Àrab

Àrab

عربية (ʿarabiyya)
Altres noms	-
Tipus	llengua, macrollengua i llengua viva
Ús
Parlants	225 milions
Parlants nadius	295.000.000  (2010 )
Rànquing	4
Oficial a	Algèria, Bahrain, Comores, Txad, Djibouti, Egipte, Eritrea, Iraq, Israel, Jordània, Kuwait, Líban, Líbia, Mauritània, Marroc, Oman, Palestina, Qatar, Aràbia Saudita, Sudan, Síria, Tunísia, Emirats Àrabs Units, Iemen
Autòcton de	Orient Mitjà, Nord-Àfrica i Àsia Occidental
Estat	Algèria, Bahrain, Egipte, Gaza, Iraq, Israel, Jordània, Kuwait, Líban, Líbia, Mauritània, Marroc, Oman, Qatar, Aràbia Saudita, Sudan, Síria, Tunísia, Emirats Àrabs Units, Cisjordània, Iemen i més països per minories
Classificació lingüística
Llengua afroasiàtica Llengua semítica  Central Sud  Àrab
Característiques
Sistema d'escriptura	escriptura àrab
Institució de normalització	a Egipte, Jordània i Síria per les respectives Acadèmies de la Llengua Àrab
Estudiat per	estudis àrabs, Arabic Language Studies (en) i filologia àrab
Nivell de vulnerabilitat	1 segur
Història	història de la llengua Àrab
Codis
ISO 639-1	ara
ISO 639-2	ara
ISO 639-3	ara
SIL	ara
Glottolog	arab1395
Linguasphere	12-AAC
Ethnologue	ara
ASCL	4202
IETF	ar

Banderes dels estats de llengua àrab

La llengua àrab (en àrab: اللغة العربية, al-luḡa al-ʿarabiyya) és la llengua parlada en origen pel poble àrab. És una llengua semítica, com l'hebreu, l'arameu, l'accadi o el sirià. Pel fet de l'expansió territorial a l'edat mitjana i per la difusió de l'Alcorà, aquesta llengua s'ha estès per tot l'Àfrica nordsahariana i bona part de l'Orient Pròxim. És la llengua oficial en vint països i cooficial en almenys altres sis; així mateix és la llengua oficial de la Lliga Àrab i una de les sis llengües oficials de l'Organització de Nacions Unides.

L'origen de la llengua àrab es remunta al segle II de la nostra era. La tradició oral considera no obstant que és una llengua revelada directament a Ismael, fill d'Abraham i Agar. Les primeres traces de l'escriptura àrab es remunten més enllà del segle VI.

La llengua àrab compren tant una varietat estàndard que s'utilitza en lectura i escriptura, en situacions formals i en els mitjans de comunicació massius (àrab fus·ha o àrab clàssic - اللغة العربية الفصحى, al-luḡa al-ʿarabiyya al-fuṣḥà), com nombrosos dialectes locals, que a voltes arriben a ésser incompressible entre si a causa de diferències lèxiques i fonològiques, mentre que mantenen major continuïtat en el pla sintàctic. La denominació d'aquesta llengua en el propi idioma àrab és (al-luḡa) al-ʿarabiyya (la (llengua) àrab), tot i que en alguns dialectes, com en l'egipci es denomina (al-lisān) al-ʿarabī (en gènere masculí).

Varietats de l'àrab

L'àrab és un terme genèric que agrupa nombroses varietats:

• l'àrab clàssic: la llengua de l'Alcorà, parlada a l'època de l'expansió islàmica
• l'àrab literari: una forma moderna però una mica diferenciada de l'àrab clàssic, que és la llengua escrita comuna de tots els països àrabs
• els dialectes àrabs: llengües orals parlades en els països àrabs derivades de l'àrab clàssic, amb els substrats, superstrats i usos diferents segons les regions, que fa que de vegades siguin tan diferents entre si com el català, l'italià o el romanès entre ells.

Descripció lingüística

Classificació

La llegua àrab pertany a la sub-branca semítica occidental (formada en total per tres llengües: hebreu, arameu i àrab) de la branca semítica del tronc afroasiàtic. És la llengua semítica més arcaica, es a dir, la més propera al semític primitiu, de totes les que segueixen vives avui en dia.

L'àrab esdevé llengua literària al segle VI i llengua litúrgica dels musulmans al segle VII.

En àrab la forma literària es nomenada al-luḡa al-fuṣḥà ("la llengua més eloqüent") i inclou l'àrab antic present en la poesia preislàmica, en l'Alcorà i en la literatura clàssica, així com l'àrab estàndard modern, emprat en la literatura contemporània i els mitjans de comunicació. Les formes dialectals reben el nom genèric d' al-luḡa al-ʿammiyya ("la llengua popular", "la llengua de la gent"), tot existint formes intermèdies entre l'una i l'altra.

Fonètica i fonologia

Article principal: Alfabet àrab

Alfabet àrab

L'àrab empra un sistema d'escriptura propi que s'escriu de dreta a esquerra, tot unint les lletres entre elles. D'aquesta manera cada lletra de l'alfabet àrab pot prendre fins a quatre grafies diferents, segons si aquesta es escrita aïllada, al començament, al mig o al final de la paraula.

Exceptuant comptades excepcions, a cada grafema li correspon un fonema, és a dir: en àrab amb prou feines existeixen lletres mudes, omeses o bé lletres que en determinades posicions o unides a altres, tinguin un valor diferent al que els correspon en principi. Les excepcions se solen donar vinculades a l'ús religiós de la llengua.

En l'àrab oral, algunes lletres presenten valors diferents, segons la regió, dels que tenen en l'àrab clàssic. En general aquestes peculiaritats locals es mantenen quan el parlant empra l'àrab estàndard.

En llengua àrab no existeixen les lletres majúscules (en la segona dècada del segle XX es proposà d'introduir-les, però no foren acceptades). Atès que els noms propis àrabs solen tenir un significat, per tal d'evitar confusions aquests es mostren, de vegades, tancats entre parèntesis o cometes.

L'àrab ha incorporat (i adaptat, en alguns casos) els signes de puntuació de les llengües europees: el punt, la coma (،), el punt i coma (؛), la interrogació (؟), etc. Els punts suspensius solen ser dos (en lloc de tres).

Fonologia

Article principal: Fonologia àrab

L'àrab estàndard modern presenta 28 fonemes consonàntics, que es divideixen entre les consonants "emfàtiques" (faringealitzades o velaritzades)i les no emfàtiques. En relació amb les vocals, presenta tres fonemes /i, a, u/, en les seves varietats llarga i curta (aquesta "qualitat fonètica de longitud" també s'aplica a les consonats) i dos diftongs: /aj/ i /aw/. Naturalment hi ha al·lofonies. Aquesta pot ser la raó que a la premsa hi hagi tantes versions diferents a l'hora de transcriure els noms de gent com en Bin Ladin/Ben Laden/Bin Laden o en Iàssir/Iàsser Arafat. Així mateix, alguns d'aquests fonemes s'han unit en els diversos dialectes moderns, mentre que d'altres fonemes s'han introduït a través de préstecs o escissions fonètiques.

Morfosintaxi

Arrels i formes

Com en la resta de les llengües semítiques, la morfologia de l'àrab es basa en el principi de les arrels (جذر) i les formes o pesos (وزن). L'arrel és en la majoria dels casos trilítera, es a dir, formada per tres consonants, i té un significat general. La forma és un paradigma de flexió de l'arrel que, freqüentment, conté en ell mateix un significat. A tall d'exemple: la unió de la forma verbal ista12a3a (manar fer) amb l'arrel KTB (escriure) dóna com a resultat el verb istaKTaBa (dictar, o sia manar que s'escrigui o fer escriure); aplicant al mateix paradigma l'arrel ḪDM (servir) en resulta istaḪDaMa (emprar, o sia fer servir); amb NZL (descendir/davallar) en resulta istaNZaLa (inspirar-se, o sia "fer descendir" la inspiració). Altres exemples de paradigmes amb l'arrel كتب KTB:

• كتب KaTaBa: (ell) va escriure
• إكتتب iKtaTaBa: (ell) es va inscriure
• كتاب KiTāB: llibre
• كاتبة KāTiBa: escriptora / secretària
• مكتبة maKTaBa: biblioteca
• مكتب miKTaB: escriptori
• اكتب uKTuB!: escriu!
• تكتبون taKTuBūna: (vosaltres) escriviu
• مكتوب maKTūB: ja està escrit

Aquesta morfologia d'arrels i formes permet deduir (endevinar) el significat d'una paraula desconeguda unint el significat de l'arrel i el paradigma en moltes ocasions. Per exemple la paraula "ẓāhir" combina una arrel de significat "veure" amb el paradigma del participi passat, i això ens permet conjecturar que la paraula te el significat "que es veu" o "visible"; efectivament "ẓāhir" significa el que hem deduït, no obstant, la mateixa paraula presenta altres significat que no podríem haver "deduït" d'aquesta manera.

L'existència de paradigmes fixes ajuda molt a l'hora de deduir les vocals presents en una paraula, la qual cosa permet deduir la vocalització d'aquestes quan en llegim alguna que mai hem sentit pronunciar.

Per exemple, 99 de les 100 paraules que presenten la forma escrita del tipus 12ā3 (on els números corresponen a les consonat de l'arrel) es vocalitzen 1i2ā3: kitāb, kifāh, ḥimār, kibār, etc. No obstant: la paraula escrita "ḏhāb" ("anar") es llegeix "ḏahāb" (essent una entre cent). Com a resultat, qui hagi apres aquesta paraula mitjançant la lectura (i no escoltant-la) la pronunciarà "ḏihāb" per analogia amb les altres 99 paraules. Segons els experts nadius, els quals tendeixen a considerar l'àrab com una llengua parlada, "ḏihāb" es erroni, i "ḏahāb" és l'única forma correcta. Segons els experts occidentals, els quals tendeixen a definir l'àrab com una llengua escita i els detalls de pronunciació són secundaris, el suposat "error" es troba tan estès que consideren que se l'ha de considerar "correcte en àrab estàndard".

L'àrab clàssic presenta més formes de paraules que els dialectes àrabs locals. Molts dels significats originals de les formes s'han perdut, mentre que els de les arrels s'han mantingut.

Els diccionaris àrabs organitzen les paraules per llur arrel. A cada arrel correspon un article, dins del qual les paraules derivades s'organitzen segon un precís esquema. Aquest fet implica la necessitat de conèixer-ne l'arrel per tal de poder localitzar una paraula al diccionari. Degut a la presencia d'arrels irregulars aquest fet no és sempre fàcil.

Gènere

L'àrab presenta dos gèneres: masculí i femení. Generalment són femenines les paraules que "tenen forma de femení", és a dir, els singulars que acaben en ة, اء o ى (-āʾ, -a^t o -à, la fonologia d'aquestes terminacions es similar a la catalana), i són masculines les que no presenten aquestes terminacions.

Gran part de les excepcions d'aquesta regla es dóna en paraules femenines que no presenten la terminació "pròpia". Per exemple:

• Paraules que es refereixen a éssers femenins: أم umm (mare); فرس faras (euga); مريم Maryam (Maria, nom propi).
• Els noms del vents.
• Les paraules que per analogia poden considerar-se fonts de vida i altres relacionades amb aquestes: شمس xams (sol); نور nūr (llum); نار nār (foc); رحم raḥm (úter); أرض arḍ (terra).
• Els noms de les parts del cos que són parells en nombre: يد yad (ma); عين ʿayn (ull).
• Altres paraules degut a l'ús d'aquestes: قوس qaws (arc) بئر biʾr (pou), طريق ṭarīq (camí).

Així mateix es infreqüent que una paraula amb terminació femenina sia masculina tot i que com a exemple podem citar els numerals del tres al deu, masculins, i la paraula خليفة ẖalīfa (califa).

El femení singular dels éssers animats casi sempre es forma afegint la terminació ة (-at) al masculí: كاتب kātib (escriptor) > كاتبة kātiba^t (escriptora); مستخدم mustaẖdim (usuari) > مستخدمة mustaẖdima^t (usuària); صحراوي ṣaḥrāwī (sahrauí) > صحراوية ṣaḥrāwiyya^t, etc.

Algunes paraules tenen ambdós gèneres, com قتيل qatīl (mort/a).

Número

En àrab hi hi ha tres números: singular, dual i plural.

• En el singular cal incloure-hi els singulatius, és a dir, aquelles paraules que indiquen unitat respecte a una paraula que indica un col·lectiu. Per exemple, زيثونة zaytūna —(una) oliva— és el singulatiu de زيتون zaytūn —oliva, genèric—. Zaytūna pot presentar la forma plural زيتونات zaytūnāt —(unes) olives—. El singulatiu es forma afegint la terminació de femení ة ([a]) al nom de col·lectiu.
• El dual indica dues unitats. Es forma afegint la terminació -ān (nominatiu) o -ayn (acusatiu/genitiu): بحر baḥr (mar) > بحرين baḥrayn (dos mars, Bahrain). Aquesta forma també presenta el seu reflex en la conjugació verbal. En àrab dialectal el dual es poc productiu, reservant-se, en general, per a usos ja formats, i no s'empra en els verbs.
• El plural àrab ofereix una gran complexitat. Cal distingir entre:

• El plural regular: es forma afegint les terminacions ون -ūn o ين-īn (nominatiu i acusatiu/genitiu, respectivament) en masculí, i la terminació ات -āt en femení.
  El plural masculí s'empra majoritàriament en les paraules referides als éssers humans. El plural femení és d'ús més extens, podent-se emprar per a éssers animats e inanimats i sol ser el plural habitual de les paraules amb marca de femení ة ([a]): مستخدمون mustaẖdimūn (usuaris); مستخدمات mustaẖdimāt (usuàries).

• El plural fracte és el més habitual. Es forma per la flexió interna de la paraula en singular. Retornant a les arrels i les formes, es tracta de les radicals del singular en un altre paradigma, que és el plural d'aquest singular. La precisió és important, a causa del fet que en la majoria de casos no hi ha forma de saber amb certesa quin plural correspon a un singular, ni quin singular correspon a un plural: el parlant ha d'actuar per analogia o aprendre el singular i el plural de cada paraula. Exemples:

• ولد walad (noi) pl. أولاد awlād.
• ملاك malāk (àngel) pl. ملائكة malāʾika.
• كتاب kitāb (llibre) pl. كتب kutub.
• حمار ḥimār (ase) pl. حمير ḥamīr.

En altres casos , a una determinada forma de singular li correspon una determinada forma de plural indefectiblement:

• قانون qānūn (llei) pl. قوانين qawānīn
• صاروخ ṣārūẖ (míssil; porro) pl. صواريخ ṣawārīẖ

A vegades una paraula té diferents plurals possibles. L'àrab estàndard tendeix a simplificar i fixar una sola forma de plural per a paraules que en l'àrab clàssic presenten diferents formes de plural, segons èpoques i localització. No obstant aquesta tendència esbrina quina de les diferents formes de plural és l'estàndard ja que els diccionaris llisten les diferents formes, doncs l'ús d'aquestes es encara vigent.

Les diferències persisteixen també en els dialectes col·loquials:

• كاس kaʾs (copa) pl. estàndard كؤوس kuʾūs, pl. marroquí كيسان kīsān.
• حاجة ḥāja (cosa) pl. egipci حاجات ḥāgāt, pl. marroquí حاجات ḥājāt o حوائج ḥawāʾij

Segons els gramàtics, en paraules de varis plurals possibles, els plurals de formes a12u3, a12ā3, a12i3a o 1i23a (on els números representen les lletres radicals) o el plural regular masculí, s'ha d'emprar per a conjunt de de tres a deu. Dites formes s'anomenen paucals, o plurals de petits nombres. No obstant aquest regla mai s'ha seguit escrupolosament, però molts segueixen sostenint que ṯalāṯa^t axhur ("tres mesos") es més correcte que ṯalāṯa^t xuhūr.

Declinació

L'àrab clàssic presenta una declinació amb tres casos (nominatiu, acusatiu i genitiu) i dues formes (determinat i indeterminat) per a cada cas. La declinació apareix, generalment, amb un signe diacrític col·locat sobre la lletra final. Com en el cas de les vocals breus, aquest diacrític tan sols s'escriu en texts didàctics o quan hi ha risc de confusió.

dār دار (casa)

cas	determinat	indeterminat
nominatiu	dāru دارُ	dārun دارٌ
acusatiu	dāra دارَ	dāran داراً
genitiu	dāri دارِ	dārin دارٍ

Com es pot observar en l'exemple exposat, les lletres que s'escriuen són sempre les mateixes exceptuant en el cas acusatiu indeterminat, en què el diacrític es situa sobre un àlif (ا). Com hem vist, les terminacions de plural i dual tenen la seva pròpia declinació que sí que implica variació en les lletres, fet que també succeeix amb algunes formes verbals.

En ésser diacrítica, aquell que llegeixi en veu alta un text no vocalitzat l'ha de comprendre amb anterioritat per tal de poder saber quin cas cal pronunciar al final de cada paraula.

L'àrab estàndard sol ometre les flexions que no tenen reflex en l'escriptura, com les vocals breus a final de paraula. La pronunciació de la declinació és habitual si es llegeix un text, es pronuncia un discurs o si es recita poesia, però resulta poc adequada, essent considerada, fins i tot, pomposa i sobrera en la conversació.

L'àrab dialectal omet totes les declinacions: per a les terminacions de dual i plural empra únicament la forma acusatiu/genitiu.

Exemple: "Els usuaris escriuen llargues pàgines asseguts davant l'ordinador"

Pronunciació clàssica:

• al-mustaẖdimūn^a yaktubūn^a ṣuḥuf^an ṭawīla^tan jālisūn^a amām^a l-ḥāsūb

Pronunciació sense flexions:

• al-mustaẖdimūn yaktubūn ṣuḥufan ṭawīla jālisūn amām al-ḥāsūb

Ambdues s'escriuen igual:

• المستخدمون يكتبون صحفا طويلة جالسون أمام الحاسوب

Pronunciació dialectalizant:

• al-mustaẖdimīn yaktubū ṣuḥuf ṭawīla jālisīn amām al-ḥāsūb

Escriptura:

• المستخدمين يكتبوا صحف طويلة جالسين أمام الحاسوب*

Adjectiu

L'adjectiu va sempre després del substantiu. Si aquest es refereix a persones, o si es refereix a coses i és singular, l'adjectiu concorda amb ell en gènere i número (i cas, si s'empra la declinació). Tanmateix, si el substantiu és un plural de cosa o d'éssers vius (tret d'humans), l'adjectiu concorda amb ell en femení singular. És a dir, caldrà dir per exemple:

• un llibre maco: كتاب جميل kitāb[un] ŷamīl[un]

Però en plural caldrà dir:

• uns llibres maca (كتب جميلة kutub[un] ŷamīla[tun])

Si el substantiu està determinat per l'article al-, els adjectius han d'estar-hi també. Així, "el món àrab" es dirà al-`āliam al-`arabī, és a dir: el món l'àrab.

Hi ha un tipus d'adjectiu molt productiu anomenat نسبي nisbī o de relació, que es forma afegint el sufix ي -ī (masc.) o ية -iyya (fem.). És un dels pocs casos en àrab de formació de paraules mitjançant l'afegiment de sufixos i no per flexió interna. L'adjectiu de relació serveix per formar els gentilicis i és freqüent en cognoms i paraules que indiquen relació o pertinença:

• تونس Tūnis (Tunísia) > تونسية tūnisiyya (tunisiana)
• إشتراك ištirāk (compartir, socialitzar) > إشتراكي ištirākī (socialista)
• يوم yawm (dia) > يومي yawmī (diari).

La terminació femenina en plural (يات -iyyāt) serveix també per formar substantius:

• يوم yawm (dia) > يوميات yawmiyyāt (diari)
• السودان As-Sūdān (Sudan) > سودانيات sūdāniyyāt (conjunt de coses pròpies del Sudan)

Determinants

En àrab existeix un únic article determinant, sense variació de gènere i número, tot i que sí de pronunciació. Es tracta de l'article ال al-, que s'escriu unit a la paraula a què determina, raó per la qual freqüentment es transcriu en caràcters llatins separat amb un guió i no amb un espai.

La l de l'article canvia la seva pronúncia per la de la primera lletra de la paraula determinada quan aquesta lletra és una de les anomenades "solars". Són solars la meitat de les lletres de l'alfabet: tāʾ, ṯāʾ, dāl, ḏāl, rāʾ, zāy, sīn, šīn, ṣād, ḍād, ṭāʾ, ẓāʾ, lām i nūn. La resta s'anomenen "lunars". D'aquest mode, التون al-tūn (la tonyina) es pronuncia at-tūn; الزيتal-zayt (l'oli) es pronuncia az-zayt, etc. A la transcripció llatina es pot mantenir la l de l'article o substituir-la per la lletra solaritzada. L'àrab dialectal de vegades solaritza d'altres lletres.

D'altra banda, la a de l'article desapareix quan la paraula anterior acaba en vocal (si s'empra la declinació aquest fet ocorre amb molta freqüència):

• الكتب al-kutub (els llibres) > إشترى الكتب ištarà l-kutub (va comprar els llibres).

En àrab no existeix en principi l'article indeterminat, ja que aquest valor el dóna la declinació. L'àrab dialectal amb freqüència empra el numeral واحد wāḥid (un) seguit de l'article determinat:

• clàssic: كتابٌ kitābun (un llibre); dialectal: واحد الكتاب wāḥid al-kitāb (lit., "un el llibre").

Influències de l'àrab

Arabismes

Article principal: Arabisme

L'àrab ha llegat una sèrie de mots a d'altres llengües occidentals, sobretot al castellà i al portuguès. Es troba també en català, com ara els manlleus d'origen àrab albercoc (mot que també prestà al llatí via el grec antic), alcohol, àlgebra, algorisme, quitrà o zenit. Els arabismes del català, el castellà, el portuguès i el sicilià constitueixen un superstrat d'aquestes llengües. En el cas de les altres llengües romàniques, els arabismes constitueixen un adstrat.

A inicis del segle XXI el superstrat aràbic en el català bàsic representa un 2%. Tot i que a mesura que es retrocedeix en el temps aquesta quantitat augmenta, aquest fet ve donat, principalment, per la manca d'ús de diferents arabismes. La influència de la llegua àrab en el català, i les diferents llengües, s'esdevé donada la primacia de la cultura àrab al llarg de l'edat mitjana, així com al fet que gran part de la península Ibèrica (i les sevea illes) restés sota el domini d'Al-Àndalus.

Hi ha arabismes de difusió europea (alambí, albercoc, almirall, cotó, drassana, duana, falua, màstec, quitrà, sucre, taronja, xifra, zero), procedents dels països que tenien frontera amb Al-Àndalus, del comerç i de les expedicions de les Croades; altres arabismes es troben en les llengües europees que han tingut contacte amb l'àrab en el seu mateix territori, contacte fronterer o relacions comercials. Formen part del primer, del segon i del tercer grup el català, el portuguès, el castellà. El sicilià forma part del primer i del tercer grup. L'italià i l'occità formen part del tercer grup.

En la llegua catalana la distribució dels arabismes varia segons la regió i el dialecte emprat, en clara relació amb el temps de contacte de les dues llengües i cultures; així, i per exemple, pel que fa a topònims d'origen àrab observem que a la Catalunya Vella aquests tenen molt poca incidència, mentre que a les Illes Balears i al País Valencià hi són força més nombrosos. Així el valencià és el dialecte que presenta més arabismes, seguit del baleàric. Tanmateix molts dels arabismes dialectals tenen la seva contrapartida en paraules d'origen llatí (préssec/albercoc) a excepció dels xenismes com cotó, sucre o taronja, els quals , normalment, són presents en totes les varietats dialectals.

Entre els escriptors no musulmans que han escrit en àrab, hi ha per exemple el metge i filòsof jueu Maimònides o Ramon Llull.

És interessant recordar que a occident s'utilitza les xifres índiques gràcies al contacte amb els àrabs.

L'àrab i l'islam

La llengua de l'islam es l'àrab, té nombrosos mots de domini religiós inicialment apareguts en aràbic. Certes paraules religioses existents en àrab, o no existeixen en altres llengües o només se'n pot captar tota l'essència en aquell idioma.

L'Alcorà fou escrit en àrab, essent la llegua emprada en aquest considerada com l'àrab clàssic i el model lingüístic per antonomàsia, per aquest motiu molts musulmans són contraris a admetre l'existència d'estrangerismes a l'Alcorà, tot i que hi són presents paraules d'origen hebreu o siríac. Així mateix l'Alcorà és la primera obra amb una extensió significativa que empra la llegua àrab i suposa un enriquiment estructural tot comparant-lo amb les primitives mostres de literatura àrab.

Cal·ligrafia

Després de la fixació definitiva de l'escriptura àrab al voltant de l'any 786, s'han desenvolupat molts estils de cal·ligrafia, tant per a la transcripció de l'Alcorà com d'altres llibres, i per a les inscripcions en els monuments com a element decoratiu.

La cal·ligrafia àrab no ha caigut en desús com ha succeït amb la cal.ligrafia en el món occidental, i continua sent considerada pels àrabs com una de les formes d'art més importants; els cal·ligrafs són tinguts en gran estima.

En tant que l'àrab és cursiu per naturalesa, a diferència de l'alfabet llatí, l'escriptura àrab que es fa servir per escriure un vers de l'Alcorà, un hadith o simplement un proverbi presenta una composició espectacular.

La cal·ligrafia presenta també un costat figuratiu. Entreteixint paraules escrites dins d'un mot o emprant micrografia, els cal·ligrafs reprodueixen figures antropomòrfiques, zoomorfismes o objectes inanimats.

Principals estils

Naskh o naskhi

El naskh ("còpia") és l'estil més bàsic, deriva de l'antiga cursiva preislàmica, es desenvolupà per a ésser una cal·ligrafia ràpida i clara per tal de permetre la copia de manuscrits. El naskh és l'estil en què es basen les lletres d'impremta en la majoria de les llengües que empren caràcters àrabs.

Ruqʿa

El ruqʿa, derivat del naskh, no és un estil ornamental sinó funcional. Simplifica la forma de les lletres, elimina totalment l'ornamentació i els diacrítics.

Cúfic

Pàgina de l'alcorà en kūfī antic.

L'estil cúfic (en àrab kūfī) pren el seu nom de la ciutat de Kufa, on es desenvolupà a partir del segle VIII. Es caracteritza per la presència d'angles i un aire quadrat en general. Presenta diferents variants com, per exemple:

• el cúfic florit, en el qual el traç adquireix trets florals.
• el cúfic geomètric, en el que les lletres s'estilitzen i simplifiquen formant figures geomètriques. És força emprat en decoració, a causa del fet que es port formar fàcilment emprant quadrats.

Thuluth

Derivat del naskh tot formant lletres més llargues en proporció al gruix de la línia. Es desenvolupa en el segle XIII com a estil ornamental.

Estils perses

Basmala en escriptura nasta`liq.

L'estil farsi (fārsī, persa) i els seus derivats procedeixen del ruqʿa i neix en les regions d'Àsia influïdes per la cultura persa. Dins dels estils d'origen persa cal destacar el nastaʿliq, estil netament oriental, en el qual les lletres no es disposen sobre la línia d'escriptura: els mots tendeixen a començar un xic per sobre de la línia tot acabant just per sobre, donant la impressió de que aquests "pengen". Presenta una alternança molt pronunciada en el traç.

Diwani

dīwānī

Inventat pel cal·ligaf Husam Rumi a partir de l'estil persa taʿliq, fou força popular durant el regnat de Solimà I el Magnífic (1520–1566). És un estil barroc, molt ornamental, de línies llargues i corbes tot prolongant el traç de manera que sovint s'uneixen lletres entre elles quant no s'hauria de fer, essent freqüent que es provi d'escriure sense aixecar el càlam del paper.

Estils magrebí i andalusí

Inscripció en estil magrebí ornamental a Fez (Marroc).

Aquest conjunt d'estils no deriven del naskh, sinó que ho fan del cúfic. Tradicionalment emprada a l'Àndalus, el nord-est d'Àfrica i l'Àfrica occidental. El càlam emprat es diferencia dels habituals, doncs te una punta aguda similar a les de les plomes europees. Per aquesta raó el traç es poc gruixut i tendeix a ser uniforme. Escapa a les regles de proporció aplicades en la resta d'estils, fet que permet una llibertat d'execució major.

Literatura àrab

Article principal: Literatura àrab

La llengua àrab té una amplíssima producció literària que abasta des del segle V fins a l'actualitat.

Les mostres importants de literatura àrab més antigues són unes composicions de l'Aràbia preislàmica anomenades mual·laqat, «penjades». Aquest nom s'atribueix tradicionalment al fet que podrien haver estat escrites i penjades dels murs de la Kaba, llavors panteó de la Meca, per haver resultat vencedores en alguna justa poètica. Això hauria permès la seva supervivència, atès que en l'època la literatura era de transmissió oral i per tant cap suposar que la major part de la seva producció es perdés. Les mual·laqat són llargs poemes que responen a un esquema fix que després heretarà, amb variacions, la poesia clàssica de l'època islàmica. La poesia preislàmica ha quedat en la cultura àrab com model lingüístic i literari i com exemple de valors primigenis lligats a la vida en el desert, com la cavallerositat.

L'Alcorà i l'extensió de l'islam marquen una fita en la història de la literatura àrab. En primer lloc, suposa el desenvolupament definitiu de l'escriptura i la fixació de la llengua literària, l'àrab clàssic. En segon lloc, la literatura en llengua àrab deixa d'estar circumscrita a la Península Aràbiga i passa a desenvolupar-se per totes les terres per les quals s'estén l'islam, en les quals l'àrab és llengua oficial i de prestigi (més tard substituïda pel persa en algunes regions d'Àsia). S'obre així l'ampli camp de la literatura àrab clàssica, amb gran profusió de gèneres i autors.

Amb la caiguda d'Al-Àndalus i de les potències àrabs d'Orient (Bagdad, el Caire), que seran substituïdes per l'imperi Otomà, la literatura àrab entra en una etapa de decadència, amb una producció molt menor i d'escassa originalitat comparada amb l'esplendor dels segles anteriors. Entre mitjans del segle XIX i principis del XX, segons les zones, el món àrab, i amb ell la seva literatura, entren en el procés de revifament anomenat Nahda (Renaixement). La literatura àrab contemporània es desmarca dels models clàssics i incorpora amb profusió gèneres com la novel·la o el relat breu i, en menor mesura, el teatre. La poesia segueix sent, com en època clàssica, el gènere més conreat.

L'eclosió del nacionalisme àrab a mitjan segle XX i fins als anys setanta serveix d'esperó al desenvolupament literari. Per zones, és Egipte el país que més escriptors ha donat a la literatura àrab contemporània (d'allí era el premi Nobel Naguib Mahfuz), seguit de Líban, Síria, Palestina i l'Iraq. Un aforisme cèlebre declarava que «l'Egipte escriu, el Líban publica i l'Iraq llegeix». En el canvi de segle aquesta sentència ja no és vàlida, ja que si l'Egipte segueix tenint la major producció i el Líban segueix sent la seu de les més prestigioses editorials àrabs, la destrucció de l'Iraq entre la guerra del Golf i la invasió de 2003 va acabar amb la que potser era la societat àrab de major nivell cultural.

Països de llengua àrab

Article principal: Països Àrabs

Llengües derivades de l'àrab

• Maltès

Vegeu també

• Acadèmia àrab de Damasc.
• Sokotri.
• Lingüística
• Llista de prenoms àrabs

Bibliografia

• Edward William Lane, Arabic English Lexicon, 1893, reimpressió del 2003: ISBN 81-206-0107-6, 3064 pàgines (online edition).
• Eros Baldissera, Il dizionario di arabo, Zanichelli, Bolonya, 2004
• Marcelin Beaussier, Mohamed Ben Cheneb, Albert Lentin, Dictionnaire pratique arabe-français, París, Ibis Press, 2007 - ISBN 978-2-910728-55-7
• R. Traini, Vocabolario di arabo, I.P.O., Roma
• Hans Wehr, Arabisches Wörterbuch für die Schriftsprache der Gegenwart: Arabisch-Deutsch, Harassowitz, 1952, reimpressió del 1985: ISBN 3-447-01998-0, 1452 pàgines
• Thelwall, Robin (2003), Arabic, Handbook of the International Phonetic Association (Cambridge (Regne Unit): Cambridge), ISBN 0-521-63751-1
• Kees Versteegh, The Arabic Language, Edinburgh University Press (1997).
• Mumisa, Michael, Introducing Arabic, Goodword Books (2003).
• Haywood and Nahmad, A new Arabic grammar: London 1965, ISBN 0 85331 585 X
• Laura Veccia Vaglieri, Grammatica teorico-pratica della lingua araba, I.P.O., Roma.
• George Grigore, (2007). L'arabe parlé à Mardin. Monographie d'un parler arabe périphérique. Bucarest: Editura Universitatii din Bucuresti, ISBN 978-973-737-249-9
• Watson, Janet (2002), The Phonology and Morphology of Arabic, Nova York: Oxford University Press

Enllaços externs

Hi ha una edició en àrab de la Viquipèdia

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Àrab

• Diccionari infantil il·lustrat català-àrab
• Per aprendre l'àrab amb MP3
• Lèxic àrab (àrab)
• WebArabica. Per aprendre l'àrab (francès)
• Fitxa tècnica a Ethnologue (anglès)
• Apartat sobre la llengua àrab del portal Arabismo.com amb moltes referencies a material d'accés públic útils per a l'aprenentatge de la llengua àrab. (castellà)
• Gramàtica en línia de la llengua àrab (anglès)
• Arabic Keyboard