100 metres llisos

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: 100 m)
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'esport100 metres llisos
Leichtathletik WM 2013 Moskau 100 m Vorlauf.jpg
Usain Bolt encapçala la final dels 100 metres llisos al Campionat del Món d'atletisme de 2013. Modifica el valor a Wikidata
Esportatletisme Modifica el valor a Wikidata
Tipuscursa de velocitat Modifica el valor a Wikidata
Distància100 m Modifica el valor a Wikidata
Sortida d'una cursa dels 100 metres llisos.

Els 100 metres llisos constitueixen la competició reina de l'atletisme de velocitat. És la cursa més curta que es realitza a les competicions a l'aire lliure i forma part del programa olímpic des de la primera edició d'Atenes 1896. Tot i que es disputen proves més curtes a l'atletisme, com ara els 60 metres llisos, els campions del món i olímpic són considerats l'home i la dona més ràpids del planeta.

Característiques[modifica]

Els 100 metres llisos consisteixen en un esprint que els atletes professionals realitzen en un temps al voltant dels 10 segons, emprant unes 45 passes. La velocitat mitjana és d'entre 36 i 37 km/h. La velocitat màxima és de 42 – 44 km/h, on s'arriba a la darrera meitat de la cursa, principalment entre els 60 i els 80 metres.

La prova es desenvolupa a la recta final de les pistes d'atletisme. Per realitzar-los els atletes utilitzen un conjunt de roba (samarreta i pantalons o malles) i unes botes de claus d'atletisme. Malgrat això, és reglamentari participar en la major part de competicions internacionals amb conjunts de roba més complets. Alguns atletes, principalment dones, ho han utilitzat tant per motius culturals com per a trobar un major dinamisme.

Història[modifica]

La prova dels 100 metres llisos masculins va formar part del programa de la primera edició dels Jocs Olímpics de l'era moderna que es van celebrar a la ciutat d'Atenes el 1896 (la prova femenina no debutaria en uns Jocs fins a l'edició de 1928 celebrada a Amsterdam). En aquella ocasió es va córrer sobre una pista de cendra i carbó. La posició de sortida era lliure i cada atleta adoptava la que més creia que l'afavoria, resultant vencedor el nord-americà Thomas Burke el, únic atleta de la prova que va sortir amb les mans recolzades sobre la pista i fent uns forats a terra per tenir un millor suport de sortida.

El 1912, amb la fundació de l'Associació Internacional de Federacions d'Atletisme (IAAF), es reconeix la primera marca mundial de la prova en la persona de Donald Lippincott que, amb un temps de 10,6 s, va recórrer la distància a la pista olímpica d'Estocolm.

El 1928 els nord-americans George Breshnahan i William Tuttle inventen els tacs de sortida, millorant així el punt de suport a la sortida i optimitzant l'impuls que, fins aleshores, s'obtenia practicant sobre la pista de cendra uns petits forats en els quals s'introduïen els peus, pràctica que havia introduït, el 1887, Charles Sherill. No obstant això, els tacs de sortida no van ser reconeguts per la IAAF fins a 1937.

El 1938 la IAAF va establir que per considerar vàlida qualsevol marca de la distància, el vent favorable durant la realització de la prova havia de ser inferior als 2,0 m/s.

El 20 de juny de 1968, a Sacramento, durant la celebració de les proves de selecció de l'equip nord-americà que hauria de competir en els Jocs Olímpics de Mèxic, els nord-americans Jim Hines, Ronnie Ray Smith i Charles Greene aconseguiren córrer per primera vegada la distància per sota dels 10 segons, fixant la marca mundial en 9,9 s.

L'1 de gener de 1977 la IAAF decideix abandonar el cronometratge manual que havia vingut coexistint amb l'electrònic des de 1932, establint que tot registre oficial havia de realitzar electrònicament per tenir validesa oficial.

Dades importants[modifica]

Corredors a punt de prendre la sortida.

Al començament de la prova, alguns atletes utilitzen trucs psicològics, com tractar de ser els últims en posicionar-se en els tacs de sortida. Una intimidació més directament és considerada antiesportiva. El jutge àrbitre mantindrà als corredors en posició de sortida per un temps impredictible de al voltant de dos segons, passats els quals farà el tret de sortida.

Temps de reacció[modifica]

El temps transcorregut entre el tret i la primera puntada contra els tacs de sortida és mesurat electrònicament a través de sensors instal·lats a la pistola i en els tacs.

Qualsevol temps inferior a 0,1 segons és considerat com una sortida nul·la (es denomina "caçar la sortida"). Aquesta mesura es va considerar després d'estudiar el temps que tarda el so del tret a propagar per l'aire, el que tarda a arribar a les orelles dels competidors i el temps de reacció humana davant el so, el temps transcorregut en sentir el tret i sortir del tac de partida.

Sortides nul·les o sortides en fals[modifica]

Durant molts anys, els corredors eren desqualificats si eren responsables de dues sortides en fals. En aquestes condicions, la regla propiciava que la sortida es repetís un nombre indeterminat de vegades, la qual cosa donava com a resultat que els atletes perdessin concentració. La regla actual diu que qualsevol atleta responsable d'una sortida en fals és desqualificat immediatament.

Les condicions climàtiques són crucials per a l'execució d'aquesta prova. Un vent de cua és molt beneficiós per als competidors, mentre que un vent de cap anirà en detriment d'aquests. Per aquesta raó, el màxim vent de cua permès perquè la marca es consideri legal és de 2,0 m / s. La resistència a l'aire també afecta de manera important a la prova. Per això, els velocistes realitzen millors temps quan van a altures elevades, on la resistència a l'aire és menor.

Rècords[modifica]

Usain Bolt celebrant haver batut el rècord del món als Jocs Olímpics de Pequín el 2008.
Carl Lewis el 2009.
  • actualitzat a 25 d'abril de 2020[1]
Àrea Homes Dones
Temps (s) Vent (m/s) Atleta País Temps (s) Vent (m/s) Atleta País
Àfrica 9.85 +1.7 Olusoji Fasuba Nigèria Nigèria 10.78 +1.6 Murielle Ahouré Costa d'Ivori Costa d'Ivori
Amèrica del Nord, Central
i el Carib
9.58 WR +0.9 Usain Bolt Jamaica Jamaica 10.49 WR 0.0 Florence Griffith-Joyner Estats Units Estats Units
Amèrica del Sud 10.00 A +1.6 Robson da Silva Brasil Brasil 10.91 −0.2 Rosângela Santos Brasil Brasil
Àsia 9.91 +1.8 Femi Ogunode Qatar Qatar 10.79 0.0 Li Xuemei República Popular de la Xina Xina
+0.6
+0.2 Su Bingtian República Popular de la Xina Xina
+0.8
Europa 9.86 +0.6 Francis Obikwelu Portugal Portugal 10.73 +2.0 Christine Arron França França
+1.3 Jimmy Vicaut França França
+1.8
Oceania 9.93 +1.8 Patrick Johnson Austràlia Austràlia 11.11 +1.9 Melissa Breen Austràlia Austràlia

Atletes amb millors marques mundials[modifica]

Categoria masculina[modifica]

  • actualitzat a 25 abril 2020[2]
Ranking Marca Vent (m/s) Atleta País Data Lloc Ref.
1 9.58 +0.9 Usain Bolt Jamaica Jamaica 16 d'agost de 2009 Berlín [3]
2 9.69 +2.0 Tyson Gay Estats Units Estats Units 20 de setembre de 2009 Xanghai [4]
−0.1 Yohan Blake Jamaica Jamaica 23 d'agost de 2012 Lausana [5]
4 9.72 +0.2 Asafa Powell Jamaica Jamaica 2 de setembre de 2008 Lausana [6]
5 9.74 +0.9 Justin Gatlin Estats Units Estats Units 15 de maig de 2015 Doha [7]
6 9.76 +0.6 Christian Coleman Estats Units Estats Units 28 de setembre de 2019 Doha [8]
7 9.78 +0.9 Nesta Carter Jamaica Jamaica 29 d'agost de 2010 Rieti [9]
8 9.79 +0.1 Maurice Greene Estats Units Estats Units 16 de juny de 1999 Atenes [10]
9 9.80 +1.3 Steve Mullings Jamaica Jamaica 4 de juny de 2011 Eugene [11]
10 9.82 +1.7 Richard Thompson Trinitat i Tobago Trinitat i Tobago 21 de juny de 2014 Port of Spain [12]

Categoria femenina[modifica]

L'actual posseïdora del rècord del món femení, l'estatunidenca Florence Griffith-Joyner.
Christine Arron (esquerra) guanyant la cursa dels 100 metres al meeting de Weltklasse.
  • actualitzat a 25 abril 2020[13]
Ranking Marca Vent (m/s) Atleta País Data Lloc Ref
1 10.49 0.0 Florence Griffith-Joyner Estats Units Estats Units 16 de juliol de 1988 Indianapolis
2 10.64 +1.2 Carmelita Jeter Estats Units Estats Units 20 de setembre de 2009 Xanghai
3 10.65 [A] +1.1 Marion Jones Estats Units Estats Units 12 de setembre de 1998 Johannesburg
4 10.70 +0.6 Shelly-Ann Fraser-Pryce Jamaica Jamaica 29 de juny de 2012 Kingston
+0.3 Elaine Thompson Jamaica Jamaica 1 de juliol de 2016 Kingston [14]
6 10.73 +2.0 Christine Arron França França 19 d'agost de 1998 Budapest
7 10.74 +1.3 Merlene Ottey Jamaica Jamaica 7 de setembre de 1996 Milà
+1.0 English Gardner Estats Units Estats Units 3 July 2016 Eugene [15]
9 10.75 +0.4 Kerron Stewart Jamaica Jamaica 10 de juliol de 2009 Roma
+1.6 Sha'Carri Richardson Estats Units Estats Units 8 de juny de 2019 Austin [16]

Campions olímpics[modifica]

Homes[modifica]

Jocs Olímpics Or Plata Bronze
Atenes 1896  Thomas Burke (USA)  Fritz Hofmann (Alemanya)  Francis Lane (USA)
 Alojz Sokol (HUN)
París 1900  Frank Jarvis (USA)  Walter Tewksbury (USA)  Stan Rowley (AUS)
St. Louis 1904  Archie Hahn (USA)  Nate Cartmell (USA)  William Hogenson (USA)
Londres 1908  Reggie Walker (RSA)  James Rector (USA)  Robert Kerr (CAN)
Estocolm 1912  Ralph Craig (USA)  Alvah Meyer (USA)  Donald Lippincott (USA)
Anvers 1920  Charlie Paddock (USA)  Morris Kirksey (USA)  Harry Edward (GBR)
París 1924  Harold Abrahams (GBR)  Jackson Scholz (USA)  Arthur Porritt (NZL)
Amsterdam 1928  Percy Williams (CAN)  Jack London (GBR)  Georg Lammers (Alemanya)
Los Angeles 1932  Eddie Tolan (USA)  Ralph Metcalfe (USA)  Arthur Jonath (Alemanya)
Berlín 1936  Jesse Owens (USA)  Ralph Metcalfe (USA)  Tinus Osendarp (NED)
Londres 1948  Harrison Dillard (USA)  Barney Ewell (USA)  Lloyd LaBeach (PAN)
Helsinki 1952  Lindy Remigino (USA)  Herbert McKenley (JAM)  McDonald Bailey (GBR)
Melbourne 1956  Bobby Morrow (USA)  Thane Baker (USA)  Hector Hogan (AUS)
Roma 1960  Armin Hary (Alemanya)  David Sime (USA)  Peter Radford (GBR)
Tokyo 1964  Bob Hayes (USA)  Enrique Figuerola (CUB)  Harry Jerome (CAN)
Ciutat de Mèxic 1968  Jim Hines (USA)  Lennox Miller (JAM)  Charlie Greene (USA)
Munich 1972  Valeri Borzov (URS)  Robert Taylor (USA)  Lennox Miller (JAM)
Mont-real 1976  Hasely Crawford (TRI)  Don Quarrie (JAM)  Valeri Borzov (URS)
Moscou 1980  Allan Wells (GBR)  Silvio Leonard (CUB)  Petar Petrov (BUL)
Los Angeles 1984  Carl Lewis (USA)  Sam Graddy (USA)  Ben Johnson (CAN)
Seül 1988  Carl Lewis (USA)  Linford Christie (GBR)  Calvin Smith (USA)
Barcelona 1992  Linford Christie (GBR)  Frankie Fredericks (NAM)  Dennis Mitchell (USA)
Atlanta 1996  Donovan Bailey (CAN)  Frankie Fredericks (NAM)  Ato Boldon (TRI)
Sydney 2000  Maurice Greene (USA)  Ato Boldon (TRI)  Obadele Thompson (BAR)
Atenes 2004  Justin Gatlin (USA)  Francis Obikwelu (POR)  Maurice Greene (USA)
Pequín 2008  Usain Bolt (JAM)  Richard Thompson (TRI)  Walter Dix (USA)
Londres 2012  Usain Bolt (JAM)  Yohan Blake (JAM)  Justin Gatlin (USA)
Rio de Janeiro 2016  Usain Bolt (JAM)  Justin Gatlin (USA)  Andre De Grasse (CAN)

Dones[modifica]

Jocs Olímpics Or Plata Bronze
Amsterdam 1928  Betty Robinson (USA)  Fanny Rosenfeld (CAN)  Ethel Smith (CAN)
Los Angeles 1932  Stella Walasiewicz (POL)  Hilda Strike (CAN)  Wilhelmina von Bremen (USA)
Berlín 1936  Helen Stephens (USA)  Stella Walasiewicz (POL)  Kathe Krauss (Alemanya)
Londres 1948  Fanny Blankers-Koen (NED)  Dorothy Manley (GBR)  Shirley Strickland (AUS)
Helsinki 1952  Marjorie Jackson (AUS)  Daphne Hasenjager (RSA)  Shirley Strickland (AUS)
Melbourne 1956  Betty Cuthbert (AUS)  Christa Stubnick (EUA)  Marlene Mathews (AUS)
Roma 1960  Wilma Rudolph (USA)  Dorothy Hyman (GBR)  Giuseppina Leone (ITA)
Tokyo 1964  Wyomia Tyus (USA)  Edith McGuire-Duvall (USA)  Ewa Klobukowska (POL)
Ciutat de Mèxic 1968  Wyomia Tyus (USA)  Barbara Ferrell (USA)  Irena Szewińska (POL)
Munic 1972  Renate Stecher (GDR)  Raelene Boyle (AUS)  Silvia Chivas (CUB)
Mont-real 1976  Annegret Richter (FRG)  Renate Stecher (GDR)  Inge Helten (FRG)
Moscou 1980  Liudmila Kondrateva (URS)  Marlies Gohr (GDR)  Ingrid Auerswald (GDR)
Los Angeles 1984  Evelyn Ashford (USA)  Alice Brown (USA)  Merlene Ottey (JAM)
Seül 1988  Florence Griffith-Joyner (USA)  Evelyn Ashford (USA)  Heike Drechsler (GDR)
Barcelona 1992  Gail Devers (USA)  Juliet Cuthbert (JAM) Anells Olímpics Irina Privalova (EUN)
Atlanta 1996  Gail Devers (USA)  Merlene Ottey (JAM)  Gwen Torrence (USA)
Sydney 2000 vacant[17]  Katerina Thanou (GRE)  Tanya Lawrence (JAM)
Atenes 2004  Iulia Nesterenko (BLR)  Lauryn Williams (USA)  Veronica Campbell (JAM)
Pequín 2008  Shelly-Ann Fraser-Pryce (JAM)  Sherone Simpson (JAM)
 Kerron Stewart (JAM)
No entregada
Londres 2012  Shelly-Ann Fraser-Pryce (JAM)  Carmelita Jeter (USA)  Veronica Campbell-Brown (JAM)
Rio de Janeiro 2016  Elaine Thompson (JAM)  Tori Bowie (USA)  Shelly-Ann Fraser-Pryce (JAM)

Campions mundials[modifica]

Homes[modifica]

Campionats Or Plata Bronze
Helsinki 1983  Carl Lewis (USA)  Calvin Smith (USA)  Emmit King (USA)
Roma 1987  Carl Lewis (USA)  Raymond Stewart (JAM)  Linford Christie (GBR)
Tokyo 1991  Carl Lewis (USA)  Leroy Burrell (USA)  Dennis Mitchell (USA)
Stuttgart 1993  Linford Christie (GBR)  Andre Cason (USA)  Dennis Mitchell (USA)
Göteborg 1995  Donovan Bailey (CAN)  Bruny Surin (CAN)  Ato Boldon (TRI)
Atenes 1997  Maurice Greene (USA)  Donovan Bailey (CAN)  Tim Montgomery (USA)
Sevilla 1999  Maurice Greene (USA)  Bruny Surin (CAN)  Dwain Chambers (GBR)
Edmonton 2001  Maurice Greene (USA)  Bernard Williams (USA)  Ato Boldon (TRI)
París 2003  Kim Collins (SKN)  Darrel Brown (TRI)  Darren Campbell (GBR)
Helsinki 2005  Justin Gatlin (USA)  Michael Frater (JAM)  Kim Collins (SKN)
Osaka 2007  Tyson Gay (USA)  Derrick Atkins (BAH)  Asafa Powell (JAM)
Berlín 2009  Usain Bolt (JAM)  Tyson Gay (USA)  Asafa Powell (JAM)
Daegu 2011  Yohan Blake (JAM)  Walter Dix (USA)  Kim Collins (SKN)
Moscou 2013  Usain Bolt (JAM)  Justin Gatlin (USA)  Nesta Carter (JAM)
Beijing 2015  Usain Bolt (JAM)  Justin Gatlin (USA)  Trayvon Bromell (USA)
 Andre De Grasse (CAN)
Londres 2017  Justin Gatlin (USA)  Christian Coleman (USA)  Usain Bolt (JAM)
Doha 2019  Christian Coleman (USA)  Justin Gatlin (USA)  Andre De Grasse (CAN)

Dones[modifica]

Campionats Or Plata Bronze
Hèlsinki 1983  Marlies Oelsner-Göhr (GDR)  Marita Koch (GDR)  Diane Williams (USA)
Roma 1987  Silke Gladisch-Möller (GDR)  Heike Daute-Drechsler (GDR)  Merlene Ottey (JAM)
Tòquio 1991  Katrin Krabbe (GER)  Gwen Torrence (USA)  Merlene Ottey (JAM)
Stuttgart 1993  Gail Devers (USA)  Merlene Ottey (JAM)  Gwen Torrence (USA)
Göteborg 1995  Gwen Torrence (USA)  Merlene Ottey (JAM)  Irina Privalova (RUS)
Atenes 1997  Marion Jones (USA)  Zhanna Pintusevich (UKR)  Savatheda Fynes (BAH)
Sevilla 1999  Marion Jones (USA)  Inger Miller (USA)  Ekaterini Thanou (GRE)
Edmonton 2001  Zhanna Pintusevich-Block (UKR)  Ekaterini Thanou (GRE)  Chandra Sturrup (BAH)
Saint-Denis 2003  Torri Edwards (USA)  Chandra Sturrup (BAH)  Ekaterini Thanou (GRE)
Hèlsinki 2005  Lauryn Williams (USA)  Veronica Campbell (JAM)  Christine Arron (FRA)
Osaka 2007  Veronica Campbell-Brown (JAM)  Lauryn Williams (USA)  Carmelita Jeter (USA)
Berlín 2009  Shelly-Ann Fraser (JAM)  Kerron Stewart (JAM)  Carmelita Jeter (USA)
Daegu 2011  Carmelita Jeter (USA)  Veronica Campbell-Brown (JAM)  Kelly-Ann Baptiste (TRI)
Moscou 2013  Shelly-Ann Fraser-Pryce (JAM)  Murielle Ahouré (CIV)  Carmelita Jeter (USA)
Beijing 2015  Shelly-Ann Fraser-Pryce (JAM)  Dafne Schippers (NED)  Tori Bowie (USA)
Londres 2017  Tori Bowie (USA)  Marie-Josée Ta Lou (CIV)  Dafne Schippers (NED)
Doha 2019  Shelly-Ann Fraser-Pryce (JAM)  Dina Asher-Smith (GBR)  Marie-Josée Ta Lou (CIV)

Evolució del rècord del món de 100 metres llisos[modifica]

Evolució dels rècords del món de 100 metres llisos.

Referències[modifica]

  1. «100 metres» (en anglès). worldathletics.org. World Athletics. [Consulta: 25 abril 2020].
  2. «100 Metres - men - senior - outdoor». [Consulta: 25 abril 2020].
  3. Layden, Tim. «Bolt Strikes Twice». si.com. Sports Illustrated, 31-08-2009. [Consulta: 5 December 2018].
  4. «Tyson Gay equals Usain Bolt's old world record with second fastest 100m». theguardian.com. The Guardian, 20-09-2009. [Consulta: 5 December 2018].
  5. Campigotto, Jesse. «Yohan Blake becomes 3rd man to run 9.69». cbc.ca. Canadian Broadcasting Corporation, 23-08-2012. [Consulta: 5 December 2018].
  6. Ledsom, Mark. «Powell equals second fastest 100 meters time». reuters.com. Reuters, 02-09-2008. [Consulta: 5 December 2018].
  7. «Justin Gatlin runs fastest 100 meters in world this year». espn.com. ESPN Internet Ventures, 15-05-2015. [Consulta: 5 December 2018].
  8. «100m Results». IAAF, 28-09-2019. [Consulta: 29 setembre 2019].
  9. «Nesta Carter ties for fastest 100 of year». seattletimes.com. The Seattle Times, 29-08-2010. [Consulta: 9 December 2018].
  10. Litsky, Frank. «Greene Breaks World Record in the 100 Meters». nytimes.com. The New York Times, 17-06-1999. [Consulta: 5 December 2018].
  11. Cherry, Gene. «Tyson Gay runs year's fastest 100 metres». theglobeandmail.com. The Globe and Mail, 04-06-2011. [Consulta: 14 December 2013].
  12. «Thompson breaks record». guardian.co.tt. Trinidad and Tobago Guardian, 22-06-2014. [Consulta: 14 December 2018].
  13. «100 Metres - women - senior - outdoor». [Consulta: 25 abril 2020].
  14. Sherdon Cowan «#NatlTrials: Elaine Thompson storms to 10.70s win in 100m». jamaicaobserver.com, 01-07-2016 [Consulta: 3 juliol 2016].
  15. Roy Jordan «Six world leads on third day of US Olympic Trials». IAAF, 04-07-2016 [Consulta: 4 juliol 2016].
  16. Jenna West. «LSU Freshman Breaks Women's 100m Collegiate Record in 10.75, Celebrates Early». Sports Illustrated, 08-06-2019. [Consulta: 8 juny 2019].
  17. El 5 d'octubre de 2007 la nord-americana Marion Jones va admetre haver-se dopat per augmentar el seu rendiment als Jocs Olímpics d'estiu del 2000 a Sydney (Austràlia). El 9 d'octubre d'aquell any Jones retornà les seves medalles al Comitè Nacional dels Estats Units, que al seu torn les retornà al Comitè Olímpic Internacional (COI). El COI decidí retirar les medalles a Jones així com als relleus en els quals havia pres part, i deixà vacant els seus llocs.