Alda Merini

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaAlda Merini
Alda Merini.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement21 març 1931 Modifica el valor a Wikidata
Milà (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort1r novembre 2009 Modifica el valor a Wikidata (78 anys)
Milà (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (Càncer ossi Modifica el valor a Wikidata)
Lloc d'enterramentCementiri Monumental de Milà Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballPoesia Modifica el valor a Wikidata
OcupacióEscriptor
Família
CònjugeEttore Carniti Modifica el valor a Wikidata
ParentsPierre Carniti () Modifica el valor a Wikidata
Premis

Lloc webaldamerini.it Modifica el valor a Wikidata
Facebook: MeriniPoesia Musicbrainz: cd80fb13-4017-466f-92aa-84e6ad9803f9 Find a Grave: 107461609 Modifica els identificadors a Wikidata
Alda Merini a les portes del cafè Chimera, al qual anava sovint

Alda Merini (Milà, 21 de març de 1931 - 1 de novembre de 2009) va ser una poeta, pensadora, aforista i escriptora italiana que va crear gran part de la seva obra en un hospital psiquiàtric de la postguerra italiana, on l'havia tancat el seu marit. Ha estat proposada diverses vegades per al Premi Nobel de Literatura.[1] La seva obra no ha estat publicada en català fins al 2012, en què aparegué la traducció de Nora Albert de Balades no pagades. Posteriorment s'ha publicat La Terra Santa, Clínica de l’abandó i Deliri d’amor.[2][3]

Biografia[modifica]

Merini va ser la menor de tres germans, fills d'un venedor d'assegurances i una mestressa de casa. No va aprovar l'assignatura de llengua a l'escola primària, i conseqüentment no va poder entrar a l'institut. Tanmateix, ja havia començat a escriure poesia i va començar a publicar als quinze anys d'edat, gràcies a Giacinto Spagnoletti, que va donar a conèixer el seu talent i, el 1950, la va incloure entre els poetes de la seva Antologia della poesia italiana 1909-1949. El 1951, per suggeriment d'Eugenio Montale i de Maria Luisa Spaziani, l'editor Scheiwiller inclogué dos poemes inèdits seus en l'antologia Poetesse del Novecento. Entre 1950 i 1953, Merini freqüentà el poeta Salvatore Quasimodo.

El 1953 va publicar el seu primer volum de poemes, La presenza d’Orfeo. El 1955 publicaria Nozze Romane i Paura di Dio. Es va casar amb Ettore Carniti l'any 1953, el qual, després de tenir la seva primera filla, la va tancar en un hospital psiquiàtric on l'anava a visitar de tant en tant. Va ser allà on va engendrar i tenir les seves altres tres filles, la tercera «potser no del seu marit», segons ella confessa. Hi va viure als seixanta i als setanta.[4]

Merini dedicaria al metge que va tenir cura de la seva primera filla, Pietro De Paschale, la selecció de versos Tu sei Pietro, que es va publicar el 1961, després del qual començaria un període de silenci i aïllament a causa de l'estada a l'hospital psiquiàtric Paolo Pini, que es perllongà fins al 1972.

En sortir-ne, el 1979, va publicar els seus poemes més valorats, escrits durant l'internament. La Terra Santa seria publicat el 1984.[3] El 1981 havia mort el seu marit i havia conegut el poeta Michele Pierri, amb qui es va casar el 1983 i es traslladà a viure a Tàrent. Hi escrigué La gazza ladra i també va acabar L'altra verità. Diario di una diversa, el seu primer llibre en prosa, al qual seguirien, ja de retorn a Milà, Fogli bianchi, el 1987 i Testamento (1988).

Els anys vuitanta i noranta van ser d'una gran fecunditat literària, alhora que el seu reconeixement anava creixent cada any. D'aquest període són Delirio amoroso (1989) i Il tormento delle figure (1990).[5] I dels anys següents, Le parole di Alda Merini i Vuoto d'amore, seguits el 1992 per Ipotenusa d'amore, i el 1993 per La palude di Manganelli o il monarca del re. Aquest mateix any guanya el premi Librex-Guggenheim «Eugenio Montale» en la categoría de poesia, que la consagrà entre els grans literats contemporanis italians.

El 1996 guanya el Premi Vareggio per La vida fácil, una obra en prosa. El 1997 obté el Premi Procida-Elsa Morante. Aquest mateix any es promogué a Itàlia la seva candidatura al Premi Nobel, impulsada especialment pel dramaturg Dario Fo. El 2007 va ser nominada doctora honoris causa per la Universitat de Messina.

En la seva obra, defensa i dona veu als col·lectius d'exclosos. Ella mateixa va viure voluntàriament en condicions d'«indigència franciscana»[6] els últims anys de la seva vida, i s'alimentava en algunes èpoques en menjadors de serveis socials.

Obra editada en català[modifica]

  • Curbet Edicions publicà el 2012 Balades no pagades, en una traducció Nora Albert.[2]
  • La Terra Santa, publicat a Menorca el 2016 per l’editorial Arrela, traduït i prologat per Nora Albert, que va conèixer Merini.
  • Clínica de l’abandó, en una traducció de Meritxell Cucurella-Jorba, ha estat publicat el 2016 a Vic per Eumo Editorial, dins de la col·lecció Jardins de Samarcanda. Va merèixer el XII Premi Jordi Domènech.[7]
  • Deliri d’amor, editat per Prometeu al 2017 i traduït per Meritxell Cucurella-Jorba.[5]

Referències[modifica]

  1. *"... candidata dalla Académie Francaise al Premio Nobel" Carlo Brambilla. Uno slogan in versi per il nuovo cellulare, pp. 22. La Repubblica, 26-05-1996. URL consultato in data 08-11-2009. "La poetessa Alda Merini è stata candidata al premio Nobel per la letteratura 2001. La segnalazione dell' autrice di «Ballate non pagate» (premio Viareggio) e «La pazza della porta accanto» è stata inoltrata dall'Accademia reale di Svezia dal Pen club Italia."Alda Merini candidata al Nobel, pp. 39. Corriere della Sera, 23-01-2001. URL consultato in data 08-11-2009. "per la poetessa è attivo da tempo un comitato che raccoglie firme per portarla al Nobel. Hanno aderito all'iniziativa, tra gli altri, Dario Fo, Carla Fracci, Gianfranco Ravasi, Lucio Dalla, Paolo Bonolis, Ottavia Piccolo, Giulio Giorello, nonché figure di rilievo milanesi, tra le quali ricordiamo monsignor Brambilla di San Simpliciano." Arnaldo Torno. Alla fiera dei vecchi libri un omaggio alla Merini. Corriere della Sera, 09-05-2009. URL consultato in data 08-11-2009. Arnaldo Torno. Corriere della Sera, 09-05-2009. URL consultato in data 08-11-2009.
  2. 2,0 2,1 Vázquez, Eva «Vasconcellos i Alda Merini, per primer cop en català». El Punt-Avui, 13-09-2012.
  3. 3,0 3,1 Cabré, M. Àngels. «Alda Merini. Entre el seny i la rauxa». Núvol, 27-11-2016. [Consulta: octubre 2019].
  4. «Els deliris d'amor d'Alda Merini». Catorze. [Consulta: octubre 2019].
  5. 5,0 5,1 Fontana Peitiví, Mar. «Alda Merini, la poeta dels mil i un deliris». Núvol, 10-05-2018. [Consulta: octubre 2019].
  6. Alda Merini, per primer cop en català. Curbet Edicions anuncia per la tardor "Balades no pagades" de l'autora italiana El Punt,13/09/2012, (català)
  7. Alou, Damià. «La poesia visceral d’Alda Merini». ara.cat. Llegim, 11-03-2017. [Consulta: octubre 2019].

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alda Merini