dels beocis amb capacitat militar ja estaven servint a l'exèrcit macedoni. Només els acarnanis van romandre fidels al Regne de Macedònia.

A la primavera del 197 aC Flaminí va deixar el campament i va inicia la segona campanya ajudat pels auxiliars aqueus i etolis principalment. A avançar cap a Phthiotis i Filip al front del seu exèrcit, li va sortir al pas. Un primer enfrontament menor es va produir a Feres, i fou favorable als romans. Els dos exercits es van dirigir cap a Farsàlia i Escotusa. Tot seguit es va produir la batalla de Cinoscèfals en la que 8000 macedonis van morir i 5000 fets presoners i en la que Flaminí va obtenir una victòria completa (només va perdre 700 homes). Tota Tessàlia es va rendir als romans i Filip va demanar la pau. Els etolis es van atribuir la principal part en la victòria.

Flaminí va acordar al rei una treva de 15 dies i permís per iniciar converses de pau; els etolis exigien molt més i van acusar a Flaminí d'haver estat subornat pel rei macedoni; finalment aquestes exigències i acusacions van fer que els etolis no obtinguessin gaire premi per la seva cooperació. Filip va acceptar els termes de pau proposat pels romans i es va signar una treva per uns quants mesos i es van enviar ambaixades a Roma.

Flaminí va restaurar la llibertat dels soldats beocis que servien a Macedònia i va donar el càrrec de beotarca a un comandant dels tebans de l'exèrcit macedoni (que aviat fou assassinat pel partit romà amb permís de Flaminí). Una revolta antiromana va esclatar a Beòcia i els romans que foren trobats al país foren assassinats (uns 500) i els seus cadàvers deixats sense enterrar. Flaminí va assolar Beòcia i va assetjar Coronea i Acrèfia on s'havien trobat molts morts romans; els beocis van demanar la pau i finalment es va fer amb la mediació de la Lliga Aquea però els principals caps rebels van haver de ser entregats i es va haver de pagar una multa de 30 talents.

Aquest article és un esborrany sobre guerra. Podeu ajudar la Viquipèdia ampliant-lo.