Trementina

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La trementina és un preparat a base de resina o d'extracte de terebint (dit també arbre de trementina) que té propietats curatives. Les persones que en feien s'anomenaven trementinaires. Fins al segle XIX, a les poblacions del Pirineu català -l'exemple més conegut és del poble de Tuixent (Alt Urgell), on hi ha el Museu de les Trementinaires- es produïa trementina i es comercialitzava a les viles i a les ciutats grans.

Trementinaires[modifica | modifica el codi]

L'ofici de trementinaire va ser una activitat exclusiva de la vall de la Vansa i Tuixent, a la comarca de l'Alt Urgell, que es va desenvolupar durant els segles XIX i XX. Exercida majoritàriament per dones, tenia com a objectiu complementar l'economia domèstica de la família i aportar-hi liquiditat de diner efectiu, en un context on els intercanvis monetaris eren escassos. El comerç va permetre a les trementinaires disposar de moneda per a pagar deutes, redimir préstecs, pagar per a reduir el servei militar o recollir els dots dels cabalers (germans o germanes de l'hereu o la pubilla). Les trementinaires solien pertànyer a les famílies més pobres de la vall.[1]

  • Les trementinaires es dedicaven a allò que en deien "anar pel món". Es desplaçaven per Catalunya seguint sempre uns mateixos itineraris prefixats per tal de vendre la trementina, herbes remeieres i altres productes de muntanya. Venien tè de roca, corona de rei, escabioses, serpolet, orella d'ós, milifulla, bolets secs, oli d'avet i de ginebre, etc., però la trementina era el seu producte principal i el que els va donar nom. Es feia servir per a desinfectar ferides de persones i animals. És una substància que s'extrau de la resina dels pins, i l'ungüent es fabrica afegint-hi pega grega i oli d'oliva. Malgrat el seu prestigi, envoltat de misteri, les trementinaires no sortien de casa amb el producte fet: compraven part dels ingredients als adroguers al llarg del seu viatge i preparaven la trementina "in situ", amb la qual cosa s'estalviaven haver de carregar la pomada durant tot el trajecte.[1]

La mercaderia la guardaven en bosses de roba fàcils de traginar durant el viatge. Les bosses que carregaven, grans com a farcells, van contribuir a crear la imatge de la trementinaire, que era reconeguda així per tot arreu on passava. Altres elements típics de la seva impedimenta eren una bossa petita per a dur-hi la roba i els diners, les llaunes on portaven els olis (d'avet i de ginebre, i la trementina), el podallet per a tallar herbes, i una petita romana de ferro per a pesar els productes.[1]

Els viatges de les trementinaires tenien també com a objecte comprar o obtenir objectes i recursos que no eren accessibles a muntanya. Com diu l'antropòleg Joan Frigolé "anar pel món fou una de les estratègies adaptatives d'una pagesia de muntanya amb una economia d'autoconsum en el context d'una economia mercantilitzada”. Sortien de la vall generalment per parelles i viatjaven a peu, o en transport públic quan els era possible. Generalment anaven dues dones, una de jove i una de més gran i amb més experiència. En general eren de la mateixa família: germanes, mare i filla, o àvia i néta. La confiança entre elles era molt important, ja que la més gran i entesa transmetia a l'aprenenta els seus coneixements no només sobre plantes i trementina sinó també les arts medicinals, els circuits de venda i els clients potencials. Durant el trajecte s'hostatjaven a cases particulars on se les acollia a canvi d'herbes i remeis. Els seus circuits s'estenien per les comarques del Pallars, la Cerdanya, l'Urgell, l'Anoia, el Bages, Osona, el Vallès, el Barcelonès, la Selva, el Gironès, l'Empordà i la Garrotxa, però també van arribar fins a la Vall d'Aran i tot el vessant nord dels Pirineus, la Catalunya Nova i l'Aragó. Solien fer dos viatges cada any, un a la tardor del qual retornaven per Nadal, i un altre tan bon punt havien matat el porc i que durava fins per Pasqua. El primer viatge d'una trementinaire que tenim documentat fou el 1875. El darrer el va fer la Sofia Montaner el 1984.[1]

El desembre de 1998 es va inaugurar a Tuixen el Museu de les Trementinaires, un homenatge a aquestes dones valentes i una nova contribució “post mortem” a les transformacions econòmiques, culturals i socials de La Vansa.[1]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Dones sàvies. Barcelona: Institut Català de les Dones, 2013 [Consulta: 22 d'agost de 2013]. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Trementina